13 de març 2014

¿Què és, això del tema i el rema?

[apunt actualitzat amb la informació de la GIEC]


Fa uns dies, en aquesta entrada, parlàvem dels diferents nivells en què es pot estructurar l’anàlisi lingüística. Avui ens fixarem en un dels aspectes que formen part del nivell pragmàtic, és a dir, de les característiques de la llengua i la comunicació que tenen a veure amb el context d’ús o situació comunicativa: l’estructura informativa.

Quan ens comuniquem, poques vegades tota la informació que donem és nova per als nostres interlocutors. El més habitual és que recolzem la informació nova en informació ja coneguda. Si dic a una amiga “La setmana que ve el Pere començarà a treballar a l’aeroport”, la meva amiga ja sap quin és el referent de la setmana que ve (pel context temporal) i de el Pere (el meu fill, un amic comú…), i el que és nou és el fet que començarà a treballar a l’aeroport. Només en alguns casos tota la informació d’un enunciat (= oració en context) és nova. Podria ser el cas d’una resposta com la següent a la pregunta “¿Què ha passat?”: “Ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord.”

L’estructura informativa és la manera com es distribueixen la informació coneguda i la informació nova en un enunciat i al llarg del discurs (= text en context). I ara, per continuar, hem de definir un parell pagès de conceptes:

Matriu oracional o zona nuclear de l’oració: està formada pels constituents bàsics de l’oració: el subjecte i el predicat.

Ordre no marcat: és el més freqüent en les oracions declaratives, especialment dels textos expositius i poc expressius en general. Cada llengua té el seu propi ordre no marcat. Tradicionalment, en català s’ha considerat que és SVO (subjecte-verb-complements del verb), i així ho fa també la GIEC (en els últims anys alguns autors ho han qüestionat i ha defensat l’ordre VOS com a bàsic; per al meu objectiu, que és descriptiu, la discussió té poques implicacions, i no són fonamentals).

Tema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari ja coneix: la setmana que ve i el Pere en el primer exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació coneguda.

Rema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari no coneix: començarà a treballar a l’aeroport en el primer exemple de més amunt; tot l’enunciat, ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord, en el segon exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació nova.

Doncs bé, en l’ordre no marcat, dintre de la matriu oracional, en català l’estructura informativa segueix l’ordre tema rema. La fletxa vol indicar que la distinció pot ser gradual, i que a vegades no hi ha una frontera dràstica entre l’un i l’altre sinó més aviat una progressió des d’elements més temàtics cap a elements més remàtics.

• [¿Saps què?] La veïna del tercer ja ha parit.
                                    T                            R

• [la quiosquera és una dona molt xerraire]
   [¿Per què arribes tard?] La quiosquera m’ha explicat la vida de tota la seva família.
                                                           T                    →                                  R

En aquest ordre no marcat també s’hi poden incloure els adjunts oracionals, que fan la funció d’emmarcar tota l’oració i que apareixen a l’inici o al final de l’enunciat, sense trencar l’estructura tema rema.

Aquesta setmana, a Barcelona estem de festa major.
                          T                                       R

•  Estem de festa major, aquesta setmana, a Barcelona.
                          R                                       T

Moltes vegades el tema, precisament perquè és conegut, està elidit o expressat per mitjà de formes gramaticals, les més simples des del punt de vista estructural: és el cas del subjecte de l’oració següent, que només apareix en els morfemes verbals (i també del marc temporal [avui] i del marc espaial [aquí], que no apareixen i es recuperen contextualment).

• [¿Avui no treballeu?] Estem de festa major.
                                                           R

Com es pot veure comparant els exemples anteriors, sovint el tema coincideix amb el subjecte i el rema amb el predicat (prediquem coses noves de subjectes coneguts), però no sempre és així.

A partir d’aquest marc general, l’estructura informativa permet explicar molts aspectes de la sintaxi oracional i de la cohesió textual. En parlo en altres entrades d’aquest blog: les tematitzacions, Pompeu Fabra i les tematitzacions, rematitzacions i focalitacions, etc. (mireu les etiquetes de la dreta i les remissions internes de cada entrada).

Com a fenomen pragmàtic, l’estructura informativa no es pot determinar en oracions aïllades, sinó que cal fer-ho en enunciats, en oracions contextualitzades. En una mateixa oració, segons quin sigui el context (per exemple, el tipus de pregunta que respon), un element pot ser tema o rema, o més o menys temàtic o remàtic.


Notes

1. En català, les referències bàsiques sobre aquest tema són Joan Solà (1990 i 1994, bàsicament), Enric Vallduví (el seu capítol de la Gcc) i ara també i sobretot el capítol 33 de la GIEC, sobre l’ordre dels elements en les oracions declaratives, impressionant i interessantíssim. Però la manera com ho he estructurat aquí és el resultat de la combinació d’aquestes referències i molt de temps de donar-hi voltes i d’anar-ho explicant a classe i anar-ho entenent cada vegada millor.

2. També m’agrada molt l’article “La progressió temàtica”, de Joan Bellès, que trobareu en aquest monogràfic de la revista Com Ensenyar el Català als Adults, de l’any 1991. 





.