28 de febr. 2015

'je vais chanter' no vol dir '(jo) vaig cantar', ¿oi?

¿Us heu preguntat mai com és que en català la combinació “anar + INFINITIU” expressa passat (1) i en canvi en moltes altres llengües expressa futur immediat (2)?

(1) vaig cantar

(2) a. je vais chanter (francès)
      b. vou cantar (portuguès)
      c. voy a cantar (castellà)
      d. I am going to sing (anglès)

Certament, no deixa de ser estrany que el català hagi gramaticalitzat una forma verbal que té un significat tan diferent del que té en llengües que hi són tan pròximes (altres llengües romàniques i l’anglès; i també d’altres de tipològicament més llunyanes). I més tenint en compte que el significat del verb anar sembla facilitar més la projecció cap al futur que no pas l’expressió del passat (de fet, passat perfet: esdeveniment passat i acabat).

Fa més de cent anys que els lingüistes intenten trobar-hi una explicació. Aquí intento resumir la proposta de Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde.

Tant la construcció que té valor de futur com la que té valor de passat, que es troben totes dues tant en català medieval com en altres llengües romàniques, van començar a aparèixer en oracions on el verb anar anava seguit d’un complement final (subratllat a l’exemple).

(3) Lo rei va prendre ses armes.

En la perífrasi de futur la construcció va començar expressant el desplaçament en l’espai amb la intenció de complir en el futur l’esdeveniment designat per l’infinitiu. La gramaticalització va consistir en l’afebliment de la idea de moviment i la consolidació gramatical de la idea d’intencionalitat i posterioritat associada amb el moviment. Així es van formar les perífrasis de (2).
Vegem què va passar amb la construcció de passat a partir dels exemples següents, extrets de la Crònica de Bernat Desclot, de començament del segle XIV.

(4) a. E·l chomte puyn dels esperons son caval e mès-se la lansa denant, e anà ferir lo
          cavaler alamayn de tal vertut que la lança li passà de l’altra part per mig lo cors e
          abaté’l mort a terra.
     b. En Bernat Gilem d’Entença, ab los ·L· cavalers e ab los ·M· sirvens, va ferir entre·ls
         serraÿns molt ardidament, sí que·n bateren molts a terra, morts de colps de
         lanses.

En aquests exemples es pot observar el principi del procés de gramaticalització. En tots dos, el verb anar encara expressa la idea de moviment, perquè el subjecte es mou amb la intenció de lluitar amb els seus enemics i ferir-los. Però la construcció ja s’ha començat a gramaticalitzar, perquè l’infinitiu no es refereix a un esdeveniment que el subjecte té la intenció de dur a terme, sinó a un esdeveniment que ja ha passat del tot.

Els dos exemples anteriors il·lustren clarament les condicions en què va començar el procés de gramaticalització:

1. La gramaticalització comença en oracions on el verb anar està en passat simple (4a) o en present històric (4b).  Tots dos es refereixen al passat i, a més són perfectius, és a dir, expressen que el moviment s’ha acabat. Compareu els exemples de (4) amb els de (5), també de la Crònica de Desclot, on el temps verbal del verb anar no té valor passat ni perfectiu i l’infinitiu té un valor final.

(5) a. Barons –dix él–, anats-los ferir, e yo romandré assí amb sol ·I· cavaler; que si el
          puyg podem reternir, la batayla avem guaanyada.
      b. E quant venc sus alba del jorn, lexaren anar les gúmenes en mar e bateren de
          rems per anar ferir les galees dels catalans.

2. Els infinitius que apareixen en aquests primers estadis de la gramaticalització sempre fan referència a esdeveniments puntuals (no duratius). No és casualitat que en els exemples de (4) hi trobem el verb ferir, perquè és un dels que es troben més sovint en aquest moment inicial.

3. Germà Colón, en un estudi publicat el 1959, ja va observar que inicialment la construcció “anar + INFINITIU” amb valor de passat perfet es troba sobretot en textos narratius. Encara més: les seqüències en què apareix expressen la progressió narrativa d’una manera icònica: és a dir, l’ordre dels verbs reprodueix l’ordre dels esdeveniments. Es pot veure d’una manera clara en els exemples de (4), i sobretot a (4a).

4. Totes les característiques anteriors permeten fer unes inferències pragmàtiques que fan possible que el procés de gramaticalització es desencadeni. Vegem-ho amb un exemple semblant al de (3).

(6) Aleshores lo rei {anà/va} prendre ses armes.

En una oració com la de (6) es pot inferir un esdeveniment posterior, que podem explicar així:  “Si el rei es va moure amb la intenció d’agafar les armes, i l’acció d’agafar les armes és puntual i es pot completar immediatament després del moviment, podem inferir que va agafar les armes”. Els contextos narratius, a més, afavoreixen aquesta mena d’inferències, com es pot veure si tenim una mica més de context (7, també de Desclot).

(7) Quant cels de la host ho viuren, meseren mans a cridar: –A armes, cavalers! Que·ls cavalers del castel se’n van! – E el rey, qui assò hac entès, va pendre ses armes, e muntà a caval e comensà a córrer aprés d’éls.

En aquesta mena de context narratiu, el verb anar fa dues funcions: indica moviment d’una banda a una altra i presenta l’esdeveniment expressat per l’infinitiu. En altres paraules, el desplaçament en l’espai es relaciona amb la progressió en el temps.

5. A partir dels contextos en què la construcció té aquests dos significats o interpretacions,  la gramaticalització consistiria en la convencionalització progressiva de la inferència. L’ús del present històric la reforça i contribueix a accelerar el procés. No és estrany, doncs, que després d’un curt període de temps en què els dos temps verbals es van alternar, la construcció quedés fixada definitivament amb el verb anar en present.

6. Finalment, s’ha de donar resposta a una última pregunta: ¿per què les altres llengües que hem vist van gramaticalitzar la construcció amb valor de futur i el català, en canvi, la que té valor de passat? L’explicació, segons Pérez Sandanya i Hualde, l’hem de buscar en la situació inestable, des del punt de vista morfològic, del paradigma del passat simple en català medieval. Resumint:

jo                canté (posteriorment cantí)
tu                cantest (posteriorment cantares)
ell(a)           cantà
nosaltres    cantam (posteriorment cantàrem)
vosaltres    cantàs (posteriorment cantàreu)
ell(e)s         cantaren

La falta d’uniformitat, l’homofonia amb formes d’altres temps, la fusió de morfemes i els morfemes buits, són els principals factors que van provocar que el passat simple fos “poc transparent” i que això li fes perdre posicions respecte a la variant morfològica emergent, el passat perifràstic amb el verb anar. Com se sap, el passat simple s’ha mantingut, amb el paradigma lleugerament renovat amb les formes que he posat entre parèntesis) en una petita àrea del valencià central, al valencià meridional i a l’illa d’Eivissa.

A les altres llengües que tenien tant el valor de futur com el valor de passat de la construcció “anar + INFINITIU”, va ser la primera la que es va gramaticalitzar del tot, amb preposició a o sense, cosa que va provocar la desaparició de l’altra, d’ús més restringit. En català, la construcció incipient amb valor de futur, que es troba, per exemple, en textos de Ramon Llull, no es va arribar a consolidar mai.

Notes

1. La referència completa de l’article que he resumit, que podeu descarregar aquí, és la següent:
Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde (2003). “On the origin and evolution of the Catalan periphrastic preterit”. Dins: Claus Pusch (ed.). Verbalperiphrasen in den 
(ibero)romanischen Sprachen. Hamburg: Buske.

2. Si el tema us interessa, també podeu llegir aquest altre article.

3. Alguns dialectes de l’occità tenen un passat perfet perifràstic equivalent al del català.

4. Il·lustració: torneig segons Jost Amman, 1561.




.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada