23 de març 2014

tematitzacions

Els conceptes de tema i rema i altres nocions relacionades, que vam veure fa uns dies, permeten explicar algunes estructures sintàctiques. Per exemple, les tematitzacions.

Una tematització és el desplaçament d’un constituent que en l’ordre no marcat ocuparia una posició remàtica cap a una posició temàtica. Ho fem quan aquest constituent no conté informació nova sinó coneguda, i per tant volem donar-li aquest valor informatiu. Un exemple.

1a. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)
       —D’estovalles en tenim per donar i per vendre!

Sense tematització, a la segona oració el sintagma estovalles ocuparia una posició més remàtica, dins del predicat, i per aquest motiu no seria adequada en aquest context (la inadequació pragmàtica la indico amb el símbol #).

1b. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)
       —# Tenim estovalles per donar i per vendre!

L’exemple (1a) correspon a una tematització a l’esquerra (els lingüistes la devien batejar així mirant-se l’exemple escrit que tenien al davant: el constituent desplaçat s’havia mogut a l’esquerra de la resta de l’oració, respecte a l’ordre no marcat; en la llengua oral el constituent desplaçat apareix abans que la resta de l’oració). En la tematització a l’esquerra es conserva l’ordre tema - rema, que és el que correspon a l’estructura informativa bàsica del català.

Un constituent també es pot tematitzar a la dreta. En la tematització a la dreta (en la llengua oral, l’element desplaçat apareix després que la resta de l’oració), el desplacem al final de l’oració, després de la matriu oracional i, per tant, després del rema.

1c. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)
       —En tenim per donar i per vendre, d’estovalles!

Com es pot veure en els exemples, la tematització té una conseqüència sintàctica: sempre que l’element desplaçat és pronominalitzable, deixa un pronom de represa (una traça pronominal) dintre de la matriu oracional que fa la funció de l’element tematitzat.

I en el cas de la tematització a la dreta també té una conseqüència paralingüística: per separar la matriu oracional de l’element tematitzat (altrament, en alguns casos semblaria que forma part del predicat), en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma. En la tematització a l’esquerra es manté l’ordre tema-rema i, a més, l’element tematitzat queda situat en una posició perifèrica sense que calgui marcar de cap manera la frontera amb la matriu oracional.

Més exemples (en els exemples de (1) el constituent tematitzat és un CD indeterminat), amb constituents que fan diferents funcions sintàctiques tematitzats (la barra inclinada indica diferents denominacions per a una mateixa funció sintàctica):

2. L’avió desaparegut ara el busquen per l’oceà Índic. / Ara el busquen per l’oceà Índic, l’avió desaparegut. (CD determinat)

3. A l’Enric els Reis li han portat uns calçotets de ratlles. / Els Reis li han portat uns calçotets de ratlles, a l’Enric. (CI)

4. D’aquest assumpte ja en parlarem un altre dia. / Ja en parlarem un altre dia, d’aquest assumpte. (complement de règim verbal/preposicional)

5. A la Patagònia hi anirem l’any que ve. / Hi anirem l’any que ve, a la Patagònia. (complement de règim verbal/preposicional)

6. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana. / Hi comprarem mitjons de llana, a la Patagònia. (adjunt al SV / circumstancial del SV)

7. (—Mira què diu la Marieta!) —La Marieta, no sap de què parla! / —No sap de què parla, la Marieta! (subjecte, no pronominalitzable)

Pel que hem vist fins aquí, podria semblar que la tematització a l’esquerra i la tematització a la dreta sempre són intercanviables. Però no. A l’exemple (1), ho eren, efectivament; però fixeu-vos en l’exemple següent:

8a.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?
L’hortènsia jo la posaria mig a l’ombra…

8b.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?
# Jo la posaria mig a l’ombra, l’hortènsia

A l’exemple (8a) la tematització reprèn, des del punt de vista semàntic, una part (l’hortènsia) de l’element introduït en el torn de parla anterior, a la pregunta (les plantes). Aquesta funció la tematització a la dreta no la pot fer, com es pot veure a (8b).

Des del punt de vista funcional, la tematització a l’esquerra i la tematització a la dreta tampoc són totalment equivalents: sembla (que jo sàpiga no se n’ha fet cap estudi quantitatiu, en català) que la tematització a l’esquerra apareix en tots els registres, mentre que la tematització a la dreta és més freqüent en els registres informals que en els formals.

Gabriel Ferrater, a l’entrada català de la Gran Enciclopèdia Catalana (apartat “L’estructura sintàctica”, molt suggeridor), va observar que l’extraordinària freqüència i productivitat que té la tematització en català té a veure amb el ric sistema de pronoms àtons, que, com hem vist, fan la funció de l’element tematitzat dins de la matriu oracional. En aquesta altra entrada comento una mica el que va dir Pompeu Fabra de les tematitzacions, i les conseqüències que va tenir el que en va dir durant bastants anys.


Notes

1. Quan comparàvem l’oració amb tematització i l’oració corresponent en l’ordre no marcat, hem parlat de “moviments”. Aquests “moviments” no tenen res a veure amb el concepte de moviment tal com s’aplica en la lingüística generativa.

2. L’any 1996 Xavier Villalba, a “La dislocació a la dreta” va publicar una caracterització molt interessant d’aquest tipus de desplaçament (i de la tematització en general). A l’apartat § 4.5.3.2 del capítol d’Enric Vallduví de la Gcc (“L’oració com a unitat informativa”), també se’n parla amb un cert detall. Tots dos donen bibliografia sobre estudis previs, sobretot en anglès. Villalba en va tornar a parlar al número 42 de la revista Caplletra, a larticle La dislocació a la dreta en català i castellà: microvariació en la interfície sintaxi/pragmàtica” (2007).

3. Fixeu-vos que més amunt he dit: “per separar la matriu oracional de l’element tematitzat (altrament, en alguns casos semblaria que forma part del predicat), en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma”. En cap moment he fet dependre la coma de l’entonació, sinó que he considerat que la inflexió i la coma són els procediments que tenen la llengua oral i la llengua escrita, respectivament, per complir una mateixa funció: separar la matriu oracional, i més concretament el predicat, de l’element tematitzat. Aquesta manera d’explicar-ho és coherent amb la visió de la puntuació que trobareu aquí.



.