28 de nov. 2016

'Basc per a catalanoparlants'

Divendres es va presentar a la llibreria Alibri de Barcelona el llibre Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s'assemblen tant), de Beatriz Fernández i Anna Pineda, i publicat per Voliana Edicions. Va ser un acte interessant, emotiu i fins i tot divertit.


Tot seguit trobareu el que vaig dir en la meva intervenció, lleugerament adaptat al nou context escrit.




Gure hitzak, les nostres paraules


Arratsalde on, bona tarda!

Primer de tot, eskerrik asko, moltes gràcies, a Beatriz Fernández i Anna Pineda per haver-me fet dos regals: l’oportunitat de llegir aquest llibre quan tot just acabava de sortir del forn i l’oportunitat de participar avui en aquesta presentació.

Abans de començar el llibre jo ja sabia que tenia coses en comú amb l’Anna: va ser alumna meva ja fa uns anys a la Universitat de Barcelona, i també ens uneix el país on vivim, i evidentment la llengua que parlem i la passió per l’estudi de la llengua que parlem.

Amb la lectura del llibre, i d’algun dels correus que hem intercanviat aquests dies, he descobert que amb la Beatriz també tenim coses en comú: som, any amunt any avall, de la mateixa generació, i per tant compartim algunes vivències. Més enllà de les més generals vinculades a la nostra generació (el final del franquisme, la Transició…, que surten en el llibre), la Beatriz em parlava de música en un correu, i citava un fragment d’una cançó de Lluís Llach, “Laura”, que per mi no és una cançó qualsevol: és la cançó de bressol que li cantava a la meva filla.

I potser que comencem a parlar del llibre. Aquest Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), que té un subtítol una mica optimista, és un llibre difícil de classificar, des del punt de vista del gènere textual. Potser podríem dir que és un assaig, perquè a sota d’aquest nom hi caben textos molt heterogenis, però jo no diria que és un assaig. ¿Un llibre de divulgació? Potser sí, però no és el típic llibre de divulgació. En definitiva, aquest llibre és, primer de tot, una sorpresa, una sorpresa molt agradable. Per les coses que explica, per com les explica i pel format tan original que té.

A més de ser un llibre sobre el basc adreçat a catalanoparlants, Basc per a catalanoparlants és un llibre d’introducció divulgativa a la lingüística. Les autores comparen l’estructura de la llengua, de les llengües, amb un lego, però és que el llibre també és un lego: una combinació de moltes peces de mides i colors molt diferents. En el llibre hi ha lingüística general, conceptes bàsics, i també lingüística basca i catalana. Sobretot sintaxi i una mica de morfologia. En cada capítol la cosa va avançant i, dintre del caràcter introductori, es va complicant.

Comencem sabent que el basc, com el català (aquí, efectivament, les dues llengües s’assemblen), és una llengua pro-drop, o com es diu ara, “que segueix el paràmetre del subjecte nul”, és a dir, que té sovint oracions sense subjecte explícit. I també que el subjecte va davant del  verb, com en català. Però de seguida descobrim que quan entrem al sintagma verbal les coincidències generals s’acaben. Per dir-ho amb un exemple del llibre, per dir “(jo) he pensat en tu” en basc es diria (primer ho diré amb paraules catalanes) “(jo) tu-en pensat he”. En basc, “(nik) zugan pentsatu dut”. No hi ha preposicions, hi ha postposicions (zu-gan), i l’auxiliar i el verb també van al revés (pentsatu dut). La cosa es complica més, perquè el basc és una llengua ergativa (això té a veure amb les construccions inacusatives del català i altres llengües). Diríem que en basc a les oracions on el verb no té complements, el “subjecte” és equivalent, té el mateix cas, al complement directe de les oracions amb verb transitiu.

No continuaré amb la sintaxi, ni entraré en la morfologia, en la complexitat de la morfologia basca. No pas perquè no us vulgui avorrir, segur que us agradaria, sinó perquè no en sé prou i, a més, és qüestió que llegiu el llibre.

I un dels aspectes més originals del llibre és la manera com està teixit. En lingüística textual també fem metàfores, i diem que un text és un teixit. Doncs bé, a Basc per a catalanoparlants la manera com s’entrelliguen els diferents fils és molt original. Per exemple, per parlar dels constituents bàsics de l’oració, els arguments, es parla d’actors principals, i per parlar dels que poden no aparèixer-hi, els adjunts, d’actors secundaris. I d’aquí es passa a parlar de cinema basc i de cinema català.

Els datius es teixeixen amb la guerra civil i la postguerra, i amb la història familiar de la Beatriz en aquella època tan dura. Sempre penso que, sense gratar gaire, de la història familiar de cadascun de nosaltres se’n podria fer una pel·lícula, o una obra de teatre, o un conte, o una novel·la. Ella ens fa una narració preciosa de la seva. I aquí surten l’Obaba de Bernardo Atxaga, la Sinera d’Espriu, la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (aquesta novel·la forma part de la meva història personal). I jo a totes aquestes obres hi afegiria, parlant de narrativa basca, no sé si la Beatriz i l’Anna hi deuen estar d’acord, el Bilbao – New York – Bilbao de Kirmen Uribe.

Entre altres personatges principals, la Beatriz explica com va viure aquella època, la de la guerra i la postguerra, Koldo Mitxelena, que després va ser un dels lingüistes més importants que ha tingut l’estudi del basc. I també ens parla d’afusellaments, i del bombardeig de Gernika. I un veí de casa, a Ulldemolins, el poble del Priorat d’on era el meu pare, era a Gernika el dia del bombardeig com a soldat republicà. Tot queda teixit. Però encara hi ha més: els poemes i cançons que reprodueix la Beatriz en aquest capítol del llibre els ha traduït la Maria Cabrera, també exalumna, i ara professora del nostre Departament.

La Beatriz i l’Anna parlen d’experimentadors, concepte semàntic que està estretament vinculat a la sintaxi. I si parlem d’experimentar ens és molt fàcil parlar també de l’escola. Aquí a Catalunya el model lingüístic de l’àmbit educatiu és de primera importància, i a Euskadi també. La Beatriz ens explica la seva història lingüística més personal. Com els seus pares, que no parlaven basc, no només li van transmetre la seva pròpia llengua, el castellà, sinó també la de la terra on vivien, el basc. I això ho van fer portant-la a una ikastola, cosa que als anys seixanta no era fàcil, perquè les ikastoles eren projectes sortits d’iniciatives individuals i havien d’esquivar la clandestinitat. Parlant de la seva immersió en el basc, a la ikastola i als caserius on anaven als estius, la Beatriz ens transmet alguns dels records, contes i històries d’una infantesa feliç; per exemple, l’esquarterament d’un besuc a classe. Però malauradament, el llop també hi apareixia de tant en tant. En forma de Procés de Burgos, per exemple. I des del punt de vista de la lingüística, això dels experimentadors i els datius ens permet fer un altre pont bonic entre basc i català que s’explica en el llibre: el verb cridar en basc és deitu, i a més del significat bàsic també té el de ‘telefonar’. Igual que passa en algunes varietats del català, com ara l’eivissenc.

Tots sabem que el basc té una certa variació dialectal. Al llibre aquesta qüestió s’introdueix en els últims capítols, justament quan es parla del procés d’unificació del basc, dels procés d’estandardització de la llengua, de les dificultats que comportava reduir la variació, dels criteris que es van aplicar, i de la importància que va tenir aquest procés, que també es remunta als anys seixanta, per a la recuperació d’una certa normalitat en l’ús de la llengua. I el llibre s’acaba fent-nos venir gana: de les barres de pintxos a les estrelles Michelin que tant abunden en la cuina basca… i en la catalana.

Les estructures de datiu que no formen part del basc unificat, del batua, ens porten, al llibre, a un altre àmbit de la lingüística: la distribució dels diferents registres, que els nostres estudiants, els de totes nosaltres, no sempre tenen clara: el col·loquial, on surten aquestes variants dialectals i altres, per als usos informals, i l’estàndard, el batua, per a les exposicions orals a classe, per exemple. Quan arribem al final del llibre, doncs, hem anat més enllà dels límits de l’oració i les autores ens han acabat parlant de variació funcional i de registres, un àrea apassionant de l’estudi de les llengües.

Heu tingut sort que us havia de parlar del llibre, perquè si no us hauria pogut parlar d’altres aspectes, més personals, de la meva fascinació per la llengua basca i de la meva estima per Euskadi. De la primera consciència de la diferència, dels primers contactes amb els bascos com un poble diferent: el “Josechu el vasco” del TBO, que els que ja teniu una edat potser recordeu (ple de tots els tòpics, com és fàcil d’imaginar); de l’època escolar en què ens feien estudiar “las regiones y provincias españolas” i vam descobrir (ni el franquisme ho va poder impedir) que “las provincias vascongadas” no eren com les altres: el nom de la província no coincidia amb el de la capital, com acostumava a passar, i no tots eren noms en castellà, per molt que ens ho volguessin fer creure. Allà passava alguna cosa…

Tampoc us he parlat dels meus petits contactes amb la música basca: dels concerts conjunts del cor Fontana de Barcelona amb el Luberri Abesbatza de Donostia i les cançons en basc que hem cantat tots junts, a Donostia i a Barcelona (“Maitia nun zira” i “Agur jaunak”), ni de les cançons de Mikel Laboa que més m’agraden: “Txoria txori”, l’ocell, i “Gure hitzak”, les nostres paraules. Ben mirat, però, parlant del llibre Basc per a catalanoparlants, us he parlat de les nostres paraules, les basques i les catalanes, les de tots nosaltres. Eskerrik asko, mila mila esker, benetan, moltes, moltíssimes gràcies, de debò, per haver-me donat l’oportunitat de viure aquesta experiència. Haver-me, amb cas datiu, tant en basc com en català.




.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada