12 de març 2015

"Registres i varietats de la llengua", per Isidor Marí

El text que reprodueixo és una de les primeres adaptacions a la llengua catalana de la distinció entre varietats dialectals (dialectes) i varietats funcionals (registres) de les llengües, a partir de la formulació de Michael Gregory i Susan Carroll, que es va publicar en el llibre Language and Situation (1978). S'hi transcriu la intervenció que va fer l’autor en una sessió adreçada a professors de català per a adults i, com es pot comprovar fàcilment, explica aquesta classificació dels diferents tipus de varietats lingüístiques amb una gran claredat i sense recórrer, pràcticament, a terminologia especialitzada. Això fa que el text fos llavors, i ho continuï sent ara, molt adequat per a professors de llengua, i també per a altres professionals. Hi ha, això sí, algun comentari o exemple que és víctima del pas del temps i que segurament us farà somriure, com ara el que fa referència al vídeo com a gran novetat en l’àmbit de la comunicació.

El text es va publicar en el número 3 de la revista Com. Ensenyar Català als Adults (1983), de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Agreixo tant a l’autor com als editors l’autorització per reproduir-lo aquí.




Registres i varietats de la llengua, per Isidor Marí*

Centrarem el comentari d’avui en dues preguntes bàsiques per a tots nosaltres en el moment d’ensenyar català:

1. Què és una llengua, en què consisteix?
2. Què significa aprendre una llengua, què vol dir?

Per respondre a la primera pregunta, podríem començar dient que una llengua és un sistema de signes verbals, elaborats per una societat determinada al llarg de la història, transcrits gràficament. Aquest, però, és un aspecte accidental: hi ha llengües que no es transcriuen gràficament i no per això deixen de ser llengües. Per tant, distingim ja d’entrada allò que és llengua i allò que és la representació gràfica de la llengua. Es tracta, doncs, d’un sistema de signes verbals que serveix, en primer lloc, per organitzar la realitat i, a la pràctica –i aquesta és potser la característica fonamental–, perquè les persones es comuniquin entre elles.

Aquest sistema de signes verbals es divideix en una sèrie de plans, d’unitats successivament superposades. Si analitzem un fragment de la cadena sonora del llenguatge, podem distingir uns sons que tenen una funció, que són els fonemes, i que constitueixen el pla fonològic de la llengua. Així mateix, hi ha uns elements prosòdics (accents, entonacions, pauses, etc.). Hi ha també una articulació en morfemes i, per tant, un pla morfològic dins el sistema. També hi veiem unes unitats de funció que anomenem sintagmes, que configuren el pla sintàctic de la llengua. Cada un dels morfemes té un significat que dóna lloc a la consideració semàntica de la llengua; per tant, hi ha un pla semàntic. I també hi ha tots uns hàbits expressius, uns costums, unes locucions, unes formes d’agrupar les paraules que són habituals i que, d’alguna manera, es poden estudiar, encara que no formen part d’una visió sistemàtica de la llengua, sinó més aviat de la cultura lingüística que és pròpia de cada comunitat.

Paral·lelament a tot això, i tal com hem vist abans, hi ha una sistematització de la representació gràfica, l’ortografia, que no forma part pròpiament del sistema de la llengua, però que també cal dominar.

Per tant, la primera resposta que podríem donar a la segona de les preguntes, en relació amb aquesta definició, és que aprendre una llengua significa aprendre aquest sistema, conèixer el funcionament de totes aquestes unitats que l’integren i poder-lo usar adequadament.

En aquest sentit, potser caldria subratllar que no cal conèixer d’una forma abstracta, a base de definicions teòriques i d’estudis analítics, quines són les unitats ni quines són les relacions entre elles per poder fer servir una llengua. Tots coneixem i tots podem trobar persones que saben fer servir una llengua d’una manera molt efectiva i que, en canvi, no coneixen cap de les definicions de cada una de les unitats que integren aquest sistema.

Això, en el camp de l’ensenyament, té un significat especial: cal no invocar els conceptes teòrics amb les persones, sobretot amb adults, que no tenen una base teòrica important en lingüística. És molt més pràctic procurar que els alumnes adquireixin el domini de la llengua d’una manera més aviat intuïtiva. És convenient, per tant, en segons quins grups d’alumnes, dosificar molt els elements teòrics i procurar que sigui sobretot la pràctica la que porti al domini del sistema de la llengua.

A part d’això, es pot donar perfectament el cas, suposem, d’un estranger que ha estudiat molt bé la gramàtica i l’ortografia de la llengua catalana, però que, en canvi, després es troba en un bar amb uns amics i no sap situar-se exactament en el tipus de llengua que s’ha de fer servir en aquella situació –això ens pot haver passat a nosaltres amb idiomes que hem après. Ens pot succeir que hàgim estudiat un idioma en un nivell de llengua culte i que després anem a una zona dialectalment diferenciada de la llengua estàndard que hem après, i que ens trobem que la part de la llengua que nosaltres dominem no és prou flexible, prou apta per entendre la gent que parla en aquella altra varietat o, molt menys encara, per fer-la servir nosaltres mateixos.

Això significa que la primera resposta que havíem donat no és encara suficient i que cal introduir una visió sociolingüística del que és la realitat de la llengua.

Aquí és on ens centrarem avui. Procurarem veure un sistema de classificació de la diversitat sociolingüística, amb una advertència preliminar que també és molt important de subratllar. I és que tots aquests conceptes que fem servir no són més que això, conceptes, que tenen el valor de permetre’ns ordenar la realitat lingüística, però que mai no hem de pretendre que existeixin exactament com els definim, en la realitat.

Les varietats dialectals de la llengua

Al moment d’observar la diversitat de la llengua es troben dues menes de varietats lingüístiques. Unes, que ja són una distinció tradicional a la lingüística i que s’anomenen dialectes o varietats dialectals. Aquestes varietats dialectals són pròpies de les persones, van vinculades a uns grups humans definits i formen part, per tant, de la seva identitat. Convé subratllar això, per no confondre aquestes varietats dialectals amb el que són les varietats funcionals o registres. Les varietats dialectals es vinculen a les persones, als grups humans, i procedeixen totes de la quantitat de relacions que hi ha entre les persones que es troben més a prop.

Gràficament, aquestes varietats dialectals es podrien representar amb un cub, sobre tres eixos principals de diferenciació.


Els dialectes més coneguts, i per a molta gent els únics que coneix, són les varietats dialectals geogràfiques. Aquestes varietats vénen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Podríem exemplificar-ho a partir de la gran divisió dialectal de la llengua catalana: parlars occidentals, parlars orientals, i veure que hi ha fets fonètics i de tots els plans del sistema que permeten distingir el que és propi d’uns territoris, d’unes varietats geogràfiques, i el que és propi d’unes altres. Per exemple, els mots “espill” i “mirall”, o “corder” i “xai”.

Unes altres varietats, també dialectals, estudiades per la lingüística són les varietats històriques. En aquest apartat podem parlar del català del segle XV o del català de la Renaixença, però potser també hi hauríem d’incloure les varietats històriques que es poden observar en la societat actual. Des d’aquest punt de vista, distingiríem la manera de parlar de generacions joves i la de generacions de molta edat. Per tant, encara que això no hagi estat gaire estudiat, potser podríem parlar també de la varietat juvenil i de la varietat senil de català.

De tots els dialectes, els que han estat més recentment objecte d’estudi són els dialectes socials, les varietats socials de la llengua. Dins de les societats també hi ha unes característiques lingüístiques pròpies, per exemple, dels grups professionals o dels grups que comparteixen alguna activitat. Així doncs, es podria parlar d’un dialecte o d’un argot propi dels estudiants o propi dels metges. Hi ha també altres característiques socials, com poden ser la classe social, que permetrien distingir unes varietats populars d’unes varietats diguem-ne d’élite: no parlen igual els botiguers que els economistes, encara que tots tractin el camp del comerç.

Convé tenir sempre en compte que aquestes varietats socials es vinculen als grups humans, a les persones, i que no es pot dir que siguin registres o varietats funcionals, encara que coincideixin en alguns casos. Per exemple, si parlem del dialecte social propi dels funcionaris, podem incloure-hi tot l’argot de dins de les oficines. A la Generalitat actual, per simplificar, és freqüent sentir que els funcionaris traspassats són els “traspas”, els del Servei de Normalització els “Normos” i els d’Assessorament Lingüístic els “Assessos”. Aquests elements lingüístics formen part del dialecte dels funcionaris, però de cap manera formen part del llenguatge administratiu que, com veurem després quan parlem dels registres, no va vinculat a les persones, sinó a les funcions. I per tant, tot el que és extern a la funció administrativa, als actes pròpiament administratius, queda fora dels registres lingüístics administratius.

És convenient fer aquesta distinció, perquè moltes vegades es tendeix a confondre el que són llenguatges específics d’una professió, que és un grup de registres, amb el que és el dialecte o l’argot propi dels professionals.

La varietat dialectal comuna: la llengua estàndard

A més d’aquesta gamma de dialectes que posseeixen totes les llengües, ha sorgit una altra varietat que podríem definir d’entrada com a varietat comuna, dialecte comú. El seu objectiu és la comprensió més fàcil entre tots els parlants d’una llengua, independentment de la seva procedència geogràfica, històrica o social. D’alguna manera és la varietat dialectal de tothom, i podríem dir que es defineix per contraposició a aquestes altres varietats dialectals, ja que l’emprem quan procurem allunyar-nos dels condicionaments històrico-socials i geogràfics. És una varietat supradialectal.

Aquesta varietat comuna neix de la freqüència de relació lingüística entre tota la comunitat, entre gent de diverses èpoques, de diversos grups socials i diversos territoris. Es tracta d’un procés històric d’estandardització i, per tant, és gairebé impossible que trobem una comunitat on no s’hagi donat mínimament, però també seria nefast que trobéssim una comunitat en què l’estandardització hagués arribat a un grau absolut i on tothom parlés exactament de la mateixa manera.

En el cas del català, el procés d’estandardització que fins el segle XV s’havia desenvolupat amb tots els elements normals d’una llengua, va començar a tenir tota una sèrie d’inconvenients polítics i socials que el van afectar. Així doncs, ens trobem amb una llengua que ha tingut un procés d’estandardització irregular i que té, per tant, una llengua comuna encara insuficientment consolidada.

Aquesta varietat comuna, igual com les altres, es caracteritza també en els diversos plans del sistema de la llengua. És a dir que de totes les varietats geogràfiques, històriques i socials, va seleccionant el màxim d’elements possibles aptes per a la comunicació entre tothom. I convé que sigui així perquè la llengua sigui rica.

Cal tenir en compte, però, que aquesta varietat comuna no és una realitat químicament pura, sinó que és una realitat històricament condicionada. Seria absurd pretendre que qualsevol llengua estàndard tingués unes proporcions i un equilibri perfectes. Al contrari, el que trobem en totes les llengües existents és que els medis geogràfics amb més pes demogràfic, o els temps de la història en què hi ha hagut més activitat cultural –els “segles d’or”–, o bé els grups socials predominants tenen un pes molt més important que els altres en la definició de la llengua estàndard.

En el cas del català, això es pot exemplificar bastant bé. En una primera etapa de l’estandardització de la nostra llengua hi va pesar d’una forma extraordinària un escriptor com Ramon Llull, que era mallorquí. En el segle XV, foren els escriptors valencians els que marcaren la pauta, ja que València era un centre cultural de primer ordre. I en canvi, a partir de la Renaixença i de la consolidació política de la Mancomunitat i de la Generalitat hi han pesat molt més els trets típics del català central, principalment de Barcelona. Això no vol dir, però, que la llengua estàndard sigui el barceloní. Tots trobem que hi ha fets fonètics o morfològics que són propis de la varietat barcelonina, però que, en canvi, no formen part d’aquesta varietat comuna. Per exemple, el fet de dir [métʃə] o [mítʃə], “dugues”, “sapiguer”, “tindre” o “vindre”.

Una altra observació molt important sobre l’estàndard és que no es tracta de la llengua usual, no es calcula a partir de l’índex de freqüència de les paraules. Hi ha paraules molt poc freqüents com pot ser, per exemple, el relatiu “qual” o els mots “nogensmenys” o “àdhuc”, que no formen part de la llengua freqüent, però que en canvi s’inclouen dins d’aquesta llengua estàndard.

També hi ha un concepte parcial de llengua estàndard que tendeix a identificar-la amb la llengua pròpia dels mitjans de comunicació de masses. Aquesta seria, en tot cas, l’estàndard usual, l’estàndard de masses, però no seria tot l’estàndard.

És molt important tenir en compte que un tractat de física nuclear forma part de la llengua estàndard, encara que no tothom el pugui entendre. S’insereix dins de la llengua estàndard perquè exposa la física nuclear amb la voluntat que sigui entesa pel màxim de gent que conegui aquest tema, de qualsevol varietat geogràfica, generacional i social. Busca al màxim de comprensió i, per tant, forma part de l’estàndard, encara que sigui un llenguatge especialitzat. En canvi, els noms propis d’una regió concreta per a una planta, en botànica, o per a un peix, en zoologia, no formarien part de l’estàndard. Aquests noms serien sinònims dialectals d’un nom que, científicament, en aquests casos de classificació d’espècies, pot anar fins i tot en llatí.

La varietat estàndard no és tampoc idèntica a la normativa. Podríem dir que aquesta s’inclou dins l’estàndard, que és l’esquelet de l’estàndard. Però hi ha molts elements de l’estàndard sobre els quals la normativa no es pronuncia. La normativa a ningú li dirà si és més recomanable dir “robar”, “sostraure” o bé “pispar”. En canvi, és evident que “pispar” no forma part de l’estàndard i que, en canvi, “robar” i “sostraure” sí.

El procés d’elaboració de la llengua estàndard, en el cas del català, igual com en moltes altres llengües, ha estat condicionat per un canal de comunicació, el de la llengua escrita. Abans de l’aparició dels mitjans de comunicació àudio-visuals, l’única possibilitat que hi havia de comunicació general entre tota la societat que parlava una llengua era la forma escrita, l’única que podia viatjar d’un territori a un altre. Per tant, no és estrany que la llengua comuna s’hagi anomenat llengua literària. Convé, però, tenir ben clar que llengua literària no vol dir en aquest sentit exclusivament la llengua de la literatura, sinó que vol dir la llengua escrita comuna, que inclou també usos no literaris, usos científics, usos administratius, tots els usos escrits que pretenen establir una comunicació general entre tots els membres de la comunitat.

Una última observació sobre la varietat estàndard és que no cal atribuir-li cap superioritat essencial sobre les altres varietats dialectals. És fals, i a més és un prejudici lingüístic molt corrent, creure que l’estàndard és “la llengua” i que la resta són dialectes de la llengua. No fa gaire vaig sentir una persona molt culta que deia que el valencià no és una llengua, sinó un dialecte del català. El valencià no és un dialecte del català (una varietat externa a la “llengua” i subordinada o degradada): és un dialecte català. El valencià és tan llengua com el català, forma part de la llengua catalana com el dialecte barceloní. I moltes vegades, difonent conceptes d’aquest estil, de la subordinació d’uns dialectes respecte als altres, sense adonar-nos-en afavorim plantejaments anticatalanistes. Per exemple, els “blaveros” no acceptaran mai, i crec que en aquest sentit tenen raó, que el valencià sigui considerat una varietat subordinada al barceloní.

Per tant, és molt important subratllar que la varietat estàndard és un altre dialecte: el dialecte de tots. Que qualsevol enunciat lingüístic és a la vegada llengua i dialecte. Que quan diem dialecte ens referim a una part del total del que és la llengua, i que si se sol identificar llengua catalana amb català estàndard és per una simplificació que no es correspon amb la realitat.

La diferència entre el dialecte estàndard i els altres dialectes no és una diferència de categoria, sinó de funció. Aquesta diferència procedeix únicament del fet que les varietats geogràfiques, històriques o socials són varietats d’un sector de la comunitat, mentre que la varietat estàndard vol esdevenir la varietat comuna, la varietat de tothom. Per això, si ens fixem en la vinculació dels dialectes amb les persones, que ja hem dit que era el fet fonamental que els defineix, veurem que hi ha molt poques persones, per no dir cap, que dominin a la vegada més d’un dialecte geogràfic, o sigui, capaces de parlar alternativament en valencià, gironí, rossellonès, alguerès i mallorquí. Igualment, només les persones que s’hi han exercitat molt poden arribar a parlar en varietats històriques diferents. I, fins i tot, només les persones que es mouen en diferents grups socials amb freqüència són capaces d’usar a la vegada varietats socials diferents.

És a dir, cada persona espontàniament, si no és per un aprenentatge especial, només coneix una varietat dialectal. En canvi, l’estàndard pretén ser conegut per tothom. En les societats on l’estàndard ha tingut una presència normal, la gent, a través de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació..., ha arribat a dominar, només que sigui passivament, la seva pròpia varietat dialectal i aquesta altra varietat dialectal comuna que anomenem estàndard. I potser aquesta és la diferència que podem observar en la nostra societat, on tenim un estàndard que encara no ha estat socialment assumit amb plenitud.

En aquest sentit de les varietats dialectals, tornant a la segona de les preguntes que ens hem fet, aprendre una llengua significa consolidar el domini de la varietat dialectal pròpia de l’aprenent, si és catalanoparlant, i eixamplar els seus coneixements lingüístics a partir d’aquesta riquesa lingüística que ja posseeix.

A més d’això, evidentment, cal que l’alumne al llarg de l’aprenentatge adquireixi el domini de la llengua estàndard, no com a substitució de la seva pròpia varietat dialectal, sinó com a complement, a fi que pugui usar la més adequada en cada cas i que la persona no quedi condemnada a uns mitjans expressius locals, generacionals i propis d’un grup social. Convé que conegui l’estàndard per facilitar i ampliar la seva capacitat de relació.

És socialment admès en la major part de llengües normalitzades del món, començant per l’anglès, que hi ha diversos accents en la llengua estàndard. I no només accents. Podem distingir perfectament, i Pompeu Fabra així ho va fer en la normativa, unes opcions regionals, no només en la fonètica sinó també en la morfologia, el lèxic i la sintaxi, que han estat incorporades a l’estàndard perquè s’han cregut útils per a tota la comunitat i que trobarem, en la major part del casos, en el Diccionari General de la Llengua Catalana. Són les diverses formes regionals de l’estàndard, o estàndards regionals.

Els registres: les varietats funcionals de la llengua

Passem ara a un altre aspecte, potser el menys conegut de tota la diversitat lingüística o sociolingüística que estem veient: el de les varietats no dialectals, sinó funcionals de la llengua.

Ja ho havíem anticipat una mica quan hem parlat del llenguatge administratiu com a varietat funcional o com a conjunt de registres propis de l’activitat administrativa. Podríem formular-ho en forma d’una espècie de regla de tres:


                              dialectes                                               registres
                          ___________                                     ____________
   
                               usuaris                                                    usos

Els dialectes són als usuaris de la llengua, el mateix que els registres són als usos de la llengua. És a dir, així com els dialectes es vinculen a les persones i als grups humans, els registres es vinculen a unes funcions determinades. Aquestes funcions tenen unes constants lingüístiques que les caracteritzen i que permeten parlar d’uns tipus de llengua propis de cada funció que anomenem registres.

Moltes vegades, trobarem que aquest concepte de registres es designa amb el nom de “nivells de llengua”. Però això comporta diversos problemes. El primer és que quan parlem de nivell ens imaginem una sola dimensió i tendim a pensar en nivells més alts i nivells més baixos. Aquest és el primer inconvenient, perquè els registres no sempre són més alts o més baixos en la valoració, en la consideració social, sinó que moltes vegades també es distribueixen horitzontalment i no tenen cap relació de superposició entre ells.

No vull dir amb això que no tinguin molt de mèrit els llibres, especialment de López del Castillo, que han introduït una visió sociolingüística de la realitat del català i que usen aquesta denominació de nivells. Es tracta d’una denominació molt difosa, especialment als anys 60 i 70, en les escoles sociolingüístiques franceses. Simplement, proposo que es completi i que es passi a denominar aquests tipus de llengua com a registres. Per evitar que puguem pensar que hi ha un nivell científic, literari, col·loquial, vulgar, xava, barceloní, i que al final resulti que tot són nivells i que tot ho encabim en un mateix eix. Això és molt problemàtic, perquè dins el llenguatge científic hi pot haver un registre vulgar, i no parlem ja dins de la literatura, on trobem absolutament tots els nivells de la llengua.

Per tant, com intentaré exposar a partir d’ara, per ser més precisos en l’ús de la llengua reservarem el nom de “nivell” només per als nivells de formalitat dels registres, que és un dels aspectes que els defineix. La diferència amb els dialectes, per exemplificar-ho una mica, seria que els dialectes són el barceloní, el xava, l’argot juvenil, la llengua del segle XV o la llengua dels funcionaris.

Els registres són uns usos molt concrets de la llengua. Els discursos parlamentaris, les cartes comercials, les conferències de botànica, les oracions d’acció de gràcies, els poemes satírics... són registres.

I aquí podríem fer una altra observació per veure quina és l’evolució sociolingüística en el món d’avui. Així com els dialectes tendeixen a agrupar-se, a unificar-se, a disminuir les diferències entre uns i altres com a resultat de l’augment de comunicació entre tota la gent, en canvi els registres tendeixen més i més a diversificar-se. En una societat primitiva d’Abissínia, segurament trobaríem molta menys varietat de registres que en una societat complexa com pot ser la nostra. Els registres es van fent, i tots sabem que cada dia n’apareixen de nous, fruit de l’aparició de noves formes de comunicació.

El vídeo, per exemple, que és un nou canal de comunicació, implicarà també l’aparició de tota una sèrie de registres propis. I no parlem del telèfon, que va fer néixer tota una sèrie de registres propis de les converses telefòniques. Ningú quan comença una conversa, si no és a través del telèfon, diu “digui’m” o “escolti’m”. Hi ha, per tant, una proliferació de registres i una reducció dels dialectes.

Entrem ara a veure quins són els factors que defineixen els registres. Principalment, els registres els podem ordenar a partir de quatre característiques:

1. La temàtica:

La temàtica determina unes formes lingüístiques especials de cada un dels registres. En principi, podem distingir els temes generals i els especialitzats. Per exemple, si tractem d’un mal de coll d’una manera general li direm així: “mal de coll”. Si el tractem dins d’un cap especialitzat, podem distingir ja si és una “faringitis” o bé una “amigdalitis”. Ja usem un altre tipus de formes expressives.

Les diferències de temàtica entre els registres solen caracteritzar-se principalment –no exclusivament– pel vocabulari. Els registres especialitzats tenen un vocabulari propi en el qual solen abundar els cultismes i també secundàriament altres formes expressives, locucions pròpies d’una especialització determinada.
Dins dels registres de temàtica general, a la vegada podem veure-hi altres diferències, que ja ens introdueixen en el segon aspecte, el nivell de formalitat.

2. El nivell de formalitat:

Si una persona ha agafat una “borratxera” –mot que forma part dels registres de temàtica general– en un to de formalitat baix, en un nivell –aquí sí– familiar o fins i tot vulgar, podríem dir que ha agafat una “trompa”, o si voleu ja un exemple que és considerat socialment vulgar, que ha agafat una “merda”. En canvi, un metge que faci un diagnòstic dirà que els seu pacient pateix una “intoxicació etílica aguda”.

Naturalment, ens cal usar cada un d’aquests registres en el moment adequat. Perquè si parlant amb els nostres amics diguéssim que en Joan pateix una “intoxicació etílica aguda”, es pensarien que parlem irònicament o bé que som uns pedants irresistibles.

Per tant, hi ha un segon element a part de l’especialització de la temàtica que condiciona els registres, que és el nivell de formalitat. Us recomano que reserveu el mot “nivell” per designar aquesta gradació, aquestes diferències que sí que es corresponen generalment amb la diferència de consideració social entre allò que és familiar o vulgar i allò que és formal o fins i tot solemne.

Hi ha uns elements que caracteritzen d’una manera molt evident aquesta diferència de formalitat, que són les formes de tractament. És habitual que quan usem el “tu” estiguem en un nivell de cordialitat familiar. En canvi, en un nivell formal solem usar el “vostè” o el “vós”, segons el cas. I en un nivell de formalitat molt alt, solemne, emprem “Eminència Reverendíssima”, “Molt Honorable Senyor”...

Hi ha, també, tots uns altres elements de caracterització del llenguatge vulgar. El llenguatge vulgar en la societat actual es caracteritza principalment per l’ús de paraules pròpies del vocabulari dels excrements o del sexe. Són dos elements tabú que solen servir per als usos vulgars de la llengua. Però hi ha altres elements. Si parlem d’una tercera persona en un estil formal, direm que “aquesta senyoreta opina que...” i no pas “aquesta diu...”, “Aquesta...” és una forma de demostratiu que en aquest cas té un valor de llenguatge vulgar.

3. El canal de comunicació:

És el tercer element que caracteritza els registres lingüístics. Abans ja n’hem parlat quan ens referíem al telèfon. L’augment dels canals de comunicació avui dia ha complicat considerablement la caracterització dels registres per raons del canal. La diferència fonamental que es pot fer és entre els canals de comunicació orals i els escrits.

Com que la comunicació oral sol ser molt més espontània que l’escrita, és també molt més efímera. Les paraules orals no es poden controlar perquè van fluint, en canvi les escrites poden ser molt més pensades i, per tant, són molt més controlables. I tot això condiciona d’una manera extraordinària els criteris de distinció dels registres, segons que siguin orals o escrits. En el butlletí COM núm. 1 hi ha una casuística reproduïda d’un llibre de sociolingüística sobre els casos especials de combinació entre el que és oral i el que és escrit. No és igual un oral espontani en una conversa, que és molt més fluid, que l’oral d’una conferència, d’una exposició, que encara que sigui relativament espontània se sotmet a un guió escrit. I molt menys espontani és el locutor que llegeix un butlletí de notícies. És a dir, que hi ha llengües orals que són una reproducció de l’escrita.

Hi ha també formes de llengua escrita que són molt espontànies, perquè intenten reproduir les característiques de la llengua oral espontània. Per exemple, els diàlegs teatrals, que no són tan espontanis com els diàlegs de la vida real, però que ho són molt més que les exposicions d’un llibre de física, posem per cas. També hi ha els diàlegs de les novel·les, que procuren reproduir la llengua oral fins i tot en el seu desordre intern. Molts dels diàlegs de les novel·les, molts dels pensament interiors que el novel·lista transcriu intenten aproximar-se al llenguatge espontani mental o al llenguatge verbal espontani.

4. El propòsit o la intencionalitat:

Hi ha registres que tenen una voluntat objectiva i que es refereixen a la realitat externament, i en canvi hi ha unes intencionalitats, uns propòsits que són subjectius, amb els quals es vol expressar la identitat i la manera de sentir pròpies.

Aquests registres objectius o subjectius també tenen les seves pròpies característiques lingüístiques, i la més evident, probablement, és l’ús de les persones gramaticals. Quan es fa servir la llengua amb una intenció objectiva, posem per cas en un llibre de text, normalment no sol aparèixer mai la primera persona del singular: l’autor sol usar el plural de modèstia: “nosaltres opinem que...”, “a la secció anterior hem vist que...”. Igualment sol usar una tercera persona per adreçar-se a la segona, al lector: “el lector haurà observat que a tal pàgina...” “com observarà el lector...” I rarament usa la segona persona del plural.

Aquestes limitacions en l’ús de les persones gramaticals són fruit de la distància que es vol establir amb la subjectivitat de les persones. En un llibre de química en el qual l’autor usés l’expressió directa “tu que estàs llegint deus trobar que...”, “a mi em sembla que...”, encara que no volguéssim ens semblaria que les teories que exposa aquella persona no són tan fiables.




Per tant hem vist que la temàtica, la formalitat, el propòsit o la intencionalitat i el canal condicionen molt les formes de llengua que usem. I, en canvi, són uns aspectes que en l’ensenyament de llengües encara no estan gaire introduïts entre nosaltres. Per tant, seria interessant anar-los introduint, no a partir de conceptes teòrics, sinó més aviat a través de l’administració pràctica del funcionament dels registres en la pràctica de la classe.

En aquest sentit, aprendre una llengua voldria dir dominar un repertori de registres adequat a les funcions que els aprenents han de fer. Hi ha, evidentment, unes necessitats lingüístiques generals, hi ha uns registres generals que tots hem de dominar. Uns, encara que només sigui passivament, és a dir, hem de ser capaços d’entendre’ls quan els llegim o quan els sentim; d’altres, en què cal ser capaç d’expressar-se, oralment o per escrit.

Convé, doncs, saber que els nostres alumnes no han de ser capaços de fer poemes. Sí que convé, en canvi, que siguin capaços d’entendre’ls i d’apreciar els mitjans expressius del poemes, almenys a partir d’un determinat nivell. Però cal no reduir l’estudi de la llengua, com es fa molt sovint, a l’observació de textos literaris o a la reproducció de textos literaris. El que cal és diversificar al màxim totes les pràctiques de llengua, usar a la nostra classe tots els registres lingüístics que apareixen en la llengua escrita present al carrer, en la societat actual, exercitar els alumnes en aquests registres lingüístics que en la seva activitat personal els són més necessaris. Tots hem de saber fer alguna mena d’escrits administratius, hem d’aprendre també els registres de la comunicació periodística –almenys comprendre’ls– i molts altres registres de la vida familiar (escriure postals, cartes...) i de l’activitat comercial.

Finalment, cal tenir en compte que qualsevol enunciat lingüístic forma part a la vegada d’un dialecte –que pot ser o no la llengua estàndard– i d’un registre. Potser cal remarcar quina és la relació entre els registres lingüístics i els dialectes. És a dir, quins registres lingüístics solen anar associats a la varietat comuna o estàndard i quins solen anar vinculats a les varietats marcades geogràficament, històricament o socialment. En aquest sentit, d’acord amb la temàtica, els registres especialitzats solen anar en llengua estàndard, per més que hi pot haver una comunicació especialitzada en una varietat dialectal diferent de l’estàndard. Els registres generals, en canvi, solen anar en varietats col·loquials, és a dir, varietats pròpies de dialectes no estàndards.

Respecte a la formalitat, és evident que els registres formals solen vehicular-se en la varietat estàndard, i els registres familiars en varietats diferents de l’estàndard.

Pel que fa al canal, és més freqüent trobar que els textos escrits siguin vehiculats en la varietat estàndard que no pas els textos orals, que més sovint solen ser expressats en varietats dialectals diferents de l’estàndard.

I respecte als propòsits, evidentment, els registres d’intenció objectiva solen tendir a l’estàndard i els d’expressivitat subjectiva solen anar acompanyats de varietats dialectals diferents de l’estàndard.

Aquest és més o menys un esquema de caracterització de la diversitat sociolingüística, que no pretenc que sigui definitiu ni extraordinari. En la mesura que trobeu algun detall que no hi encaixi o alguna cosa que el pugui millorar, us agrairé que el perfeccioneu i que m’ho comuniqueu, i així tots plegats podrem aprendre’n una mica més.






* Aquest text és una reproducció escrita del tema que Isidor Marí va explicar a la reunió de coordinació del passat mes d’abril.
Transcripció i presentació a càrrec de Carme Corominas.