31 de maig 2016

el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i els Serveis Lingüístics de la UB organitzen des de fa vuit anys el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials. La inscripció per a la novena edició, la del curs 2016-17, està oberta fins al 17 de juliol.


Trobareu tota la informació en el web del postgrau, i també la manera de posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o consulta.


25 de maig 2016

'Estudis Romànics' XXXVIII, articles i ressenyes

S'acaba de publicar el número XXXVIII de la revista Estudis Romànics, a cura de Joan Veny i editada per l'Institut d'Estudis Catalans. Podeu descarregar l'índex i els articles, ressenyes i altres textos que el formen aquí.

Entre els articles n'hi ha un que té força a veure amb els temes d'aquest blog: "Estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs sobre la llengua catalana: un repàs de l'etapa 1997-2012", de Lluís Payrató, amb un títol ben descriptiu i clar.

També hi trobareu una ressenya meva del llibre Les preposicions per i per a. Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més, de Joan S. Beltran i Cavaller, que podeu descarregar en aquest enllaç.




Aquí teniu la reflexió amb què tanco el meu text, aviam si us fa venir ganes de llegir la ressenya i el llibre:

"Probablement, per als parlants que fan la distinció [entre per i per a] col·loquialment, no és fàcil imaginar les dificultats que tenen els que no la fan per reflectir-la en l’escriptura formal. Evidentment, no parlo de filòlegs o lingüistes, sinó d’usuaris de la llengua amb un nivell mitjà o alt de competència.

El català escrit formal ha de trobar una solució que pugui ser acceptada i apresa per tots els parlants de la llengua, tant els que fan la distinció entre per i per a com els que no la fan, tant els que tenen un nivell superior de competència com els que tenen un nivell de competència més baix (els que surten de l’ensenyament obligatori, per exemple). Al meu entendre, només hi ha dues alternatives:

1. L’opció composicional de reflectir en l’escrit la parla de les varietats que fan la distinció entre per i per a a partir de la distinció semàntica bàsica (per, causa; per a, finalitat).

2. L’opció polimòrfica d’alternar la proposta anterior, que previsiblement se seguiria sobretot a les zones on es fa la distinció, amb la proposta Coromines-Solà, que, al marge d’altres consideracions, té l’avantatge —no sempre reconegut des de les zones on es fa la distinció— que és equilibrada pel que fa a la relació amb les diferents opcions de la llengua oral: els parlants que no fan la distinció oralment, han de fer-la en l’escrit formal en els casos en què és més necessària des del punt de vista comunicatiu, davant de sintagma nominal; els que fan la distinció oralment, han de deixar de fer-la en l’escrit formal en alguns casos (davant d’infinitiu, d’adverbi i de conjunció).

Penso que qualsevol d’aquestes dues opcions permetria resoldre «l’enfrontament de dues normes
col·loquials diametralment oposades, que els lingüistes s’han mostrat incapaços d’harmonitzar», en paraules del mateix Beltran en el proemi del seu treball."


22 de maig 2016

la segona persona del singular genèrica

La segona persona del singular és la categoria gramatical que, en totes les seves manifestacions formals (morfemes verbals, pronoms àtons i pronoms tònics —incloent-hi els possessius—, exemples 1-4), ens permet referir-nos al destinatari directe d’un enunciat en un context informal (rols activats) o d’igualtat entre participants (estatus). (En altres contextos, en català optem pel tractament de vós, el tractament de vostè o altres estratègies de cortesia.)

(1) ¿Tens un llapis?
(2) T’he portat un llapis
(3) Agafa-ho tu, sisplau
(4) Aquest llapis és teu

És una categoria díctica de persona que constitueix, juntament amb el plural corresponent i la primera persona, un universal lingüístic: totes les llengües del món tenen les categories gramaticals de primera i segona persona.

Però la segona persona del singular també pot aparèixer en enunciats en què no tingui com a referent el destinatari directe. És l’ús que se sol anomenar segona persona del singular genèrica o ús genèric de la segona persona del singular. Vegem-ne uns exemples:

(5) Tu vas tranquil·lament a l’autobús i, si no vigiles una mica, tard o d’hora t’acabaran fotent la cartera
(6) [una directora de cinema, en una entrevista] Quan vas a festivals veus meravelles!

Els dos exemples anteriors, en primer lloc, permeten comprovar que aquest ús de la segona persona del singular no el trobem només en subjectes, sinó també en verbs i en altres funcions sintàctiques. I en segon lloc, permeten distingir-hi dues funcions bàsiques, que es poden manifestar d’una manera més o menys prominent, segons els casos. D’una banda, la funció de referir-se a un col·lectiu equivalent a tothom (el quantificador universal). És la funció predominant a l’exemple (5). D’altra altra, la funció de referir-se a un jo encobert. És la funció predominant a l’exemple (6). La informació contextual que tenim i el significat dels enunciats és el que permet interpretar la segona persona del singular amb un significat més o menys acostat a cadascuna d’aquestes dues funcions.

Però, ¿com es bloqueja la interpretació prototípica de la segona persona del singular, que li assignaria el destinatari directe com a referent? Hi ha diversos tipus de condicions sintàctiques i semàntiques que afavoreixen aquest bloqueig, entre les quals es poden destacar les següents: l’aspecte imperfectiu del verb (7), els verbs modals (8), les subordinades condicionals o temporals (9, i també 7), i altres adjunts oracionals (10-11).

(7) [Pep Guardiola, parlant del futbolista italià Roberto Baggio] A mi m’agradava com jugava, però realment, quan el veus de prop, és una cosa excepcional

(8) [carta a un fill que era fora, durant els Jocs Olímpics de Barcelona] A la Diagonal han inaugurat l’hotel “Juan Carlos I”, on hi ha tot el que avui pots demanar a un hotel

(9) Si puges dalt del turó veus Mallorca

(10) Aquí aquests llibres els has de buscar en botigues especialitzades

(11) Llegint Pla t’adones que no hem de capficar-nos per si tenim una llengua que funciona o no

Aquestes característiques contribueixen a establir un àmbit que no està vinculat a la situació d’enunciació ni, per tant, al centre díctic per defecte. D’aquesta manera, es fa més fàcil activar una interpretació alternativa per a la segona persona del singular.

D’altra banda, aquesta estructura es diferencia d’altres estratègies generalitzadores o encobridores del jo per diversos matisos. Vegem un parell de contrastos.

1. La segona persona del singular genèrica es distingeix de l’ús, també generalitzador, del pronom un -a pel fet que pot mantenir una certa referència, atenuada, al destinatari directe, d’acord amb el seu significat prototípic. Als enunciats de (12-13) sembla més fàcil incloure-hi el destinatari directe que als exemples (14-15), que en canvi també conserven una referència atenuada a l’enunciador.

(12) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable
(13) [una directora de cinema] Quan fas televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou
(14) A Mèxic un pot gaudir d’un clima envejable
(15) [una directora de cinema] Quan un(a) fa televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

Es tracta d’una possibilitat que no sembla que es doni en totes les ocurrències d’aquest ús de la segona persona. No ens resulta estrany imaginar una dona embarassada dient a un home alguna cosa així com:

(16) És que quan estàs embarassada t’has de cuidar, tu!

2. La segona persona del singular genèrica es distingeix de la tercera persona del plural també genèrica tant pel valor semàntic que adopta com pel tipus de referent que pot tenir: mentre que la segona persona del singular, com ja he dit, adopta un valor de quantificador universal (tothom) i pot incloure, poc o molt, l’enunciador i el destinatari directe, la tercera persona del plural adopta un valor existencial (algú) i no inclou cap participant en la comunicació. Els exemples (17-18) ho il·lustren, i sobretot es pot acabar de veure clar intentant intercanviar els dos usos: no funciona (amb el mateix significat, s’entén; ho indico amb el símbol #).

(17) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable
(17’) # A Mèxic poden gaudir d’un clima envejable
(18) A Anglaterra condueixen per l’esquerra
(18’) # A Anglaterra condueixes per l’esquerra



Notes

1. La segona persona del singular és l’estratègia generalitzadora més freqüent en els contextos col·loquials (en contextos més formals és més freqüent la construcció pronominal de subjecte inespecífic, la que trobem en exemples com “aquí sempre es parla de política”, amb el pronom es). Per això sovint no és una estratègia adequada de generalització en textos mitjanament formals, com ara els articles d’opinió, els treballs acadèmics i els exàmens. Els professors ho indiquem sovint, en aprenents que encara no dominen els diferents nivells de formalitat.

2. Anderson i Keenan (1985) constaten l’existència d’aquest ús impersonal de la segona persona del singular en moltes llengües del món; Kitagawa i Lehrer (1990) el restringeixen, però, a llengües que tenen un paradigma pronominal reduït, la qual cosa explica que no es trobi en llengües com el japonès i el coreà.

3. Jo Rubba (1996) explica els diversos àmbits que permeten activar la interpretació genèrica de la segona persona del singular a partir de la teoria dels espais mentals (Sweetser i Fauconnier 1996), dins el marc teòric de la lingüística cognitiva. Així, considera que condicions sintàctiques i semàntiques com les que hem vist actuen com a constructors d’espais (space builders).

4. Les principals referències que he consultat sobre aquesta qüestió són: Bartra (2002), Hernanz (1990) i Jensen (2002). Les trobareu completes a l’apartat 6.1.2 i a la bibliografia del llibre La dixi de persona en català i de la meva tesi doctoral, juntament amb una explicació una mica més detallada sobre aquesta qüestió. També hi trobareu les referències corresponents a les notes 2 i 3.

5. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013), que també inclou referències a l'ús, recent, de la segona persona del singular genèrica en aquest àmbit.


Quan puges al Montsant des d'Ulldemolins,
trobes roques com aquesta, la Galera (foto meva).








.

13 de maig 2016

I jornades de formació crítica

La setmana que ve, de dimarts 17 a dijous 19, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans organitza les I jornades de formació crítica a la Facultat de Filologia de la UB. Aquí teniu el cartell amb el programa per si us pot interessar. Ja veureu que dimarts miraré de dir-hi alguna cosa sobre això dels "desdoblaments de gènere".




11 de maig 2016

¿"els dos" o "tots dos"?

[apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC]

Les combinacions els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.
2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.
3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom.

El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant sovint deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.


Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre “He comprat dues escultures de guix per pintar” i “He comprat dues escultures de guix per pintar-les”? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): “¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea” (nai: mare), “Ser non o será, pero parecer paréceo” i “Ser non será ela, pero parecer parece ela” (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè el significat és distributiu i, per tant, no unitari. A l’exemple següent, en el primer fragment subratllat s’expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s’expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor (“puix parla en català, vejam què diu”, amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan el nom i els complements queden sobreentesos optem per tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària. Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

Però si només s’ha elidit el nom, l’única opció és els dos/tres

(7) Fora dels noms que ens afecten més directament, un dia vaig trobar en un diari els dos següents (Joan Solà, Plantem cara, art. 2)

(8) Obro quatre o cinc llibres d’estil, la meitat dels quals no inclouen la qüestió de què ara els parlaré, però l’altra meitat en diuen literalment el següent («A» i «B» són els dos de què em serveixo). (Joan Solà, Plantem cara, art. 117)

Tots dos/tres... no pot formar part del que la GIEC anomena la coda, o complement de totalitat, d’una construcció partitiva.

(9) A més a més, cap dels dos diccionaris no dóna a entendre que el verb pot funcionar sense expressar el complement directe (Joan Solà, Plantem cara, art. 32.2)

I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), no pot ser el subjecte d’un predicat que expressi una relació simètrica. No diríem:

(10) * Totes dues s’escriuen whatsapps sovint

Sinó que en aquest cas el que diríem és:

(11) Elles dues s’escriuen whatsapps sovint




Notes

1. La variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.

2. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió a l’excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a “La quantificació” i a l’apartat 17.5.3 de la GIEC.

3. Aquest text es va publicar per primer cop aquí, en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort. Per això quasi tots els exemples són extrets del seu últim recull d’articles, Plantem cara (2009).


Dues fimòsies (Malva umbellata). Totes dues estan ben obertes
(foto meva)




4 de maig 2016

la col·lecció "Lingüística Catalana", en accés obert

La Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i (des de fa pocs dies) Lingüística General fa més de vint anys que organitza cada any el Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona, conegut en el gremi com "el CLUB". En alguns casos, seguit d'una jornada sobre el mateix tema.

Els textos d'aquests col·loquis s'han anat publicant, juntament amb algun altre text de temàtica afí, a la col·lecció "Lingüística Catalana", que fins fa poc editaven en paper la mateixa Secció i l'editorial Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU).

Ara tota la col·lecció l'ha reeditat Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. L'últim volum es pot adquirir en paper, i tota la col·lecció es pot descarregar gratuïtament en format PDF.

Entreu al web de la col·lecció i mireu quins títols us poden interessar!