16 d’abr. 2015

el context

En diverses orientacions dels estudis lingüístics (pragmàtica, lingüística funcional, lingüística cognitiva...), tenir en compte el context és fonamental per poder explicar (intentar saber per què són com són) els fenòmens que es descriuen. Però... ¿què és, el context? ¿On comença i on acaba? En aquest breu text presento resumides les aportacions de diversos autors, i una classificació final que intenta ordenar tots els aspectes que es poden incloure dintre d’aquest concepte.

El context, definit d’una manera general, no especialitzada, és tot allò que envolta qualsevol mena d’element i contribueix a perfilar-lo. Tot i que al llarg de la història de la lingüística ha estat freqüent l’estudi del llenguatge sense tenir-lo en compte, a partir del segle XX la tendència a concebre la comunicació verbal com a procés i producte social, contextualitzat, interactiu i dialògic, no ha deixat de créixer. I això ha fet que el context s’hagi anat considerant cada vegada més rellevant per entendre el llenguatge verbal i, en definitiva, la comunicació humana.

Brown i Yule (1983) tracten amb un cert detall la influència del context en la interpretació del discurs. A partir de les aportacions de diversos autors, consideren que tant l’enunciador com l’enunciatari —i també els lingüistes mirant-ho des de fora—, quan interpreten els enunciats en relació amb el context en què es produeixen, activen un principi cognitiu molt important per entendre un munt de fenòmens: el principi d’interpretació local, que insta l’enunciatari a no construir un context més ampli del que li cal per arribar a una interpretació rellevant. Aquest principi està lligat a una altra estratègia, que es pot anomenar principi d’economia o de màxima eficiència, també important, que el porta a efectuar el menor processament possible per construir una interpretació també rellevant.

Goodwin i Duranti (1992) parteixen d’una relació de complementarietat entre allò que constitueix el context i allò que és contextualitzat: parlen d’esdeveniment focal (focal event) per identificar el fenomen que es contextualitza, i conceben el context com allò que envolta l’esdeveniment focal i proporciona els recursos necessaris per interpretar-lo adequadament. Basant-nos en aquests autors, podem considerar que els fenòmens que cobreix la noció de context es poden agrupar de la manera següent:

1) L’escenari (setting) està constituït pel marc espacial i temporal en què se situa l’esdeveniment comunicatiu, del qual els mateixos participants formen part. Per exemple, l’aula en el desenvolupament d’una classe, o la cuina en una conversa entre pare i fill mentre fan el sopar. Aquest escenari no és fix ni immutable: les seves característiques físiques el delimiten però alhora és dinàmic i es pot modificar a mesura que es desenvolupen les activitats que hi duen a terme els participants, entre les quals hi ha la parla. D’aquesta manera s’estableix una relació d’influència mútua entre aquestes activitats i el context així constituït: en un moment determinat de la classe pot ser rellevant el context establert per la pissarra o la pantalla i l’espai que ocupa el professor, però en un altre ho pot ser l’espai que ocupen els grups d’estudiants que fan una activitat, o alguna cosa que es veu per la finestra i a la qual es fa referència. A la cuina, podem passar dels fogons a la nevera o al rentaplats, o passar després cap al menjador i continuar la conversa.

2) L’entorn de comportament (behavioral environment) és la manera com els participants utilitzen socialment el cos (la seva orientació en l’espai, els gestos, la mirada...) com a recurs per emmarcar i organitzar la parla. D’aquesta manera, llenguatge verbal i no verbal actuen d’una manera intricada dins de patrons més amplis de l’activitat social. A l’aula, si la classe és magistral la situació dels participants està molt fixada pel mateix esdeveniment: professor de cara als estudiants, estudiants mirant el professor (¿us imagineu un professor fent classe d’esquena?). A la cuina, en canvi, es pot parlar mentre es pelen les patates o es vigila el foc, i les posicions de pare i fill són molt més lliures.

3) L’entorn extrasituacional va més enllà de l’escenari en què se situen els esdeveniments i també és necessari per comprendre d’una manera adequada un intercanvi comunicatiu. Els coneixements compartits pels participants actuen com a rerefons de la parla i contribueixen, sovint d’una manera decisiva, a l’èxit comunicatiu, que s’aconsegueix quan hi ha prou coincidència entre el que ha volgut dir l’enunciador i la interpretació de l’enunciatari. Per contra, quan la presumpció d’aquest espai comú de coneixement falla, la comunicació —momentàniament o definitivament— no pot arribar-se a consumar amb èxit. Els coneixements compartits són de dues menes: generals, culturals, compartits en major o menor mesura per tota la comunitat de parla; i particulars, compartits pels participants a partir del seu coneixement mutu.

4) El mateix llenguatge verbal invoca el context extralingüístic però alhora també en proporciona. L’ús d’un determinat gènere discursiu, per exemple, implica una determinada institucionalització que es basa en la tradició, i proporciona unes pautes que condicionen l’ús d’unes formes lingüístiques concretes; igualment, la producció seqüencial de nova parla intervé decisivament en la reformulació constant del context. No es pot dir, doncs, que el context simplement envolti l’ús lingüístic, sinó que cal entendre que la mateixa parla constitueix una font bàsica per configurar el context. Pensem, per exemple, en tots els fenòmens cohesius (com ara la relació anafòrica entre un element de represa de qualsevol mena i el seu antecedent), que interconnecten les diferents parts del discurs en desenvolupament.


Notes

1. A l’apartat 3.3 de la meva tesi doctoral i a l’apartat 3.2 del llibre La dixi de persona en català (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) parlo del context aplicant l’exposició a l’estudi de la dixi. També hi trobareu la referència bibliogràfica completa dels autors que he esmentat.

2. In aquest apunt hi trobareu explicat amb una mica més de detall què és això de la dixi.

3. Foto: classe a la Facultat de Filologia de la UB.


.

1 d’abr. 2015

el nivell D, el nivell C2 i el grau o la llicenciatura en Filologia Catalana

Dies enrere em va arribar per més d’una banda una pregunta que em va sorprendre: “¿el grau de Filologia Catalana equival al nivell D de català?”. I després, parlant amb un grup d’estudiants, vaig confirmar que no ho acabaven de tenir clar. Segurament, perquè a les universitats no els informem bé, o no prou bé. De manera que he pensat que potser seria útil explicar unes quantes coses relacionades amb la pregunta inicial.

1. El que fins fa uns anys es coneixia com a “nivell D”, certificat de coneixements superiors de català, ara és el nivell C2, de nivell superior de català. Aquest canvi de nom està relacionat amb el fet que actualment la certificació de coneixements de català s’inscriu en el Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR), del Consell d’Europa, que unifica els criteris per acreditar el coneixement de les llengües europees en un sistema de titulacions equivalents. És a dir: el C2 (o el C1, o el B2, o el B1...) de català certifica el mateix nivell i el mateix tipus de coneixements i habilitats lingüístiques que el C2 d’anglès, castellà, italià, neerlandès, alemany...

2. Des del 2014, les proves de la Generalitat de Catalunya per acreditar el nivell C2 estan adaptades al MECR. Això ha comportat canvis profunds en el format de la prova. Podeu trobar els objectius, la descripció, materials per preparar la prova, un model i altres menes d’informació sobre la prova actual aquí. Veureu que certifica un nivell elevat de coneixement instrumental de la llengua, apte per a situacions de comunicació complexes, però també que no inclou coneixements de lingüística, com és normal. És el nostre “Proficiency”, per entendre’ns.

3. Com els altres certificats, el C2 es pot convalidar per mitjà d’altres titulacions. La llista completa (aneu a la pàgina 10) la trobareu en aquesta llista oficial.

4. Si heu anat a la pàgina 10 de la llista anterior, ja deveu haver vist que LA PRIMERA titulació que permet convalidar el nivell C2 (i per tant tots els nivells inferiors, entre altres el C1, lantic nivell C) és la llicenciatura o grau en Filologia Catalana.

5. Això no vol dir que la llicenciatura o el grau en Filologia Catalana simplement equivalgui al nivell C2 de català; vol dir que la certificació d’aquest nivell de llengua està convalidada. La llicenciatura o el grau en Filologia Catalana és molt més que el nivell C2 de català: inclou, com és ben sabut, coneixements de lingüística i literatura catalanes que van molt més enllà del coneixement instrumental de la llengua.

6. A les Illes Balears i al País Valencià, per a l’acreditació de coneixements de català també s’ha adoptat el MECR, com es pot veure aquí, i m’imagino que hi deu haver equivalències similars a la que he comentat en aquest text, però no ho he comprovat.

7. Si no coneixeu Llengua catalana, el lloc web de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, us recomano que hi entreu i que hi navegueu una mica: hi trobareu informació molt variada sobre la llengua, i segur que hi haurà més d’una cosa que us interessarà.

8. Fa uns quants anys vaig col·laborar en un estudi que analitzava diferents eines d’avaluació de l’expressió oral en català, i ho vaig fer comparant l’àrea corresponent de la prova de l’antic nivell C i la de l’actual C1. La comparació dóna una certa idea del canvi de plantejament que comporta la incorporació al MECR. Trobareu el text, descarregable, i el context del treball, aquí.

9. Una altra cosa són els punts que dóna en unes oposicions tenir lantic nivell D o l’actual C2. Això, si ho tinc ben entès, no ho convaliden tenint el grau o la llicenciatura en Filologia Catalana no sé per què no.



.