16 d’abr. 2024

Sobre el complement indirecte i altres datius

 

Podem dir que són datius tots els constituents de l’oració que en tercera persona del singular es poden substituir pel pronom li. Alguns d’aquests datius són complements indirectes i d’altres, no. Tot seguit veurem quins són els principals tipus de datiu i quins són complements indirectes i quins, no.

 

1. Els datius argumentals, regits: el complement indirecte

El complement indirecte el podem trobar amb verbs transitius i amb verbs intransitius.

 

1.1. El complement indirecte amb verbs intransitius biargumentals

Alguns verbs intransitius són biargumentals; és a dir, porten dos arguments: el subjecte i el complement indirecte. L’únic complement regit que porten, doncs, és l’indirecte (sovint experimentador). Són verbs com ara agradar, plaure, encantar, agafar (mal de panxa, de cap…), passar (= succeir), tocar (= ser el torn)… Molt sovint el complement indirecte apareix dislocat a l’esquerra.

 

(1) A la Lara li agraden les maduixes

(2) A la Naia li encanten les maduixes

(3) Al Nur li agafa mal de panxa sovint

(4) A la Cloe li passen moltes coses, últimament 

Hi ha altres verbs, com preocupar o molestar, que tendeixen a adoptar aquesta estructura argumental, a portar complement indirecte en lloc de directe, quan el subjecte no és agent.

 

(5) Al Pep el / li preocupa la falta de clients

(6) Al Pep li / el molesta el soroll dels nens quan juguen

 

Però:


(7) Quan veuen el Pep, els nens no paren de molestar-lo

 

1.2. El complement indirecte amb verbs ditransitius o triargumentals

Els verbs ditransitius porten dos complements regits: el complement directe (pacient o tema) i l’indirecte (meta) (8-10). També se’n pot dir triargumentals, perquè porten tres arguments: el subjecte, el complement directe i el complement indirecte. El complement indirecte sovint no es pot elidir (11), però en altres casos, més o menys freqüents, sí (12-13).

(8) He fet un regalet a la LaraLi he fet un regalet

(9) He portat una sorpreseta a la NaiaLi he portat una sorpreseta

(10) El jurat ha concedit el premi a Jesús Moncada → El jurat li ha concedit el  premi


(11) ?? He fet un regalet

(12) He portat una sorpreseta

(13) El jurat ha concedit el premi

  

1.2.1. El datiu inanimat

 Alguns verbs ditransitius poden portar un datiu inanimat que admeti la pronominalització amb el pronom hi (14-15).

 (14) a. Dedico les tardes als netsEls dedico les tardes

         b. Dedico les tardes a preparar les classesHi dedico les tardes

 (15) L’avi donava corda cada dia al rellotge del menjador → L’avi li/hi donava corda cada dia

  

1.2.2. El complement indirecte no pot ser introduït per la preposició per a

 La gramàtica tradicional havia considerat sovint que el complement indirecte podia ser introduït per les preposicions a i per a (o per en el català oriental oral, que no distingeix entre per i per a). El motiu de la confusió cal buscar-lo en factors semàntics: alguns complements indirectes tenen valors molt propers als dalguns complements introduïts per la preposició per a, relacionats amb les nocions de destinació o finalitat. I per aquest motiu, hi ha verbs i oracions en què els complements introduïts amb les dues preposicions són intercanviables, amb una variació de significat mínima (16-17). 

(16) a. El Nur va portar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va portar un llibre per a la Cloe

 

(17) a. El Nur va comprar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va comprar un llibre per a la Cloe 

I aquesta semblança pot portar a creure que el complement introduït per la preposició per a és, com l’introduït per la preposició a, substituïble pel pronom de datiu (li, en singular) (18). 

(18) a. El Nur li va portar un llibre

        b. El Nur li va comprar un llibre 

Però a lhora de determinar la funció sintàctica dun constituent el que compta és el comportament d'aquest constituent dintre de lestructura de què forma part, no pas la semàntica. I hi ha proves sintàctiques que deixen clar que només la preposició a pot introduir el complement indirecte. Vegem-ne alguna: 

1. Si el complement introduït per la preposició per a fos un complement indirecte, s’hauria de poder coordinar amb un d’introduït per la preposició a que fes aquesta funció, però això no és possible (19). 

(19) * El Nur va portar un llibre a la Cloe i per a la Lara 

2. I al revés: si es tractés del mateix tipus de complement (indirecte, en aquest cas), no podríem trobar-ne un de cada en una mateixa oració, i el cas és que això sí que és possible (20-21). 

(20) El Nur va portar un llibre a la Cloe per a la seva filla

(21) La mestra va demanar al bibliotecari tres llibres per als alumnes de tercer 

En aquestes oracions, a més, el pronom li només pot representar el complement introduït per la preposició a, i no l’introduït per la preposició per a, com es pot veure a (22-23), que són variants de (20-21). 

(22) El Nur li va portar un llibre per a la seva filla

(22’) * El Nur li va portar un llibre a la Cloe (on li i a la Cloe no són correferents)

 

(23) La mestra li va demanar tres llibres per als alumnes de tercer

(23’) * La mestra li va demanar al bibliotecari tres llibres (on li i al bibliotecari no són correferents) 

La segona versió de cada exemple només és gramatical si el pronom li és correferent (és a dir, té el mateix referent) amb el complement indirecte que apareix a la mateixa oració introduït per la preposició a (la GIEC considera acceptable la duplicació en els registres informals i col·loquials). 

3. I finalment, una prova que a mi em sembla claríssima: si disloquem aquests complements, només l’introduït amb la preposició a pot ser representat pel pronom li, com es pot veure a (24-25), que són variants de (16-17). 

(24) a. A la Cloe el Nur li va portar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va portar un llibre

 

(25) a. A la Cloe el Nur li va comprar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va comprar un llibre 

Però si els complements introduïts amb la preposició per a no són complements indirectes, ¿aleshores quina mena de complement són? Doncs, de fet, no són complements, si entenem com a tals els constituents de l’oració regits pel verb; són adjunts del predicat (la gramàtica tradicional en deia circumstancials i no els distingia dels adjunts oracionals), i semànticament corresponen a les nocions de beneficiari, finalitat, destinació… 

 

2. Els datius no argumentals, no regits: datius benefactius, possessius i dinterès

Hi ha datius, sintagmes preposicionals construïts amb la preposició a i pronominalitzables amb el pronom li, que no són complements indirectes, perquè no són regits pel verb. Són, per tant, adjunts del predicat. Tot seguit en veurem diferents tipus:


2.1. Els datius benefactius i possessius 

Els datius benefactius i possessius comparteixen amb el complement indirecte moltes de les característiques sintàctiques i semàntiques que hem vist a l’apartat anterior, i per això es poden confondre fàcilment amb els  complements indirectes. Passa això en casos com els de (26-27), alguns dels quals els he tret o adaptat de la GIEC (§ 21.2.4 i § 13.6.1.7). 

(26) a. Cada vespre llegeixo un conte a la Cloe → Cada vespre li llegeixo un conte; A la Cloe cada vespre li llegeixo un conte

        b. L’Anna ha obert la porta a la Lara → La Lara li ha obert la porta; A la Lara l’Anna li ha oberta la porta

        c. He dibuixat un elefant a la NaiaLi he dibuixat un elefant; A la Naia li he dibuixat un elefant

        d. Hem triat una novel·la d’aventures al NurLi hem triat una novel·la d’aventures; Al Nur li hem triat una novel·la d’aventures

 

(27) a. El Pau renta la cara al Nur → El Pau li renta la cara; Al Nur el Pau li renta la cara

        b. A la Marta se li casa la filla

        c. A la Marta se li ha espatllat el cotxe

En els exemples de (26) tenim datius de destinació benefactius, o adjunts del predicat benefactius (o malefactius, si en lloc de benefici hi ha perjudici); als exemples de (27) tenim datius possessius, o adjunts del predicat possessius.

 

2.2. El datiu d’interès

I finalment, tenim el datiu d’interès (també anomenat, no sé per què, datiu ètic), en què s’expressa implicació en el que es diu (28). 

(28) a. La nena no em/li menja

        b. No te’m perdis

        c. Al Joan el fill gran li ha suspès el carnet de conduir

 

A (28a-b) és l’enunciador que s’implica en el que diu; a (28c) la persona implicada en el que es diu és la persona de qui es parla, el Joan.

  

Nota

Tant la Gcc com la GIEC expliquen molt bé tots aquests conceptes. També en parla Joan Rafael Ramos (1992) a la seva Introducció a la sintaxi (Alzira: Tàndem).

 



.