28 de nov. 2016

'Basc per a catalanoparlants'

Divendres es va presentar a la llibreria Alibri de Barcelona el llibre Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s'assemblen tant), de Beatriz Fernández i Anna Pineda, i publicat per Voliana Edicions. Va ser un acte interessant, emotiu i fins i tot divertit.


Tot seguit trobareu el que vaig dir en la meva intervenció, lleugerament adaptat al nou context escrit.




Gure hitzak, les nostres paraules


Arratsalde on, bona tarda!

Primer de tot, eskerrik asko, moltes gràcies, a Beatriz Fernández i Anna Pineda per haver-me fet dos regals: l’oportunitat de llegir aquest llibre quan tot just acabava de sortir del forn i l’oportunitat de participar avui en aquesta presentació.

Abans de començar el llibre jo ja sabia que tenia coses en comú amb l’Anna: va ser alumna meva ja fa uns anys a la Universitat de Barcelona, i també ens uneix el país on vivim, i evidentment la llengua que parlem i la passió per l’estudi de la llengua que parlem.

Amb la lectura del llibre, i d’algun dels correus que hem intercanviat aquests dies, he descobert que amb la Beatriz també tenim coses en comú: som, any amunt any avall, de la mateixa generació, i per tant compartim algunes vivències. Més enllà de les més generals vinculades a la nostra generació (el final del franquisme, la Transició…, que surten en el llibre), la Beatriz em parlava de música en un correu, i citava un fragment d’una cançó de Lluís Llach, “Laura”, que per mi no és una cançó qualsevol: és la cançó de bressol que li cantava a la meva filla.

I potser que comencem a parlar del llibre. Aquest Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), que té un subtítol una mica optimista, és un llibre difícil de classificar, des del punt de vista del gènere textual. Potser podríem dir que és un assaig, perquè a sota d’aquest nom hi caben textos molt heterogenis, però jo no diria que és un assaig. ¿Un llibre de divulgació? Potser sí, però no és el típic llibre de divulgació. En definitiva, aquest llibre és, primer de tot, una sorpresa, una sorpresa molt agradable. Per les coses que explica, per com les explica i pel format tan original que té.

A més de ser un llibre sobre el basc adreçat a catalanoparlants, Basc per a catalanoparlants és un llibre d’introducció divulgativa a la lingüística. Les autores comparen l’estructura de la llengua, de les llengües, amb un lego, però és que el llibre també és un lego: una combinació de moltes peces de mides i colors molt diferents. En el llibre hi ha lingüística general, conceptes bàsics, i també lingüística basca i catalana. Sobretot sintaxi i una mica de morfologia. En cada capítol la cosa va avançant i, dintre del caràcter introductori, es va complicant.

Comencem sabent que el basc, com el català (aquí, efectivament, les dues llengües s’assemblen), és una llengua pro-drop, o com es diu ara, “que segueix el paràmetre del subjecte nul”, és a dir, que té sovint oracions sense subjecte explícit. I també que el subjecte va davant del  verb, com en català. Però de seguida descobrim que quan entrem al sintagma verbal les coincidències generals s’acaben. Per dir-ho amb un exemple del llibre, per dir “(jo) he pensat en tu” en basc es diria (primer ho diré amb paraules catalanes) “(jo) tu-en pensat he”. En basc, “(nik) zugan pentsatu dut”. No hi ha preposicions, hi ha postposicions (zu-gan), i l’auxiliar i el verb també van al revés (pentsatu dut). La cosa es complica més, perquè el basc és una llengua ergativa (això té a veure amb les construccions inacusatives del català i altres llengües). Diríem que en basc a les oracions on el verb no té complements, el “subjecte” és equivalent, té el mateix cas, al complement directe de les oracions amb verb transitiu.

No continuaré amb la sintaxi, ni entraré en la morfologia, en la complexitat de la morfologia basca. No pas perquè no us vulgui avorrir, segur que us agradaria, sinó perquè no en sé prou i, a més, és qüestió que llegiu el llibre.

I un dels aspectes més originals del llibre és la manera com està teixit. En lingüística textual també fem metàfores, i diem que un text és un teixit. Doncs bé, a Basc per a catalanoparlants la manera com s’entrelliguen els diferents fils és molt original. Per exemple, per parlar dels constituents bàsics de l’oració, els arguments, es parla d’actors principals, i per parlar dels que poden no aparèixer-hi, els adjunts, d’actors secundaris. I d’aquí es passa a parlar de cinema basc i de cinema català.

Els datius es teixeixen amb la guerra civil i la postguerra, i amb la història familiar de la Beatriz en aquella època tan dura. Sempre penso que, sense gratar gaire, de la història familiar de cadascun de nosaltres se’n podria fer una pel·lícula, o una obra de teatre, o un conte, o una novel·la. Ella ens fa una narració preciosa de la seva. I aquí surten l’Obaba de Bernardo Atxaga, la Sinera d’Espriu, la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (aquesta novel·la forma part de la meva història personal). I jo a totes aquestes obres hi afegiria, parlant de narrativa basca, no sé si la Beatriz i l’Anna hi deuen estar d’acord, el Bilbao – New York – Bilbao de Kirmen Uribe.

Entre altres personatges principals, la Beatriz explica com va viure aquella època, la de la guerra i la postguerra, Koldo Mitxelena, que després va ser un dels lingüistes més importants que ha tingut l’estudi del basc. I també ens parla d’afusellaments, i del bombardeig de Gernika. I un veí de casa, a Ulldemolins, el poble del Priorat d’on era el meu pare, era a Gernika el dia del bombardeig com a soldat republicà. Tot queda teixit. Però encara hi ha més: els poemes i cançons que reprodueix la Beatriz en aquest capítol del llibre els ha traduït la Maria Cabrera, també exalumna, i ara professora del nostre Departament.

La Beatriz i l’Anna parlen d’experimentadors, concepte semàntic que està estretament vinculat a la sintaxi. I si parlem d’experimentar ens és molt fàcil parlar també de l’escola. Aquí a Catalunya el model lingüístic de l’àmbit educatiu és de primera importància, i a Euskadi també. La Beatriz ens explica la seva història lingüística més personal. Com els seus pares, que no parlaven basc, no només li van transmetre la seva pròpia llengua, el castellà, sinó també la de la terra on vivien, el basc. I això ho van fer portant-la a una ikastola, cosa que als anys seixanta no era fàcil, perquè les ikastoles eren projectes sortits d’iniciatives individuals i havien d’esquivar la clandestinitat. Parlant de la seva immersió en el basc, a la ikastola i als caserius on anaven als estius, la Beatriz ens transmet alguns dels records, contes i històries d’una infantesa feliç; per exemple, l’esquarterament d’un besuc a classe. Però malauradament, el llop també hi apareixia de tant en tant. En forma de Procés de Burgos, per exemple. I des del punt de vista de la lingüística, això dels experimentadors i els datius ens permet fer un altre pont bonic entre basc i català que s’explica en el llibre: el verb cridar en basc és deitu, i a més del significat bàsic també té el de ‘telefonar’. Igual que passa en algunes varietats del català, com ara l’eivissenc.

Tots sabem que el basc té una certa variació dialectal. Al llibre aquesta qüestió s’introdueix en els últims capítols, justament quan es parla del procés d’unificació del basc, dels procés d’estandardització de la llengua, de les dificultats que comportava reduir la variació, dels criteris que es van aplicar, i de la importància que va tenir aquest procés, que també es remunta als anys seixanta, per a la recuperació d’una certa normalitat en l’ús de la llengua. I el llibre s’acaba fent-nos venir gana: de les barres de pintxos a les estrelles Michelin que tant abunden en la cuina basca… i en la catalana.

Les estructures de datiu que no formen part del basc unificat, del batua, ens porten, al llibre, a un altre àmbit de la lingüística: la distribució dels diferents registres, que els nostres estudiants, els de totes nosaltres, no sempre tenen clara: el col·loquial, on surten aquestes variants dialectals i altres, per als usos informals, i l’estàndard, el batua, per a les exposicions orals a classe, per exemple. Quan arribem al final del llibre, doncs, hem anat més enllà dels límits de l’oració i les autores ens han acabat parlant de variació funcional i de registres, un àrea apassionant de l’estudi de les llengües.

Heu tingut sort que us havia de parlar del llibre, perquè si no us hauria pogut parlar d’altres aspectes, més personals, de la meva fascinació per la llengua basca i de la meva estima per Euskadi. De la primera consciència de la diferència, dels primers contactes amb els bascos com un poble diferent: el “Josechu el vasco” del TBO, que els que ja teniu una edat potser recordeu (ple de tots els tòpics, com és fàcil d’imaginar); de l’època escolar en què ens feien estudiar “las regiones y provincias españolas” i vam descobrir (ni el franquisme ho va poder impedir) que “las provincias vascongadas” no eren com les altres: el nom de la província no coincidia amb el de la capital, com acostumava a passar, i no tots eren noms en castellà, per molt que ens ho volguessin fer creure. Allà passava alguna cosa…

Tampoc us he parlat dels meus petits contactes amb la música basca: dels concerts conjunts del cor Fontana de Barcelona amb el Luberri Abesbatza de Donostia i les cançons en basc que hem cantat tots junts, a Donostia i a Barcelona (“Maitia nun zira” i “Agur jaunak”), ni de les cançons de Mikel Laboa que més m’agraden: “Txoria txori”, l’ocell, i “Gure hitzak”, les nostres paraules. Ben mirat, però, parlant del llibre Basc per a catalanoparlants, us he parlat de les nostres paraules, les basques i les catalanes, les de tots nosaltres. Eskerrik asko, mila mila esker, benetan, moltes, moltíssimes gràcies, de debò, per haver-me donat l’oportunitat de viure aquesta experiència. Haver-me, amb cas datiu, tant en basc com en català.




.

23 de nov. 2016

ortografia i gramàtica

Un parell d'apunts breus sobre els retocs de l'ortografia i la nova gramàtica normativa, que s'ha posat a la venda avui:

A la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB, hem fet un document que recull les principals novetats de l'ortografia. Si us interessa, el podeu descarregar aquí, al Dipòsit Digital de la UB.



La gramàtica tot just ha arribat a la taula del despatx, però mentre la comencem a obrir i a llegir, ens pot ser útil llegir la notícia que s'ha publicat avui mateix al web de l'IEC. Hi trobareu un record per Joan Solà, que va ser un dels directors de l'obra. Avui tots el recordem d'una manera especial.


10 de nov. 2016

el fons Joan Solà, a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona

El fons bibliogràfic de Joan Solà ja és a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona. Així ho explica aquest apunt del blog de la Biblioteca. A l'apunt també hi podreu veure les fotos de la ubicació original, al despatx de Solà, que va fer Oriol Miralles per a la Biblioteca de Catalunya (aquí sota en teniu una).

Els primers volums catalogats ja es poden consultar, però el fons consultable anirà creixent a poc a poc. Podrem anar veient com creix fent una cerca al catàleg amb les paraules clau "Fons Joan Solà".


La família va donar l'arxiu personal de Joan Solà a la Biblioteca de Catalunya, i també està en procés de selecció, classificació i catalogació.

27 d’oct. 2016

monogràfic d''Infomigjorn' dedicat a Joan Solà

Avui fa sis anys que va morir Joan Solà, i coincidint amb aquest aniversari  el butlletí digital sobre la llengua catalana Infomigjorn li ha dedicat un número monogràfic. Hi trobareu una selecció de textos seus i també l'article que li va dedicar Jordi Cornudella l'endemà de la seva mort.

Podeu llegir i descarregar el monogràfic en aquest enllaç. Espero que us interessi!






Divendres passat Gemma Rigau va parlar de Joan Solà a propòsit de la nova gramàtica normativa. Aquí teniu un resum del que va dir.

Ara fa un any vam recordar Joan Solà des del digital Catorze. Altres aniversaris, aquí i aquí.

I aquest any, a Catorze, el recorden d'una manera molt emocionant.







24 d’oct. 2016

Gemma Rigau parla de la GIEC

Divendres passat, 21 d’octubre, Gemma Rigau va parlar, en una intervenció breu però molt clara i interessant, de “La nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC” a la primera sessió de les Jornades que la Secció Filològica de l’IEC va fer a l’Hospitalet de Llobregat. Miraré de resumir el que va explicar amb la màxima fidelitat possible.




La nova Gramàtica de la llengua catalana [esmentada en aquest resum com a GIEC], que sortirà publicada en paper a finals de novembre, substituirà la gramàtica normativa vigent, la de Pompeu Fabra del 1918. Totes dues gramàtiques, com totes les gramàtiques, són fruit del seu temps i reflecteixen l’estat de la lingüística en la seva època. La nova gramàtica respecta la tradició però té en compte tot el coneixement que hem acumulat al llarg d’aquests anys. Concep la prescripció a partir de la descripció i està en deute, entre altres obres però d’una manera especial, amb la Gramàtica del català contemporani.

La gramàtica normativa vigent és una obra d’autor: la va escriure Pompeu Fabra i la va editar l’IEC; la GIEC, en canvi, és una obra institucional i fruit del consens, el resultat d’un procés d’elaboració en què han participat moltes persones. Els redactors o ponents (Joan Solà, Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya) van elaborar els informes i capítols inicials amb l’ajuda de l’Oficina de Gramàtica, i després els van anar debatent primer a la Comissió de Gramàtica i després en el ple de la Secció Filològica. Al final, tota l’obra va ser aprovada pel ple de la Secció Filològica, i posteriorment va ser ratificada pel ple de l’IEC.

La GIEC també és una obra participativa. Paral·lelament al procés anterior, es va demanar a experts universitaris i no universitaris que emetessin informes i dictàmens sobre els diferents capítols (dos o tres per capítol). I en els últims mesos també s’han escoltat les propostes de l’Acadèmia Oberta, formada per membres de la Secció Filològica i lingüistes de mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i divulgadors de la llengua.

La GIEC se centra en els aspectes gramaticals. No inclou, doncs, l’ortografia, que es publica a part. Està formada per 35 capítols, dels quals 5 són de fonètica i fonologia, 7 de morfologia i la resta, 23, de sintaxi (unes 1.500 pàgines en total). El predomini clar de la sintaxi en aquesta obra s’explica pel fet que és l’aspecte en què més s’ha avançat en els últims anys. Les explicacions sintàctiques, a més, es completen amb aspectes semàntics i pragmàtics.

El català és una llengua amb una variació dialectal rica, també en la sintaxi. La GIEC inclou tant els trets compartits per les cinc grans àrees (central, baleàric, septentrional, nord-occidental i valencià) com alguns trets diferencials, i també fa referència a l’alguerès.

De fet, Pompeu Fabra ja admetia formes dobles a la seva gramàtica normativa en casos com els dels possessius tònics: meva-meua, teva-teua… Ara això també s’aplicarà a la sintaxi.

La nova gramàtica també té en compte la variació funcional: concep la norma d’una manera flexible, de tal manera que quan és pertinent orienta l’usuari sobre la forma més adequada segons el registre. Per exemple, la combinació del pronom de datiu singular (li) amb el pronom en es resol de la manera següent: “Totes dues combinacions, li’n i n’hi, són acceptables, però en els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb li”: “En Pau volia més arròs i li’n/n’hi vaig posar dues cullerades”.

No estem acostumats a orientacions normatives flexibles. És més fàcil ser professor de llengua, fins i tot pot semblar més fàcil escriure, amb una distinció més simple entre formes i estructures correctes i incorrectes.

Fabra, a la gramàtica del 1918, tampoc s’allunyava d’aquest plantejament flexible. La combinació de pronoms de més amunt la resolia de la manera següent (§ 56): “El llenguatge parlat (Barcelona) usa n’hi com a combinació del pronom en o ne amb l’adverbi hi i com a combinació del pronom en o ne amb el datiu li, reemplaçat per hi. En el primer cas n’hi és correcte; en el segon cas és preferible li’n o li n’”. I quan parlava dels “numerals i quantitatius indefinits”, observava (§ 68): “En el llenguatge parlat no és rar de donar als mots prou, massa i força els plurals prous, masses i forces, sobretot en el cas en què no van adjunts a un substantiu. Ex. : Vols més llibres? No, ja en tinc prous. | No inviteu ningú més : ja som masses. | Ja n’has menjat forces?”.

La Secció Filològica prepara, sota la direcció de M. Josep Cuenca, una Gramàtica essencial de la llengua catalana basada en la GIEC, que contindrà un glossari, quadres, esquemes i remissions a aquella. Es publicarà en línia pròximament, potser el 2018.

Per acabar:

Joan Solà deia i repetia que la gramàtica prescriptiva és una eina important per a l’enfortiment i la cohesió de la llengua, però que per si mateixa no en garanteix la supervivència. La norma, ens diu Solà, és simplement un instrument que ens ajuda a desplegar una llengua viva i activa.”

Pompeu Fabra, l’any 1924 (a L’obra de depuració del català), sis anys després de la publicació de la primera gramàtica normativa, deia:

“És cert que no totes les innovacions proposades compten encara amb l’assentiment general: moltes són discutides, algunes àdhuc asprament combatudes. No havem, però, de doldre’ns que les innovacions trobin una certa resistència a llur admissió: no sempre seran encertades, i una crítica d’elles és necessària a fi que solament triomfin les que efectivament impliquin una millora, i encara una millora que sigui viable.”



Nota

Aquest text es va publicar inicialment al digital Lliure i Millor el 24 d'octubre del 2016.


19 d’oct. 2016

convocatòries diverses de lingüística catalana i un repicó

Per a les pròximes setmanes, l'agenda d'activitats relacionades amb la lingüística catalana està una mica atapeïda. Aquí en teniu unes quantes, per si us poden interessar:

Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a l’Hospitalet de Llobregat (inclou una ponència de la professora Gemma Rigau sobre la nova gramàtica normativa; a l'enllaç, el programa complet)


Com funciona l'Optimot? Consells avançats per a professionals de la llengua, organitzat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.


Gramatica basica der occitan aranés, organitzat pel Comissionat per a Multilingüisme i el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB.


"El runner que escrivia haikus i devorava xauarmes: de llengua i terminologia", conferència de Xavier Fargas (Termcat) a l'acte d'inauguració de curs del grau de Filologia Catalana de la UB.


CLUB-24: La promoció de l’ús de la llengua des del sistema educatiu: realitats i possibilitats, organitzat per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB.


Novetats de la Secció Filològica en matèria de normativa: Gramàtica de la llengua catalana i Ortografia catalana, organitzat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.


Llengua i empresa. Dades i arguments, organitzat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.




El repicó: els materials docents de l'assignatura Sociolingüística Catalana de la UOC, en obert.





.

1 d’oct. 2016

més sobre les novetats en ortografia i gramàtica


Avui El Punt Avui publica aquesta notícia sobre les novetats que va anunciar la Secció Filològica de l'IEC aquí. Hi dic alguna cosa, per si us pot interessar.




.

25 de set. 2016

¿de qui parlem quan parlem de l'audiència?

Dies enrere vaig explicar com les nocions de parlant i d’oient són una mica més complexes del que pot semblar a primer cop d’ull. I en el segon text deia que en un altre moment parlaríem d’un tipus específic d’oient: l’audiència. Som-hi.


Normalment parlem d’audiència (fora de l’àmbit judicial) quan depassem l’esfera privada i ens situem, en graus diferents, en un àmbit de comunicació públic. Integrant aquest concepte en el format de recepció de Goffman (vegeu el segon dels textos enllaçats més amunt), podem dir que es tracta d’un tipus de participant que en principi està ratificat, i que en bona part dels casos, a més, està format per un conjunt de destinataris directes dels enunciats emesos per l’enunciador, ja que es pot considerar que aquest s’hi dirigeix directament i, per tant, que els interpel·la. És el cas, per exemple, en la comunicació oral, de la classe magistral, la conferència, els informatius de ràdio i televisió, i els mítings polítics. En altres casos, com els debats i les entrevistes de ràdio i televisió, la interpel·lació directa a l’audiència alterna amb la interpel·lació mútua que es fan els participants en el diàleg que és propi d’aquests gèneres. En aquests darrers casos, doncs, l’estatus participatiu de l’audiència és el de participants ratificats que en determinats moments de l’esdeveniment comunicatiu són destinataris directes dels enunciats i en altres moments, destinataris no interpel·lats. En el cas de la ficció dramàtica, l’audiència no és, en general, interpel·lada directament. És el que passa a les representacions teatrals, però també, encara més, al cinema i en la ficció emesa per ràdio i televisió —tret, en tots aquests gèneres, de les produccions més o menys innovadores que inclouen la interpel·lació directa als espectadors. Alguns gèneres radiofònics i televisius no ficcionals, d’altra banda, admeten una audiència en directe i una altra de diferida en l’espai. Totes dues poden ser interpel·lades o no, però l’enunciador només pot percebre directament les reaccions de la primera.

El que diferencia l’audiència de la resta de participants és el fet que es tracta de persones que no poden assumir el rol d’enunciador, o que si ho fan és sempre d’una manera que es pot considerar secundària en relació amb el participant o els participants que l’assumeixen primàriament. La seva funció principal com a participants en l’esdeveniment comunicatiu és la d’escoltar. Malgrat això, quan l’espai és compartit les persones que constitueixen l’audiència poden interactuar no verbalment, per mitjà de gestos que expressen aprovació o, més rarament, desacord.

¿Quan adopten el paper d’enunciadors, els participants que constitueixen l’audiència? Doncs poden fer-ho, per exemple, en el torn de preguntes que s’obre al final d’una conferència, durant les intervencions dels estudiants en una classe magistral, en el torn obert de paraules —el terme mateix ja suggereix un canvi en els rols dels participants— que es troba en l’ordre del dia de diversos tipus de reunions i assemblees, i durant les intervencions del públic que constitueix l’audiència radiofònica i televisiva, que participen en els programes per diversos mitjans (en directe, per telèfon o, cada vegada més, per les xarxes socials d’internet, com Facebook i Twitter). En molts casos, a més, la disposició de l’espai situa els participants que actuen com a enunciadors primaris en un lloc prominent, i l’audiència agrupada i separada clarament d’ells.

¿I quantes persones calen, perquè hi hagi audiència? Normalment, l’audiència està formada per un grup relativament nombrós de persones, però de fet no es tracta d’un tret que resulti necessari a l’hora de caracteritzar-la, ja que al capdavall també pot estar formada per només una o dues persones, sempre que escoltin sense prendre la paraula.

Tal com l’hem caracteritzat, el concepte d’audiència es pot estendre a la comunicació escrita, de tal manera que s’hi pot incloure el concepte de lector, o de públic lector, aplicat a qualsevol discurs escrit que tingui una projecció pública i que vagi adreçat a un nombre indeterminat de destinataris, més o menys perfilat. En l’àmbit privat, poques vegades es pot parlar d’audiència en la comunicació escrita: la possible jerarquia entre participants, en la interacció quotidiana rarament provoca situacions com les que hem descrit per a l’audiència dels esdeveniments comunicatius públics, tant orals com escrits. I d’altra banda, les notes personals, les cartes i els missatges de correu electrònic personals, o de Whatsapp, posem per cas, constitueixen sovint un tipus de comunicació interactiva, en què els diferents “torns” es van adoptant d’una manera més o menys immediata o més o menys diferida; aquest tipus de situació no inclou, en principi, un tipus de participant equiparable al concepte d’audiència tal com l’hem definit.

En tota la comunicació diferida, de fet, la frontera entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats sol ser difusa. En publicitat i en els mitjans de comunicació de masses es parla sovint d’audiència potencial, concepte que es pot relacionar amb el de destinatari directe; i en àmbits diversos, es pot parlar de diferents subgèneres en funció del tipus de destinatari (programació infantil, literatura infantil i juvenil, llibres i documentals televisius de divulgació científica…).

Vegem ara exemples de diferents menes d’audiència.

En aquesta entrevista (exemple 1) que fa Xavi Coral a Carles Francino en el programa Divendres (a partir del segon 55), s’hi poden veure bona part de les característiques anteriors. Hi ha els dos participants que alternen els rols d’enunciador i de destinatari directe, i també tres nivells d’audiència que són tots destinataris en principi no interpel·lats del diàleg que s’estableix entre ells dos: el públic que va assistir al programa en directe, al plató; el que el va veure, també en directe, per televisió; i el que el pot veure ara pel Youtube. I encara cal afegir-hi els participants per Facebook i Twitter.



En altres gèneres, l’audiència és el destinatari directe dels enunciats emesos per l’enunciador, i així es manifesta lingüísticament. A l’exemple (2), corresponent a una classe magistral d’un professor universitari, les formes de segona persona del plural seleccionen el conjunt de destinataris, els estudiants que hi assisteixen.

(2) Està clar que per Kipling els espanyols no eren blancs, ¿eh? I és una consideració que la podreu sentir, que la podríeu sentir repetida, amb bastanta, amb bastanta facilitat, per gent que doncs tenen menys melanina a la pell encara que nosaltres. Perquè, com sabeu, el color és un color que depèn estrictament de la melanina, que permet una certa resistència al sol.
En l’àmbit de l’escrit, en els manuals acadèmics, com a l’exemple (3), hi trobem les interpel·lacions als lectors en segona persona del plural de l’imperatiu (expressades gràficament per mitjà de l’abreviatura que sol utilitzar-se en aquest gènere).

(3) Veg. Solà (1994: 242).

Finalment, el manual a què correspon l’exemple de (4) (El sistema polític de Catalunya, editat per Miquel Caminal i Jordi Matas) tanca la introducció amb un apartat titulat explícitament “Els destinataris d’aquest llibre”, en què es descriu el públic lector en què pensen els editors i els autors, de manera que aquesta audiència potencial es pot considerar un tipus d’enunciatari ratificat pels enunciadors. La descripció s’inicia d’una manera prou explícita perquè puguem parlar de destinataris directes, però acaba d’una manera prou difusa perquè es faci evident, una vegada més, la gradualitat de la distinció entre aquesta categoria i la dels destinataris no interpel·lats o, fins i tot, la dels participants no ratificats.

(4) S’ha pensat especialment en els estudiants universitaris dels ensenyaments de Ciència Política, Dret, Gestió i Administració Pública, Sociologia i Economia, però l’obra també pot interessar a tota persona que tingui responsabilitats públiques en la política i en les administracions, i lògicament, a tot ciutadà o ciutadana que vulgui aproximar-se al coneixement acadèmic de la política i el govern de Catalunya.


En definitiva, es pot dir que l’audiència és un tipus de participant que, dintre de la categoria d’enunciatari, pot assumir, com a participant ratificat, tant el rol de destinatari directe com el de destinatari no interpel·lat, i només rarament el d’enunciador. Pel que fa als participants no ratificats, només en la mesura que algú veu un programa o llegeix un text publicat que no estava pensat per a ell es pot arribar a considerar que l’audiència ocupa la categoria d’oient potencial (no previst per l’enunciador), i més rarament encara, d’espia, si ho tenia prohibit.


Notes

1. Aquest text és la continuació dels que tracten de l'enunciador i de l'enunciatari, que trobareu en aquest mateix blog, i es va publicar el 25 de setembre passat al digital Lliure i Millor.

2. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre el concepte d’audiència, i també algun exemple més. I als annexos, la referència completa dels exemples (2) i (4).





.



15 de set. 2016

notícies de la nova gramàtica normativa

Ahir van començar els actes de celebració del 40 aniversari del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (per molts anys!). A l'acte d'inauguració, la presidenta de la Secció Filològica de l'IEC, la professora M. Teresa Cabré, va anunciar que la nova gramàtica normativa sortiria publicada el 23 de novembre (moltes gràcies, Andreu Sentí i Eloi Bellés, per difondre-ho i fer-m'ho arribar!). Així es diu també en el web d'alguna llibreria de Barcelona (moltes gràcies, Montse Sendra, pel mateix motiu!).

Una de les fotografies de l'acte (la que teniu a la dreta, difosa per Twitter per Andreu Sentí, també) mostra alguns dels principals canvis que es faran a l'ortografia. Els tres primers canvis demanen una mica més d'explicació per saber-ne l'abast, el quart és ben clar, i el cinquè aclareix una qüestió que ens havia deixat intrigats fa un parell de mesos.

El 29 de juny es va reunir l'Acadèmia Oberta, que agrupa membres de la Secció Filològica de l'IEC amb lingüistes de mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i divulgadors de la llengua. A la crònica del Butlletí de l'Institut d'Estudis Catalans, publicada al juliol, es comenta que la nova Ortografia (que sembla que es publicarà separada de la Gramàtica de la llengua catalana) inclourà "la reducció notable de l’ús de l’accent diacrític per a facilitar-ne l’ús, fins a reduir-lo a catorze paraules". Però ens vam quedar sense saber quins eren aquests catorze casos (de paraules afectades n'hi ha unes quantes més). Ara, la foto de l'acte d'ahir ens ho aclareix.

Quan entri en vigor la nova Ortografia, només es distingiran per mitjà de l'accent diacrític els casos següents:

bé                           be
déu                        deu
és                           es
mà                         ma
més                       mes
món                      mon       
(Joan Soler Bou, de l'IEC i professor del nostre Departament, em confirma que el mós - mos de la diapositiva és un error. Gràcies, Ciceró Pascual, per haver-m'hi fet fixar, i gràcies, Joan, per l'aclariment!)
pèl                         pel
què                        que
sé                           se
sí                            si
són                        son
té                           te
ús                          us
vós                        vos

Mentre esperem que es publiquin aquestes dues obres, ja podem anar escalfant motors...























22 d’ag. 2016

¿de qui parlem quan parlem de l'oient?

Fa uns dies, en aquest text, vam veure com la noció de parlant era més complexa del que podria semblar a primer cop d’ull, i vam situar l’estudi d’aquesta qüestió dins del camp d’estudi de la pragmàtica. Avui, ja situats dins d’aquest marc, veurem que amb la noció d’oient passa una cosa semblant però no ben bé igual.


De l’oient monolític a un enunciatari que es descompon

És ben obvi que sentir un enunciat no significa necessàriament ser-ne el destinatari directe, i en canvi estem acostumats a parlar, i a sentir a parlar, de l’oient com si el llenguatge verbal anés sempre adreçat a qualsevol persona que hi pugui tenir accés. Les distincions que va establir Goffman (1981) en relació amb el que ell anomena format de recepció del discurs permeten desglossar aquesta noció genèrica d’oient en els diversos tipus de receptors que es poden trobar en un esdeveniment comunicatiu. D’aquesta manera se n’obtenen dos grans tipus, que al seu torn es divideixen en dos subtipus més.

A diferència de l’enunciador, en el qual les diferents categories poden ser assumides per un sol participant o per diversos, les categories que trobarem quan descompondrem la noció d’oient corresponen a maneres diferents de rebre un determinat enunciat, que en cada instant de la recepció no són combinables entre si, tot i que els espais de frontera no sempre són nítids.
A la taula següent, que comentarem tot seguit, s’hi pot trobar la classificació dels components del format de recepció, amb el nom en català i en anglès, juntament amb els trets bàsics que els caracteritzen, tal com els va establir Goffman:





ENUNCIATARI (O FORMAT DE RECEPCIÓ)
(reception framework)


PARTICIPANTS RATIFICATS
(ratified participants)

PARTICIPANTS NO RATIFICATS
(bystanders)


DESTINATARIS DIRECTES
(addressed recipients)

• interpel·lats
  (addressed)
• acceptats
  (ratified)
• percebuts
  (known)

DESTINATARIS
NO INTERPEL·LATS
(unaddressed recipients)



• acceptats

• percebuts

OIENTS POTENCIALS
(overhearers)






• percebuts

ESPIES

(eavesdroppers)

Es pot establir una primera divisió entre els participants ratificats, acceptats a l’esdeveniment comunicatiu, i els no ratificats, que no hi estan acceptats. Els participants ratificats formen part del grup que protagonitza l’esdeveniment comunicatiu, i això es reflecteix tant en la disposició física de les persones, que varia segons cada esdeveniment, com en el seu comportament no verbal (gestualitat manual i corporal, mirada…). El discurs produït per l’enunciador, d’altra banda, els concerneix a tots d’una manera o altra. Els participants no ratificats només són, en principi, testimonis o espectadors d’un esdeveniment comunicatiu del qual estan exclosos, una circumstància que no és pas excepcional, sinó que es dóna sovint en les interaccions quotidianes (¿no heu escoltat mai una conversa aliena, quan sou al tren, al metro o a l’autobús?).

En el grup dels participants ratificats es pot distingir encara entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats. El primer grup està format per una o diverses persones i inclou els participants que l’enunciador selecciona, entre un conjunt més ampli d’interlocutors quan és el cas, com a parella o grup principal a qui interpel·la per mitjà dels enunciats que emet i a qui adreça el que diu. Les marques lingüístiques que permeten identificar aquest primer tipus de participant ratificat són, entre altres, les formes de segona persona, els vocatius, les interjeccions i les modalitats oracionals imperativa i interrogativa. També hi contribueixen alguns recursos no verbals, com ara la mirada i l’orientació del cos.

Tot i que l’enunciador no els adreça directament els seus enunciats, els destinataris no interpel·lats comparteixen l’esdeveniment comunicatiu amb els anteriors, i de fet poden adoptar la categoria d’enunciadors o de destinataris directes en qualsevol moment.

Entre els participants no ratificats, cal distingir els oients potencials, la presència dels quals és percebuda per l’enunciador, i els espies, que són uns intrusos “il·legals”, que escolten o llegeixen un missatge d’amagat, sense que l’enunciador en sigui conscient.

Els deures —entesos en termes de norma social— dels diferents tipus de receptors són ben diferents: mentre que els participants ratificats han d’escoltar i donar mostres d’interès pel que es diu, els oients potencials no només no estan obligats ni a escoltar ni a interessar-se pel que es diu, sinó que, al contrari, han de mostrar d’una manera manifesta que, malgrat la seva presència, el que passa en l’esdeveniment comunicatiu no els interessa en absolut. En català, aquesta actitud es pot fer explícita per mitjà de fórmules del tipus: “Feu, feu… / Parleu, parleu… Jo, com si no hi fos…”. Pel que fa als espies, per definició escolten i s’interessen pel que es diu sense que l’enunciador en tingui coneixement, i al capdavall el que fan és transgredir la norma social que valora negativament la intrusió en els afers (comunicatius) dels altres.

Tot i que les definicions precedents poden suggerir que parlem de categories de participació discretes i clarament distingibles, l’anàlisi de mostres de parla reals fa veure de seguida que es tracta de categories que, fins i tot si s’apliquen a seqüències breus dins d’un esdeveniment de parla, configuren un format de recepció que és alhora fluid, perquè les fronteres que separen les diferents menes de receptors no són netes, i fluctuant, perquè les categories en què es poden incloure les persones implicades en la interacció poden modificar-se de manera continuada durant el seu desenvolupament. Aquesta inestabilitat afecta tant la distinció entre participants ratificats i no ratificats, com, dintre dels primers, la distinció entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats i, dintre dels segons, la distinció entre oients potencials i espies. A l’hora de descriure el funcionament de la interacció és preferible, doncs, la idea d’una jerarquia de destinataris, en termes de grau més que no pas de natura, que es fa més necessària com més nombrós és el col·lectiu de participants: en una interacció amb tan sols dos participants, tots dos són, en principi, ratificats mútuament, i alhora se seleccionen l’un a l’altre com a destinataris directes dels enunciats emesos. El pas de dos a tres participants ja diversifica les possibilitats, i el pas de tres a quatre ja fa possible la divisió del grup en dues converses separades o l’aparició de subconverses de diferents tipus.

Vegem ara algun exemple que permeti il·lustrar alguna d’aquestes distincions.

Començarem comentant breument diversos fragments extrets d’una conversa entre cinc participants ratificats (el pare, REP; la mare, LAU; dues filles, MMA i DIT, i el fill, ROM) que transcorre durant un sopar familiar. Els exemples posen en evidència el caràcter fluid i fluctuant de les dues categories de participants ratificats durant la interacció.

El primer fragment, reproduït a (1), exemplifica una de les situacions més senzilles, en què l’enunciador selecciona el destinatari directe del seu enunciat per mitjà de les marques lingüístiques que permeten fer-ho d’una manera més explícita: les formes de segona persona del singular, el vocatiu i la modalitat oracional interrogativa; a més, el segon torn de parla d’aquest parell adjacent és reactiu, i el destinatari directe del primer és, doncs, l’enunciador del segon.

(1) LAU:    ¿TuMarta, vols una patateta?
      MMA: No.

En el fragment de (2), en canvi, una de les filles, MMA, selecciona el seu pare, REP, com a destinatari directe de la pregunta que fa, també per mitjà d’un vocatiu (papa) i de diverses formes de segona persona del singular i la modalitat interrogativa; però, malgrat això, la mare, LAU, que és un dels destinataris no interpel·lats de l’enunciat, s’avança a REP i respon per ell, que tot seguit també respon, confirmant la resposta de la seva dona. El fet de ser el destinatari directe de la pregunta no ha garantit, en aquest cas, la presa del torn reactiu en primer terme per respondre-hi d’una manera immediata.

(2) MMA:  Papa, ¿tu em pots tenyir uns pantalons de color lila?
      LAU:   No, Marta.
      REP:    No, xata.

En el tercer fragment, el de (3), els destinataris directes de la pregunta que fa l’altra filla, DIT, només poden ser els que aquell mateix dia han parlat amb l’àvia de la família, d’acord amb el que contingut de la pregunta i els coneixements compartits pels participants. Un d’ells, LAU, la mare, és qui respon. D’altra banda, és molt probable que DIT s’adreci als destinataris directes de la pregunta també amb la mirada.

(3) DIT:   ¿Què us ha dit, l’àvia, quan li heu preguntat si li va agradar El vicari d’Olot?
      LAU:  Ntx, ha fugit d’estudi.
      DIT:   ¿Sí?
      ROM: No et podia dir que sí.

Vegem, per acabar, un gènere escrit monologat: la carta personal. En aquest gènere, el destinatari directe és definit per mitjà del vocatiu inicial (fins al punt que està convencionalitzat com una de les parts en què es disposa el text) i molt sovint per les marques de segona persona i altres estratègies. Així es pot veure a l’exemple de (4), format pel text sencer d’una carta de condol que té dues persones com a enunciadores (no sabem com s’han repartit els papers d’animador i autor; el de responsable l’assumeixen totes dues firmant la carta) i dues més com a destinatàries directes.

(4) 1. Set. 2000

               Estimats Alba i Serafí:
               Tard, però encara més trist, vam rebre el cop de la mort de la vostra mare. Conegudes les circumstàncies en les quals tot va ocórrer, i la notícia, tan sobtada, vàrem restar molt impressionats.
               Recordem la mare com una persona extraordinària, amb la que teníem converses tan riques i profundes, i compartíem moltes coses. La trobarem a faltar en els “arrossos” de Can Verdú i sempre.
               Estimats, us enviem una gran abraçada, plena d’afecte i condol.

                                                                          Juan Carlos i M. Remei


Un altre dia parlarem d’un tipus específic d’enunciatari: l’audiència.


Notes

1. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa del llibre de Goffman.

2. Els exemples (1-3) són extrets del COC-UB (Corpus Oral Col·loquial), que forma part del CCC-UB (Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona). L’exemple (4) forma part del corpus de la meva tesi doctoral, que es pot trobar aquí (annexos).

3. Aquest text  es va publicar fa dues setmanes al digital Lliure i Millor.

Noia llegint una carta,
de Johannes Vermeer
(Creative Commons)


15 de jul. 2016

¿de qui parlem quan parlem del parlant?

Es pot dir que en la lingüística contemporània l’interès pels participants en la comunicació arrenca amb Roman Jakobson. Partint de precedents com el de Karl Bühler i molt influït pels plantejaments de l’Escola de Praga, de la qual formava part, Jakobson va començar a estudiar el llenguatge verbal humà com un mitjà de comunicació i va desenvolupar la teoria de les funcions del llenguatge (1960), que la majoria de nosaltres ja vam estudiar a l’escola (a partir de la generació del BUP, diria). En aquest marc, Jakobson va incloure, com se sap, l’emissor i el receptor entre els elements que intervenen en el procés comunicatiu.

Anys més tard, ja als anys setanta, partint de la distinció de Jakobson, els participants també es van incloure en els estudis de base etnogràfica: el model de Dell Hymes es pot resumir amb l’acrònim SPEAKING, format en anglès a partir dels termes situation, participants, ends, acts, key, instrumentalities, norms i genre (situació, participants, propòsits, actes, clau, instruments, normes i gènere). El mateix Hymes ja va plantejar que la distinció entre parlant i oient (o entre emissor i receptor) té al darrere, també en Jakobson, una visió simplificada de la comunicació, en què una persona, i només una, s’adreça a una altra, i només a una altra, i a més ho fa de manera unidireccional, sense interacció, i per parlar d’alguna cosa que no les inclou a cap de les dues.

El sociòleg nord-americà Erving Goffman, que va ser deixeble de Hymes, va desenvolupar un marc conceptual que conté, entre altres, les nocions de format de producció (production format, que es correspon amb la noció d’enunciador) i de format de recepció (reception format, que es correspon amb la noció d’enunciatari). Amb aquest marc pretenia anar més enllà d’aquesta visió simplificada dels participants i mostrar que en moltes interaccions comunicatives no es correspon amb la realitat. Tot seguit ens centrarem en la figura de l’enunciador.


Del parlant monolític a un enunciador que es descompon

Erving Goffman descompon la noció d’enunciador en tres components: l’animador (animator), l’autor (author) i el responsable (principal).

L’animador és qui posa la veu en la comunicació oral, qui fa treballar l’aparell fonador i tot el seu cos per a la producció física, sonora, de l’enunciat. Paral·lelament, en la comunicació escrita l’animador és qui posa les mans per produir físicament les lletres i els altres caràcters que constitueixen un enunciat expressat gràficament.

L’autor és qui codifica lingüísticament l’enunciat, qui selecciona les paraules i construeix les oracions que permeten verbalitzar el que es vol dir.

I el responsable és el càrrec o rol des del qual s’assumeix la responsabilitat del que es diu, el punt de vista que s’adopta en relació amb el que es diu. No es tracta tant d’un cos o d’una ment com d’una identitat social activada, d’una funció adoptada per l’individu com a membre d’un grup social amb el qual s’identifica o com a ocupant d’un càrrec. El responsable és el referent de les formes díctiques de primera persona, i en general de les diferents estratègies que tenen les llengües per referir-se a l’enunciador.

Cal dir que molt sovint els tres components coincideixen en una mateixa persona. Vegem, però, uns quants exemples en què no és així. (Goffman parla de canvi de footing, o posició, cada vegada que es modifica algun dels components que constitueixen l’enunciador.)

En el discurs reportat en estil directe la descomposició de l’enunciador en diferents categories participatives es fa ben evident. Tot i que l’animador és únic (qui posa la veu o qui escriu és la mateixa persona), hi trobem una doble enunciació: quan el responsable de l’enunciat citat no coincideix amb el de l’enunciat citant, coexisteixen dos responsables en el conjunt. I l’autor és el mateix o no en la mesura que les paraules reproduïdes coincideixen exactament amb les que s’havien dit anteriorment. L’exactitud no es requereix en contextos col·loquials, com el de (1), i per tant l’autor pot ser parcialment diferent, però sí en contextos jurídics o científics, com el de (2), en què l’autor del fragment citat es manté. En els exemples, els responsables estan indicats en negreta.

(1) [parla el Marc] La Júlia em va dir: “Ja agafo el cotxe jo”.

(2) Eulàlia Bonet (2002: § 10.3.3.3) constata que el català “no permet (com segurament cap altra llengua romànica) la combinació de dos pronoms de primera persona o dos de segona persona, encara que un sigui singular i l’altre plural”.       (Neus Nogué 2005)


En el fragment d’entrevista de (3) es pot veure com un mateix animador i autor pot canviar la categoria de responsable, el rol que assumeix, a mesura que parla. L’entrevistada, que és directora de cinema, al començament parla d’ella mateixa des del punt de vista de la seva professió, cosa que es fa explícita amb el verb dedicar-se a en primera persona del singular; tot seguit, aquesta responsabilitat professional es contraposa, per mitjà del connector en canvi, a una altra, la de “consumidora de productes culturals”, que es fa explícita amb el sintagma com a consumidora…, en combinació amb diverses formes díctiques de primera persona.

(3) ENTREVISTADA: A vegades penso que sóc una privilegiada, perquè em dedico a una cosa en què tinc prou criteri. En canvi, com a consumidora diríem en general, de cinema, de literatura, de música, de qualsevol cosa, no només quan estic a casa mirant la tele, sinó quan surto al carrer, també em trobo amb que se m’amaguen les coses interessants.                                  (fragment del COR-UB, no publicat)

Alessandro Duranti (1997) posa un exemple de descomposició de la noció de parlant en tres persones diferents, en què a més intervenen tant el canal oral com l’escrit: a l’Administració dels Estats Units, el secretari de Premsa del Govern federal (l’animador) llegeix els discursos escrits per algun dels escriptors de discursos de la Casa Blanca (l’autor) en nom del president (el responsable).

I per acabar, parlarem del discurs ficcional, en què el format de producció adopta unes característiques que són certament especials. Com en el discurs reportat directe, també s’hi dóna una situació de doble enunciació, però d’una naturalesa diferent: d’una banda, hi trobem la situació que està formada pel conjunt de la ficció, que té com a enunciador la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció (guionistes, autors literaris, etc.) i com a enunciatari, el públic espectador o lector; de l’altra, la situació constituïda per la ficció que es desenvolupa, que s’expressa en forma de diàleg entre els personatges, per mitjà d’una veu narrativa o per mitjà de la combinació de les dues estratègies. En la ficció no tenim un discurs citat dintre d’un altre discurs, sinó un sol discurs que funciona en dos nivells d’enunciació diferents. En una pel·lícula o una obra de teatre, per exemple, el desdoblament actor-personatge correspon a les dues situacions d’enunciació en què es pot descompondre el discurs ficcional: els actors són els animadors del text del qual és autor i responsable la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció; els personatges, al seu torn, poden trobar-se en la ficció en qualsevol de les situacions comunicatives i participatives que hem comentat.

Més enllà de la descomposició de la noció d’enunciador en aquests tres constituents bàsics, es poden fer distincions més complexes. Pensem, per exemple, com es pot complicar aquest esquema quan tenim textos redactats per diverses persones i firmats, o no, per totes; en les adaptacions de textos literaris per a infants o adolescents; o en els textos traduïts.



Notes

1. Erving Goffman va parlar de la descomposició de les nocions de parlant i oient en diversos treballs que va recollir posteriorment en el llibre Forms of talk (1981), especialment, en els capítols “Footing” i “Radio talk”.

2. Aquests estudis van tenir una influència decisiva en l’estudi posterior de la dixi de persona. Stephen C. Levinson, en el seu manual de pragmàtica (1983), va plantejar que la dixi de persona s’hauria d’estudiar, no pas a partir de la noció de persona gramatical, sinó a partir dels diferents rols que poden adoptar els participants en la comunicació. I pocs anys més tard (1988), dins d’una obra col·lectiva que estudia l’aportació d’Erving Goffman a la sociologia i a les ciències socials en general, el mateix Levinson va revisar les categories establertes per Goffman i va proposar un marc conceptual més complex, que preveu bona part dels casos de complicació que ens puguin venir al cap.

3. Des d’una tradició diferent, la de la teoria de l’enunciació, que es va desenvolupar en l’àmbit francòfon a partir de l’obra d’Émile Benveniste, Oswald Ducrot (1984) va esbossar un marc que tenia precedents en la concepció polifònica del discurs del rus Bakhtín i que, tot i que només tracta la fase de producció dels enunciats, és relativament propera als plantejaments de Goffman. Dins aquesta mateixa tradició, Catherine Kerbrat-Orecchioni (1990), partint de tots els autors anteriors, se centra en el format de recepció.

4. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa de les obres que he citat aquí.

5. Per una vegada, sembla que les llengües romàniques ho tenen més fàcil que l’anglès per trobar una paraula que permeti referir-se al conjunt del format de producció, enunciador (i al conjunt del format de recepció, enunciatari).

6. COR-UB: Corpus Oral de Registres de la Universitat de Barcelona. Podeu trobar els textos publicats aquí. El COR-UB forma part del Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CCC-UB).

7. Aquest text es va publicar fa dues setmanes al digital Lliure i Millor.




Foto (meva): veïns de Mequinensa llegint un conte de Jesús Moncada.
Barcelona, 7 de novembre del 2015. ¿Qui "parla", aquí?





Sílvia Pérez Cruz cantant “Vestida de nit” (lletra de Glòria Cruz i música de Castor Pérez), acompanyada a la guitarra per Lluís Bofill Hugas.¿Qui és l'autor, aquí?





.