16 de gen. 2014

¿Què en pensen, la majoria?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

 

Quan el subjecte d’una oració està format per un nom quantificador (majoria, meitatterç, “X per cent”…) seguit d’un sintagma preposicional amb un nom en plural (dels kiwisdels convidatsdels votantsde les dones…), l’ús espontani prefereix la concordança amb el verb en plural.

 

1. La majoria dels kiwis venen de Nova Zelanda
2. La meitat dels convidats ja han marxat

 

El singular també és possible, tot i que a parer meu l’oració perd naturalitat.

 

3. La majoria dels kiwis ve de Nova Zelanda
4. La meitat dels convidats ja ha marxat

 

Si el complement preposicional està elidit (perquè es dedueix pel context), la versió en singular és menys forçada que quan és explícit però continua sent menys natural, crec, que la versió en plural.

 

5a. La majoria venen de Nova Zelanda

  b. La majoria ve de Nova Zelanda

6a. La meitat ja han marxat
  b. La meitat ja ha marxat

 

Aquest és el funcionament de les oracions predicatives. Però, ¿què passa amb les copulatives? Doncs que la versió en singular en aquest cas ja no és possible, o com a mínim és molt poc natural, tant si el sintagma preposicional és explícit com si està elidit. La concordança de l’atribut n’és la prova més clara.

 

7a. Un terç dels votants estan indecisos

  b. Un terç estan indecisos

  c. ??? Un terç dels votants està indecís

  d. ??? Un terç està indecís

 

8a. Un 15% de les dones són rosses

  b. Un 15% són rosses

  c. ??? Un 15% de les dones és ros

  d. ??? Un 15% és ros

 

Els exemples mostren que en aquestes oracions els parlants perceben el nom quantitatiu, juntament amb els especificadors (quantificadors o articles que el precedeixen) i la preposició de, com una estructura que s’ha gramaticalitzat i que funciona, en bloc, com a especificador del sintagma nominal que va darrere de la preposició. El nucli del subjecte, doncs, és el nom en plural (kiwisconvidatsvotantsdones), i el verb hi concorda.

 

8a. [Un 15% de]Q lesart dones són rosses

 

La versió en singular pot tenir dues explicacions:

 

a) Que l’estructura no gramaticalitzada encara sigui possible, amb alguns noms, en alguns contextos o per a alguns parlants.

 

b) Que alguns parlants (que han estudiat gramàtica!) apliquin a aquestes oracions una hipotètica “lògica” que obligaria a fer concordar el verb amb el nom quantitatiu, interpretat com a subjecte de l’oració.

 

Pompeu Fabra, a la conversa filològica número 251 (edicions d’Edhasa i de les Obres completes), va encara més enllà quan interpreta un exemple amb el nom nombre. Aquí teniu el fragment sencer, que inicia la conversa (Fabra s’adreça a “l’amic J. A.”, a qui la dedica):

 

“La construcció un gran nombre d’escriptors cometen aquesta falta, amb el verb en plural, la qual vós blasmeu, no és solament correcta, sinó la sola correcta. Quan el subjecte del verb és un col·lectiu acompanyat d’un complement en plural, el verb concorda, segons els casos, amb el col·lectiu (singular) o amb el seu complement (plural). ¿Voleu exemples francesos de concordança del verb amb el complement d’un col·lectiu?

            «Une troupe de nymphes étaient assises autour d’elle», Fénélon.

            «Une foule de solliciteurs venaient m’assassiner de leurs suppliques», Le Sage.

            «Une infinité d’abus se glissent dans ce qui passe par la main des hommes», Montesquieu.

            «Un nombre infini d’oiseaux faisaient résonner ces bocages de leurs chants», Fénélon.

            «Ce long amas d’aïeux que vous diffamez tous sont autant de témoins qui parlent contre vous», Boileau.”

 

Posteriorment, el primer autor que conec que va tractar d’una manera detallada aquesta qüestió va ser Antoni M. Badia i Margarit, a les dues gramàtiques catalanes (1962 i 1994). Anys més tard també ho va fer Aurora Bel en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2) i el 2016 va quedar recollida a la GIEC amb la valoració normativa que he presentat jo aquí, que inicialment es va basar en el text de Bel.

 

 

Notes

 

1. L’exemple 8, a parer meu inapel·lable, el dec a Joan Costa. És probable que ell ja no recordi la conversa: fa més de vint anys, ja!

 

2. En els exemples de Fabra, i també a vegades a les obres que en parlen, els noms quantitatius es barregen amb els noms col·lectius (gruptroparamatgent…). D’aquests en parla aquest altre apunt. La GIEC distingeix clarament els dos tipus: ho trobareu molt ben explicat a l’epígraf 13.5.1.3b (p. 486).

 

3. Al meu entendre, la GIEC explica aquest fenomen d’una manera molt més clara que la GEIEC i la GBU. Només s’hi ha d'esmenar un lapsus, crec: on hi diu “Hi ha noms col·lectius (majoria)” hi ha de dir “Hi ha noms quantitatius (majoria)”.

 

4. Ara tenim la sort de poder consultar les Converses filològiques de Pompeu Fabra en una edició crítica impecable que forma part de les Obres completes, dirigides per Jordi Mir i Joan Solà. I a més, ho podem fer a la versió en pdf, que facilita molt les coses, perquè és d’accés lliure i perquè podem fer servir paraules clau.

 

5. També podem consultar el les Converses filològiques al portal Pompeu Fabra. Permet buscar qualsevol paraula en totes les obres de Fabra. Feu-hi un parell de cerques: és fascinant!

 

6. El percentatge de dones rosses me l’he inventat.

 

 

 

 


(I moltes gràcies a les bones ànimes que em van fer veure un parell d'errors en la primera versió de l’apunt.)