El seminari sobre la referència als participants en el debat parlamentari (1932-2013), al Youtube.

¿Com es refereixen els diputats els uns als altres en un debat parlamentari? ¿Es tracten de vós, de vostè, de tu...? ¿Com s'adrecen al president del Parlament i al president de la Generalitat? ¿Sempre com a Molt Honorable? També al Parlament de Catalunya, els temps estan canviant...

Vaig tractar d'aquest tema en un seminari sobre la referència als participants en el debat parlamentari que vaig presentar en aquest altre apunt. Si us el vau perdre, ara el podeu veure al Youtube, en el canal del CUSC-UB:

Està una mica tallat molt al començament, però la resta del seminari es veu bé.

"Es pot normativitzar la pragmàtica?"

El professor Lluís Payrató ha publicat a la revista Els Marges un article per respondre la pregunta del títol. Ell va ser el primer a estudiar el català col·loquial i un dels introductors dels estudis de pragmàtica al nostre país. En aquest article parla de la relació entre normativa i pragmàtica, una qüestió sempre pertinent; i ara, des de la publicació de la nova gramàtica normativa (l'article és anterior), encara més.

L'autor resumeix el text així: "L'article analitza les relacions entre la pragmàtica i la normativització, amb especial referència al cas de la llengua catalana. Malgrat que la pragmàtica se sol considerar un terreny on les normes tenen el sentit només de guies estilístiques o regles de control (més aviat laxes), la gramàtica prescriptiva no se’n pot desentendre, altrament la prescripció resultarà absurda o inadequada."

Aquí teniu el primer apartat de l'article:

"1. Introducció. El perquè de les preguntes

Si la pregunta que figura en el títol d’aquest article s’hagués de contestar ràpidament i breument, s’hauria de dir «no». Aleshores, a continuació la pregunta que s’hauria de contestar és per què s’ha fet l’article. I en aquest cas la resposta no és tan senzilla, però sembla que pot començar a ser prou interessant, i té a veure amb la segona part del títol: les relacions entre la gramàtica prescriptiva (inclosa la normativa, com a prescripció oficial) i el terreny de la pragmàtica, aparentment el més liberal o fins i tot libèrrim de la lingüística, són més variades i profundes del que també a priori, segurament, imaginem, i això en els dos sentits següents, que desenvoluparé al llarg de l’article, i que alhora en representen els límits o fronteres:

(1) En un sentit general, ampli, qualsevol proposta de gramàtica normativa (i el mateix es podria dir de la proposta de qualsevol estàndard, en el fons) ha de respectar els principis bàsics de la pragmàtica, és a dir, els principis fonamentals que regulen l’ús lingüístic; i si no ho fa, no resultarà, en últim terme, ni adequada ni profitosa. Dient-ho amb una expressió tòpica, les prescripcions contràries als bons usos pragmàtics estan condemnades al fracàs, i sempre seran focus conflictius.

(2) En un sentit estricte, específic, una norma pragmàtica concreta sempre és una norma estilística i cultural, i el context en què ha de ser jutjada, doncs, no es correspon amb el gramatical o estructural, sinó amb el de l’ús; a tot estirar, si preferim dir-ho així, el de la interfície estructura–ús: gramàtica (amb la semàntica)–pragmàtica, el terreny que va del codi al missatge. Dient-ho amb altres paraules, allà on no arriba la normativa, hi arriba la pragmàtica; allà on no hi ha jurisdicció (ni jurisprudència), ens queda una mena de jusnaturalisme o dret natural aplicat a la llengua: els bons usos determinats per la lingüística descriptiva, incloent-hi la pragmàtica.

I encara: si féssim jocs de paraules, repensant la pregunta inicial del títol, convindria invertir-la, perquè n’apareix una de ben pertinent: es pot pragmatitzar la normativa? Ara la resposta senzilla: al meu entendre, és que sí, i que a més resulta molt convenient de fer-ho. Aquest article es proposa, justament, contribuir a demostrar-ho."



I aquí, l'últim apartat de l'article:

"8. A mode de conclusió i cloenda

Les fronteres de la pragmàtica toquen la coherència, i arriben als principis universals de la racionalitat comunicativa, del que és comunicable, informatiu o rellevant. Les fronteres de la normativa són locals, i tenen a veure amb la legitimació (social) d’uns usos lingüístics associats o adscrits a una llengua de prestigi. I, en efecte, on no arriba sovint la normativa, hi arriba la pragmàtica, la convenció, amb l’establiment dels estils comunicatius i de producció/interpretació de textos acceptables i acceptats per una comunitat de parla. En un sentit estricte, la pragmàtica no es pot normativitzar ni, de fet, fa cap falta fer-ho: normativa i pragmàtica tenen àmbits diferents, com la lingüística prescriptiva i la descriptiva, com la gramàtica i la pragmàtica. El que importa, si de cas, és trobar-ne els punts d’intersecció, combinar-hi diferents mirades, i saber optar per solucions adequades i pertinents en cada cas. Potser la normativa no necessita tenir sempre darrere la pragmàtica, però sí bastant més sovint del que ens pensem, com aquest article ha intentat demostrar. I en tot cas, si no es pot normativitzar la pragmàtica, sí que convé pragmatitzar la normativa: és una garantia que tocarà de peus a terra i es fonamentarà en criteris racionals d’ordenació dels fets lingüístics i comunicatius. Si es concep així, començarem per entendre la normativa d’una manera més flexible i associada als usos (gèneres i registres). No és gens raonable que, en una societat tan complexa com la d’avui en dia, en una comunitat de parla amb una gran diversitat funcional i estilística de varietats que hi conviuen, pretenguem fer servir una norma simple, única, fàcil i categòrica per a totes les ocasions i tots els contextos. Per bé que tot plegat siguin convencions, l’artificiositat i l’arbitrarietat tenen un límit, i els fonaments de la prescripció lingüística han de ser sòlids i lògics, per una banda, i han d’arrelar en els usos habituals i comuns, per una altra. Els canvis en la concepció i l’aplicació de la normativa no s’han de centrar en els detalls d’una casuística capciosa; han de ser el resultat de concebre la normativa (i d’interpretar-la) des d’una perspectiva pragmàtica, focalitzada en els usos reals —tan diversificats com els actuals— i no en normes abstractes i sense contextos concrets d’aplicació."


Trobareu el text complet de l'article aquí.

¿de qui parlem quan parlem de l'audiència?

Dies enrere vaig explicar com les nocions de parlant i d’oient són una mica més complexes del que pot semblar a primer cop d’ull. I en el segon text deia que en un altre moment parlaríem d’un tipus específic d’oient: l’audiència. Som-hi.

Normalment parlem d’audiència (fora de l’àmbit judicial) quan depassem l’esfera privada i ens situem, en graus diferents, en un àmbit de comunicació públic. Integrant aquest concepte en el format de recepció de Goffman (vegeu el segon dels textos enllaçats més amunt), podem dir que es tracta d’un tipus de participant que en principi està ratificat, i que en bona part dels casos, a més, està format per un conjunt de destinataris directes dels enunciats emesos per l’enunciador, ja que es pot considerar que aquest s’hi dirigeix directament i, per tant, que els interpel·la. És el cas, per exemple, en la comunicació oral, de la classe magistral, la conferència, els informatius de ràdio i televisió, i els mítings polítics. En altres casos, com els debats i les entrevistes de ràdio i televisió, la interpel·lació directa a l’audiència alterna amb la interpel·lació mútua que es fan els participants en el diàleg que és propi d’aquests gèneres. En aquests darrers casos, doncs, l’estatus participatiu de l’audiència és el de participants ratificats que en determinats moments de l’esdeveniment comunicatiu són destinataris directes dels enunciats i en altres moments, destinataris no interpel·lats. En el cas de la ficció dramàtica, l’audiència no és, en general, interpel·lada directament. És el que passa a les representacions teatrals, però també, encara més, al cinema i en la ficció emesa per ràdio i televisió —tret, en tots aquests gèneres, de les produccions més o menys innovadores que inclouen la interpel·lació directa als espectadors. Alguns gèneres radiofònics i televisius no ficcionals, d’altra banda, admeten una audiència en directe i una altra de diferida en l’espai. Totes dues poden ser interpel·lades o no, però l’enunciador només pot percebre directament les reaccions de la primera.

El que diferencia l’audiència de la resta de participants és el fet que es tracta de persones que no poden assumir el rol d’enunciador, o que si ho fan és sempre d’una manera que es pot considerar secundària en relació amb el participant o els participants que l’assumeixen primàriament. La seva funció principal com a participants en l’esdeveniment comunicatiu és la d’escoltar. Malgrat això, quan l’espai és compartit les persones que constitueixen l’audiència poden interactuar no verbalment, per mitjà de gestos que expressen aprovació o, més rarament, desacord.

¿Quan adopten el paper d’enunciadors, els participants que constitueixen l’audiència? Doncs poden fer-ho, per exemple, en el torn de preguntes que s’obre al final d’una conferència, durant les intervencions dels estudiants en una classe magistral, en el torn obert de paraules —el terme mateix ja suggereix un canvi en els rols dels participants— que es troba en l’ordre del dia de diversos tipus de reunions i assemblees, i durant les intervencions del públic que constitueix l’audiència radiofònica i televisiva, que participen en els programes per diversos mitjans (en directe, per telèfon o, cada vegada més, per les xarxes socials d’internet, com Facebook i Twitter). En molts casos, a més, la disposició de l’espai situa els participants que actuen com a enunciadors primaris en un lloc prominent, i l’audiència agrupada i separada clarament d’ells.

¿I quantes persones calen, perquè hi hagi audiència? Normalment, l’audiència està formada per un grup relativament nombrós de persones, però de fet no es tracta d’un tret que resulti necessari a l’hora de caracteritzar-la, ja que al capdavall també pot estar formada per només una o dues persones, sempre que escoltin sense prendre la paraula.

Tal com l’hem caracteritzat, el concepte d’audiència es pot estendre a la comunicació escrita, de tal manera que s’hi pot incloure el concepte de lector, o de públic lector, aplicat a qualsevol discurs escrit que tingui una projecció pública i que vagi adreçat a un nombre indeterminat de destinataris, més o menys perfilat. En l’àmbit privat, poques vegades es pot parlar d’audiència en la comunicació escrita: la possible jerarquia entre participants, en la interacció quotidiana rarament provoca situacions com les que hem descrit per a l’audiència dels esdeveniments comunicatius públics, tant orals com escrits. I d’altra banda, les notes personals, les cartes i els missatges de correu electrònic personals, o de Whatsapp, posem per cas, constitueixen sovint un tipus de comunicació interactiva, en què els diferents “torns” es van adoptant d’una manera més o menys immediata o més o menys diferida; aquest tipus de situació no inclou, en principi, un tipus de participant equiparable al concepte d’audiència tal com l’hem definit.

En tota la comunicació diferida, de fet, la frontera entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats sol ser difusa. En publicitat i en els mitjans de comunicació de masses es parla sovint d’audiència potencial, concepte que es pot relacionar amb el de destinatari directe; i en àmbits diversos, es pot parlar de diferents subgèneres en funció del tipus de destinatari (programació infantil, literatura infantil i juvenil, llibres i documentals televisius de divulgació científica…).

Vegem ara exemples de diferents menes d’audiència.

En aquesta entrevista (exemple 1) que fa Xavi Coral a Carles Francino en el programa Divendres (a partir del segon 55), s’hi poden veure bona part de les característiques anteriors. Hi ha els dos participants que alternen els rols d’enunciador i de destinatari directe, i també tres nivells d’audiència que són tots destinataris en principi no interpel·lats del diàleg que s’estableix entre ells dos: el públic que va assistir al programa en directe, al plató; el que el va veure, també en directe, per televisió; i el que el pot veure ara pel Youtube. I encara cal afegir-hi els participants per Facebook i Twitter.

En altres gèneres, l’audiència és el destinatari directe dels enunciats emesos per l’enunciador, i així es manifesta lingüísticament. A l’exemple (2), corresponent a una classe magistral d’un professor universitari, les formes de segona persona del plural seleccionen el conjunt de destinataris, els estudiants que hi assisteixen.

(2) Està clar que per Kipling els espanyols no eren blancs, ¿eh? I és una consideració que la podreu sentir, que la podríeu sentir repetida, amb bastanta, amb bastanta facilitat, per gent que doncs tenen menys melanina a la pell encara que nosaltres. Perquè, com sabeu, el color és un color que depèn estrictament de la melanina, que permet una certa resistència al sol.

En l’àmbit de l’escrit, en els manuals acadèmics, com a l’exemple (3), hi trobem les interpel·lacions als lectors en segona persona del plural de l’imperatiu (expressades gràficament per mitjà de l’abreviatura que sol utilitzar-se en aquest gènere).

(3) Veg. Solà (1994: 242).

Finalment, el manual a què correspon l’exemple de (4) (El sistema polític de Catalunya, editat per Miquel Caminal i Jordi Matas) tanca la introducció amb un apartat titulat explícitament “Els destinataris d’aquest llibre”, en què es descriu el públic lector en què pensen els editors i els autors, de manera que aquesta audiència potencial es pot considerar un tipus d’enunciatari ratificat pels enunciadors. La descripció s’inicia d’una manera prou explícita perquè puguem parlar de destinataris directes, però acaba d’una manera prou difusa perquè es faci evident, una vegada més, la gradualitat de la distinció entre aquesta categoria i la dels destinataris no interpel·lats o, fins i tot, la dels participants no ratificats.

(4) S’ha pensat especialment en els estudiants universitaris dels ensenyaments de Ciència Política, Dret, Gestió i Administració Pública, Sociologia i Economia, però l’obra també pot interessar a tota persona que tingui responsabilitats públiques en la política i en les administracions, i lògicament, a tot ciutadà o ciutadana que vulgui aproximar-se al coneixement acadèmic de la política i el govern de Catalunya.

En definitiva, es pot dir que l’audiència és un tipus de participant que, dintre de la categoria d’enunciatari, pot assumir, com a participant ratificat, tant el rol de destinatari directe com el de destinatari no interpel·lat, i només rarament el d’enunciador. Pel que fa als participants no ratificats, només en la mesura que algú veu un programa o llegeix un text publicat que no estava pensat per a ell es pot arribar a considerar que l’audiència ocupa la categoria d’oient potencial (no previst per l’enunciador), i més rarament encara, d’espia, si ho tenia prohibit.

Notes

1. Aquest text és la continuació dels que tracten de l'enunciador i de l'enunciatari, que trobareu en aquest mateix blog.

2. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre el concepte d’audiència, i també algun exemple més. I als annexos, la referència completa dels exemples (2) i (4).

.

¿de qui parlem quan parlem de l'oient?

Fa uns dies, en aquest text, vam veure com la noció de parlant era més complexa del que podria semblar a primer cop d’ull, i vam situar l’estudi d’aquesta qüestió dins del camp d’estudi de la pragmàtica. Avui, ja situats dins d’aquest marc, veurem que amb la noció d’oient passa una cosa semblant però no ben bé igual.

De l’oient monolític a un enunciatari que es descompon

És ben obvi que sentir un enunciat no significa necessàriament ser-ne el destinatari directe, i en canvi estem acostumats a parlar, i a sentir a parlar, de l’oient com si el llenguatge verbal anés sempre adreçat a qualsevol persona que hi pugui tenir accés. Les distincions que va establir Goffman (1981) en relació amb el que ell anomena format de recepció del discurs permeten desglossar aquesta noció genèrica d’oient en els diversos tipus de receptors que es poden trobar en un esdeveniment comunicatiu. D’aquesta manera se n’obtenen dos grans tipus, que al seu torn es divideixen en dos subtipus més.

A diferència de l’enunciador, en el qual les diferents categories poden ser assumides per un sol participant o per diversos, les categories que trobarem quan descompondrem la noció d’oient corresponen a maneres diferents de rebre un determinat enunciat, que en cada instant de la recepció no són combinables entre si, tot i que els espais de frontera no sempre són nítids.

A la taula següent, que comentarem tot seguit, s’hi pot trobar la classificació dels components del format de recepció, amb el nom en català i en anglès, juntament amb els trets bàsics que els caracteritzen, tal com els va establir Goffman:

ENUNCIATARI (O FORMAT DE RECEPCIÓ) (reception framework)
PARTICIPANTS RATIFICATS (ratified participants)		PARTICIPANTS NO RATIFICATS (bystanders)
DESTINATARIS DIRECTES (addressed recipients) • interpel·lats   (addressed) • acceptats   (ratified) • percebuts   (known)	DESTINATARIS NO INTERPEL·LATS (unaddressed recipients) • acceptats • percebuts	OIENTS POTENCIALS (overhearers) • percebuts	ESPIES (eavesdroppers)

Es pot establir una primera divisió entre els participants ratificats, acceptats a l’esdeveniment comunicatiu, i els no ratificats, que no hi estan acceptats. Els participants ratificats formen part del grup que protagonitza l’esdeveniment comunicatiu, i això es reflecteix tant en la disposició física de les persones, que varia segons cada esdeveniment, com en el seu comportament no verbal (gestualitat manual i corporal, mirada…). El discurs produït per l’enunciador, d’altra banda, els concerneix a tots d’una manera o altra. Els participants no ratificats només són, en principi, testimonis o espectadors d’un esdeveniment comunicatiu del qual estan exclosos, una circumstància que no és pas excepcional, sinó que es dóna sovint en les interaccions quotidianes (¿no heu escoltat mai una conversa aliena, quan sou al tren, al metro o a l’autobús?).

En el grup dels participants ratificats es pot distingir encara entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats. El primer grup està format per una o diverses persones i inclou els participants que l’enunciador selecciona, entre un conjunt més ampli d’interlocutors quan és el cas, com a parella o grup principal a qui interpel·la per mitjà dels enunciats que emet i a qui adreça el que diu. Les marques lingüístiques que permeten identificar aquest primer tipus de participant ratificat són, entre altres, les formes de segona persona, els vocatius, les interjeccions i les modalitats oracionals imperativa i interrogativa. També hi contribueixen alguns recursos no verbals, com ara la mirada i l’orientació del cos.

Tot i que l’enunciador no els adreça directament els seus enunciats, els destinataris no interpel·lats comparteixen l’esdeveniment comunicatiu amb els anteriors, i de fet poden adoptar la categoria d’enunciadors o de destinataris directes en qualsevol moment.

Entre els participants no ratificats, cal distingir els oients potencials, la presència dels quals és percebuda per l’enunciador, i els espies, que són uns intrusos “il·legals”, que escolten o llegeixen un missatge d’amagat, sense que l’enunciador en sigui conscient.

Els deures —entesos en termes de norma social— dels diferents tipus de receptors són ben diferents: mentre que els participants ratificats han d’escoltar i donar mostres d’interès pel que es diu, els oients potencials no només no estan obligats ni a escoltar ni a interessar-se pel que es diu, sinó que, al contrari, han de mostrar d’una manera manifesta que, malgrat la seva presència, el que passa en l’esdeveniment comunicatiu no els interessa en absolut. En català, aquesta actitud es pot fer explícita per mitjà de fórmules del tipus: “Feu, feu… / Parleu, parleu… Jo, com si no hi fos…”. Pel que fa als espies, per definició escolten i s’interessen pel que es diu sense que l’enunciador en tingui coneixement, i al capdavall el que fan és transgredir la norma social que valora negativament la intrusió en els afers (comunicatius) dels altres.

Tot i que les definicions precedents poden suggerir que parlem de categories de participació discretes i clarament distingibles, l’anàlisi de mostres de parla reals fa veure de seguida que es tracta de categories que, fins i tot si s’apliquen a seqüències breus dins d’un esdeveniment de parla, configuren un format de recepció que és alhora fluid, perquè les fronteres que separen les diferents menes de receptors no són netes, i fluctuant, perquè les categories en què es poden incloure les persones implicades en la interacció poden modificar-se de manera continuada durant el seu desenvolupament. Aquesta inestabilitat afecta tant la distinció entre participants ratificats i no ratificats, com, dintre dels primers, la distinció entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats i, dintre dels segons, la distinció entre oients potencials i espies. A l’hora de descriure el funcionament de la interacció és preferible, doncs, la idea d’una jerarquia de destinataris, en termes de grau més que no pas de natura, que es fa més necessària com més nombrós és el col·lectiu de participants: en una interacció amb tan sols dos participants, tots dos són, en principi, ratificats mútuament, i alhora se seleccionen l’un a l’altre com a destinataris directes dels enunciats emesos. El pas de dos a tres participants ja diversifica les possibilitats, i el pas de tres a quatre ja fa possible la divisió del grup en dues converses separades o l’aparició de subconverses de diferents tipus.

Vegem ara algun exemple que permeti il·lustrar alguna d’aquestes distincions.

Començarem comentant breument diversos fragments extrets d’una conversa entre cinc participants ratificats (el pare, REP; la mare, LAU; dues filles, MMA i DIT, i el fill, ROM) que transcorre durant un sopar familiar. Els exemples posen en evidència el caràcter fluid i fluctuant de les dues categories de participants ratificats durant la interacció.

El primer fragment, reproduït a (1), exemplifica una de les situacions més senzilles, en què l’enunciador selecciona el destinatari directe del seu enunciat per mitjà de les marques lingüístiques que permeten fer-ho d’una manera més explícita: les formes de segona persona del singular, el vocatiu i la modalitat oracional interrogativa; a més, el segon torn de parla d’aquest parell adjacent és reactiu, i el destinatari directe del primer és, doncs, l’enunciador del segon.

(1) LAU:    ¿Tu, Marta, vols una patateta?

      MMA: No.

En el fragment de (2), en canvi, una de les filles, MMA, selecciona el seu pare, REP, com a destinatari directe de la pregunta que fa, també per mitjà d’un vocatiu (papa) i de diverses formes de segona persona del singular i la modalitat interrogativa; però, malgrat això, la mare, LAU, que és un dels destinataris no interpel·lats de l’enunciat, s’avança a REP i respon per ell, que tot seguit també respon, confirmant la resposta de la seva dona. El fet de ser el destinatari directe de la pregunta no ha garantit, en aquest cas, la presa del torn reactiu en primer terme per respondre-hi d’una manera immediata.

(2) MMA:  Papa, ¿tu em pots tenyir uns pantalons de color lila?

      LAU:   No, Marta.

      REP:    No, xata.

En el tercer fragment, el de (3), els destinataris directes de la pregunta que fa l’altra filla, DIT, només poden ser els que aquell mateix dia han parlat amb l’àvia de la família, d’acord amb el que contingut de la pregunta i els coneixements compartits pels participants. Un d’ells, LAU, la mare, és qui respon. D’altra banda, és molt probable que DIT s’adreci als destinataris directes de la pregunta també amb la mirada.

(3) DIT:   ¿Què us ha dit, l’àvia, quan li heu preguntat si li va agradar El vicari d’Olot?

      LAU:  Ntx, ha fugit d’estudi.

      DIT:   ¿Sí?

      ROM: No et podia dir que sí.

Vegem, per acabar, un gènere escrit monologat: la carta personal. En aquest gènere, el destinatari directe és definit per mitjà del vocatiu inicial (fins al punt que està convencionalitzat com una de les parts en què es disposa el text) i molt sovint per les marques de segona persona i altres estratègies. Així es pot veure a l’exemple de (4), format pel text sencer d’una carta de condol que té dues persones com a enunciadores (no sabem com s’han repartit els papers d’animador i autor; el de responsable l’assumeixen totes dues firmant la carta) i dues més com a destinatàries directes.

(4) 1. Set. 2000

               Estimats Alba i Serafí:

               Tard, però encara més trist, vam rebre el cop de la mort de la vostra mare. Conegudes les circumstàncies en les quals tot va ocórrer, i la notícia, tan sobtada, vàrem restar molt impressionats.

               Recordem la mare com una persona extraordinària, amb la que teníem converses tan riques i profundes, i compartíem moltes coses. La trobarem a faltar en els “arrossos” de Can Verdú i sempre.

               Estimats, us enviem una gran abraçada, plena d’afecte i condol.

                                                                          Juan Carlos i M. Remei

Un altre dia parlarem d’un tipus específic d’enunciatari: l’audiència.

Notes

1. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa del llibre de Goffman.

2. Els exemples (1-3) són extrets del COC-UB (Corpus Oral Col·loquial), que forma part del CCC-UB (Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona). L’exemple (4) forma part del corpus de la meva tesi doctoral, que es pot trobar aquí (annexos).

Noia llegint una carta,

de Johannes Vermeer

(Creative Commons)

¿de qui parlem quan parlem del parlant?

Es pot dir que en la lingüística contemporània l’interès pels participants en la comunicació arrenca amb Roman Jakobson. Partint de precedents com el de Karl Bühler i molt influït pels plantejaments de l’Escola de Praga, de la qual formava part, Jakobson va començar a estudiar el llenguatge verbal humà com un mitjà de comunicació i va desenvolupar la teoria de les funcions del llenguatge (1960), que la majoria de nosaltres ja vam estudiar a l’escola (a partir de la generació del BUP, diria). En aquest marc, Jakobson va incloure, com se sap, l’emissor i el receptor entre els elements que intervenen en el procés comunicatiu.

Anys més tard, ja als anys setanta, partint de la distinció de Jakobson, els participants també es van incloure en els estudis de base etnogràfica: el model de Dell Hymes es pot resumir amb l’acrònim SPEAKING, format en anglès a partir dels termes situation, participants, ends, acts, key, instrumentalities, norms i genre (situació, participants, propòsits, actes, clau, instruments, normes i gènere). El mateix Hymes ja va plantejar que la distinció entre parlant i oient (o entre emissor i receptor) té al darrere, també en Jakobson, una visió simplificada de la comunicació, en què una persona, i només una, s’adreça a una altra, i només a una altra, i a més ho fa de manera unidireccional, sense interacció, i per parlar d’alguna cosa que no les inclou a cap de les dues.

El sociòleg nord-americà Erving Goffman, que va ser deixeble de Hymes, va desenvolupar un marc conceptual que conté, entre altres, les nocions de format de producció (production format, que es correspon amb la noció d’enunciador) i de format de recepció (reception format, que es correspon amb la noció d’enunciatari). Amb aquest marc pretenia anar més enllà d’aquesta visió simplificada dels participants i mostrar que en moltes interaccions comunicatives no es correspon amb la realitat. Tot seguit ens centrarem en la figura de l’enunciador.


Del parlant monolític a un enunciador que es descompon

Erving Goffman descompon la noció d’enunciador en tres components: l’animador (animator), l’autor (author) i el responsable (principal).

L’animador és qui posa la veu en la comunicació oral, qui fa treballar l’aparell fonador i tot el seu cos per a la producció física, sonora, de l’enunciat. Paral·lelament, en la comunicació escrita l’animador és qui posa les mans per produir físicament les lletres i els altres caràcters que constitueixen un enunciat expressat gràficament.

L’autor és qui codifica lingüísticament l’enunciat, qui selecciona les paraules i construeix les oracions que permeten verbalitzar el que es vol dir.

I el responsable és el càrrec o rol des del qual s’assumeix la responsabilitat del que es diu, el punt de vista que s’adopta en relació amb el que es diu. No es tracta tant d’un cos o d’una ment com d’una identitat social activada, d’una funció adoptada per l’individu com a membre d’un grup social amb el qual s’identifica o com a ocupant d’un càrrec. El responsable és el referent de les formes díctiques de primera persona, i en general de les diferents estratègies que tenen les llengües per referir-se a l’enunciador.

Cal dir que molt sovint els tres components coincideixen en una mateixa persona. Vegem, però, uns quants exemples en què no és així. (Goffman parla de canvi de footing, o posició, cada vegada que es modifica algun dels components que constitueixen l’enunciador.)

En el discurs reportat en estil directe la descomposició de l’enunciador en diferents categories participatives es fa ben evident. Tot i que l’animador és únic (qui posa la veu o qui escriu és la mateixa persona), hi trobem una doble enunciació: quan el responsable de l’enunciat citat no coincideix amb el de l’enunciat citant, coexisteixen dos responsables en el conjunt. I l’autor és el mateix o no en la mesura que les paraules reproduïdes coincideixen exactament amb les que s’havien dit anteriorment. L’exactitud no es requereix en contextos col·loquials, com el de (1), i per tant l’autor pot ser parcialment diferent, però sí en contextos jurídics o científics, com el de (2), en què l’autor del fragment citat es manté. En els exemples, els responsables estan indicats en negreta.

(1) [parla el Marc] La Júlia em va dir: “Ja agafo el cotxe jo”.

(2) Eulàlia Bonet (2002: § 10.3.3.3) constata que el català “no permet (com segurament cap altra llengua romànica) la combinació de dos pronoms de primera persona o dos de segona persona, encara que un sigui singular i l’altre plural”.       (Neus Nogué 2005)

En el fragment d’entrevista de (3) es pot veure com un mateix animador i autor pot canviar la categoria de responsable, el rol que assumeix, a mesura que parla. L’entrevistada, que és directora de cinema, al començament parla d’ella mateixa des del punt de vista de la seva professió, cosa que es fa explícita amb el verb dedicar-se a en primera persona del singular; tot seguit, aquesta responsabilitat professional es contraposa, per mitjà del connector en canvi, a una altra, la de “consumidora de productes culturals”, que es fa explícita amb el sintagma com a consumidora…, en combinació amb diverses formes díctiques de primera persona.

(3) ENTREVISTADA: A vegades penso que sóc una privilegiada, perquè em dedico a una cosa en què tinc prou criteri. En canvi, com a consumidora diríem en general, de cinema, de literatura, de música, de qualsevol cosa, no només quan estic a casa mirant la tele, sinó quan surto al carrer, també em trobo amb que se m’amaguen les coses interessants.                                  (fragment del COR-UB, no publicat)

Alessandro Duranti (1997) posa un exemple de descomposició de la noció de parlant en tres persones diferents, en què a més intervenen tant el canal oral com l’escrit: a l’Administració dels Estats Units, el secretari de Premsa del Govern federal (l’animador) llegeix els discursos escrits per algun dels escriptors de discursos de la Casa Blanca (l’autor) en nom del president (el responsable).

I per acabar, parlarem del discurs ficcional, en què el format de producció adopta unes característiques que són certament especials. Com en el discurs reportat directe, també s’hi dóna una situació de doble enunciació, però d’una naturalesa diferent: d’una banda, hi trobem la situació que està formada pel conjunt de la ficció, que té com a enunciador la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció (guionistes, autors literaris, etc.) i com a enunciatari, el públic espectador o lector; de l’altra, la situació constituïda per la ficció que es desenvolupa, que s’expressa en forma de diàleg entre els personatges, per mitjà d’una veu narrativa o per mitjà de la combinació de les dues estratègies. En la ficció no tenim un discurs citat dintre d’un altre discurs, sinó un sol discurs que funciona en dos nivells d’enunciació diferents. En una pel·lícula o una obra de teatre, per exemple, el desdoblament actor-personatge correspon a les dues situacions d’enunciació en què es pot descompondre el discurs ficcional: els actors són els animadors del text del qual és autor i responsable la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció; els personatges, al seu torn, poden trobar-se en la ficció en qualsevol de les situacions comunicatives i participatives que hem comentat.

Més enllà de la descomposició de la noció d’enunciador en aquests tres constituents bàsics, es poden fer distincions més complexes. Pensem, per exemple, com es pot complicar aquest esquema quan tenim textos redactats per diverses persones i firmats, o no, per totes; en les adaptacions de textos literaris per a infants o adolescents; o en els textos traduïts.

Notes

1. Erving Goffman va parlar de la descomposició de les nocions de parlant i oient en diversos treballs que va recollir posteriorment en el llibre Forms of talk (1981), especialment, en els capítols “Footing” i “Radio talk”.

2. Aquests estudis van tenir una influència decisiva en l’estudi posterior de la dixi de persona. Stephen C. Levinson, en el seu manual de pragmàtica (1983), va plantejar que la dixi de persona s’hauria d’estudiar, no pas a partir de la noció de persona gramatical, sinó a partir dels diferents rols que poden adoptar els participants en la comunicació. I pocs anys més tard (1988), dins d’una obra col·lectiva que estudia l’aportació d’Erving Goffman a la sociologia i a les ciències socials en general, el mateix Levinson va revisar les categories establertes per Goffman i va proposar un marc conceptual més complex, que preveu bona part dels casos de complicació que ens puguin venir al cap.

3. Des d’una tradició diferent, la de la teoria de l’enunciació, que es va desenvolupar en l’àmbit francòfon a partir de l’obra d’Émile Benveniste, Oswald Ducrot (1984) va esbossar un marc que tenia precedents en la concepció polifònica del discurs del rus Bakhtín i que, tot i que només tracta la fase de producció dels enunciats, és relativament propera als plantejaments de Goffman. Dins aquesta mateixa tradició, Catherine Kerbrat-Orecchioni (1990), partint de tots els autors anteriors, se centra en el format de recepció.

4. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa de les obres que he citat aquí.

5. Per una vegada, sembla que les llengües romàniques ho tenen més fàcil que l’anglès per trobar una paraula que permeti referir-se al conjunt del format de producció, enunciador (i al conjunt del format de recepció, enunciatari).

6. COR-UB: Corpus Oral de Registres de la Universitat de Barcelona. Podeu trobar els textos publicats aquí. El COR-UB forma part del Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CCC-UB).

Foto (meva): veïns de Mequinensa llegint un conte de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 de novembre del 2015. ¿Qui "parla", aquí?

Sílvia Pérez Cruz cantant “Vestida de nit” (lletra de Glòria Cruz i música de Castor Pérez), acompanyada a la guitarra per Lluís Bofill Hugas.¿Qui és l'autor, aquí?




.

els usos de la dixi (2): la dixi textual

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques. I en aquest altre vam començar a veure que hi ha diversos usos de la dixi; és a dir, diferents maneres d’establir la connexió entre una expressió díctica i un referent, i vam caracteritzar la primera: la distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica.

Avui veurem en què consisteix el segon ús de la dixi, la dixi textual, que expressa lingüísticament la incorporació del text, que forma part del context, al centre díctic, i porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps.

La dixi textual és el mecanisme pel qual les llengües tenen com a referents, no elements del context espaciotemporal, extern al discurs, sinó elements lingüístics que formen part del mateix discurs, del text.

En el discurs oral, una referència díctica textual pot tenir com a referents formes lingüístiques que hi són més o menys pròximes en el temps: formes que la precedeixen (1), formes que la segueixen (2) i l’enunciat o l’esdeveniment de parla en què s’inclou (3). (Poso en negreta l’expressió díctica textual i subratllat, el referent.)

(1) –Dormies com una lirona.

      –Està bé, aquesta paraula.

(2)  –Escolta bé això que et diré: no vull que arribis tard.

(3) a Si parleu mentre us dic això, no em sentireu.

      b En aquest debat hi participaran els directors de tres diaris.

         [presentació d’un debat televisiu]

En els discurs escrit, a vegades es fan servir expressions díctiques que reflecteixen el procés de producció i de recepció del text, que s’estén en el temps. Aquestes expressions poden expressar anterioritat (4), posterioritat (5) o simultaneïtat (6).

(4) Estimada amiga:

            Et faig saber que el proper 31 de Juliol, em caso amb en Jean-Marc. Després de més de cinc anys de sortir junts ja teníem ganes de fer un pas més, encara que per motius de feina de moment viurem mig a França mig a Girona […].

            Potser et semblarà de boig, que a dos mesos del casament no ho tinguem clar el lloc de residència, però com t’he dit abans estem condicionats per la feina.

(5) En el capítol següent en donarem més detalls.

(6) A partir de les dades precedents, ara podem perfilar millor el nostre posicionament.

Altres vegades, en l’escrit hi trobem expressions díctiques que fan explícit el desenvolupament del discurs en l’espai del paper o d’altres suports, i que tenen com a referents fragments de text situats abans (7) o després (8) de l’expressió díctica, o el text o una part del text en què s’inclou (9).

(7) Aniria bé que tothom —i aquest tothom òbviament t’inclou— seguís el camí que s’indica en aquesta revista.

(8) Busca al diccionari el significat de les següents paraules (o les paraules següents): plat, plata i safata.

(9) I posats a fer-nos preguntes, podríem començar preguntant-nos el perquè del títol que encapçala aquest capítol.

Sovint trobem en un mateix fragment expressions díctiques que són específiques de la dixi de temps i d’altres que són específiques de la dixi d’espai, i fins i tot elements paralingüístics díctics. Així passa a l’exemple de (10), que combina la referència díctica de temps hem citat amb la referència díctica d’espai més amunt i amb els dos punts que introdueixen la citació, que es poden considerar un símbol-díctic que assenyala o presenta el discurs immediatament posterior.

(10) A l’editorial de la revista, que ja hem citat més amunt, hi trobem la primera referència explícita als impulsors de la recerca: “Els membres del consell de redacció han intentat…”.

Nota

Trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi textual, i unes quantes referències bibliogràfiques, en el tercer capítol de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català.

.

els usos de la dixi (1): dixi gestual i dixi simbòlica

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques; és a dir, els quatre tipus de referents que poden tenir les expressions díctiques: persona, temps, espai i manera.

Avui començarem a veure que hi ha diversos usos de la dixi. Quan parlem d’usos de la dixi ens referim a la manera com s’estableix la connexió entre una expressió díctica i un referent. Els factors que determinen usos diferents de la dixi són els següents:

1. El grau de precisió amb què cal controlar el centre díctic per accedir a la referència (dixi gestual i dixi simbòlica).

2. La incorporació del text (que forma part del context) al centre díctic, que porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps (dixi textual).

3. El fet que el centre díctic per defecte pugui ser utilitzat analògicament per referir-se a altres elements (dixi analògica).

4. La possibilitat d’accedir al referent de l’expressió díctica per mitjà d’un intermediari (dixi mediatitzada).

5. I finalment, el fet que el centre díctic pugui desplaçar-se per diferents procediments i amb objectius comunicatius també diversos (desplaçaments del centre díctic).

Els usos de la dixi poden variar lleugerament d’una llengua a una altra, però la caracterització del català també és útil, en bona part, per a altres llengües. Avui parlarem del primer d’aquests usos.

dixi gestual i dixi simbòlica

Entre els usos bàsics de la dixi, que són els vinculats directament amb el centre díctic per defecte, es pot establir una distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica, segons la precisió amb què cal conèixer el context situacional per accedir al referent.

Es parla de dixi gestual quan una expressió díctica només pot ser interpretada si es té un accés immediat i detallat als aspectes físics (auditiu, visual o tàctil) de la situació de comunicació. Sovint el que diem va acompanyat d’un gest (amb la mà, amb el cap, amb la mirada…) que completa la informació.

(1) S’ha menjat un entrepà així de gros [indicant-ne la llargada amb les dues

      mans]

(2) Un, dos, tres, ara! [per indicar l’inici d’una cursa]

(3) –¿Quin gelat vols?

      –Aquell [indicant el de xocolata]

En l’ús simbòlic, en canvi, només és necessari tenir un coneixement general dels paràmetres bàsics de l’esdeveniment comunicatiu (espai, temps i participants). El centre díctic no s’ha desplaçat, sinó que, en comparació amb l’ús gestual, s’ha fet més ampli, de manera que per identificar el referent no és necessari un control tan precís de les coordenades díctiques exactes. A l’exemple (4), l’adverbi ara no expressa el moment exacte en què s’emet l’enunciat, sinó un període de temps molt més ampli, que es podria expressar amb una paràfrasi, també díctica, com ara en l’època actual; a (5), aquí no expressa l’espai físic que ocupa l’enunciador, sinó un espai també més ampli que coincideix amb el territori com a marc geopolític, Catalunya; a (6), finalment, aquest mateix adverbi té un referent més ambigu, ja que tant pot ser també Catalunya com un àmbit geopolític més ampli, Espanya. El contrast entre aquests dos exemples mostra que el grau de precisió dels usos simbòlics de la dixi és variable, justament pel dinamisme que caracteritza inherentment el context.

(4) Les flors d’ara ja no fan olor

(5) Això afecta tant el Govern de l’Estat com els polítics d’aquí, de la

     Generalitat

(6) Són productes difícils de trobar aquí, els hem d’importar de França i Holanda

Exemples com els anteriors permeten veure que els paràmetres fixats per l’origen de coordenades díctiques per defecte parteixen de l’enunciador i del lloc i el moment en què emet l’enunciat, però es poden anar ampliant en una mena de cercles concèntrics: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’edifici o la ciutat on sóc, el planeta, la galàxia…; ara pot ser l’instant en què escrit, els últims anys, l’últim segle, l’últim mil·lenni…; nosaltres pot ser tu i jo, la meva família, els catalans, els europeus, els contemporanis, els éssers humans de tots els temps…

Hi ha molt poques expressions díctiques que només puguin ser utilitzades gestualment. Un dels casos esmentats més sovint és el dels presentatius (voici i voilà en francès; vet(-el) aquí, mi(ra)-te’l —i variants morfològiques i lèxiques, com ara guaita, goita, etc.— en català). Però també s’hi han d’incloure les expressionsdíctiques de manera i les interjeccions, de significat equivalent, té (no inclosa al DIEC) i jas (pròpia de l’eivissenc i, segons diu el DCVB, també d’altres parlars balears i valencians, i inclosa al DIEC).

(7) Té, Maria, una mica de pa

(8) Jas, Maria, un poc de pa

Notes

1. La distinció entre categories díctiques i usos de la dixi la va establir per primer cop Gisa Rauh, en el pròleg del llibre Essais on Deixis (1983), del qual és l’editora. Posteriorment, Laura Vanelli i Lorenzo Renzi la van aplicar a la seva descripció de la dixi en italià, dins la Grande grammatica italiana di consultazione (vol. 3, 1995). Jo la vaig incorporar, seguint tots aquests autors, a la descripció que vaig fer de la dixi a la meva tesi doctoral i al llibre La dixi de persona en català.

2. A la imatge, un exemple de dixi gestual ben freqüent a internet (no intenteu clicar-hi que aquí no funciona).

3. El DCVB també recull ges, variant mallorquina de jas no inclosa al DIEC (gràcies, M. Antònia Font, per la informació).

.

article interessant i acte interessant

Avui us recomano un article i un acte. Tots dos valen molt la pena.

L'article és el que ha publicat avui Lluís Payrató, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, al digital Núvol. Mostra la seva visió crítica --que comparteixo-- dels canvis que afecten la nostra Universitat ara mateix, i les humanitats en el nostre món, d'una manera més general: "Utilitat, (des)cultura i universitat".

L'acte és la segona part d'un dels que us vaig anunciar aquí fa uns dies: tracta sobre el col·loquial de ficció (o col·loquial fingit, o col·loquial mediatitzat), i es farà dimarts que ve al Campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra. L'organitza el Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge, i hi participaran: Eduard Bartoll, Jenny Brumme, Magí Camps, Dídac Pujol i Patrick Zabalbeascoa. Més informació:

¿Un diàleg i una conversa són el mateix?

Habitualment fem servir les paraules diàleg i conversa sense definir-les i com a quasi sinònims. Però si filem una mica més prim, podem fer unes quantes distincions que, en l’àmbit d’estudi de la lingüística, són del tot pertinents i que va bé tenir clares.

El diàleg

La paraula diàleg s’utilitza habitualment en la llengua general, no especialitzada, amb el significat de ‘intercanvi verbal entre dos o més parlants’. En l’àmbit de la política i del periodisme polític, es fa servir sovint afegint-hi la intenció d’arribar a un acord en una situació de conflicte entre dues persones, partits, governs, organismes, etc. (es parla de “trencar el diàleg”, “reprendre el diàleg”, “necessitat de diàleg”…). I en l’àmbit especialitzat de la literatura (i de fet, de la ficció en general), designa els intercanvis de paraules que els personatges duen a terme directament; i també, el gènere en què l’autor fa servir aquests intercanvis per difondre el seu pensament, com és el cas dels diàlegs de Plató.

En lingüística, un diàleg és una manera d’estructurar el discurs, contraposada al monòleg. Està format per una successió d’intercanvis d’enunciats (oracions contextualitzades) que en l’oral sovint es combinen amb gestos. L’intercanvi el duen a terme dos o més participants amb un propòsit comunicatiu comú. Des d’aquest punt de vista, doncs, un diàleg no és cap gènere discursiu, com ho són la notícia, el míting o la necrològica. En canvi, hi ha gèneres discursius que són dialogats (de la mateixa manera que n’hi ha que són monologats): els diferents tipus de conversa, els debats i les entrevistes, per exemple. Altres gèneres poden contenir fragments dialogats, com ara les novel·les, els contes, els anuncis radiofònics i televisius, i molts programes d’entreteniment, tant de ràdio com de televisió. I també hi ha algun altre cas que és menys evident: en un informatiu de televisió, una successió d’intervencions de diversos presentadors (encara que només siguin dues, si van seguides) és un diàleg quan consisteix en un intercanvi cooperatiu (orientat a un propòsit comú) i interactiu, i en canvi no ho és quan el canvi de torn s’utilitza només per indicar el pas d’una notícia a una altra, o d’un titular a un altre, o del titular al cos de la notícia; dit d’una altra manera, els presentadors dialoguen quan s’adrecen l’un a l’altre, però no quan s’adrecen només als espectadors, encara que alternin els torns de parla.

La conversa

A diferència del diàleg, la conversa sí que és un gènere discursiu. ¿I què és un gènere? Qualsevol tipus de missatge que apareix regularment en una comunitat i que ha desenvolupat una estructura interna que permet identificar-lo i diferenciar-lo dels altres tipus de missatge que hi ha en el repertori d’aquella comunitat. Els gèneres, un cop identificats i diferenciats, reben un nom: notícia, article d’opinió, poema, anunci, espai de propaganda electoral, dietari, discurs parlamentari…

¿Quines característiques té, la conversa, com a gènere? Una conversa és un diàleg, entès tal com l’acabem de definir; i més concretament, un diàleg autoregulat pels participants a mesura que es desenvolupa, i per tant creatiu, dinàmic i amb llibertat de presa de torn. No hi ha dues converses iguals. En una conversa, l’estatus dels participants pot ser el mateix (entre germans, entre amics, entre companys de feina…) o no (entre àvia i nét, entre pare i filla, entre cap i subordinat, entre professor i alumne…); l’espai i el temps, en principi compartits, poden ser uns qualssevol; la durada tampoc està predeterminada (sempre més enllà, però, dels parells mínims de tipus ritual, com és el cas dels intercanvis de salutacions), i finalment, els diferents participants coincideixen en el tema, o els temes successius.

D’acord amb aquesta caracterització, no podrem considerar converses  (però sí diàlegs), les entrevistes i els debats (perquè són regulats i conduïts en una direcció determinada per un dels participants, el que assumeix el rol d’entrevistador o moderador, respectivament), però els debats s’hi assemblen més que les entrevistes, perquè hi ha més llibertat de presa de torn i menys regulació.

La conversa és el gènere (o el macrogènere) compartit per totes les llengües i totes les comunitats humanes, el gènere en què es manifesta d’una manera primigènia la capacitat del llenguatge i amb què l’ésser humà entra en contacte amb l’entorn i se socialitza. Tot i que entre els subgèneres que la componen destaca, per la seva transcendència en la vida quotidiana, la conversa col·loquial, això no vol pas dir que aquest sigui l’únic tipus possible de conversa; també ho són, posem per cas, un gran nombre d’interaccions transaccionals més o menys quotidianes, com ara les que s’estableixen entre botiguers i clients, i entre metges i pacients. Si volem saber com són les llengües, i per què les llengües són com són, hem de saber com són les converses que duem a terme fent-les servir.

Nota

La primera imatge és una captura de pantalla del programa Més 3/24, de TVC; i la segona, de la sèrie Merlí, també de TVC.

¿què és el centre díctic?

En aquest apunt vaig definir la dixi com el fenomen comunicatiu pel qual s’utilitzen unes formes lingüístiques que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació. I vaig posar exemples de les quatre categories díctiques: persona (1), temps (2), espai (3) i manera (4).

(1) Tinc fred.

(2) Avui fa fred.

(3) He comprat estes creïlles per a l’arròs.

(4) Mira, fes-ho així.

Totes les llengües tenen formes díctiques d’aquestes quatre categories, però la manera d’expressar-les gramaticalment i lèxicament no sempre és la mateixa (per exemple, la distribució dels verbs anar i venir varia).

En canvi, les expressions díctiques de les diferents llengües s’organitzen sempre al voltant del que habitualment es coneix com a centre díctic (o origen de coordenades díctiques). Aquest punt zero, que es pot considerar, adoptant una expressió molt utilitzada actualment en el camp de la informàtica, el centre díctic per defecte, el constitueixen tres elements o paràmetres: l’enunciador, el moment en què emet un enunciat determinat i el lloc on és quan ho fa. Aquests tres punts de referència bàsics —representats sovint com el jo, l’ara i l’aquí dels quals parteix sempre la comunicació— són el punt d’arrencada amb què els participants identifiquen els referents de les expressions díctiques en la interacció cara a cara, que és la situació per a la qual les llengües les han codificades. En la interacció cara a cara hi ha un marc espaciotemporal compartit pels participants i un conjunt de coneixements també compartits; és a dir, molt de context comú. L’enunciat de (5), cèlebre pel seu significat històric, permet exemplificar-ho. 

(5) Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.

En aquest exemple, el centre díctic el constitueixen l’enunciador (Josep Tarradellas, com a president de la Generalitat de Catalunya, fins aleshores a l’exili), el moment en què emet l’enunciat (el 23 d’octubre del 1977, el dia que va tornar de l’exili, al vespre) i el lloc on és (el Palau de la Generalitat, la institució que presideix, però en darrer terme Catalunya). Els tres paràmetres del centre díctic s’expressen per mitjà de la primera persona del singular del verb ser, del temps present del verb i de l’adverbi aquí, respectivament. El vocatiu ciutadans de Catalunya designa, al seu torn, els destinataris de l’enunciat tal com els conceptualitza l’enunciador (des del punt de vista del centre díctic personal, per tant), que evita el gentilici catalans per tal d’incloure entre els destinataris del seu missatge la immigració de la resta de l’Estat que vivia en aquell moment a Catalunya.

En els diàlegs, les intervencions dels diversos participants fan que el centre díctic —o almenys, algun dels seus paràmetres— canviï constantment cada vegada que canvien els rols d’enunciador i d’enunciatari entre els diversos participants. En el fragment de (6), extret d’una conversa col·loquial, cadascun dels tres participants es refereix a si mateix per mitjà de l’ús de formes de primera persona —destacades en negreta— i en cada torn, doncs, el referent d’aquestes formes és diferent.

(6) NOIA: Mira, fotre’m a la platja i que vingui un tio i se’m foti al costat

                  a mirar-te els pits… Perquè és lo que foteu els tios…

      NOI 1: Jo m’emporto els binocles [riu].

      NOIA: Vull dir passo\

      NOI 2: Jo, jo, ¿per què et penses que estic prenent el sol amb les ulleres de sol?

Sempre que el context és compartit podem trobar expressions díctiques, perquè es pot accedir al referent a partir del centre díctic comú. Fins i tot en alguns textos escrits en què es dóna aquesta circumstància, com ara les notes domèstiques o laborals. A l’exemple de (7) l’enunciatari pot identificar d’una manera unívoca tots els referents de les expressions díctiques de persona, temps i lloc que hi apareixen: l’enunciador, que apareix en la forma verbal passaré (perquè és l’únic possible, o perquè li coneix la lletra), i els referents de l’adverbi aquí (el lloc —casa, oficina…— on s’ha deixat la nota), del pronom ho (un objecte situat a prop o a sota de la nota, que els dos participants saben que l’enunciador ha d’agafar) i del sintagma temporal aquesta tarda (la tarda del dia en què l’enunciador ha escrit la nota i en què preveu que l’enunciatari la llegeixi).

(7)                 

 En la comunicació diferida, en què el context espaciotemporal no és compartit —o no ho és del tot— pels interlocutors, el més habitual és que els paràmetres que constitueixen el centre díctic no es puguin donar per descomptats. Aquesta circumstància es dóna sobretot —però no sempre, com acabem de veure— en la comunicació escrita. Quan no és deduïble contextualment, el centre díctic s’estableix per mitjà de recursos lingüístics no díctics que el fan explícit, de manera que l’enunciatari pot reconstruir a posteriori el context extralingüístic necessari per interpretar els enunciats que contenen expressions díctiques. En aquest apunt de blog (8), per exemple, el centre díctic personal l’estableix la informació de la capçalera, i el temporal, la data de publicació; pel que fa a l’espai, sí que és compartit: l’espai virtual del blog. Per això, al referent de l’expressió díctica d’espai aquest apunt s’hi accedeix directament. En canvi, el que permet accedir al referent de les formes de primera persona (vaig definir, vaig posar) és el nom Neus Nogué Serrano; i el que permet accedir al referent del temps verbal de passat és la data de publicació de l’apunt: vaig definir i vaig posar remeten a un moment anterior al de la publicació d’aquest apunt que enllesteixo aquí i ara mateix.

(8)

Notes

1. El terme centre díctic (deictic centre) el va encunyar Stephen Levinson, un dels fundadors de la pragmàtica i autor del manual Pragmatics (1983), que conté un capítol dedicat a la dixi on parla, entre moltes altres coses, d’aquesta noció i que és el punt de partida de la majoria d’estudis sobre la dixi.

2. A l’apunt sobre la dixi que ja he esmentat més amunt, aquest, notes incloses, hi trobareu referències i enllaços que tenen a veure amb la dixi i el centre díctic.

.