7 de nov. 2019

Tres treballs de màster molt interessants

¿Com ens han arribat durant quasi cent anys les "segones opcions" de la primera gramàtica normativa, la de Fabra (1918)? ¿Com les ha recollit la GIEC, la gramàtica normativa vigent?

¿Com es recull el registre col·loquial a la GIEC?

¿Quin ús és fa del tractament de 'vós' (n'hi ha algun de ben curiós) i les altres formes de tractament al poble de Sant Miquel, a Eivissa?

La resposta a aquestes i moltes altres preguntes la trobareu en tres treballs de màster que he tutoritzat fa poc i que ara s'han publicat al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona. Tots tres s'han elaborat dins del Màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes, que organitzem conjuntament els estudis de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Barcelona.

Per ordre alfabètic del primer cognom de les autores, poso aquí sota el títol de cada treball, amb l'enllaç corresponent, i el resum. Entrant a l'enllaç, es pot obrir i descarregar el treball en PDF.


Laia Benavent Llinares (2018), "La transmissió de les segones opcions de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1918)".

[català] Aquest treball parteix de la idea ja documentada a Solà (1977), Bonet (1991), Ginebra i Solà (2007) i Ferrando i Nicolás (2015) d’una possible interpretació rígida de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1918). En aquest sentit, a partir d’un corpus de 15 gramàtiques, tant prescriptives com normatives, pretenem conèixer si els autors han parlat de les segones opcions de Fabra (1918) recollides a Benavent (2017), i en cas que sí que ho hagin fet, saber si les han admeses o no. Incloem aquesta recerca en l’àmbit d’estudi de la llengua normativa, la llengua estàndard, el purisme lingüístic i la gramatografia. L’anàlisi de les dades l’hem duta a terme a partir del buidatge del corpus i la posterior comparació amb la informació de la llista de 24 segones opcions esmentada. Per a l’anàlisi, no només hem tingut en compte les dades cas per cas, sinó també per autors.

[English] This dissertation is based on the idea that the Gramàtica catalana written by Pompeu Fabra (1918) has been read in a restricted way, as it is documented in Solà (1977), Bonet (1991), Ginebra & Solà (2007) and Ferrando & Nicolás (2015). Therefore, we have created a corpus with 15 prescriptive grammar books, and we seek to know if these authors mention any of the Fabra’s second options (1918) gathered in Benavent (2017). If they do, we want to know if they admit them or not. The framework of this research embraces prescriptive language, standard language, linguistic purism and grammatography. In order to get all the data, we have analysed this corpus and, afterwards, we have compared all this data with the information from the list of 24 Fabra’s second options mentioned before. Finally, we haven’t only taken all the data into account with regard to each case, but also in relation to each author.


Marta Busquets de Jover (2019), "«Prenia notes per enrecordar-se’n del que deien els advocats»: la sintaxi col·loquial a la GIEC".

[català] L’any 2016, el corpus normatiu de la llengua catalana es va actualitzar amb la publicació de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). Entre les novetats que introdueix aquesta obra, destaca el tractament de la variació: la nova gramàtica incorpora informació sobre variants funcionals i geogràfiques de les estructures que descriu. A conseqüència d’aquesta ampliació, dins del discurs normatiu s’introdueixen referències a la llengua col·loquial, un registre bàsic en qualsevol llengua viva. L’objectiu d’aquest treball és analitzar les referències a la sintaxi col·loquial que hi ha a la GIEC. S’estudien, per tant, els trets sintàctics que la gramàtica recull com a propis d’aquest registre. Tenint en compte la caracterització que se’n fa (extensió geogràfica, mida de la lletra amb què es transmeten i indicatiu amb què s’identifiquen), es vol establir una visió global del tractament que rep la col·loquialitat a la GIEC i de les funcions que duen a terme les referències a aquest registre dins del discurs normatiu.

[English] In 2016, the catalan normative corpora was actualized with the publication of Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) by the Institut d’Estudis Catalans. Among the changes that this work introduces, it is noteworthy the treatment of linguistic variation. This updated grammar incorporates functional and geographical variants of the structures that it describes. Consequently, the normative discourse is enriched with references to colloquial language, which is a basic register in any living language. The aim of this work is to analyze the references to colloquial syntax that are included in the GIEC. It explores the syntactic traits belonging to this register described in the GIEC. By taking into account the characterization that they receive (depending on the geographical extension, the size of the letter used to describe them and the key word that identifies them), this work establishes a global vision about the treatment that colloquialism receives in this new grammar and the purposes of including these references in the normative discourse.


Maria Ribas Tur (2019), "«I vós què en pensau?»: els tractaments de cortesia a Sant Miquel (Eivissa)".

[català] L’interès principal del treball que es presenta a continuació és l’estudi dels usos dels tractaments tu, vós i vostè de manera oral al poble de Sant Miquel de Balansat, situat al nord de l’illa d’Eivissa, a través de la percepció dels parlants. S’ha triat aquesta població en concret perquè, a banda de ser un dels pobles en què sembla que es conserva més el tractament de vós, Sant Miquel pertany al municipi de Sant Joan de Labritja. Aquest municipi és el menys densament poblat de l’illa i, a més, no ha tingut els moviments de població que han experimentat altres àrees de l’illa, fet que pot tenir moltes conseqüències lingüístiques a l’hora de fer un estudi dialectal.


Espero que us resulti tan interessant llegir-los o consultar-ne algun aspecte a partir de l'índex com per a mi ha estat fer-ne el seguiment.






.


31 d’oct. 2019

La 'Gramàtica bàsica i d'ús' de l'IEC: ressenya






El blog de la Revista de Llengua i Dret m'acaba de publicar aquesta ressenya sobre la Gramàtica bàsica i d'ús de l'IEC. Espero que us interessi.

9 de set. 2019

entrevista a BTV

Aquest vespre el periodista Xavier Muixí m'ha fet una breu entrevista sobre llengües i gramàtiques a propòsit de la publicació de la Gramàtica bàsica i d'ús de l'IEC. Si la voleu veure, aneu al minut 29.30 (fins al 37) d'aquest vídeo.



1 de jul. 2019

"Llenguaferits"

En aquest enllaç hi trobareu el vídeo de TV3 a la carta on hi ha el programa "Llenguaferits", el 30 minuts d'ahir.




17 de juny 2019

Ressenya de 'Joan Solà, una memòria viva' (i altres)

A les pàgines 148-151 del núm. 29 de la revista Llengua & Literatura, hi trobareu una ressenya del llibre Joan Solà, una memòria viva, escrita per Vicent Pitarch. El volum ressenyat recull cinc ponències presentades a la I Jornada Joan Solà, que es va dur a terme a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona el 13 de novembre del 2015 organitzada pel Departament de Filologia Catalana.

En aquest enllaç podreu trobar la ressenya.



I ja que hi som, en aquest mateix enllaç també hi trobareu ressenyades dues obres sobre la GIEC: Ginebra (2017), per Xavier Marzal, i Nogué (2018), per Joan Costa (gràcies, Joan!).

I també hi podreu llegir altres ressenyes interessants. Entre altres, la que ha escrit Laura Farré sobre l'obra Jesús Moncada, mosaic de vida, de Marc Biosca, del qual vaig parlar una mica aquí; o la que fa Magí Sunyer sobre l'obra Entenebrats. Literatura catalana i bogeria, de Maria Dasca.




.




5 de març 2019

entrevista a betevé

Ahir betevé va emetre aquesta entrevista que em va fer el periodista Àlex Gutiérrez. Espero que us interessi.


13 de febr. 2019

L'evolució de la referència als participants al Parlament de Catalunya

La revista Quaderns de Filologia de la Universitat de València m'acaba de publicar l'article "L'evolució de la referència als participants en el debat parlamentari en català (1932-2013)". Hi presento sumàriament els primers resultats d’una recerca en curs que té com a objectiu estudiar l’evolució de les estratègies lingüístiques i discursives utilitzades per a la referència als participants en el Parlament de Catalunya en el període 1932-38 (durant la Segona República Espanyola) i en el període que va des de la recuperació de les institucions democràtiques catalanes, el 1980, fins al 2013. S'hi pot trobar, per exemple, l'evolució que hi ha hagut en l'ús de les formes de tractament (tu-vós-vostè) i en l'ús dels vocatius (de Molt Honorable President a president/presidenta). I també una estratègia per referir-se als participants que no se sol tenir en compte en els estudis sobre dixi de persona i en general sobre estratègies participatives: la tercera persona, que prototípicament no fa referència als participants en la comunicació però que té uns usos no prototípics molt interessants.

Cover Page
L'article forma part del monogràfic Els mecanismes de referència en la interfície gramàtica-discurs. Cohesió, coherència i cognició, editat per Josep E. Ribera, M. Josep Marín i Núria Alturo.


Podeu llegir i descarregar-vos l'article aquí. I l'índex general del monogràfic, aquí.


(Podeu trobar altres apunts en aquest blog que tracten de temes relacionats per mitjà de les etiquetes "tractaments", "dixi de persona" i "vocatius", entre altres.)

10 de gen. 2019

Tot un honor



Avui Joan Solà hauria fet 79 anys, i m'ha semblat que una bona manera de recordar-lo seria reproduir aquí un text que vaig escriure fa poc sobre ell. Es va incloure en el llibre Tot un honor, publicat amb motiu dels 50 anys del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.




 Passió i coneixement
  
Haver conegut personalment Joan Solà va ser una sort i un privilegi; escriure aquest text és tot un repte. Què se’n pot dir, en poques paraules, que no s’hagi dit, ja.
Per mirar d’explicar la importància que ha tingut Joan Solà per a la llengua catalana, ens pot anar bé, malgrat tot, estirar una mica més el que ja ha esdevingut gairebé un tòpic. Pompeu Fabra va codificar el català, en va establir la normativa i el va fer apte per a tots els usos que trobem en la comunicació contemporània. Joan Coromines va seguir el rastre dels mots, dels noms comuns i dels noms propis, de cap a cap del territori i fins als orígens més remots de la llengua. Joan Solà va estudiar a fons els dos mestres —sobretot, Fabra—, però va anar més enllà, com correspon a una persona que sentia passió per la llengua, per la seva llengua, però també pel coneixement: per la creació de coneixement, per la transmissió del coneixement i per la divulgació del coneixement. Sovint explicava amb entusiasme als companys de Departament els processos, a vegades dolorosos, que l’havien portat a entendre i poder explicar un detall d’una estructura de la llengua que feia temps, potser anys, que li voltava pel cap o que havia apuntat a la llibreta que sempre portava a sobre. I així, descomponent i analitzant estructures, va bastir una obra que és a la base de moltes formes que avui trobem en l’ús públic de la llengua. Hi ha la seva petja, per posar un exemple no pas menor, en molts dels millors fragments i decisions de la nova gramàtica normativa de la llengua catalana.
Joan Solà era, a més, un professor excel·lent que havia obert els ulls de milers d’estudiants a una manera de veure la llengua que era nova i que anava més enllà dels fets concrets analitzats: una mirada aguda i crítica que superava el blanc i negre a què estàvem acostumats i s’endinsava en els matisos i els dubtes. Com li va dir una vegada un col·lega, i ell mateix va deixar escrit a l’article “Què és emoció”, a l’aula Joan Solà era el Bruce Springsteen dels grans estadis.
Però en Joan també traslladava a un públic més ampli aquesta mirada i el coneixement que en resultava: la seva col·laboració a la premsa es va estendre durant més de trenta-cinc anys, fins una setmana justa abans de morir, i ens ha quedat per sempre en més d’un miler d’articles.
Per tot plegat, podem afirmar que Joan Solà és una de les figures cabdals de la lingüística catalana dels últims cent anys. En l’accepció més positiva de la metàfora, una fura.




















Tot un honor, sí.