17 de juny 2019

Ressenya de 'Joan Solà, una memòria viva' (i altres)

A les pàgines 148-151 del núm. 29 de la revista Llengua & Literatura, hi trobareu una ressenya del llibre Joan Solà, una memòria viva, escrita per Vicent Pitarch. El volum ressenyat recull cinc ponències presentades a la I Jornada Joan Solà, que es va dur a terme a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona el 13 de novembre del 2015 organitzada pel Departament de Filologia Catalana.

En aquest enllaç podreu trobar la ressenya.



I ja que hi som, en aquest mateix enllaç també hi trobareu ressenyades dues obres sobre la GIEC: Ginebra (2017), per Xavier Marzal, i Nogué (2018), per Joan Costa (gràcies, Joan!).

I també hi podreu llegir altres ressenyes interessants. Entre altres, la que ha escrit Laura Farré sobre l'obra Jesús Moncada, mosaic de vida, de Marc Biosca, del qual vaig parlar una mica aquí; o la que fa Magí Sunyer sobre l'obra Entenebrats. Literatura catalana i bogeria, de Maria Dasca.




.




5 de març 2019

entrevista a betevé

Ahir betevé va emetre aquesta entrevista que em va fer el periodista Àlex Gutiérrez. Espero que us interessi.


13 de febr. 2019

L'evolució de la referència als participants al Parlament de Catalunya

La revista Quaderns de Filologia de la Universitat de València m'acaba de publicar l'article "L'evolució de la referència als participants en el debat parlamentari en català (1932-2013)". Hi presento sumàriament els primers resultats d’una recerca en curs que té com a objectiu estudiar l’evolució de les estratègies lingüístiques i discursives utilitzades per a la referència als participants en el Parlament de Catalunya en el període 1932-38 (durant la Segona República Espanyola) i en el període que va des de la recuperació de les institucions democràtiques catalanes, el 1980, fins al 2013. S'hi pot trobar, per exemple, l'evolució que hi ha hagut en l'ús de les formes de tractament (tu-vós-vostè) i en l'ús dels vocatius (de Molt Honorable President a president/presidenta). I també una estratègia per referir-se als participants que no se sol tenir en compte en els estudis sobre dixi de persona i en general sobre estratègies participatives: la tercera persona, que prototípicament no fa referència als participants en la comunicació però que té uns usos no prototípics molt interessants.

Cover Page
L'article forma part del monogràfic Els mecanismes de referència en la interfície gramàtica-discurs. Cohesió, coherència i cognició, editat per Josep E. Ribera, M. Josep Marín i Núria Alturo.


Podeu llegir i descarregar-vos l'article aquí. I l'índex general del monogràfic, aquí.


(Podeu trobar altres apunts en aquest blog que tracten de temes relacionats per mitjà de les etiquetes "tractaments", "dixi de persona" i "vocatius", entre altres.)

10 de gen. 2019

Tot un honor



Avui Joan Solà hauria fet 79 anys, i m'ha semblat que una bona manera de recordar-lo seria reproduir aquí un text que vaig escriure fa poc sobre ell. Es va incloure en el llibre Tot un honor, publicat amb motiu dels 50 anys del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.




 Passió i coneixement
  
Haver conegut personalment Joan Solà va ser una sort i un privilegi; escriure aquest text és tot un repte. Què se’n pot dir, en poques paraules, que no s’hagi dit, ja.
Per mirar d’explicar la importància que ha tingut Joan Solà per a la llengua catalana, ens pot anar bé, malgrat tot, estirar una mica més el que ja ha esdevingut gairebé un tòpic. Pompeu Fabra va codificar el català, en va establir la normativa i el va fer apte per a tots els usos que trobem en la comunicació contemporània. Joan Coromines va seguir el rastre dels mots, dels noms comuns i dels noms propis, de cap a cap del territori i fins als orígens més remots de la llengua. Joan Solà va estudiar a fons els dos mestres —sobretot, Fabra—, però va anar més enllà, com correspon a una persona que sentia passió per la llengua, per la seva llengua, però també pel coneixement: per la creació de coneixement, per la transmissió del coneixement i per la divulgació del coneixement. Sovint explicava amb entusiasme als companys de Departament els processos, a vegades dolorosos, que l’havien portat a entendre i poder explicar un detall d’una estructura de la llengua que feia temps, potser anys, que li voltava pel cap o que havia apuntat a la llibreta que sempre portava a sobre. I així, descomponent i analitzant estructures, va bastir una obra que és a la base de moltes formes que avui trobem en l’ús públic de la llengua. Hi ha la seva petja, per posar un exemple no pas menor, en molts dels millors fragments i decisions de la nova gramàtica normativa de la llengua catalana.
Joan Solà era, a més, un professor excel·lent que havia obert els ulls de milers d’estudiants a una manera de veure la llengua que era nova i que anava més enllà dels fets concrets analitzats: una mirada aguda i crítica que superava el blanc i negre a què estàvem acostumats i s’endinsava en els matisos i els dubtes. Com li va dir una vegada un col·lega, i ell mateix va deixar escrit a l’article “Què és emoció”, a l’aula Joan Solà era el Bruce Springsteen dels grans estadis.
Però en Joan també traslladava a un públic més ampli aquesta mirada i el coneixement que en resultava: la seva col·laboració a la premsa es va estendre durant més de trenta-cinc anys, fins una setmana justa abans de morir, i ens ha quedat per sempre en més d’un miler d’articles.
Per tot plegat, podem afirmar que Joan Solà és una de les figures cabdals de la lingüística catalana dels últims cent anys. En l’accepció més positiva de la metàfora, una fura.




















Tot un honor, sí.