31 de gen. 2016

moltes gràcies!

Dos anys després de l'estrena, aquest blog ha traspassat una xifra rodona, i fins i tot ha fet un capicua ben bonic.







Enmig de la voràgine d'aquests últims dies, trobo un moment per agrair-vos que hi sigueu. Com diu el tòpic, sense els lectors això no tindria solta ni volta.



MOLTES GRÀCIES!!!

30 de gen. 2016

Jornades GrOC 2016

L'associació GrOC (Gramàtica Orientada a les Competències) organitza els dies 4 i 5 de febrer les terceres jornades, aquest any a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Trobareu tota la informació sobre l'associació i les jornades en aquest enllaç (tireu avall).







29 de gen. 2016

10 anys de l''ésAdir': crònica


Griselda Oliver ha publicat al digital Núvol una crònica de l'acte de commemoració dels deu anys de l'ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: L'Ésadir fa 10 anys. (Em vaig fer ressò de la convocatòria a l'apunt anterior d'aquest blog.)



22 de gen. 2016

10 anys de l'ésAdir: acte commemoratiu


Amb motiu del desè aniversari del seu portal lingüístic, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha organitzat aquest acte commemoratiu. Per si us pot interessar. S'hi ha de confirmar l'assistència.





20 de gen. 2016

'Sortir' i 'go out'

L’estudi de les llengües a partir de la comparació de diverses varietats és més freqüent del que podria semblar a primera vista: quan fem dialectologia comparem diferents varietats geogràfiques d’una mateixa llengua; quan fem lingüística històrica en comparem diferents varietats històriques; quan fem lingüística funcional en comparem diferents registres; etc.

En les últimes dècades també s’ha fet cada vegada més freqüent l’estudi contrastat de diferents llengües, que té precedents en la lingüística comparada del segle XIX. L’anomenada anàlisi contrastiva, en lloc d’estudiar una sola llengua, en compara diverses. Té l’objectiu de descriure les semblances i les diferències entre llengües, sovint per classificar-les segons les seves característiques estructurals i funcionals (això ho fa, des d’una perspectiva teòrica, la tipologia lingüística) i descobrir quines són comunes (els famosos universals lingüístics) i quines no. Però aquestes descripcions també són útils per a diverses àrees de la lingüística aplicada, com ara la traducció i l’ensenyament de (segones) llengües.

Un bon exemple d’anàlisi contrastiva el constitueix l’estudi de l’expressió del moviment, les diferents maneres com el codifiquen les diferents llengües.

Go out i sortir

Només comparant go out (anglès) i sortir (francès i català) ja veiem que passen coses. Efectivament, aquest verb –entre altres– ens servirà per il·lustrar que hi ha almenys dos tipus de llengües, a l’hora d’expressar el moviment: les llengües d’emmarcament per satèl·lit i les llengües d’emmarcament verbal.

A les llengües d’emmarcament per satèl·lit (satellite-framed languages), com l’anglès i l’alemany, el verb expressa MOVIMENT i MANERA: walk/laufen (‘desplaçar-se caminant’), fly/fliegen (‘desplaçar-se volant’), drive/fahren (‘desplaçar-se conduint’)… I una preposició o partícula expressa el TRAJECTE (la direcció del moviment): go in / hineingehen (‘desplaçar-se endins’), go out / hinausgehen (‘desplaçar-se enfora’), go up / hinaufgehen (‘desplaçar-se amunt’), go down / hinuntergehen (‘desplaçar-se avall’)… En anglès, són alguns dels consagrats phrasal verbs.

A les llengües d’emmarcament verbal (verb-framed languages), com el català, el francès i el castellà, el verb acostuma a expressar MOVIMENT i TRAJECTE: entrar / entrer / entrar (‘desplaçar-se endins’), sortir / sortir / salir (‘desplaçar-se enfora’), pujar / monter / subir (‘desplaçar-se amunt’), baixar / descendre / bajar (‘desplaçar-se avall’)… I, cosa important, moltes vegades la MANERA no s’expressa: sovint no diem si pugem o baixem a peu, en avió, en cotxe…

Quan aprenem llengües, va molt bé saber aquestes diferències. Per exemple, els parlants d’una llengua romànica en tindríem prou amb go/gehen i les diferents preposicions o partícules per expressar les nocions d’entrar, sortir, pujar i baixar. No ens caldria distingir si ho fem a peu, en avió o en cotxe. Però quan parlem en anglès o en alemany hem d’aprendre i ens hem d’acostumar a especificar-ho.

I en l’àmbit de la traducció, si aquests diferències no es tenen en compte es corre el risc de fer traduccions com a mínim molt poc naturals, si no agramaticals. Vegem-ne un exemple real, extret d’una novel·la.

Original anglès
It was a nice day so I decided to walk back to the Alex

Traducció al català publicada
Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a l’Alex

D’acord amb el que hem vist més amunt, i també d’acord amb la nostra competència lingüística, el fragment en anglès que he posat en negreta s’hauria d’haver traduït per tornar caminant.

Un altre exemple:

She drove back to London → Va tornar a Londres (i no “va conduir de tornada a Londres”.

Com he dit més amunt, en català i en altres llengües, si no és rellevant, no expressem la MANERA; el mitjà de transport, en aquest cas.

I podem acabar amb un exemple poètic, que a mi em fascina. Alguns d’aquests verbs tenen una variant transitiva, també de moviment, que es comporta d’una manera similar: “He drove me home” → “Em va portar a casa” (en català sovint tampoc especifiquem el mitjà). Doncs bé, ¿teniu present la cançó de Leonard Cohen “Dance me to the end of love”? Doncs apa, ja en podeu traduir el títol, i si us animeu, la cançó sencera!




Notes

1. La descripció dels verbs de moviment que he presentat, la va fer el lingüista Leonard Talmy. Jo he partit d’un article de M. Josep Cuenca que en parla i que hi incorpora el català (“Anàlisi contrastiva, lingüística aplicada i lingüística teòrica” (2002). Dins: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / XLV. Miscel·lània Joan Veny 1. Barcelona: PAM). L’últim paràgraf i els exemples són meus.

2. L’anglès (i en algun cas, també l’alemany) té verbs d’arrel llatina teòricament sinònims dels que hem vist (enter, exit, ascend, descend…), però són propis de registres formals (i a vegades tenen matisos d’ús diferents), i per tant no estalvien d’aprendre’s els d’ús més general.

3. Jaume Mateu, en una conferència que va donar fa dos o tres anys a la UB, també va aportar l’exemple de Leonard Cohen.

4. Em pregunto si les dues àrees de la lingüística aplicada a què m’he referit, l’ensenyament de (segones) llengües i la traducció, no es podrien combinar: en determinats contextos d’aprenentatge, traduir a classe de llengua textos o fragments on sortissin exemples com els que he posat, podria facilitar l’aprenentatge d’aquestes estructures. Però aquest és un tema complex que donaria per a molt.

5. Aquest text es va publicar inicialment al digital Lliure i millor, concretament aquí.




.

'Els dies clau', del Canal 33, dilluns vinent dedicat al català

Dilluns vinent el programa Els dies clau, del Canal 33, parteix de la primera emissió de TV3 per parlar de la normalització del català. Poc després de les 10 del vespre, i posteriorment a "TV3 a la carta".


Més informació sobre aquest programa aquí.

2 de gen. 2016

¿què és el centre díctic?

En aquest apunt vaig definir la dixi com el fenomen comunicatiu pel qual s’utilitzen unes formes lingüístiques que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació. I vaig posar exemples de les quatre categories díctiques: persona (1), temps (2), espai (3) i manera (4).

(1) Tinc fred.
(2) Avui fa fred.
(3) He comprat estes creïlles per a l’arròs.
(4) Mira, fes-ho així.

Totes les llengües tenen formes díctiques d’aquestes quatre categories, però la manera d’expressar-les gramaticalment i lèxicament no sempre és la mateixa (per exemple, la distribució dels verbs anar i venir varia).

En canvi, les expressions díctiques de les diferents llengües s’organitzen sempre al voltant del que habitualment es coneix com a centre díctic (o origen de coordenades díctiques). Aquest punt zero, que es pot considerar, adoptant una expressió molt utilitzada actualment en el camp de la informàtica, el centre díctic per defecte, el constitueixen tres elements o paràmetres: l’enunciador, el moment en què emet un enunciat determinat i el lloc on és quan ho fa. Aquests tres punts de referència bàsics —representats sovint com el jo, l’ara i l’aquí dels quals parteix sempre la comunicació— són el punt d’arrencada amb què els participants identifiquen els referents de les expressions díctiques en la interacció cara a cara, que és la situació per a la qual les llengües les han codificades. En la interacció cara a cara hi ha un marc espaciotemporal compartit pels participants i un conjunt de coneixements també compartits; és a dir, molt de context comú. L’enunciat de (5), cèlebre pel seu significat històric, permet exemplificar-ho. 

(5) Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.

En aquest exemple, el centre díctic el constitueixen l’enunciador (Josep Tarradellas, com a president de la Generalitat de Catalunya, fins aleshores a l’exili), el moment en què emet l’enunciat (el 23 d’octubre del 1977, el dia que va tornar de l’exili, al vespre) i el lloc on és (el Palau de la Generalitat, la institució que presideix, però en darrer terme Catalunya). Els tres paràmetres del centre díctic s’expressen per mitjà de la primera persona del singular del verb ser, del temps present del verb i de l’adverbi aquí, respectivament. El vocatiu ciutadans de Catalunya designa, al seu torn, els destinataris de l’enunciat tal com els conceptualitza l’enunciador (des del punt de vista del centre díctic personal, per tant), que evita el gentilici catalans per tal d’incloure entre els destinataris del seu missatge la immigració de la resta de l’Estat que vivia en aquell moment a Catalunya.

En els diàlegs, les intervencions dels diversos participants fan que el centre díctic —o almenys, algun dels seus paràmetres— canviï constantment cada vegada que canvien els rols d’enunciador i d’enunciatari entre els diversos participants. En el fragment de (6), extret d’una conversa col·loquial, cadascun dels tres participants es refereix a si mateix per mitjà de l’ús de formes de primera persona —destacades en negreta— i en cada torn, doncs, el referent d’aquestes formes és diferent.

(6) NOIA: Mira, fotre’m a la platja i que vingui un tio i se’m foti al costat
                  a mirar-te els pits… Perquè és lo que foteu els tios…
      NOI 1: Jo m’emporto els binocles [riu].
      NOIA: Vull dir passo\
      NOI 2: Jo, jo, ¿per què et penses que estic prenent el sol amb les ulleres de sol?

Sempre que el context és compartit podem trobar expressions díctiques, perquè es pot accedir al referent a partir del centre díctic comú. Fins i tot en alguns textos escrits en què es dóna aquesta circumstància, com ara les notes domèstiques o laborals. A l’exemple de (7) l’enunciatari pot identificar d’una manera unívoca tots els referents de les expressions díctiques de persona, temps i lloc que hi apareixen: l’enunciador, que apareix en la forma verbal passaré (perquè és l’únic possible, o perquè li coneix la lletra), i els referents de l’adverbi aquí (el lloc —casa, oficina…— on s’ha deixat la nota), del pronom ho (un objecte situat a prop o a sota de la nota, que els dos participants saben que l’enunciador ha d’agafar) i del sintagma temporal aquesta tarda (la tarda del dia en què l’enunciador ha escrit la nota i en què preveu que l’enunciatari la llegeixi).

(7)                 

 En la comunicació diferida, en què el context espaciotemporal no és compartit —o no ho és del tot— pels interlocutors, el més habitual és que els paràmetres que constitueixen el centre díctic no es puguin donar per descomptats. Aquesta circumstància es dóna sobretot —però no sempre, com acabem de veure— en la comunicació escrita. Quan no és deduïble contextualment, el centre díctic s’estableix per mitjà de recursos lingüístics no díctics que el fan explícit, de manera que l’enunciatari pot reconstruir a posteriori el context extralingüístic necessari per interpretar els enunciats que contenen expressions díctiques. En aquest apunt de blog (8), per exemple, el centre díctic personal l’estableix la informació de la capçalera, i el temporal, la data de publicació; pel que fa a l’espai, sí que és compartit: l’espai virtual del blog. Per això, al referent de l’expressió díctica d’espai aquest apunt s’hi accedeix directament. En canvi, el que permet accedir al referent de les formes de primera persona (vaig definir, vaig posar) és el nom Neus Nogué Serrano; i el que permet accedir al referent del temps verbal de passat és la data de publicació de l’apunt: vaig definir i vaig posar remeten a un moment anterior al de la publicació d’aquest apunt que enllesteixo aquí i ara mateix.

(8)


Notes

1. El terme centre díctic (deictic centre) el va encunyar Stephen Levinson, un dels fundadors de la pragmàtica i autor del manual Pragmatics (1983), que conté un capítol dedicat a la dixi on parla, entre moltes altres coses, d’aquesta noció i que és el punt de partida de la majoria d’estudis sobre la dixi.

2. A l’apunt sobre la dixi que ja he esmentat més amunt, aquest, notes incloses, hi trobareu referències i enllaços que tenen a veure amb la dixi i el centre díctic.




.