Gabriel García Márquez i els correctors

Era, és, un dels meus escriptors preferits. Tenia una manera d’escriure que a mi m’agrada molt: aparentment, només aparentment, fàcil i senzilla. Com, en la literatura catalana, la de Mercè Rodoreda, escriptora que ell admirava i reivindicava, i que havia llegit en castellà i en català.

Fa tot just una estona que he sabut que Gabriel García Márquez s’ha mort, i de seguida m’ha vingut al cap —a més dels bons moments que he passat llegint i rellegint novel·les com Cien años de soledad  i, potser encara més, El amor en los tiempos del cólera— un fragment del seu llibre de memòries, Vivir para contarla (Barcelona: Mondadori, 2002), que tracta un tema que està relacionat amb la meva feina i, per tant, amb el contingut d’aquest blog: els criteris d’intervenció dels correctors en els textos literaris. Aquí teniu el fragment:

“…el libro [La mala hora ] lo imprimió la editorial Iberoamericana de Madrid, con una gran tirada y un lanzamiento estelar. Era empastado en cuero, con un papel excelente y una impresión impecable. Sin embargo, fue una luna de miel efímera, porque no pude resistir la tentación de hacer una lectura exploratoria, y descubrí que el libro escrito en mi lengua de indio había sido doblado —como las películas de entonces— al más puro dialecto de Madrid.

Yo había escrito: «Así como ustedes viven ahora, no sólo están en una situación insegura sino que constituyen un mal ejemplo para el pueblo». La transcripción del editor español me erizó la piel: «Así como vivís ahora, no sólo estáis en una situación insegura, sino que constituís un mal ejemplo para el pueblo». Más grave aún: como esta frase era dicha por un sacerdote, el lector colombiano podía pensar que era un guiño del autor para indicar que el cura era español, con lo cual se complicaba su comportamiento y se desnaturalizaba por completo un aspecto esencial del drama. No conforme con peinar la gramática de los diálogos, el corrector se permitió entrar a mano armada en el estilo, y el libro quedó plagado de parches matritenses que no tenían nada que ver con el original. En consecuencia, no me quedó otro recurso que desautorizar la edición por considerarla adulterada, y recoger e incinerar los ejemplares que aún no se hubieran vendido. La respuesta de los responsables fue el silencio absoluto.

Desde ese mismo instante di la novela por no publicada, y me entregué a la dura tarea de retraducirla a mi dialecto caribe, porque la única versión original era la que yo había mandado al concurso, y la misma que se había ido a España para la edición. Una vez restablecido el texto original, y de paso corregido una vez más por mi cuenta, la publicó la editorial Era, de México, con la advertencia impresa y expresa de que era la primera edición.”

(S’ha de dir que a Vivir para contarla García Márquez també agraeix als seus correctors que tinguin la benvolença de corregir les seves faltes d’ortografia com si fossin errates.)

La vida no es la que uno vivió,

sino la que uno recuerda y

cómo la recuerda para contarla.

Gabriel García Márquez

més ultracorreccions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar sobre les ultracorreccions en aquest mateix blog, i ja vaig amenaçar amb algun altre comentari sobre aquest tema. Som-hi.

Recuperant breument la definició que ja vaig fer llavors, una ultracorrecció és l’aplicació d’una regla més enllà del seu àmbit, cosa que provoca aquest tipus particular d’incorrecció. Com també vaig dir llavors, moltes ultracorreccions les provoca l’intent d'evitar castellanismes, i en vaig posar exemples. Aquí en tenim dos exemples més.

1. Masculins i femenins

Hi ha paraules que tenen doble gènere, masculí i femení, amb significats poc o molt diferents, segons el cas, i a vegades defugim el gènere que coincideix amb l’equivalent castellà quan és el que correspondria pel significat que volem transmetre.

1. la son = ‘les ganes de dormir’; el son = ‘l’acte de dormir’.

• El llibre dona consells molt útils per ajudar els nens a agafar la son → el son.

2. la llum = ‘la claror, l’electricitat’; el llum = ‘l’estri que fa llum’.

• Els soldats russos els han tallat el llum → la llum.

3. la fulla = ‘l’òrgan de les plantes, la làmina de metall’; el full = ‘la làmina de paper (bàsicament)’.

• Abans d’enfornar-los, els pans s’han de marcar amb el full → la fulla d’un ganivet.

4. la fi = ‘el final’; el fi = ‘l’objectiu’.

• La clau de lectura de l’ètica aristotèlica és la finalitat de l’acte humà: tot acte té una fi → un fi, que és la felicitat, però es pot buscar aquesta fi → aquest fi en diverses coses.

2. Els masculins acabats amb -o

Encara que la majoria d’adjectius masculins no tenen morfema de gènere, n’hi ha algun que sí que en té. Les ultracorreccions següents són molt molt freqüents.

• Aquest riu és molt fons → fondo. (Compareu: Aquesta piscina és molt fonda.)

• Respira fons → fondo. (Compareu: Empeny fort. Parla clar. Adjectius que passen a ser adverbis.)

3. Les formes velars dels verbs

Però, com ja vaig comentar a l’altra entrada, a vegades les ultracorreccions venen de l’intent d’evitar formes col·loquials, tot i que aquell dia no en vaig posar cap exemple. El cas més freqüent diria que és el d’evitar formes verbals velars en casos en què són ben catalanes. Evitem infinitius i gerundis velars propis de la llengua col·loquial (volguer, volguent, poguer, poguent, sapiguer, sapiguent, duguent, estiguent…), i fem el mateix amb formes velars pròpies de totes els registres.

• Si voléssim → volguéssim aplicar criteris d’avaluació més transparents, podríem canviar els permisos dels usuaris per a aquesta activitat.

• Espero que podem → puguem aclarir-ho.

• És un projecte pensat per desenvolupar ventiladors mecànics de desplegament ràpid que podem → puguem utilitzar per a sistemes sanitaris de tot el món.

• I ara, sabem → sapiguem quin és l’estat del trànsit.

• M’agradaria que estessis → estiguessis una mica atent!



Notes

1. Evidentment, no totes les confusions amb el gènere tenen a veure amb les ultracorreccions. N’hi ha una que surt poc als llibres perquè que jo la sento sovint: l’article d’opinió que publiquen els diaris i que expressa el punt de vista de la direcció del mitjà no és una editorial (f.), sinó un editorial (m.). Potser en aquest cas hi té a veure que el significat femení és més freqüent, i també que oralment les dues formes es pronuncien igual.

2. Si (re)llegiu, o recordeu, l’entrada anterior sobre ultracorreccions, hi vaig parlar de l’article davant els dies de la setmana. Precisament aquests dies tindrem ocasió de parlar de “l’operació sortida del Dijous Sant”, “les processons del Divendres Sant”, “l’operació tornada del Dilluns de Pasqua”, etc. El fet que el nom del dia porti un complement al darrere encara reforça més la necessitat de l’article. Doncs això: bona Pasqua a tothom! (He tornat a difondre aquest apunt en un moment en què hauríem d'estar de vacances de Setmana Santa però estem confinats a casa pel #coronavirus. Espero que tant vosaltres com el vostre entorn immediat estigueu bé.)

.

Pompeu Fabra i les dislocacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]

Pompeu Fabra va parlar molt poc de l’ordre dels elements, i ho va fer, bàsicament, en diverses converses filològiques i a la gramàtica pòstuma, la del 1956.

A les Converses filològiques Fabra lamenta diverses vegades que els escriptors catalans alterin massa sovint, d’una manera immotivada, “l’ordre gramatical dels mots”; i encara més, que aquesta alteració comporti l’aparició d’un pronom al costat del verb, combinació que ell considera un “pleonasme”.

Veient els exemples (1-3, conversa 211) ens adonem de seguida que les alteracions de l’ordre a què fa referència Fabra són dislocacions (o tematitzacions) a l’esquerra.

1. En aquest llibre s’hi descrivien…

2. En els llocs més pintorescs s’hi veien pregones cavernes.

3. I de tot això se’n dedueix…

Fabra creu que aquestes alteracions de l’ordre estan més justificades quan l’element mogut és un “complement” (un complement regit no locatiu) (4) i, en canvi, que ho estan molt menys en el cas d’una “determinació circumstancial”. I en aquest últim cas, la versió sense pronom (5) la considera preferible a la versió amb pronom (6) (exemples de Fabra, conversa 768).

4. Aquesta teoria, la considerem...

5. En el segon capítol hem llegit...

6. En el segon capítol hi hem llegit...

Aquest plantejament no tenia en compte (perquè tot això s’ha anat descrivint millor posteriorment) que hi ha locatius que són “complements” (és a dir, regits) (7) i d’altres que són “circumstancials” (o adjunts, en la terminologia més recent, no regits). I que, entre aquests últims, hi ha “circumstancials” dins del predicat, o adjunts del predicat (8), i “circumstancials” oracionals, o adjunts oracionals (9). Aquests últims afecten tota l’oració, apareixen a l’inici o al final en l’ordre no marcat i, com que no han estat dislocats, no comporten duplicació pronominal.

7. A la Patagònia hi anirem l’any que ve.

8. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana.

9. A la Patagònia els cims de les muntanyes sempre estan nevats. / Els cims de les muntanyes sempre estan nevats, a la Patagònia.

Pompeu Fabra comparava sovint les estructures del català amb les de l’anglès i el francès (ho vam veure en aquesta entrada, a propòsit de la concordança, i també ho fa explícit a les converses on parla de l’ordre). Però passa que aquestes dues llengües tenen un ordre d’elements molt més rígid que el del català, i la comparació va portar Fabra a considerar immotivats i excessius uns canvis d’ordre que en català eren normals. (No és estrany que Fabra no se n’adonés, d’aquesta circumstància: en la seva època, l’ordre de paraules encara estava per estudiar, en català i la resta de llengües del nostre entorn, i ell prou feina va tenir a atendre molts altres aspectes de la gramàtica.)

A la Gramàtica catalana del 1956, la gramàtica pòstuma, a l’epígraf 103, hi trobem descrites tant la dislocació a l’esquerra com la dislocació a la dreta (sense aquestes denominacions, que són posteriors), segurament per primera vegada en una gramàtica catalana. Aquest cop, tot i que Pompeu Fabra també fa una breu referència a un suposat abús d’aquestes construccions entre els catalanoescrivents, em semblen molt més dignes de remarca el fet mateix que en parlés i l’enfocament quasi discursiu que va adoptar en caracteritzar-les.

Ja des de l’època de Fabra, es poden trobar dislocacions a l’esquerra sense pronom en verbs que ho admeten (no pas tots), sobretot en registres formals. Aquest seria el cas d’oracions com les següents.

10. D’aquestes observacions es desprèn que…
11. D’aquesta mena de modificacions donarem exemples tot seguit.
12. De tot això es dedueix que…

No sabem fins a quin punt hi pot haver influït la seva prevenció davant d’aquestes construccions o si és el caràcter formal del text el que afavoreix l’elisió del pronom. Però, com deia, hi ha verbs, com parlar i referir-se, que no admeten fàcilment l’elisió del pronom, encara que el context sigui formal.

13. ??? D’aquesta mena de modificacions parlarem tot seguit.

14. D’aquesta mena de modificacions en parlarem tot seguit.

15. ??? A aquesta mena de modificacions ens referirem tot seguit.

16. A aquesta mena de modificacions ens hi referirem tot seguit.

Una última observació, ara sobre l’ús de la coma a les dislocacions a l’esquerra. A les Converses filològiques hi ha exemples que no porten coma entre l’element dislocat i la resta de l’oració (1-6), i exemples que en porten; els exemples de la gramàtica pòstuma van tots amb coma. Durant dècades, potser fins al canvi de mil·lenni o una mica més ençà, a les classes de català s'explicava que aquesta coma era imprescindible per trencar el “pleonasme”. Però ja a partir del 1990, els estudis de Joan Solà sobre aquesta qüestió (a Lingüística i normativa i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió) van deixar clar que les dislocacions, amb el pronom inclòs, eren unes construccions ben pròpies de la llengua catalana i que, pel que fa a la puntuació, no era pertinent tractar la dislocació a l’esquerra d’una manera diferent dels adjunts (o circumstancials) oracionals situats a la perifèria esquerra de l’oració i que, per tant, l’opció no marcada era sense coma. En la bibliografia posterior, aquest criteri s’ha anat imposant clarament. Vegeu, per exemple: Ruaix (Observacions…, 1994:  66-67), Badia (Gramàtica catalana, 1994: 182-186), Pujol i Solà (Ortotipografia, 1995: 9-13), Mestres, Costa, Oliva i Fité (Manual d’estil, 1995: 157 / 2007: 173) i GIEC (§ 33.3). (Les dislocacions a la dreta, en canvi, sí que han d’anar sempre separades del predicat per una coma, justament perquè cal indicar la frontera entre el predicat i la perifèria dreta de l’oració. En el cas de la perifèria esquerra, com que hi ha el subjecte pel mig, no cal cap coma que faci aquesta funció. Aquesta és la funció de la coma, i no pas reflectir l’entonació, com explico aquí.)

Notes

1. Pompeu Fabra va parlar de l’ordre de mots almenys a les converses següents: 211, 212, 290, 291, 528, 530, 531 i 768. Aquesta numeració correspon a l’edició de les Converses filològiques dins les Obres completes, que es pot descarregar aquí. i consultar directament al Portal Pompeu Fabra.

2. Llegiu els textos de Joan Solà directament: és molt probable que, si la paraula pleonasme forma part del vostre vocabulari, després de fer-ho decidiu abandonar-la per sempre.

.

¿té futur –laboral, s'entén–, estudiar Filologia Catalana?

Fa uns dies el butlletí del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona es va fer ressò de la notícia següent:

Un estudi del Departament d'Ensenyament de la Generalitat, que ha donat a conèixer Josep M. Nadal, exrector de la Universitat de Girona, subratlla les necessitats de docents de llengua i literatura catalanes a l'ensenyament secundari en els propers deu anys, tenint en compte les jubilacions de professorat que es preveuen. Llegiu l'entrevista al Diari de Girona.

Ahir jo enllestia el llibre de memòries El nét del pirata, del periodista Manuel Cuyàs (una revisió personal, molt interessant, dels anys seixanta i setanta a Mataró i a Catalunya), i a l'últim capítol, on fa referència a les opcions professionals dels seus fills, hi vaig llegir això:

"En Manuel és dissenyador gràfic i la Núria, llicenciada en Filologia Catalana. Gràcies a haver seguit aquesta carrera té més feina de la que voldria, ara que tanta gent no en troba. Com que en aquests darrers anys hi ha hagut tants savis catalans que [...] han diagnosticat, pensant que li feien un favor, que el català no tenia futur, que s'acabava, que d'aquí a vint-i-cinc anys es parlaria només als reductes més amagats de les muntanyes, molts joves que s'haurien pogut decantar pel seu estudi se'n van retreure guiats pel principi que ningú no s'apunta a una carrera que només garanteix la gana. Uns altres joves, entre ells la meva filla, no van fer cabal de les profecies funestes i si ara no s'hi veuen de feina és perquè els majors índexs de lectura i l'escolarització dels nous immigrants han deixat els diagnòstics i els que els propagaven en situació de ridícul."

Traieu-ne conclusions vosaltres mateixos, de tot plegat. I difoneu-ho entre els indecisos, sisplau!

dislocacions (o tematitzacions)

[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]


Els conceptes de tema i rema i altres nocions relacionades, que vam veure fa uns dies, permeten explicar algunes estructures sintàctiques. Per exemple, les tematitzacions (o dislocacions, que és el terme que fa servir prioritàriament la GIEC, i que jo adopto en aquest text; tot i que és menys transparent, suposo que s'ha triat per unificar la terminologia amb altres llengües).

Una dislocació (o tematització) és el desplaçament d’un constituent que en l’ordre no marcat ocuparia una posició remàtica cap a una posició temàtica. Ho fem quan aquest constituent no conté informació nova sinó coneguda, i per tant volem donar-li aquest valor informatiu. Un exemple.

1a. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —D’estovalles en tenim per donar i per vendre!

Sense dislocació, a la segona oració el sintagma estovalles ocuparia una posició més remàtica, dins del predicat, i per aquest motiu no seria adequada en aquest context (la inadequació pragmàtica la indico amb el símbol ^#).

1b. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —^# Tenim estovalles per donar i per vendre!

L’exemple (1a) correspon a una dislocació a l’esquerra (els lingüistes la devien batejar així mirant-se l’exemple escrit que tenien al davant: el constituent dislocat s’havia mogut a l’esquerra de la resta de l’oració, respecte a l’ordre no marcat; en la llengua oral el constituent dislocat apareix abans que la resta de l’oració). En la dislocació a l’esquerra es conserva l’ordre tema - rema, que és el que correspon a l’estructura informativa bàsica del català.

Un constituent també es pot dislocar a la dreta. En la dislocació a la dreta (en la llengua oral, l’element dislocat apareix després que la resta de l’oració), el desplacem al final de l’oració, després de l'oració bàsica (o matriu oracional, com en diu Enric Vallduví a la Gcc) i, per tant, després del rema.

1c. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)

       —En tenim per donar i per vendre, d’estovalles!

Com es pot veure en els exemples, la dislocació té una conseqüència sintàctica: sempre que l’element desplaçat és pronominalitzable, deixa un pronom de represa (una traça pronominal) dintre de la matriu oracional que fa la funció de l’element dislocat.

I en el cas de la dislocació a la dreta també té una conseqüència paralingüística: per separar l’oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma. Sense la inflexió o la coma, podria semblar que l’element dislocat forma part del predicat. En la dislocació a l’esquerra es manté l’ordre tema-rema i, a més, l’element dislocat queda situat en una posició perifèrica sense que calgui marcar de cap manera la frontera amb l'oració bàsica. Per això, si l'element dislocat a l'esquerra no és llarg o complex, no porta coma que el separi de l'oració bàsica. La GIEC ho formula així (§ 33.3): “Notem que en la llengua escrita s'usa una coma entre el constituent dislocat a la dreta i la resta de l'oració, mentre que la coma és optativa en els dislocats a l'esquerra i generalment s’evita si es tracta de constituents poc complexos” (la negreta és meva).

Més exemples (en els exemples de (1) el constituent dislocat és un CD indeterminat), amb constituents dislocats que fan diferents funcions sintàctiques (la barra inclinada indica diferents denominacions per a una mateixa funció sintàctica):

2. L’avió desaparegut ara el busquen per l’oceà Índic. / Ara el busquen per l’oceà Índic, l’avió desaparegut. (CD determinat)

3. A l’Enric els Reis li han portat uns calçotets de ratlles. / Els Reis li han portat uns calçotets de ratlles, a l’Enric. (CI)

4. D’aquest assumpte ja en parlarem un altre dia. / Ja en parlarem un altre dia, d’aquest assumpte. (complement de règim verbal/preposicional)

5. A la Patagònia hi anirem l’any que ve. / Hi anirem l’any que ve, a la Patagònia. (complement de règim preposicional/verbal)

6. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana. / Hi comprarem mitjons de llana, a la Patagònia. (adjunt del SV / circumstancial del SV)

7. La Maria no crec que vingui. / No crec que vingui, la Maria. (subjecte, no pronominalitzable)

Pel que hem vist fins aquí, podria semblar que la dislocació a l’esquerra i la dislocació a la dreta sempre són intercanviables. Però no. A l’exemple (1), ho eren, efectivament; però fixeu-vos en l’exemple següent:

8a.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?

—L’hortènsia jo la posaria mig a l’ombra…

8b.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?

—^# Jo la posaria mig a l’ombra, l’hortènsia…

A l’exemple (8a) la dislocació a l'esquerra reprèn, des del punt de vista semàntic, una part (l’hortènsia) de l’element introduït en el torn de parla anterior, a la pregunta (les plantes). Aquesta funció la dislocació a la dreta no la pot fer, com es pot veure a (8b).

Des del punt de vista funcional, la dislocació a l’esquerra i la dislocació a la dreta tampoc són totalment equivalents: sembla (que jo sàpiga no se n’ha fet cap estudi quantitatiu, en català) que la tematització a l’esquerra apareix en tots els registres, mentre que la tematització a la dreta és més freqüent en els registres informals que en els formals.

Gabriel Ferrater, a l’entrada català de la Gran Enciclopèdia Catalana (apartat “L’estructura sintàctica”, molt suggeridor), va observar que l’extraordinària freqüència i productivitat que té la dislocació en català té a veure amb el ric sistema de pronoms àtons, que, com hem vist, fan la funció de l’element dislocat dins de l'oració bàsica. En aquesta altra entrada comento una mica el que va dir Pompeu Fabra de les tematitzacions, i les conseqüències que va tenir el que en va dir durant bastants anys.

Notes

1. Quan comparàvem l’oració amb dislocació i l’oració corresponent en l’ordre no marcat, hem parlat de “moviments”. Aquests “moviments” no tenen res a veure amb el concepte de moviment tal com s’aplica en la lingüística generativa.

2. L’any 1996 Xavier Villalba, a “La dislocació a la dreta” va publicar una caracterització molt interessant d’aquest tipus de desplaçament (i de la dislocació en general). A l’apartat § 4.5.3.2 del capítol d’Enric Vallduví de la Gcc (“L’oració com a unitat informativa”), també se’n parla amb un cert detall. Tots dos donen bibliografia sobre estudis previs, sobretot en anglès. Villalba en va tornar a parlar al número 42 de la revista Caplletra, a l’article “La dislocació a la dreta en català i castellà: microvariació en la interfície sintaxi/pragmàtica” (2007).

3. Fixeu-vos que més amunt he dit: “per separar l'oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma”. En cap moment he fet dependre la coma de l’entonació, sinó que he considerat que la inflexió i la coma són els procediments que tenen la llengua oral i la llengua escrita, respectivament, per complir una mateixa funció: separar l'oració bàsica, i més concretament el predicat, de l’element tematitzat. Aquesta manera d’explicar-ho és coherent amb la visió de la puntuació que trobareu aquí.

.

¿Què és, això del tema i el rema?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa uns dies, en aquesta entrada, parlàvem dels diferents nivells en què es pot estructurar l’anàlisi lingüística. Avui ens fixarem en un dels aspectes que formen part del nivell pragmàtic, és a dir, de les característiques de la llengua i la comunicació que tenen a veure amb el context d’ús o situació comunicativa: l’estructura informativa. Com veurem, és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la gramàtica.

Quan ens comuniquem, poques vegades tota la informació que donem és nova per als nostres interlocutors. El més habitual és que recolzem la informació nova en informació ja coneguda. Si dic a una amiga “La setmana que ve el Pere començarà a treballar a l’aeroport”, la meva amiga ja sap quin és el referent de la setmana que ve (pel context temporal) i de el Pere (el meu fill, un amic comú…), i el que és nou és el fet que començarà a treballar a l’aeroport. Només en alguns casos tota la informació d’un enunciat (= oració en context) és nova. Podria ser el cas d’una resposta com la següent a la pregunta “¿Què ha passat?”: “Ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord.”

L’estructura informativa és la manera com es distribueixen la informació coneguda i la informació nova en un enunciat i al llarg del discurs (= text en context). I ara, per continuar, hem de definir un parell pagès de conceptes:

Matriu oracional, oració bàsica o zona nuclear de l’oració: està formada pels constituents bàsics de l’oració: el subjecte i el predicat.

Ordre no marcat: és el més freqüent en les oracions declaratives, especialment dels textos expositius i poc expressius en general. Cada llengua té el seu propi ordre no marcat. Tradicionalment, en català s’ha considerat que és SVO (subjecte-verb-complements del verb), i així ho fa també la GIEC (en els últims anys alguns autors ho han qüestionat i ha defensat l’ordre VOS com a bàsic; per al meu objectiu, que és descriptiu, la discussió té poques implicacions, i no són fonamentals).

Tema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari ja coneix: la setmana que ve i el Pere en el primer exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació coneguda.

Rema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari no coneix: començarà a treballar a l’aeroport en el primer exemple de més amunt; tot l’enunciat, ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord, en el segon exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació nova.

Doncs bé, en l’ordre no marcat, dintre de la matriu oracional, en català l’estructura informativa segueix l’ordre tema → rema. La fletxa vol indicar que la distinció pot ser gradual, i que a vegades no hi ha una frontera dràstica entre l’un i l’altre sinó més aviat una progressió des d’elements més temàtics cap a elements més remàtics.

• [¿Saps què?] La veïna del tercer ja ha parit.

                                    T                            R

• [la quiosquera és una dona molt xerraire]

   [¿Per què arribes tard?] La quiosquera m’ha explicat la vida de tota la seva família.

                                                           T                    →                                  R

En aquest ordre no marcat també s’hi poden incloure els adjunts oracionals, que fan la funció d’emmarcar tota l’oració i que apareixen a l’inici o al final de l’enunciat, sense trencar l’estructura tema → rema.

• Aquesta setmana, a Barcelona estem de festa major.

                          T                                       R

•  Estem de festa major, aquesta setmana, a Barcelona.

                          R                                       T

Moltes vegades el tema, precisament perquè és conegut, està elidit o expressat per mitjà de formes gramaticals, les més simples des del punt de vista estructural: és el cas del subjecte de l’oració següent, que només apareix en els morfemes verbals (i també del marc temporal [avui] i del marc espaial [aquí], que no apareixen i es recuperen contextualment).

• [¿Avui no treballeu?] Estem de festa major.

                                                           R

Com es pot veure comparant els exemples anteriors, sovint el tema coincideix amb el subjecte i el rema amb el predicat (prediquem coses noves de subjectes coneguts), però no sempre és així.

A partir d’aquest marc general, l’estructura informativa permet explicar molts aspectes de la sintaxi oracional i de la cohesió textual. En parlo en altres entrades d’aquest blog: les dislocacions (o tematitzacions), Pompeu Fabra i les dislocacions, rematitzacions i focalitzacions, estructures clivellades, etc. (mireu les etiquetes de la dreta i les remissions internes de cada entrada).

Com a fenomen pragmàtic, l’estructura informativa no es pot determinar en oracions aïllades, sinó que cal fer-ho en enunciats, en oracions contextualitzades. En una mateixa oració, segons quin sigui el context (per exemple, el tipus de pregunta que respon), un element pot ser tema o rema, o més o menys temàtic o remàtic.

Notes

1. En català, les referències bàsiques sobre aquest tema són Joan Solà (1990 i 1994, bàsicament), Enric Vallduví (el seu capítol de la Gcc) i ara també i sobretot el capítol 33 de la GIEC, sobre l’ordre dels elements en les oracions declaratives, interessantíssim. Però la manera com ho he estructurat aquí és el resultat de la combinació d’aquestes referències i molt de temps de donar-hi voltes i d’anar-ho explicant a classe i anar-ho entenent cada vegada millor.

2. També m’agrada molt l’article “La progressió temàtica”, de Joan Bellès, que trobareu en aquest monogràfic de la revista Com Ensenyar el Català als Adults, de l’any 1991. 

.

els nivells d'anàlisi lingüística

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Els fenòmens lingüístics i comunicatius són polièdrics, es poden analitzar des de punts de vista diferents: dialectal (social, geogràfic, històric), pragmàtic, semàntic, gramatical i fonològic-fonètic/gràfic, com a mínim. Cada punt de vista, o nivell d’anàlisi, permet centrar l’atenció en uns aspectes determinats, tot i que per anar bé no hauria de perdre de vista els altres.

A l’hora d’ordenar aquests nivells d’anàlisi (en quin ordre actuen i com interactuen entre si durant el procés comunicatiu), cada marc teòric ho pot fer de maneres diferents, d’acord amb els postulats en què es basa.

Per estudiar els discursos (textos contextualitzats) i els enunciats (oracions contextualitzades) que els formen, els corrents de base funcional (és a dir, que consideren que cal partir de les funcions de llenguatge i els propòsits comunicatius per poder explicar les característiques de les llengües), com ara la lingüística cognitiva i la gramàtica discursiva funcional (FDG), ordenen els diferents nivells d’anàlisi de la manera següent:

1. Pragmàtica

El propòsit comunicatiu –les ganes o la necessitat de comunicar-nos– és el que desencadena l’ús del llenguatge verbal (i d’altres sistemes de comunicació, com els gestos). Aquest propòsit s’insereix en un context determinat (marc espaciotemporal, coneixements compartits –personals i socioculturals– i discurs precedent) que, al costat del llenguatge verbal, també contribueix a configurar la manera com codificarem el que volem dir.

Exemple: m’han dit que l’Anna [una amiga meva] se n’ha anat de vacances al Vietnam; jo no m’ho acabo de creure i per confirmar-ho vull preguntar-ho a una amiga comuna. (Això seria l’input.)

2. Semàntica

Entre el repertori lèxic de la llengua en què vull codificar l’enunciat, selecciono els elements que em permetran complir el propòsit comunicatiu.

Exemple (simplificant): [Anna] [anar-se’n] [vacances] [el Vietnam]

3. Gramàtica (morfologia i sintaxi)

Insereixo els elements lèxics anteriors en una estructura gramatical que combina morfemes i estructures sintàctiques propis de la llengua en què codifico l’enunciat.

Exemple: “l’Anna se n’ha anat de vacances al Vietnam”

4. Fonologia i fonètica / Escriptura

La seqüència gramatical té unes característiques fonològiques i fonètiques que són pròpies de la llengua en què l’he codificada. Aquestes característiques són representades gràficament –i en bona mesura convencionalment– per mitjà de l’ortografia. Els elements que componen la seqüència són fonemes, que es realitzen com a sons en la parla, o lletres; però també altres elements, que anomenem suprasegmentals, perquè se superposen als segments –sons o lletres–: l’accent i l’entonació, i els signes de puntuació i els diferents tipus de lletra (majúscula i minúscula, cursiva, negreta...), per exemple.

Exemple: ¿L’Anna se n’ha anat al Vietnam?  (Això seria l’output.)

Les característiques dialectals dels parlants (grup social a què pertanyen, àrea geogràfica on han nascut o viuen i moment històric en què viuen –i generació de què formen part–), són trets més o menys estables, que es mantenen invariables en els diferents tipus de situacions privades i informals en què es comuniquen i al llarg dels diferents enunciats que constitueixen el discurs. Els estudien, respectivament, la sociolingüística, la dialectologia –en el sentit més tradicional del terme– o geolingüística i la lingüística històrica. En situacions de comunicació públiques i poc o molt formals aquests trets es redueixen, perquè s’opta per la varietat estàndard de la llengua, comuna a tots els parlants independentment de la procedència social, geogràfica i generacional.

Notes

1. L’esquema simplifica: durant el procés de producció lingüística real, els diversos nivells poden interactuar entre si, i també amb el context comunicatiu.

2. Una de les millors introduccions a la lingüística cognitiva en castellà –en català no n’hi ha cap, malauradament, fins on jo sé– és, al meu entendre, la de Maria Josep Cuenca i Joseph Hilferty: Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona: Ariel, 1999. En anglès també és molt clara, i força assequible, la de David Lee: Cognitive linguistics: an introduction. Oxford: Oxford University Press, 2001. No cal dir que a internet es poden trobar textos, més o menys complets, com el de l’enllaç de més amunt, que també poden servir d’introducció encara més resumida. En tots aquests textos hi ha referències a les obres fundacionals: de Ronald W. Langacker i George Lakoff, entre altres.

3. Seguint els enllaços de més amunt, i també a internet, es poden trobar les referències bàsiques de la gramàtica discursiva funcional i d’altres corrents d'orientació funcional.

4. A mi m’interessen d’una manera especial els fenòmens lingüístics que tenen a veure amb el nivell d’anàlisi pragmàtica i el nivell d’anàlisi gramatical (sobretot, sintàctic), i especialment els que permeten interrelacionar-los. En aquesta entrada comento un fenomen pragmàtic relacionat amb un tret gramatical; en aquesta altra, un fenomen pragmàtic relacionat amb la semàntica de dos verbs; en aquesta altra, el procés de gramaticalització d’una informació semàntica (l’expressió de la quantitat) i les conseqüències sintàctiques que se’n deriven; en aquesta, la gramaticalització del pronom hi amb alguns verbs i la manera com afecta l’estructura argumental d’aquests verbs (el subjecte o els complements regits); finalment, si cliqueu a les etiquetes de la dreta "ordre dels elements", hi trobareu unes quantes entrades que tracten l'estructura informativa, que és un dels múltiples aspectes inclosos en el nivell pragmàtic: són un bon exemple de codificació gramatical de fenòmens pragmàtics.

.

puntuació i entonació

[Apunt actualitzat mínimament amb la terminologia de la GIEC.]



Si fem un repàs a la bibliografia sobre puntuació, fins no fa gaires anys la majoria d’obres donaven per fet que hi ha una relació directa entre la manera de puntuar un text i l’entonació que faríem si el llegíssim en veu alta.

Això podia ser més o menys cert en èpoques passades, quan hi havia molt poca gent que sabés llegir i escriure: els textos escrits, efectivament, es llegien sovint en veu alta, i els punts i sobretot les comes devien ajudar els lectors a decidir on havien de fer pauses més o menys llargues per dotar el text del sentit adequat.

Actualment, la major part dels textos escrits estan pensats per ser llegits "per dins". A les nostres societats, pràcticament tota la població està alfabetitzada i pot, millor o pitjor, descodificar i interpretar un escrit. La puntuació ara té una funció ben diferent: és un recurs paralingüístic propi de l’escriptura (com la negreta, la cursiva, les diferents mides de la lletra i la disposició del text en el paper o la pantalla, entre altres) que permet estructurar els textos i facilitar que els lectors els interpretin tal com vol l’autor. Un recurs, doncs, per facilitar l’èxit comunicatiu.

Vista així, la puntuació és un conjunt de pistes –els signes de puntuació– que permeten donar, com a mínim, quatre tipus d’informació:

a) Pragmàtica: la intenció comunicativa, expressada per mitjà de la modalitat oracional. Això permet distingir les oracions (els enunciats, de fet: oracions contextualitzades) declaratives, les interrogatives, les exclamatives i, en menor mesura, les imperatives.

• L’Anna ens vindrà a veure demà.

• ¿L’Anna ens vindrà a veure demà?

• ¿Quan ens vindrà a veure, l’Anna?

• L’Anna ens vindrà a veure demà!

• Vine a veure’ns demà, Anna! / Vine a veure’ns demà, Anna.

b) Semàntica: és el cas de l’ús de la coma que permet distingir els complements de nom (SPrep, SAdj, aposicions i oracions de relatiu) especificatius (restrictius, en diu ara la GIEC) dels explicatius (o no restrictius).

• Les mares patidores sempre ens preocupem pels fills. [complement restrictiu, o especificatiu: només les mares patidores ens preocupem sempre pels fills]

• Les mares, patidores, sempre ens preocupem pels fills. [complement no restrictiu, o explicatiu: les mares som totes patidores, i ens preocupem sempre pels fills]

c) Sintàctica: la puntuació permet indicar quina és l’estructura sintàctica de cada oració i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Un exemple clar és el de les enumeracions amb comes internes, en què els diferents elements se separen per mitjà del punt i coma.

• A la Col·lecció d’Art Modern del MNAC es poden veure, entre moltes altres, les obres següents: Desconsol, de Josep Llimona; Poble escalonat, de Joaquim Mir; L’edat de bronze, d’Auguste Rodin; i Galeria blanca, de Santiago Rusiñol.

d) Textual: quina és l’estructura del text sencer –llarg o curt– i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Preneu com a exemple aquest mateix text: cada punt i seguit indica on s’acaba una oració i en comença una altra, i cada punt i a part (que encara que s’escrigui igual no és el mateix que el punt i seguit) indica on s’acaba un paràgraf (una unitat de sentit parcial, dintre del text) i en comença un altre.

Però, des del punt de vista didàctic –i també teòric–, el “divorci” entre entonació i puntuació va més enllà: poques vegades hi ha una relació biunívoca entre entonació i puntuació: per exemple, entre entonació final i puntuació, entre inflexió entonativa i puntuació. Vegem-ho.

La funció pragmàtica d’indicar que volem fer una pregunta d’una manera directa (modalitat interrogativa) normalment es correspon amb una entonació final ascendent en el cas de les interrogatives totals (les que es poden respondre amb sí o no) no introduïdes amb que; però, en canvi, es correspon amb una entonació final descendent en el cas de les interrogatives parcials (les que pregunten per una part de l’oració) i les totals introduïdes amb que.

• ¿Vindràs a sopar? (/)

• ¿Que vindràs a sopar? (\)

• ¿Quan vindràs a sopar? (\)

El motiu sembla clar: en la llengua oral, en el primer exemple l’absència de cap marca verbal d’interrogació (no hi ha cap partícula interrogativa) fa necessari recórrer a l’entonació final per distingir la interrogativa de la declarativa (Vindràs a sopar). En el segon exemple i en el tercer, la partícula interrogativa ja indica que estem fent una pregunta, i per tant podem conservar l’entonació “no marcada”, la descendent, sense perdre informació ni arriscar-nos a malentesos.

Les inflexions entonatives també són males conselleres, a l’hora de puntuar: posem per cas, el tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. En el primer cas podem posar-hi una coma; en el segon cas, la coma és de les més clarament rebutjades (almenys en la nostra tradició) si el subjecte no és llarg o complex (si no està format per un sintagma llarg, si no conté una enumeració amb comes internes o si no és oracional, per exemple).

• Si tens ganes de llegir el diari(,) serà millor que el portis tu. [subordinada ni llarga ni curta]

• El veí del tercer primera ens porta el diari cada dia. [subjecte senzill, sense coma que el separi del predicat]

• El tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada d’una certa llargada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. [subjecte llarg]

 • L’Anna, el Pau, el Joan i la Pilar(,) llegeixen el diari cada dia. [subjecte complex: format per una enumeració amb comes internes; és optativa, però jo la trobo força necessària]

• Qui vulgui llegir el diari(,) se l’haurà de portar de casa. [subjecte complex: format per una subordinada]

En definitiva, a l’hora de puntuar, d’ensenyar a puntuar o de corregir la puntuació d’un text d’altri, més val no tenir en compte entonacions hipotètiques i centrar-se en els factors pragmàtics, semàntics, sintàctics i textuals que hem vist més amunt.

Notes

1. En els llibres de text i a les gramàtiques, la distinció entre complements de nom no restrictius (o explicatius) i restrictius ( o especificatius) s’acostuma a trobar en el capítol o apartat dedicat a les oracions de relatiu. Però, com es pot veure més amunt, és pertinent per distingir qualsevol mena de complement de nom, ja sigui un SPrep, un SAdj, una aposició o, efectivament, una oració de relatiu.

2. La Cambridge Grammar of the English Language, de Rodney Huddleston i Geoffrey K. Pullum, té un capítol molt interessant dedicat a la puntuació. És l’única de les grans gramàtiques que s’han publicat en els últims anys que hi dedica un capítol, i bona part del que s’hi diu és aplicable o adaptable al català.

3. Amb Xavier Fargas, he publicat dos articles sobre puntuació: (1)

“Les puntuacions possibles” (sobre les intervencions dels assessors lingüístics en la puntuació dels textos, al núm. 11 de la revista Llengua i Ús) i (2) “¿Podem ensenyar a puntuar? Alguns criteris bàsics” (sobre l’ensenyament de la puntuació, al núm. 20 de la revista Articles. Revista de Didàctica de la Llengua i de la Literatura).

4. Fa un temps vaig fer un petit estudi sobre els errors de puntuació més freqüents en els estudiants universitaris (a partir del buidatge d’un corpus en castellà), que es pot descarregar (gratuïtament des dels ordinadors de les biblioteques universitàries subscrites) aquí: “La puntuación de los escritos académicos de los estudiantes universitarios”.

.

primer premi FilCat.UB

El Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona convoca el 1r Premi FilCat.UB (2014) amb l’objectiu de promoure els treballs de recerca de batxillerat que tinguin per objecte d’estudi qualsevol aspecte de la llengua i la literatura catalanes.

Bases generals del premi

El premi s’adreça als estudiants de segon curs de batxillerat de tots els centres educatius de les terres de llengua catalana i té dues modalitats:

­         – Treballs de recerca de batxillerat sobre llengua catalana

– Treballs de recerca de batxillerat sobre literatura catalana

Es premiaran els treballs originals i inèdits escrits en llengua catalana que excel·leixin pel rigor, la imaginació i la creativitat. No s’hi poden presentar treballs premiats en altres concursos.

Presentació

Els treballs s’han de presentar en dues còpies (una d’impresa en paper i una altra en format digital, preferiblement pdf) i han d’anar signats amb pseudònim. Si el treball conté materials en algun altre format també s’hauran d’adjuntar digitalment.

Tots els treballs s’han de presentar dins un sobre o paquet tancat en què figuri la llegenda “1r Premi FilCat.UB” i el pseudònim de l’autor. Dins el sobre o paquet hi ha d’anar un altre sobre tancat, amb el nom del treball i el pseudònim a l’anvers, que contingui les dades de l’estudiant que ha fet el treball (nom i cognoms, adreça, telèfon i correu electrònic), el centre on estudia (nom, adreça, telèfon i correu electrònic) i el nom del professor que l’ha tutoritzat.

Termini

El termini de presentació dels treballs és el 16 de maig del 2014.

Lloc de lliurament o enviament

Departament de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona.

Dotació del premi

El premi serà de 300 euros per a cadascuna de les dues modalitats (llengua i literatura) en forma de dos vals bescanviables: 150 euros en un val de l’FNAC per a l’alumne i 150 euros en un val de l’ABACUS per al centre educatiu on s’ha presentat el treball. Es tindrà en compte també la possibilitat d’atorgar accèssits en forma de diploma.

Els treballs guanyadors, a més, es publicaran al web del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (http://www.ub.edu/filcat/).

Resolució i data de lliurament del premi

La resolució del premi es farà pública el 6 de juny del 2014. El lliurament del premi tindrà lloc el dia 26 de juny en un acte oficial a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

Comissió organitzadora

Francesc Bernat, Emili Boix, Sebastià Bonet, Maria-Rosa Lloret, Antoni Moll i Francina Torras (professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona).

més informació       

Francesc Bernat

francesc.bernat@ub.edu

Departament de Filologia Catalana

Universitat de Barcelona

Edifici Josep Carner, 4t pis

Gran Via de les Corts Catalanes, 585

08007 Barcelona

Tel.: 93 403 56 12 / Fax: 93 403 56 98

Web del Departament de Filologia Catalana de la UB

Segueix-nos a Facebook