Sobre la concordança del verb 'haver-hi': un estudi gramaticogràfic

Després de presentar-ne versions prèvies en diversos fòrums, el 2022 vaig publicar un estudi sobre el tractament que s'ha fet en els últims cent anys de la concordança del verb haver-hi en les principals gramàtiques catalanes i tractats gramaticals. La versió que comparteixo aquí, amb el títol "La concordança del verb haver-hi: de Pompeu Fabra a la nova normativa", és el capítol amb què vaig contribuir al llibre que es va publicar a Pagès Editors en homenatge a l'enyorat company Joan Julià-Muné, professor de la Universitat de Lleida: In memoriam Joan Julià-Muné. Miscel·lània d'homenatge. Agraeixo de tot cor als editors del volum, Mar Font Martí, Maite Puig Tarré i Joan Ramon Veny-Mesquida, i a l'editorial, que hagin autoritzat la publicació del capítol en el Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

Els dos primers paràgrafs del text em van molt bé com a presentació i com a invitació a la lectura: 

 Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical catalana en els últims poc més de cent anys, com el que es pot llegir en els primers apartats d’aquest treball, mostra que les gramàtiques que n’han parlat ho han fet sovint, o bé sense tenir un coneixement precís de la construcció que hi ha al darrere, o bé influïdes per una tradició que s’ha sustentat en aquesta falta de coneixement.

En aquest text repassarem la tradició a què ens acabem de referir: començarem per les obres on Pompeu Fabra va fer referència a aquesta qüestió gramatical; continuarem amb el tractament que ha rebut en una tria representativa de gramàtiques del segle xx i amb els estudis que hi va dedicar Joan Solà, i acabarem amb el tractament que ha rebut a la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC, 2016); a la versió reduïda publicada en línia, la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018); i a la versió reduïda en paper, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019). Es tracta, doncs, d’un treball de gramaticografia: s’hi analitza el tractament que ha rebut el fenomen estudiat a les gramàtiques de l’últim segle prenent com a punt de partida la primera gramàtica normativa del català.

 

Fa un parell (català, no eivissenc) de dies que l'IEC va publicar el volum Novetats en els textos normatius (2016-2023). Tot i que encara no he tingut temps de fer-ne una lectura a fons, ja he pogut comprovar que el tractament que fa de la concordança del verb haver-hi recull la formulació de la GIEC, que trobareu comentada i valorada en el meu text.

I si algú dubta de les conclusions a què arribo en el meu treball, que observi atentament el fragment següent, que forma part de l'obra que acabo d'esmentar (p. 10) i és de la professora Teresa Cabré, actual presidenta de l'IEC i ex presidenta de la Secció Filològica. (Moltes gràcies, Joan Sala!)

Taula rodona al congrés de l'AILLC de Vic. La GIEC: balanç, descripció i prescripció, reptes

 

Divendres passat, 1 de juliol, dins del XIX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que es va dur a terme a la Universitat de Vic, vaig participar en la taula rodona “La llengua catalana als segles XX i XXI: descripció, prescripció i usos”, juntament amb Teresa Ribas i Jordi Ginebra, amb moderació de Llorenç Comajoan.

 

Comajoan va estructurar l’acte a partir de tres preguntes: 1. balanç de l’aposta de l’IEC per l’adequació (i no per la correcció) en les noves gramàtiques normatives, 2. debat entre descripció i prescripció, i 3. reptes.

 Tot seguit resumiré la meva intervenció, que va seguir els tres eixos anteriors centrant-se en la GIEC. A baix de tot hi trobareu la referència completa de les obres que cito.

 

La GIEC proposa un canvi de fons en la concepció de la normativa. No hi surten ni una sola vegada els termes correcte i incorrecte, ni tampoc gaires perífrasis d’obligació. Efectivament, tenir en compte la variació, sobretot geogràfica i funcional, demana la incorporació de matisos que són incompatibles amb la dicotomia correcte/incorrecte.

El polimorfisme geogràfic ja venia de Fabra. De funcional Fabra en va incorporar molt poc (és el cas, per exemple, de la referència al relatiu col·loquial). Ara la GIEC ho ha fet d’una manera sistemàtica: més enllà de les solucions vàlides per a tot el territori, no es pot dir que hi predomini cap varietat per davant de les altres.

Però aquest canvi de fons no s’implanta de la nit al dia. Demana temps. Perquè implica canviar mentalitats, maneres de veure les coses, i trencar inèrcies. I hi ha gent que o bé no vol fer aquest pas, per motius diguem-ne ideològics, o bé li fa mandra canviar de manera de fer (ensenyar d’una altra manera, corregir d’una altra manera…).

A l’ensenyament, cal canviar els llibres de text. És la garantia que el canvi de mentalitat a què em referia arribarà a les aules. S’ha començat a fer. En l’àmbit de l’assessorament lingüístic, s’han d’actualitzar els criteris. Es va començar a fer des del primer moment.

En definitiva, jo crec que a poc a poc les coses van canviant, i que també a poc a poc s’anirà notant. Comencem a percebre “més frescor”, per exemple en la narrativa, catalana i traduïda. Més enllà de percepcions, algun dia, aviat, s’hauran de fer, per descomptat, estudis d’implantació que permetin mesurar el procés de canvi d’una manera seriosa.

Sobre descripció i prescripció. Em sembla obvi que per prescriure bé cal tenir una descripció acurada dels fenòmens i una coneixement precís de l’ús. Fa anys que es diu, això. Recordo l’article de Teresa Cabré i Jaume Mateu sobre els verbs psicològics, de l’any 1998, en què ja es feia aquesta reflexió.

La GIEC té unes 1.500 pàgines perquè conté molta descripció. Aquesta descripció és útil des de molts punts de vista: actualitza i endreça conceptes, i els classifica (per exemple, la distinció entre determinants i quantificadors); modernitza i actualitza la terminologia; i l’exposició és molt clara. Però la descripció sobretot és útil, des del punt de vista normatiu, perquè permet entendre el perquè de la prescripció. S’ha fet així, per exemple, en la normativització dels verbs ser i estar (que ja havia descrit Joan-Rafael Ramos a la Gcc) i en alguns casos de l’ús dels pronoms febles.

Altres vegades, però, a la GIEC la prescripció no s’acaba de correspondre amb el que s’ha descrit prèviament. Llegint la descripció d’un fenomen el lector percep que aquella descripció porta a l’acceptació d’una forma no acceptada fins ara, però al final es troba amb una mena de “cop de volant” que deixa les coses tal com estaven. És el cas, per exemple, dels plurals dels quantificadors prous, masses i forces, i de les gramaticalitzacions enriure’s de, enrecordar-se de, encuidar-se de, etc., que continuen no acceptats en els registres formals. Al meu entendre, descriure millor ha de permetre normativitzar millor. I això ens porta als reptes.

 

El català en té molts, de reptes. Centrant-nos en el tema que ens ocupa avui, per mi el repte principal és aplicar de debò a la prescripció allò que es desprèn de la descripció d’alguns fenòmens. Per fer-ho, s’hi poden aplicar alguns, bona part, dels criteris per actualitzar la normativa sintàctica que va presentar Joan Solà a l’última lliçó (publicada pòstumament el 2011):

Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern.

1.     Ens queixem de la pèrdua de pronoms febles, però ens resistim a acceptar-ne alguns, que ja he esmentat abans, que s’han gramaticalitzat amb un verb com a resultat de l’evolució interna de la llengua: enriure’s de, enrecordar-se de, enrefiar-se’n de, adonar-se’n de, encuidar-se de… (sospito que per aquí ronda l’ombra del “maleït pleonasme”, que tant de mal ha fet a la llengua i als pronoms febles). 

2.     El cas de prous, masses i forces, ja esmentat més amunt, també. Com bé explica la GIEC, és un cas d’analogia amb la resta de quantificadors, que tenen variació de nombre (i sovint de gènere, que explica els femenins prouta i proutes). A més, en alguns casos el parlant pot necessitar, o li pot anar bé, la distinció entre singular i plural: Ja en tenim prous, de dubtes no és el mateix que Ja en tenim prou, de dubtes. 

3.     I finalment, els casos sovint esmentats de sisplau i esclar. També són casos de gramaticalització, d’evolució interna de la llengua. Més enllà d’aquest argument bàsic i general per acceptar-los, n’hi ha d’altres: sisplau ha generat un dels pocs recursos expressius també interns a la llengua que hem generat recentment, la forma abreujada sispli; en el cas de esclar, mentre ens resistim a acceptar aquesta forma, claro, claru i clar campen pertot.

Hi ha tres criteris més de Joan Solà que també s’haurien de tenir en compte. D’una banda, dos que podem agrupar:

 Ser realistes i Treballar especialment per a les generacions que pugen.

Aquí podríem parlar de l’elisió de preposició davant de la conjunció que i de l’ús de la preposició a en el complement directe animat. En el primer cas, la GIEC constata la dificultat d’elidir la preposició, sobretot en el cas de la preposició a, però per als registres formals acaba deixant la norma tal com estava (afegint-hi, això sí, solucions alternatives). En el segon cas, l’estudi d’aquesta estructura i de la seva antiguitat en l’evolució diacrònica de la llengua (Anna Pineda l’està estudiant; vegeu aquí, de la pàgina 158 a la 162, algun dels primers resultats que ha obtingut) hauria de portar, probablement, a replantejar la normativa actual.

 Malauradament, en molts dels exemples que he posat fins ara hi ha intervingut massa, al meu entendre, el darrer criteri de Solà, que és més aviat un factor:

 Adhesió o aversió personal / sentimental a determinats fenòmens o estructures, independentment de la descripció objectiva que se n’hagi fet. Potser demana temps, però ara mateix aquesta mena d’adhesions o aversions són un llast.

Finalment, i des d’una perspectiva més general, tenim un altre repte: incorporar tota la informalitat i col·loquialitat que conté la GIEC (i la que no conté; al capdavall, la GIEC no és una descripció exhaustiva de les formes col·loquials del català) tant a l’ensenyament com als contextos informals i amb trets col·loquials de la comunicació pública.

A la part final de la taula rodona també es va parlar de la manera com formula la norma la GIEC, no sempre tan clara com fora desitjable. Sobre això, la meva opinió és que, en general, les formulacions complexes de la GIEC poden tenir a veure amb una característica d’aquesta gramàtica que s’ha comentat sovint i que Gemma Rigau va repetir amb insistència durant els mesos posteriors a la publicació, en els actes de presentació que es van fer: que la GIEC és el resultat d’un gran esforç de consens. I arribar a un consens, posar-se d’acord, de vegades comporta introduir matisos que van en detriment de la claredat. No és una justificació, la norma ha de ser clara, però sí una explicació versemblant.

Sobre la marca normativa preferible, de la qual també vam parlar, la meva opinió és que no és una marca poc clara. Si prenem com a exemple les dues variants de combinacions pronominals “la hi donaré / l’hi donaré [la llibreta, a la mare]”, la GIEC (§ 8.4.2a i § 8.4.3.3a) diu que “en els registres formals és preferible mantenir” la vocal del pronom d’acusatiu femení singular (els subratllats són meus). Preferir una cosa a una altra no significa que la segona no sigui vàlida (si et dic que per dinar prefereixo peix que carn, tu em pots donar carn; si no, t’hauria dit que no en volia de cap manera). Es tracta d’un cas en què la normativa estableix una mena de jerarquia entre dues opcions igualment vàlides en un context determinat, en aquest cas els registres formals. Al meu entendre, si s’interpreta que “l’hi donaré [la llibreta, a la mare]” no és adequada en aquest context, és o bé pel pes de la inèrcia anterior o per l’“aversió” a què es referia Joan Solà i que he comentat més amunt.

 

 Referències

 Cabré, Teresa, i Jaume Mateu (1998). “Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català”. Quaderns: Revista de Traducció [en línia] 2, p. 65-81.

 Pineda, Anna (2020). “La (in)transitivitat en Fabra: aspectes clau”. Dins: Josep Murgades, Neus Nogué i Eloi Bellés (eds.). Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat. Barcelona: Edicions UB, p. 139-165.

 Ramos, Joan-Rafael (2002). “El SV, I: La predicació no verbal obligatòria”. Dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.). Gramàtica del català contemporani, vol. 3, Sintaxi, cap. 14, ⁴2008.

 Solà, Joan (2011). “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins: L’última lliçó. Barcelona: Empúries, p. 103-143.

Foto: Laia Benavent.

 

 

 

 

'Sortir' i 'go out'

[Apunt actualitzat amb els retocs de l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

L’estudi de les llengües a partir de la comparació de diverses varietats és més freqüent del que podria semblar a primera vista: quan fem dialectologia comparem diferents varietats geogràfiques d’una mateixa llengua; quan fem lingüística històrica en comparem diferents varietats històriques; quan fem lingüística funcional en comparem diferents registres; etc.

En les últimes dècades també s’ha fet cada vegada més freqüent l’estudi contrastat de diferents llengües, que té precedents en la lingüística comparada del segle XIX. L’anomenada anàlisi contrastiva, en lloc d’estudiar una sola llengua, en compara diverses. Té l’objectiu de descriure les semblances i les diferències entre llengües, sovint per classificar-les segons les seves característiques estructurals i funcionals (això ho fa, des d’una perspectiva teòrica, la tipologia lingüística) i descobrir quines són comunes (els famosos universals lingüístics) i quines no. Però aquestes descripcions també són útils per a diverses àrees de la lingüística aplicada, com ara la traducció i l’ensenyament de llengües (addicionals).

Un bon exemple d’anàlisi contrastiva el constitueix l’estudi de l’expressió del moviment, les diferents maneres com el codifiquen les diferents llengües.

Go out i sortir

Només comparant go out (anglès) i sortir (francès i català) ja veiem que passen coses. Efectivament, aquest verb –entre altres– ens servirà per il·lustrar que hi ha almenys dos tipus de llengües, a l’hora d’expressar el moviment: les llengües d’emmarcament per satèl·lit i les llengües d’emmarcament verbal.

A les llengües d’emmarcament per satèl·lit (satellite-framed languages), com l’anglès i l’alemany, el verb expressa MOVIMENT i MANERA: walk/laufen (‘desplaçar-se caminant’), fly/fliegen (‘desplaçar-se volant’), drive/fahren (‘desplaçar-se conduint’)… I una preposició o partícula expressa el TRAJECTE (la direcció del moviment): go in / hineingehen (‘desplaçar-se endins’), go out / hinausgehen (‘desplaçar-se enfora’), go up / hinaufgehen (‘desplaçar-se amunt’), go down / hinuntergehen (‘desplaçar-se avall’)… En anglès, són alguns dels consagrats phrasal verbs.

A les llengües d’emmarcament verbal (verb-framed languages), com el català, el francès i el castellà, el verb acostuma a expressar MOVIMENT i TRAJECTE: entrar / entrer / entrar (‘desplaçar-se endins’), sortir / sortir / salir (‘desplaçar-se enfora’), pujar / monter / subir (‘desplaçar-se amunt’), baixar / descendre / bajar (‘desplaçar-se avall’)… I, cosa important, moltes vegades la MANERA no s’expressa: sovint no diem si pugem o baixem a peu, en avió, en cotxe…

Quan aprenem llengües, va molt bé saber aquestes diferències. Per exemple, els parlants d’una llengua romànica en tindríem prou amb go/gehen i les diferents preposicions o partícules per expressar les nocions d’entrar, sortir, pujar i baixar. No ens caldria distingir si ho fem a peu, en avió o en cotxe. Però quan parlem en anglès o en alemany hem d’aprendre i ens hem d’acostumar a especificar-ho.

I en l’àmbit de la traducció, si aquests diferències no es tenen en compte es corre el risc de fer traduccions com a mínim molt poc naturals, si no agramaticals. Vegem-ne un exemple real, extret d’una novel·la.

Original anglès

It was a nice day so I decided to walk back to the Alex

Traducció al català publicada

Feia bon dia i vaig decidir caminar de tornada a l’Alex

D’acord amb el que hem vist més amunt, i també d’acord amb la nostra competència lingüística, el fragment en anglès que he posat en negreta s’hauria d’haver traduït per tornar caminant.

Un altre exemple:

She drove back to London → Va tornar a Londres (i no “va conduir de tornada a Londres”.

Com he dit més amunt, en català i en altres llengües, si no és rellevant, no expressem la MANERA; el mitjà de transport, en aquest cas.

I podem acabar amb un exemple poètic, que a mi em fascina. Alguns d’aquests verbs tenen una variant transitiva, també de moviment, que es comporta d’una manera similar: “He drove me home” → “Em va portar a casa” (en català sovint tampoc especifiquem el mitjà). Doncs bé, ¿teniu present la cançó de Leonard Cohen “Dance me to the end of love”? Doncs apa, ja en podeu traduir el títol, i si us animeu, la cançó sencera!

Notes

1. La descripció dels verbs de moviment que he presentat, la va fer el lingüista Leonard Talmy. Jo he partit d’un article de M. Josep Cuenca que en parla i que hi incorpora el català (“Anàlisi contrastiva, lingüística aplicada i lingüística teòrica” (2002). Dins: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / XLV. Miscel·lània Joan Veny 1. Barcelona: PAM). L’últim paràgraf i els exemples són meus.

2. L’anglès (i en algun cas, també l’alemany) té verbs d’arrel llatina teòricament sinònims dels que hem vist (enter, exit, ascend, descend…), però són propis de registres formals (i a vegades tenen matisos d’ús diferents), i per tant no estalvien d’aprendre’s els d’ús més general.

3. Jaume Mateu, en una conferència que va donar fa dos o tres anys a la UB, també va aportar l’exemple de Leonard Cohen.

4. Les dues àrees de la lingüística aplicada a què m’he referit, l’ensenyament de llengües (addicionals) i la traducció, es poden combinar: en determinats contextos d’aprenentatge, traduir a classe de llengua textos o fragments on surtin exemples com els que he posat, pot facilitar l’aprenentatge d’aquestes estructures.

.

'je vais chanter' no vol dir '(jo) vaig cantar', ¿oi?

¿Us heu preguntat mai com és que en català la combinació “anar + INFINITIU” expressa passat (1) i en canvi en moltes altres llengües expressa futur immediat (2)?

(1) vaig cantar

(2) a. je vais chanter (francès)

      b. vou cantar (portuguès)

      c. voy a cantar (castellà)

      d. I am going to sing (anglès)

Certament, no deixa de ser estrany que el català hagi gramaticalitzat una forma verbal que té un significat tan diferent del que té en llengües que hi són tan pròximes (altres llengües romàniques i l’anglès; i també d’altres de tipològicament més llunyanes). I més tenint en compte que el significat del verb anar sembla facilitar més la projecció cap al futur que no pas l’expressió del passat (de fet, passat perfet: esdeveniment passat i acabat).

Fa més de cent anys que els lingüistes intenten trobar-hi una explicació. Aquí intento resumir la proposta de Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde.

Tant la construcció que té valor de futur com la que té valor de passat, que es troben totes dues tant en català medieval com en altres llengües romàniques, van començar a aparèixer en oracions on el verb anar anava seguit d’un complement final (subratllat a l’exemple).

(3) Lo rei va prendre ses armes.

En la perífrasi de futur la construcció va començar expressant el desplaçament en l’espai amb la intenció de complir en el futur l’esdeveniment designat per l’infinitiu. La gramaticalització va consistir en l’afebliment de la idea de moviment i la consolidació gramatical de la idea d’intencionalitat i posterioritat associada amb el moviment. Així es van formar les perífrasis de (2).

Vegem què va passar amb la construcció de passat a partir dels exemples següents, extrets de la Crònica de Bernat Desclot, de començament del segle XIV.

(4) a. E·l chomte puyn dels esperons son caval e mès-se la lansa denant, e anà ferir lo

          cavaler alamayn de tal vertut que la lança li passà de l’altra part per mig lo cors e

          abaté’l mort a terra.

     b. En Bernat Gilem d’Entença, ab los ·L· cavalers e ab los ·M· sirvens, va ferir entre·ls

         serraÿns molt ardidament, sí que·n bateren molts a terra, morts de colps de

         lanses.

En aquests exemples es pot observar el principi del procés de gramaticalització. En tots dos, el verb anar encara expressa la idea de moviment, perquè el subjecte es mou amb la intenció de lluitar amb els seus enemics i ferir-los. Però la construcció ja s’ha començat a gramaticalitzar, perquè l’infinitiu no es refereix a un esdeveniment que el subjecte té la intenció de dur a terme, sinó a un esdeveniment que ja ha passat del tot.

Els dos exemples anteriors il·lustren clarament les condicions en què va començar el procés de gramaticalització:

1. La gramaticalització comença en oracions on el verb anar està en passat simple (4a) o en present històric (4b).  Tots dos es refereixen al passat i, a més són perfectius, és a dir, expressen que el moviment s’ha acabat. Compareu els exemples de (4) amb els de (5), també de la Crònica de Desclot, on el temps verbal del verb anar no té valor passat ni perfectiu i l’infinitiu té un valor final.

(5) a. Barons –dix él–, anats-los ferir, e yo romandré assí amb sol ·I· cavaler; que si el

          puyg podem reternir, la batayla avem guaanyada.

      b. E quant venc sus alba del jorn, lexaren anar les gúmenes en mar e bateren de

          rems per anar ferir les galees dels catalans.

2. Els infinitius que apareixen en aquests primers estadis de la gramaticalització sempre fan referència a esdeveniments puntuals (no duratius). No és casualitat que en els exemples de (4) hi trobem el verb ferir, perquè és un dels que es troben més sovint en aquest moment inicial.

3. Germà Colón, en un estudi publicat el 1959, ja va observar que inicialment la construcció “anar + INFINITIU” amb valor de passat perfet es troba sobretot en textos narratius. Encara més: les seqüències en què apareix expressen la progressió narrativa d’una manera icònica: és a dir, l’ordre dels verbs reprodueix l’ordre dels esdeveniments. Es pot veure d’una manera clara en els exemples de (4), i sobretot a (4a).

4. Totes les característiques anteriors permeten fer unes inferències pragmàtiques que fan possible que el procés de gramaticalització es desencadeni. Vegem-ho amb un exemple semblant al de (3).

(6) Aleshores lo rei {anà/va} prendre ses armes.

En una oració com la de (6) es pot inferir un esdeveniment posterior, que podem explicar així:  “Si el rei es va moure amb la intenció d’agafar les armes, i l’acció d’agafar les armes és puntual i es pot completar immediatament després del moviment, podem inferir que va agafar les armes”. Els contextos narratius, a més, afavoreixen aquesta mena d’inferències, com es pot veure si tenim una mica més de context (7, també de Desclot).

(7) Quant cels de la host ho viuren, meseren mans a cridar: –A armes, cavalers! Que·ls cavalers del castel se’n van! – E el rey, qui assò hac entès, va pendre ses armes, e muntà a caval e comensà a córrer aprés d’éls.

En aquesta mena de context narratiu, el verb anar fa dues funcions: indica moviment d’una banda a una altra i presenta l’esdeveniment expressat per l’infinitiu. En altres paraules, el desplaçament en l’espai es relaciona amb la progressió en el temps.

5. A partir dels contextos en què la construcció té aquests dos significats o interpretacions,  la gramaticalització consistiria en la convencionalització progressiva de la inferència. L’ús del present històric la reforça i contribueix a accelerar el procés. No és estrany, doncs, que després d’un curt període de temps en què els dos temps verbals es van alternar, la construcció quedés fixada definitivament amb el verb anar en present.

6. Finalment, s’ha de donar resposta a una última pregunta: ¿per què les altres llengües que hem vist van gramaticalitzar la construcció amb valor de futur i el català, en canvi, la que té valor de passat? L’explicació, segons Pérez Sandanya i Hualde, l’hem de buscar en la situació inestable, des del punt de vista morfològic, del paradigma del passat simple en català medieval. Resumint:

jo                canté (posteriorment cantí)

tu                cantest (posteriorment cantares)

ell(a)           cantà

nosaltres    cantam (posteriorment cantàrem)

vosaltres    cantàs (posteriorment cantàreu)

ell(e)s         cantaren

La falta d’uniformitat, l’homofonia amb formes d’altres temps, la fusió de morfemes i els morfemes buits, són els principals factors que van provocar que el passat simple fos “poc transparent” i que això li fes perdre posicions respecte a la variant morfològica emergent, el passat perifràstic amb el verb anar. Com se sap, el passat simple s’ha mantingut, amb el paradigma lleugerament renovat amb les formes que he posat entre parèntesis) en una petita àrea del valencià central, al valencià meridional i a l’illa d’Eivissa.

A les altres llengües que tenien tant el valor de futur com el valor de passat de la construcció “anar + INFINITIU”, va ser la primera la que es va gramaticalitzar del tot, amb preposició a o sense, cosa que va provocar la desaparició de l’altra, d’ús més restringit. En català, la construcció incipient amb valor de futur, que es troba, per exemple, en textos de Ramon Llull, no es va arribar a consolidar mai.

Notes

1. La referència completa de l’article que he resumit, que podeu descarregar aquí, és la següent:

Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde (2003). “On the origin and evolution of the Catalan periphrastic preterit”. Dins: Claus Pusch (ed.). Verbalperiphrasen in den 

(ibero)romanischen Sprachen. Hamburg: Buske.

2. Si el tema us interessa, també podeu llegir aquest altre article.

3. Alguns dialectes de l’occità tenen un passat perfet perifràstic equivalent al del català.

4. Il·lustració: torneig segons Jost Amman, 1561.

5. La professora Núria Alturo (FilCat-UB) ha elaborat aquest material docent sobre el mateix tema. Us el recomano.

.

ens en continuem realitzant creus

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

Aquests apunt, no gaire llarg, vol ser la continuació de l’article “Ens en realitzarem creus”, de Ferran Gironès, reproduït aquí fa uns dies. No calen, doncs, gaires introduccions; només afegiré tres verbs més als quatre que surten a l’article esmentat.

1. El verb produir-se (DIEC i GDLC) substitueix sovint altres verbs. A vegades haver-hi, però també d’altres.

(1) S’ha produït un incident → Hi ha hagut un incident

(2) En aquests països no s’ha arribat a produir mai una separació real entre el poder polític i el poder religiós → En aquests països no hi ha arribat a haver mai una separació real entre el poder polític i el poder religiós

(3) Més endavant es van produir iniciatives que tenien l’objectiu de modernitzar la festa → Més endavant van sorgir iniciatives que tenien l’objectiu de modernitzar la festa

(4) Ara hi ha hagut una segona onada de concessió de llicències i em sembla que s’ha produït el mateix → Ara hi ha hagut una segona onada de concessió de llicències i em sembla que ha passat el mateix

Altres vegades, es pot suprimir el verb i passar a verb un nom d’acció (industrialització, regeneració i desintegració, als exemples següents). Aquesta substitució acostuma a tenir altres conseqüències –

normalment positives–, en la construcció de l'oració: hem suprimit un verb i ens hem estalviat un nom abstracte, i tot plegat l’ha alleugerida.

(5) No sabem com es va produir la industrialització en altres països → No sabem com es van industrialitzar altres països

(6) La regeneració dels pins es produirà sense gaires problemes → Els pins es regeneraran sense gaires problemes

(7) Quan el nostre sistema s'enfonsi veurem produir-se la desintegració de la civilització industrial → Quan el nostre sistema s'enfonsi veurem desintegrar-se / com es desintegra la civilització industrial

2. El verb comptar amb (DIEC  i GDLC) a vegades adopta el significat del verb tenir, rebre o algun altre de proper. Hi pot haver casos fronterers, però n’hi ha de ben clars.

(8) Aquest pacte va comptar amb el suport d’una setantena d’entitats → Aquest pacte va rebre el suport d’una setantena d’entitats

(9) Hem d’aconseguir que el procés sigui el més transversal possible i compti amb una majoria social al darrere → Hem d’aconseguir que el procés sigui el més transversal possible i tingui una majoria social al darrere

(10) Avui és imprescindible comptar amb un text introductori sobre la cultura a l’Europa medieval […]. Fins avui no es comptava amb un text d’aquestes característiques → Avui és imprescindible tenir (a l’abast) un text introductori sobre la cultura a l’Europa medieval […]. Fins avui no hi havia cap text d’aquestes característiques

Evidentment, comptar amb té uns usos ben normals, els que recullen els diccionaris. (Els que ja teniu una edat deveu recordar una campanya de l’època franquista, sembla que de l’any 1972 i potser següents, que pretenia fomentar l’esport amb l’eslògan Mantente en forma, contamos contigo.)

(11) Comptem amb els ingressos de les quotes del desembre per fer quadrar els números

(12) Podeu comptar amb nosaltres per al que calgui

Vegeu l’exemple següent, que permet veure el matís que separa comptar amb de tenir: es vol dir que el Govern confia en el suport del poble, no pas que el té.

(13) El Govern compta amb el suport del poble

3. El verb patir. Aquest és més complicat, perquè té molts aspectes interessants de comentar. Em limitaré a posar uns quants exemples que il·lustren, diria, l’ús més radicalment inadequat que se’n fa de vegades.

(14) El migcampista pateix la grip → El migcampista té la grip

(15) L’escola X pateix goteres → L’escola X té goteres

(16) Els 5 passos que cal seguir si el nostre fill pateix una torçada, un esquinç o una fractura → Els 5 passos que cal seguir si el nostre fill es fa una torçada, un esquinç o una fractura

I l’últim, ben recent.

(17) El president de Freixenet diu que pateix boicot → El president de Freixenet diu que li fan boicot

"Ens en realitzarem creus", per Ferran Gironès

[Apunt en què he actualitzat la meva part a l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]


Els que ja teniu una edat potser recordeu un article que fa més de vint anys va publicar Ferran Gironès i Gispert en dues parts a la revista Llengua i Administració. L'article duia per títol el mateix que heu trobat encapçalant aquest apunt, "Ens en realitzarem creus", i aquest títol segurament va contribuir bastant a l'èxit que va tenir.

A partir d'unes metàfores inicials una mica particulars, el text mostra amb exemples l'ús molt sovint desencertat de quatre verbs en els registres formals. La seva visió és la d'un assessor lingüístic que treballa amb textos en què no s'ha de respectar l'estil de l'autor, sinó adequar-lo als destinataris.

Com que l'article ha resistit prou bé el pas del temps i ara mateix no és fàcil de trobar, he demanat l'autorització per reproduir-lo aquí als responsables de la publicació (Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), a qui agraeixo que me l'hagin donat. Amb el seu permís, doncs, aquí el teniu, en dues parts.

Ens en realitzarem creus (I)

    En la llengua, com en la informàtica, també s'introdueixen virus. Aquests virus lingüístics són molt perillosos perquè, a diferència dels altres elements que també produeixen pertorbacions en la llengua, són difícilment detectables. Així com els barbarismes, per la seva condició exògena, poden ser identificats fàcilment per una persona mitjanament culta en qüestions de llengua, els virus lingüístics actuen d'una manera més dissimulada i, podríem dir, més camuflada. El virus lingüístic s'introdueix en un mot genuïnament català, que té la seva entrada al diccionari, i li canvia, de mica en mica, el funcionament i sobretot el significat, donant-li una polisèmia que, sovint, esdevé, en el transcurs del temps, monstruosa. La paraula atacada per aquest virus va fagocitant primer les altres paraules sinònimes i després, mitjançant falses analogies, n'elimina moltes altres més que, en un començament, no hi tenien cap mena de relació. Continuant amb el paral·lelisme mèdic, podríem dir que la paraula ha sofert una transformació com ara la de les cèl·lules canceroses; per acabar amb aquest símil, podríem dir, també, que un barbarisme seria la partícula de brossa que ve de fora i entra a l'ull i frega i irrita la còrnia.
    Temps enrera, els correctors varen detectar la presència del virus en el camp de les locucions i, en un moment donat, tots els textos escrits i els comunicats orals dels mitjans de comunicació es van veure envaïts per expressions com "a nivell de", "en base a", "en funció de" i moltes altres, sovint usades per gent que volia donar un to més culte als seus escrits o comunicats, però que si les analitzem sintàcticament, descomponent-les en els seus elements, no hi trobem cap justificació, ni tampoc, semànticament, tenen un significat clar.
    D'un temps ençà, però, sembla que el virus ha penetrat en el camp dels verbs. Volem parlar en aquest article de quatre dels que, segons el nostre parer, han sofert més aquest procés víric. Són els verbs realitzar, existir, constituir i disposar.
    Realitzar és el paradigma d'aquests verbs afectats. El Diccionari de la llengua catalana (DLC) té aquesta entrada: "1 a Fer real, acomplir. b Dur a terme, dirigir la producció d'una pel·lícula, d'un programa radiofònic o televisiu. c Convertir mercaderies, valors de crèdit o qualsevol altra mena de bé o dret en diners. 2 pron a Acomplir-se, tenir lloc. b Assolir una persona l'acompliment o el ple desenvolupament de les pròpies possibilitats i aspiracions."
    El Diccionari de sinònims i antònims, de S. Pey, el posa com a sinònim d'efectuar, executar, portar a terme, fer, acomplir, donar cap, gestar, forjar, compondre, cometre, substanciar.
    Doncs bé, en els textos escrits i en els mitjans orals es pot dir que només es fa servir d'una manera total i absoluta realitzar, ignorant totalment tots els altres sinònims enumerats i substituint la majoria de les vegades els verbs més apropiats al cas. Ara ningú no fa res, ni executa, efectua, desenvolupa o porta a terme actes o coses. Ara les coses només es realitzen. Aquest és l'equip que ha realitzat el treball. Llavors s'està en condicions de realitzar la diagnosi. Per realitzar les explotacions de la base de dades, cal fer les següents operacions. La fàbrica X realitza la distribució dels seus productes per ferrocarril. Ara pot realitzar la seva higiene bucal amb els productes X.
    No cal dir que aquesta generalització de realitzar tan abusiva ja és, per si mateixa, una incorrecció que porta, a més, a un empobriment de la llengua, fet que es fa evident, més que no pas en aquests exemples esparsos, llegint textos sencers d'informes i projectes, en els quals només es fa servir realitzar d'una manera obsessiva. Però a més d'aquesta generalització, s'usa realitzar substituint verbs amb el significat dels quals ja no guarda cap relació de sinonímia, tal com es desprèn d'aquests exemples trets de textos administratius: L'Ajuntament de X realitza, durant l'estiu, colònies de vacances. S'ha construït un polisportiu per a realitzar esports. El director general de X es complau a invitar-lo a la presentació del llibre X, realitzat per X. Permeten donar un contingut interessant a l'estada a X mitjançant la realització d'activitats diverses. En totes aquestes frases, l'ús de realitzar  és ja francament incorrecte i caldria dir: L'Ajuntament de X organitza, durant l'estiu, colònies de vacances. S'ha construït un polisportiu per a la pràctica d'esports. El director general de X es complau a invitar-lo a la presentació del llibre X, escrit per X. Permeten donar un contingut interessant a l'estada a X mitjançant la pràctica d'activitats diverses.
    Existir és també un altre dels verbs afectats. El DLC el defineix dient: "Ésser algú o alguna cosa, real". S. Pey el posa com a sinònim de ser, agitar-se, bategar, haver-hi, respirar, alenar, viure, ésser, tenir lloc, realitzar, esdevenir-se. Actualment, però, existir és utilitzat substituint sempre haver-hi. Ara ja no hi ha coses sinó que existeixen. A la comarca de X existeixen tres punts de recepció de minerals. A l'Ajuntament de X existeix un servei de bombers. Existeix un gran malestar entre els ramaders de la comarca. Existeix un pla d'ordenació urbana. La forma més adequada d'aquestes frases és: A la comarca de X hi ha tres punts de recepció de minerals. A l'Ajuntament de X hi ha un servei de bombers. Hi ha un gran malestar entre els ramaders de la comarca. Hi ha un pla d'ordenació urbana.

Ferran Gironès i Gispert

Llengua i Administració 42, p. 3. Juliol del 1991

`


Ens en realitzarem creus (i II)

    Constituir, el tercer dels verbs esmentats, és definit al DLC: "1 Establir, formar (una institució política, social). 2 Assignar, destinar, legalment. 3 a Ésser parts, elements, essencials (d'un tot, d'un organisme). b p. ext. Aquesta acció constitueix un crim." S. Pey el posa com a sinònim d'establir, formar, fundar, instituir, disposar, organitzar, integrar, compondre, ser part, entrar, participar, contribuir. Però constituir es fa servir per a substituir d'una manera generalitzada ésser, en l'accepció 3 b p ext., fent les funcions de verb copulatiu, tal com demostren aquests exemples: La mineria constitueix la principal riquesa d'aquesta comarca. Això constitueix el principal obstacle per a poder entendre's. La falta d'una bona xarxa viària constitueix la causa de la manca de desenvolupament de la comarca. Les residències-cases de pagès constitueixen una modalitat més d'oferta d'allotjament. En tots aquests exemples no costa gaire de veure que la construcció normal seria: La mineria és la principal riquesa d'aquesta comarca. Això és el principal obstacle per a poder entendre's. La falta d'una bona xarxa viària és la causa de la manca de desenvolupament de la comarca. Les residències-cases de pagès són una modalitat més d'oferta d'allotjament.
    Disposar, el quart verb, és definit al DLC: "1 a Posar (alguna cosa) d'una certa manera per a un fi determinat. b Preparar (alguna cosa) per a una circumstància. c Preparar-se a fer (alguna cosa), tenir la intenció de fer-la. 2 a Regular, decidir. 3 a Tenir algú la llibertat de fer el que vulgui d'alguna cosa. b Tenir algú la llibertat d'utilitzar l'ajuda o els serveis d'algú altre. c Obrar lliurement en la disposició dels béns propis. Fer testament. 4 Tenir per a ésser usat".
    S. Pey en dóna, d'entre una llarga llista, els sinònims següents: posar, situar, apostar, col·locar, establir, instal·lar, agençar, arranjar, aparellar, preparar, aprestar, formar, arrenglerar, fer, aplicar, organitzar, metoditzar, escalonar, predisposar, combinar, ordenar, configurar, afaiçonar, amanir, alinear, equipar, abillar, carregar, regular, decidir, calcular.
    Però disposar es fa servir, d'una manera generalitzada, en l'accepció 4, per a substituir gairebé sempre tenir. Avui ja no es tenen coses, sinó que es disposa de coses, com es pot veure als exemples següents: L'hospital X disposa de serveis de raigs X. L'Ajuntament de X disposa d'un servei de recollida de brossa. La promotora X ha construït uns habitatges que disposen de tres habitacions i cambra de bany. L'empresa X fabrica un tractor que disposa d'un motor de 100 cavalls. A totes aquestes frases podem dir, perfectament: L'hospital X té un servei de raigs X. L'Ajuntament de X té un servei de recollida de brossa. La promotora X ha construït uns habitatges que tenen tres habitacions i cambra de bany. L'empresa X fabrica un tractor equipat amb un motor de 100 cavalls.
    No crec que sigui una extralimitació dels correctors si corregeixen l'ús tan generalitzat i abusiu d'aquests verbs i procuren cenyir-lo a les accepcions que estableix el diccionari, aplicant cada una segons les circumstàncies diferents de la realitat. Aquesta generalització dóna lloc a unes expressions que, encara que formades a base de paraules perfectament catalanes, i per tant difícils de detectar, són incorrectes, unes en si mateixes i unes altres per ús abusiu, i, doncs, cal bandejar-les perquè empobreixen molt l'idioma. Si no ho fem així, ens en realitzarem creus, d'aquí a un temps, de l'estat en què haurà quedat la nostra llengua.

Ferran Gironès i Gispert

Llengua i Administració 43, p. 3. Octubre del 1991

Notes

1. En el text hi ha alguna grafia pre-DIEC: enrera (per enrere), polisportiu (per poliesportiu).

2. La locució en funció de, a què es fa referència a la primera part de l'article, ja surt al DIEC, des de la primera edició (1995).

3. Com ja he suggerit a la presentació, a l'hora de plantejar-se la possible intervenció dels correctors en aquests casos, crec que és molt pertinent distingir entre els textos d'autor (sovint la intervenció seria un suggeriment de millora, no una correcció) i els textos en què el que cal és adequar el text als destinataris, que són aquells en què pensa Ferran Gironès i d'on provenen els seus exemples (la intervenció seria una correcció clara): en textos administratius i periodístics informatius, i en llibres de text, per exemple, seria una intervenció d'estil ben justificada.

4. A l'article, Ferran Gironès fa referència al propòsit de "donar un to més culte als [...] escrits" que hi ha al darrere de l'ús de determinades locucions, i s'entén que també dels quatre verbs que comenta amb més detall. Aquest propòsit també és al darrere de l'ús inadequat de la locució prepositiva per tal de (i altres) que vaig comentar aquí.

5. Hi ha altres verbs que es podrien afegir als que comenta Ferran Gironès. Per exemple, els que trobareu en aquest altre apunt del blog.

6. Altres articles que he compartit:

"Correctors", de Joaquim Mallafrè.

"Registres i varietats de la llengua", d'Isidor Marí.

seguim amb la negra...

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no he hagut de fer cap canvi.]

Com a l’apunt anterior, les formes per esmenar que trobareu aquí sota tenen a veure amb un tema que va sortir fa uns dies en aquest blog, a propòsit dels falsos amics (nota 1): la qualitat de la traducció al català d'algunes novel·les negres escrites originàriament en anglès o en altres llengües germàniques.

Aquí sota teniu uns quants fragments més extrets de les anotacions que he fet en diverses novel·les policíaques que he llegit fa poc. A diferència d’altres entrades (vegeu les remissions de més avall), en què buscava formes que tenien a veure amb temes del blog, aquí hi ha una miqueta de tot: a vegades hi tenen a veure i a vegades, no. Hi ha fenòmens que em fan pensar que la versió catalana és el resultat d’una traducció automàtica editada; d’altres, que en lloc de l’original en anglès o suec se n’ha traduït la versió castellana en el cas de l’anglès, o l’anglesa i/o la castellana en el cas del suec.

1. Aquell desordre havia calat fons dins seu.

2. Probablement tinguis raó.

3. Això no solament suposava un problema menys, sinó que també volia dir que els dubtes que havia albergat sobre la capacitat de K desapareixien.

4a. K va demanar al xofer que conduís fins al número 60.

4b. Quan va arribar a la platja de M va baixar conduint fins a l’aparcament.

4c. Va conduir de tornada cap a Y.

4d. –Aleshores, per què conduïa en aquella direcció?

5. Però potser encara tingui el rebut.

6. Els seus pensaments eren indefinits i difosos.

7. S’hauria d’haver quedat per registrar la maleta de K.

8. No s’havia qüestionat mai la vida que duia.

9. –Què va fer?

    –El divendres va anar al banc.

1. Aquell desordre havia calat fondo dins seu.

(Ultracorrecció que trobareu explicada aquí (cas 2).)

2. Probablement tens raó.

3. Això no solament suposava un problema menys, sinó que també volia dir que els dubtes que havia tingut sobre la capacitat de K desapareixien.

(Ve de albergar dudas, ¿oi?)

4a. K. va demanar al xofer que anés / el portés fins al número 60.

4b. Quan va arribar a la platja de M va baixar conduint fins a l’aparcament.

4c. Va tornar cap a Y.

4d. –Aleshores, per què anava en aquella direcció?

(Tots els exemples de (4) tradueixen el verb drive de l’anglès (o potser l’equivalent en suec). En aquesta llengua normalment es fa servir el verb de moviment que inclou el mitjà o la manera de fer aquest moviment: walk, drive, fly… En català, i diria que en general en les llengües romàniques, això no ho fem: el verb de moviment expressa direcció (anar, venir, tornar, pujar, baixar…), i només si és pertinent i no es dedueix del context, incorporem un element que expressi el mitjà de transport o la manera de moure’s. Vegeu l’exemple 8 d’aquest apunt, on trobareu un fenomen semblant. Ho explico amb més detall aquí.)

5. Però potser encara té el rebut.

6. Els seus pensaments eren indefinits i difusos.

(Un altre cas d’ultracorrecció: evitem l’adjectiu difusos, que expressa el que volem dir aquí, per semblança amb el castellà i el substituïm per una altra forma similar i que creiem que és la correcta.)

7. S’(hi) hauria d’haver quedat per escorcollar la maleta de K.
(Amb pronom o sense, segons el context. Ho explico aquí.)

8. No s’havia qüestionat mai la vida que feia.

9. –Què va fer?

    –El Divendres va anar al banc.

(Aquí no hi ha ultracorrecció, tot i que en els noms dels dies de la setmana de vegades n’hi trobem. Ho explico aquí (cas 4).)

Altres exercicis d’estiu:

una mica d’exercici

una mica més d’exercici

mitja dotzeneta pagesa més de formes per esmenar

avui ho veig una mica negre

per anar tancant la llibreta de vacances

(Foto: àlbum familiar, fa trenta anys a la Bretanya.)

summer’s here to stay?

[apunt actualitzat amb la GIEC i l'OIEC]


No fa gaire vaig tenir una breu conversa sobre la traducció al català de to be here to stay. Aquesta expressió a mi em recorda una cançó de John Denver, que he sentit un munt de vegades des de l’adolescència, “Summer”, concretament el fragment que diu “I do believe that summer’s here to stay”.

La qüestió era, és, si una oració com aquesta l’hem de traduir “l’estiu ha vingut per quedar-se” o bé “l’estiu ha vingut per quedar-s’hi”. Penseu-hi un moment abans de continuar llegint.

Els dos verbs que apareixen en aquesta oració, venir i quedar-se, tenen un tret semàntic comú: tots dos poden portar un complement locatiu, regit:

1. Vine a Barcelona!

2. Queda’t a Barcelona!

Quan aquest complement es refereix al lloc on és l’enunciador (o, de vegades, l’enunciatari), la manera més neutra d’expressar-lo és precisament no expressar-lo.

3. Vine! [aquí]

4. Queda’t! [aquí]

En aquestes oracions l’adverbi aquí apareix explícitament en dos contextos comunicatius:

a) Quan el volem emfasitzar.

5. Vine aquí ara mateix i fes-me un petó! [ho pot dir l’àvia a la neta, per exemple; a ara mateix passa una cosa semblant]

b) Quan necessitem fer explícit a quin aquí ens referim.

6. Queda’t aquí, al meu costat.

L’adverbi aquí és díctic. Quan fem servir expressions díctiques accedim al referent a través del context espaciotemporal immediat. En molts casos el referent parteix del jo-aquí-ara immediat, i es va ampliant concèntricament: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’habitació on escric, el pis on soc, el carrer, el barri, la ciutat, el país… fins a la galàxia i potser més enllà. Per això a vegades necessitem fer-lo explícit.

A l’oració “l’estiu ha vingut per quedar-se”, aquest aquí no és ni emfàtic ni ambigu, i per això no l’hi posem. Però, ¿per què tampoc hi posem el pronom hi?

Amb els verbs que comentem, venir i quedar-se, el pronom hi només apareixeria si tingués un antecedent que hagués aparegut immediatament abans. Exemples (amb l’antecedent subratllat).

7. Malgrat que havia sentit a parlar de Barcelona, no hi havia vingut mai.

8. Unió Europea: quedar-s’hi o sortir-ne.

Sense antecedent, apliquem l’elisió que he explicat més amunt. Per tant, l’oració de la cançó de John Denver és:

9. L’estiu ha vingut per quedar-se.

No hi ha antecedent, i per tant no hi ha pronom feble; tampoc cal fer explícit l’aquí.

Una oració semblant a aquesta podria ser la següent, amb dues variants: la que va sense pronom, perquè fem servir el verb quedar-se vinculant-lo directament al context immediat, que és l’opció neutra, no marcada; i la que va amb pronom, perquè el fa remetre a l’aquí anterior, que fa d’antecedent, que és l’opció marcada.

                10. L’estiu és aquí per quedar-se / per quedar-s'hi.

Altres verbs

Hi ha altres verbs intransitius que funcionen d’aquesta manera. Els més freqüents segurament són: entrar, sortir, pujar, baixar, tornar i arribar. Exemples.

11. ¿Entres o surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

12. No pugis, ja baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

13. Torna, sisplau.
14. Ja hem arribat!

Les oracions amb aquí són innecessàriament explícites, una mica menys amb el verb tornar.

15. ^?? ¿Entres aquí o surts d’aquí? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

16. ^?? No pugis aquí, ja baixo jo d’aquí. [des del balcó, a algú que és a baix]

17. Torna aquí, sisplau. [possible, amb èmfasi]
18. ^?? Ja hem arribat aquí!

Les oracions amb pronom feble són agramaticals, no les diríem mai.

19. ^* ¿Hi entres o en surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

20. ^* No hi pugis, ja en baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

21. ^* Torna-hi, sisplau. [quan el referent és aquí, s’entén]
22. ^* Ja hi hem arribat! 

Altres verbs, com ara anar-se’n (no pas anar, com explico aquí, contraposant anar i venir) i emportar-se, tenen el mateix comportament, però amb la peculiaritat que ja han gramaticalitzat el pronom en (perquè el locatiu, en aquests verbs, és de procedència): anar-se’n i emportar-se.

Notes

1. Els pronoms febles (i qualsevol altra expressió lingüística) que tenen antecedent són, precisament per això, anafòrics. La distinció entre dixi i anàfora és un fenomen pragmàtic apassionant, amb importants conseqüències gramaticals, com acabem de veure: són dues maneres diferents d’accedir als referents que també tenen algunes característiques comunes.

2. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.

3. Trobareu explicacions una mica més extenses sobre la dixi en aquest apunt i en el capítol de Lluís Payrató de la Gramàtica del català contemporani, amb observacions molt subtils i interessants, i també en el capítol 3 d’aquest text; i concretament a l’apartat 3.7.3, una breu explicació sobre la distinció entre dixi i anàfora (també a: Neus Nogué Serrano, La dixi de persona en català. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

4. Aquest text també s’ha publicat al diari cultural digital Núvol.

5. I Albert Pla també en va parlar pocs dies més tard en un dels seus tastos de català (“¿Podem és aquí per quedar-se?”, 21/06/2014). Moltes gràcies, Albert!

4. Sobre els usos dels verbs anar i venir, podeu veure aquest altre apunt.

5. La GIEC parla de tot això en els epígrafs següents: § 13.3.1, § 13.5.4,
§ 18.6.3.4c, § 18.6.4.2a, § 21.2.5, § 21.4.2,  § 22.3.2. I en parla en els mateixos termes que en parlo jo aquí. Animeu-vos a llegir-los!

6. Foto meva: l’estiu a la vall de Besiberri, Alta Ribagorça (2013).

.