29 de maig 2014

summer’s here to stay?

No fa gaire vaig tenir una breu conversa sobre la traducció al català de to be here to stay. Aquesta expressió a mi em recorda una cançó de John Denver, que he sentit un munt de vegades des de l’adolescència, “Summer”, concretament el fragment que diu “I do believe that summer’s here to stay”.

La qüestió era, és, si una oració com aquesta l’hem de traduir “l’estiu ha vingut per quedar-se” o bé “l’estiu ha vingut per quedar-s’hi”. Penseu-hi un moment abans de continuar llegint.


Els dos verbs que apareixen en aquesta oració, venir i quedar-se, tenen un tret semàntic comú: tots dos poden portar un complement locatiu, regit:

1. Vine a Barcelona!
2. Queda’t a Barcelona!

Quan aquest complement es refereix al lloc on és l’enunciador, la manera més neutra d’expressar-lo és precisament no expressar-lo.

3. Vine! [aquí]
4. Queda’t! [aquí]

En aquestes oracions l’adverbi aquí apareix explícitament en dos contextos comunicatius:

a) Quan el volem emfasitzar.

5. Vine aquí ara mateix i fes-me un petó! [ho pot dir l’àvia a la néta, per exemple; a ara mateix passa una cosa semblant]

b) Quan necessitem fer explícit a quin aquí ens referim.

6. Queda’t aquí, al meu costat.

L’adverbi aquí és díctic. A les expressions díctiques accedim al referent a través del context espaciotemporal immediat. En molts casos el referent parteix del jo-aquí-ara immediat, i es va ampliant concèntricament: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’habitació on escric, el pis on sóc, el carrer, el barri, la ciutat, el país… fins a la galàxia i potser més enllà. Per això a vegades necessitem fer-lo explícit.

A l’oració lestiu ha vingut per quedar-se, aquest aquí no és ni emfàtic ni ambigu, i per això no l’hi posem. Però, ¿per què tampoc hi posem el pronom hi?

Amb els verbs que comentem, venir i quedar-se, el pronom hi només apareixeria si tingués un antecedent que hagués aparegut immediatament abans. Exemples (amb l’antecedent subratllat).

7. Malgrat que havia sentit a parlar de Barcelona, no hi havia vingut mai.
8. Unió Europea: quedar-s’hi o sortir-ne.

Sense antecedent, apliquem l’elisió que he explicat més amunt. Per tant, l’oració de la cançó de John Denver és:

9. L’estiu ha vingut per quedar-se.

No hi ha antecedent, i per tant no hi ha pronom feble, ni cal fer explícit l’aquí. Una oració semblant a aquesta podria ser la següent, amb dues variants: la que admet el pronom, perquè té un aquí anterior que fa d'antecedent, i la que va sense, perquè podem fer servir el verb quedar-se vinculant-lo directament al context immediat.

                10. L’estiu és aquí per quedar-s'hi / per quedar-se.

Altres verbs

Hi ha altres verbs intransitius que funcionen d’aquesta manera. Els més freqüents segurament són: entrar, sortir, pujar, baixar, tornar i arribar. Exemples.

11. ¿Entres o surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]
12. No pugis, ja baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]
13. Torna, sisplau.
14. Ja hem arribat!

Les oracions amb aquí són innecessàriament explícites, una mica menys amb el verb tornar.

15. ?? ¿Entres aquí o surts d’aquí? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]
16. ?? No pugis aquí, ja baixo jo d’aquí. [des del balcó, a algú que és a baix]
17. Torna aquí, sisplau. [possible, amb èmfasi]
18. ?? Ja hem arribat aquí!

Les oracions amb pronom feble són agramaticals, no les diríem mai.

19. * ¿Hi entres o en surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]
20. * No hi pugis, ja en baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]
21. * Torna-hi, sisplau. [quan el referent és aquí, s’entén]
22. * Ja hi hem arribat! 

Altres verbs, com ara anar-se’n (no pas anar, com explico aquí, contraposant anar i venir) i emportar-se, tenen el mateix comportament, però amb la peculiaritat que ja han gramaticalitzat el pronom en (perquè el locatiu, en aquests verbs, és de procedència): anar-se’n i emportar-se.


Notes

1. Els pronoms febles (i qualsevol altra expressió lingüística) que tenen antecedent són, precisament per això, anafòrics. La distinció entre dixi i anàfora és un fenomen pragmàtic apassionant, amb importants conseqüències gramaticals, com acabem de veure: són dues maneres diferents d’accedir als referents que també tenen algunes característiques comunes. Algun altre dia en parlarem.

2. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara i que també es pot descarregar aquí en l’edició original al diari Avui.

3. Trobareu explicacions una mica més extenses sobre la dixi en aquest apunt i en el capítol de Lluís Payrató de la Gramàtica del català contemporani, amb observacions molt subtils i interessants, i també en el capítol 3 d’aquest text; i concretament a l’apartat 3.7.3, una breu explicació sobre la distinció entre dixi i anàfora (també a: Neus Nogué Serrano, La dixi de persona en català. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

4. Aquest text també sha publicat al diari cultural digital Núvol.

5. I Albert Pla també en va parlar pocs dies més tard en un dels seus tastos de català (¿Podem és aquí per quedar-se?”, 21/06/2014). Moltes gràcies, Albert!



4. Sobre els usos dels verbs anar i venir, podeu veure aquest altre apunt.

5. Foto meva: l’estiu a la vall de Besiberri, Alta Ribagorça (2013).





.

22 de maig 2014

Empar Moliner sobre els lingüistes dels mitjans de comunicació

Aquesta vegada jo no parlaré gaire i deixaré que parli Empar Moliner, que avui ha dedicat un comentari als lingüistes dels mitjans de comunicació i a la importància que té fer servir un llenguatge adequat en aquests mitjans. De passada, també explica algunes coses sobre la manera que tenen de treballar i les dificultats de fer-ho bé per falta de recursos... humans.



Jo no sé qui és aquest tal Albert Castillón, però certament s'ha ben cobert de glòria!

Moltes gràcies, Empar!

4 de maig 2014

rematitzacions i focalitzacions

Últimament he dedicat unes quantes entrades d’aquest blog a la distribució de la informació dintre de l’oració i del text, i més concretament a la manera com això afecta l’ordre dels elements. Hem vist que l’estructura informativa és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la sintaxi i en la prosòdia. I un cop definits el tema i el rema i l’ordre no marcat, he caracteritzat un dels fenòmens que provoquen canvis respecte a aquest ordre no marcat: les tematitzacions. I finalment, també he parlat del tractament que en fa fer Pompeu Fabra. Ara veurem dues modificacions més de l’ordre no marcat: la rematització i la focalització.

La rematització

Una rematització és l’aparició en una posició màximament remàtica (a l’extrem dret de la matriu oracional) d’un element que en l’ordre no marcat ocuparia una posició temàtica o menys remàtica. El propòsit pragmàtic és tractar aquest element com a rema, és a dir, considerar-lo informativament nou.

1a. (—Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.)
        —No, t’ho va dir la mare.

1b. (—¿Agafo l’aigua i les patates?)
  —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua ja les agafaré jo.

Mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dóna com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats.

2a. (—Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.)
      # —No, la mare t’ho va dir.

2b. (—¿Agafo l’aigua i les patates?)
# —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua (jo) ja les agafaré.

Com es pot veure fàcilment, en els exemples anteriors l’element rematitzat és el subjecte. Parteixo, com ja havia fet abans, d’un ordre no marcat SVO (subjecte-verb-objecte). Si partís d’un ordre no marcat VOS, el que aquí hem vist com a rematització del subjecte es correspondria amb l’ordre no marcat (i en l’ordre SVO hi hauria sempre un subjecte tematitzat).

A l’exemple (1b), a més, la rematització del subjecte va acompanyada de la tematització del complement directe. Tots dos fenòmens, junts, permeten distribuir la informació coneguda i la nova, el tema i el rema, d’acord amb el propòsit comunicatiu.

La focalització

Una focalització consisteix en l’aparició al marge esquerre de l’oració d’un element que volem tractar com a nou i, a més, destacar-lo. Com es pot veure en els exemples, sovint la focalització també té una funció contrastiva. El rema, convertit en focus, queda, doncs, a l’esquerra de l’oració i el tema i la resta de la matriu oracional, si és el cas, a la dreta; per marcar la frontera entre l’un i l’altre, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa clara i en l’escrit, una coma.

3a. (—Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.)
        —No. La mare, t’ho va dir.

3b. (—¿Agafo l’aigua i les patates?)
  —Tu vas massa carregat. Jo, agafaré les garrafes d’aigua.

3c. (—¿Has anat a París?)
  —No. A Berlín, he anat.

Com passa amb la rematització, mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dóna com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats, com ja hem vist en els exemples de (2).

En els exemples de (3a-b) es veu ben clar, pel context, que tenim subjectes focalitzats; per tant, la coma que els separa del verb és totalment adequada i seria una ultracorrecció suprimir-la.

Tot i que tant la tematizació a l’esquerra com la focalització situen un element de la matriu oracional a l’esquerra de l’oració, aquestes dues estratègies es diferencien, des del punt de vista sintàctic, pel fet que la tematització a l’esquerra demana un pronom àton dins de la matriu oracional sempre que l’element tematitzat és pronominatzable i la focalització, no. I des del punt de vista tipogràfic, pel fet que en l’escrit la tematització a l’esquerra no demana coma i la focalització, sí. Comparant els dos exemples següents es veu bé.

4. A Berlín, he anat. (focalització)
5. A Berlín hi he anat. (tematització a l’esquerra)

A més de la focalització sintàctica, en català oralment també podem focalitzar per mitjà de la prosòdia (amb una entonació emfàtica) i de la tipografia (per mitjà de la cursiva).

6. (—Aquí tens el llibre.)
     —T’he dit que em portessis el mòbil, no el llibre.
Les llengües que tenen un ordre d’elements més rígid que el català, com l’anglès, recorren molt a aquest recurs. L’Ortotipografia observa, molt finament, que quan es tradueix d’una d’aquestes llengües al català s’ha de tenir en compte aquesta diferència per “no acumular barbarismes tipogràfics sobre els lingüístics”. En un exemple com el de (6), per exemple, també podríem tenir una focalització sintàctica (7).

7. (—Aquí tens el llibre.)
     —El mòbil, t’he dit que em portessis, no el llibre.

I també podríem tenir una construcció clivellada. Però aquesta la deixarem per a un altre dia, ja.


Notes

1. Dintre del sintagma verbal també hi ha un ordre no marcat, i també hi ha canvis d’ordre. Fins on jo sé, però, per al català encara no se n’ha fet un estudi sistemàtic. La pesantor (llargada i complexitat estructural) de cada constituent hi té a veure, sens dubte. Compareu, sinó:

8a. Digues això a la Marta.
8b. Digues a la Marta que ja ho faré demà.
8c. ?? Digues que ja ho faré demà a la Marta.
8d. # Digues que ja ho portaré demà a la Marta.

A (8d) l’ambigüitat estructural resultat del canvi d’ordre, derivada del fet que el CD és una subordinada amb els seus propis complements verbals, deu ser un altre dels factors que explica la tendència a passar el CD darrere del CI.

I compareu també:

9a. Parla de la seva mare cada vegada que la veig.
9b. ? Parla cada vegada que la veig de la seva mare.
9c. Parla molt de la seva mare.
9d. ?? Parla de la seva mare molt. 

2. Joan Solà parla de les focalitzacions a Lingüística i normativa (1990) i Enric Vallduví en parla en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, i en diu rematitzacions (per a ell, el que aquí hem considerat una rematització correspondria a l’ordre no marcat).




.