4 de maig 2014

rematitzacions i focalitzacions

Últimament he dedicat unes quantes entrades d’aquest blog a la distribució de la informació dintre de l’oració i del text, i més concretament a la manera com això afecta l’ordre dels elements. Hem vist que l’estructura informativa és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la sintaxi i en la prosòdia. I un cop definits el tema i el rema i l’ordre no marcat, he caracteritzat un dels fenòmens que provoquen canvis respecte a aquest ordre no marcat: les tematitzacions. I finalment, també he parlat del tractament que en fa fer Pompeu Fabra. Ara veurem dues modificacions més de l’ordre no marcat: la rematització i la focalització.

La rematització

Una rematització és l’aparició en una posició màximament remàtica (a l’extrem dret de la matriu oracional) d’un element que en l’ordre no marcat ocuparia una posició temàtica o menys remàtica. El propòsit pragmàtic és tractar aquest element com a rema, és a dir, considerar-lo informativament nou.

1a. (—Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.)
        —No, t’ho va dir la mare.

1b. (—¿Agafo l’aigua i les patates?)
  —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua ja les agafaré jo.

Mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dóna com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats.

2a. (—Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.)
      # —No, la mare t’ho va dir.

2b. (—¿Agafo l’aigua i les patates?)
# —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua (jo) ja les agafaré.

Com es pot veure fàcilment, en els exemples anteriors l’element rematitzat és el subjecte. Parteixo, com ja havia fet abans, d’un ordre no marcat SVO (subjecte-verb-objecte). Si partís d’un ordre no marcat VOS, el que aquí hem vist com a rematització del subjecte es correspondria amb l’ordre no marcat (i en l’ordre SVO hi hauria sempre un subjecte tematitzat).

A l’exemple (1b), a més, la rematització del subjecte va acompanyada de la tematització del complement directe. Tots dos fenòmens, junts, permeten distribuir la informació coneguda i la nova, el tema i el rema, d’acord amb el propòsit comunicatiu.

La focalització

Una focalització consisteix en l’aparició al marge esquerre de l’oració d’un element que volem tractar com a nou i, a més, destacar-lo. Com es pot veure en els exemples, sovint la focalització també té una funció contrastiva. El rema, convertit en focus, queda, doncs, a l’esquerra de l’oració i el tema i la resta de la matriu oracional, si és el cas, a la dreta; per marcar la frontera entre l’un i l’altre, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa clara i en l’escrit, una coma.

3a. (—Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.)
        —No. La mare, t’ho va dir.

3b. (—¿Agafo l’aigua i les patates?)
  —Tu vas massa carregat. Jo, agafaré les garrafes d’aigua.

3c. (—¿Has anat a París?)
  —No. A Berlín, he anat.

Com passa amb la rematització, mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dóna com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats, com ja hem vist en els exemples de (2).

En els exemples de (3a-b) es veu ben clar, pel context, que tenim subjectes focalitzats; per tant, la coma que els separa del verb és totalment adequada i seria una ultracorrecció suprimir-la.

Tot i que tant la tematizació a l’esquerra com la focalització situen un element de la matriu oracional a l’esquerra de l’oració, aquestes dues estratègies es diferencien, des del punt de vista sintàctic, pel fet que la tematització a l’esquerra demana un pronom àton dins de la matriu oracional sempre que l’element tematitzat és pronominatzable i la focalització, no. I des del punt de vista tipogràfic, pel fet que en l’escrit la tematització a l’esquerra no demana coma i la focalització, sí. Comparant els dos exemples següents es veu bé.

4. A Berlín, he anat. (focalització)
5. A Berlín hi he anat. (tematització a l’esquerra)

A més de la focalització sintàctica, en català oralment també podem focalitzar per mitjà de la prosòdia (amb una entonació emfàtica) i de la tipografia (per mitjà de la cursiva).

6. (—Aquí tens el llibre.)
     —T’he dit que em portessis el mòbil, no el llibre.
Les llengües que tenen un ordre d’elements més rígid que el català, com l’anglès, recorren molt a aquest recurs. L’Ortotipografia observa, molt finament, que quan es tradueix d’una d’aquestes llengües al català s’ha de tenir en compte aquesta diferència per “no acumular barbarismes tipogràfics sobre els lingüístics”. En un exemple com el de (6), per exemple, també podríem tenir una focalització sintàctica (7).

7. (—Aquí tens el llibre.)
     —El mòbil, t’he dit que em portessis, no el llibre.

I també podríem tenir una construcció clivellada. Però aquesta la deixarem per a un altre dia, ja.


Notes

1. Dintre del sintagma verbal també hi ha un ordre no marcat, i també hi ha canvis d’ordre. Fins on jo sé, però, per al català encara no se n’ha fet un estudi sistemàtic. La pesantor (llargada i complexitat estructural) de cada constituent hi té a veure, sens dubte. Compareu, sinó:

8a. Digues això a la Marta.
8b. Digues a la Marta que ja ho faré demà.
8c. ?? Digues que ja ho faré demà a la Marta.
8d. # Digues que ja ho portaré demà a la Marta.

A (8d) l’ambigüitat estructural resultat del canvi d’ordre, derivada del fet que el CD és una subordinada amb els seus propis complements verbals, deu ser un altre dels factors que explica la tendència a passar el CD darrere del CI.

I compareu també:

9a. Parla de la seva mare cada vegada que la veig.
9b. ? Parla cada vegada que la veig de la seva mare.
9c. Parla molt de la seva mare.
9d. ?? Parla de la seva mare molt. 

2. Joan Solà parla de les focalitzacions a Lingüística i normativa (1990) i Enric Vallduví en parla en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, i en diu rematitzacions (per a ell, el que aquí hem considerat una rematització correspondria a l’ordre no marcat).




.