3 de jul. 2022

Taula rodona al congrés de l'AILLC de Vic. La GIEC: balanç, descripció i prescripció, reptes

 

Divendres passat, 1 de juliol, dins del XIX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que es va dur a terme a la Universitat de Vic, vaig participar en la taula rodona “La llengua catalana als segles XX i XXI: descripció, prescripció i usos”, juntament amb Teresa Ribas i Jordi Ginebra, amb moderació de Llorenç Comajoan.

 

Comajoan va estructurar l’acte a partir de tres preguntes: 1. balanç de l’aposta de l’IEC per l’adequació (i no per la correcció) en les noves gramàtiques normatives, 2. debat entre descripció i prescripció, i 3. reptes.

 Tot seguit resumiré la meva intervenció, que va seguir els tres eixos anteriors centrant-se en la GIEC. A baix de tot hi trobareu la referència completa de les obres que cito.

 

La GIEC proposa un canvi de fons en la concepció de la normativa. No hi surten ni una sola vegada els termes correcte i incorrecte, ni tampoc gaires perífrasis d’obligació. Efectivament, tenir en compte la variació, sobretot geogràfica i funcional, demana la incorporació de matisos que són incompatibles amb la dicotomia correcte/incorrecte.

El polimorfisme geogràfic ja venia de Fabra. De funcional Fabra en va incorporar molt poc (és el cas, per exemple, de la referència al relatiu col·loquial). Ara la GIEC ho ha fet d’una manera sistemàtica: més enllà de les solucions vàlides per a tot el territori, no es pot dir que hi predomini cap varietat per davant de les altres.

Però aquest canvi de fons no s’implanta de la nit al dia. Demana temps. Perquè implica canviar mentalitats, maneres de veure les coses, i trencar inèrcies. I hi ha gent que o bé no vol fer aquest pas, per motius diguem-ne ideològics, o bé li fa mandra canviar de manera de fer (ensenyar d’una altra manera, corregir d’una altra manera…).

A l’ensenyament, cal canviar els llibres de text. És la garantia que el canvi de mentalitat a què em referia arribarà a les aules. S’ha començat a fer. En l’àmbit de l’assessorament lingüístic, s’han d’actualitzar els criteris. Es va començar a fer des del primer moment.

En definitiva, jo crec que a poc a poc les coses van canviant, i que també a poc a poc s’anirà notant. Comencem a percebre “més frescor”, per exemple en la narrativa, catalana i traduïda. Més enllà de percepcions, algun dia, aviat, s’hauran de fer, per descomptat, estudis d’implantació que permetin mesurar el procés de canvi d’una manera seriosa.


Sobre descripció i prescripció. Em sembla obvi que per prescriure bé cal tenir una descripció acurada dels fenòmens i una coneixement precís de l’ús. Fa anys que es diu, això. Recordo l’article de Teresa Cabré i Jaume Mateu sobre els verbs psicològics, de l’any 1998, en què ja es feia aquesta reflexió.

La GIEC té unes 1.500 pàgines perquè conté molta descripció. Aquesta descripció és útil des de molts punts de vista: actualitza i endreça conceptes, i els classifica (per exemple, la distinció entre determinants i quantificadors); modernitza i actualitza la terminologia; i l’exposició és molt clara. Però la descripció sobretot és útil, des del punt de vista normatiu, perquè permet entendre el perquè de la prescripció. S’ha fet així, per exemple, en la normativització dels verbs ser i estar (que ja havia descrit Joan-Rafael Ramos a la Gcc) i en alguns casos de l’ús dels pronoms febles.

Altres vegades, però, a la GIEC la prescripció no s’acaba de correspondre amb el que s’ha descrit prèviament. Llegint la descripció d’un fenomen el lector percep que aquella descripció porta a l’acceptació d’una forma no acceptada fins ara, però al final es troba amb una mena de “cop de volant” que deixa les coses tal com estaven. És el cas, per exemple, dels plurals dels quantificadors prousmasses i forces, i de les gramaticalitzacions enriure’s deenrecordar-se deencuidar-se de, etc., que continuen no acceptats en els registres formals. Al meu entendre, descriure millor ha de permetre normativitzar millor. I això ens porta als reptes.

 

El català en té molts, de reptes. Centrant-nos en el tema que ens ocupa avui, per mi el repte principal és aplicar de debò a la prescripció allò que es desprèn de la descripció d’alguns fenòmens. Per fer-ho, s’hi poden aplicar alguns, bona part, dels criteris per actualitzar la normativa sintàctica que va presentar Joan Solà a l’última lliçó (publicada pòstumament el 2011):

Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern.

1.     Ens queixem de la pèrdua de pronoms febles, però ens resistim a acceptar-ne alguns, que ja he esmentat abans, que s’han gramaticalitzat amb un verb com a resultat de l’evolució interna de la llengua: enriure’s deenrecordar-se deenrefiar-se’n deadonar-se’n deencuidar-se de… (sospito que per aquí ronda l’ombra del “maleït pleonasme”, que tant de mal ha fet a la llengua i als pronoms febles). 

2.     El cas de prousmasses i forces, ja esmentat més amunt, també. Com bé explica la GIEC, és un cas d’analogia amb la resta de quantificadors, que tenen variació de nombre (i sovint de gènere, que explica els femenins prouta i proutes). A més, en alguns casos el parlant pot necessitar, o li pot anar bé, la distinció entre singular i plural: Ja en tenim prous, de dubtes no és el mateix que Ja en tenim prou, de dubtes

3.     I finalment, els casos sovint esmentats de sisplau i esclar. També són casos de gramaticalització, d’evolució interna de la llengua. Més enllà d’aquest argument bàsic i general per acceptar-los, n’hi ha d’altres: sisplau ha generat un dels pocs recursos expressius també interns a la llengua que hem generat recentment, la forma abreujada sispli; en el cas de esclar, mentre ens resistim a acceptar aquesta forma, claroclaru i clar campen pertot.

Hi ha tres criteris més de Joan Solà que també s’haurien de tenir en compte. D’una banda, dos que podem agrupar:

 Ser realistes i Treballar especialment per a les generacions que pugen.

Aquí podríem parlar de l’elisió de preposició davant de la conjunció que i de l’ús de la preposició a en el complement directe animat. En el primer cas, la GIEC constata la dificultat d’elidir la preposició, sobretot en el cas de la preposició a, però per als registres formals acaba deixant la norma tal com estava (afegint-hi, això sí, solucions alternatives). En el segon cas, l’estudi d’aquesta estructura i de la seva antiguitat en l’evolució diacrònica de la llengua (Anna Pineda l’està estudiant; vegeu aquí, de la pàgina 158 a la 162, algun dels primers resultats que ha obtingut) hauria de portar, probablement, a replantejar la normativa actual.

 Malauradament, en molts dels exemples que he posat fins ara hi ha intervingut massa, al meu entendre, el darrer criteri de Solà, que és més aviat un factor:

 Adhesió o aversió personal / sentimental a determinats fenòmens o estructures, independentment de la descripció objectiva que se n’hagi fet. Potser demana temps, però ara mateix aquesta mena d’adhesions o aversions són un llast.

Finalment, i des d’una perspectiva més general, tenim un altre repte: incorporar tota la informalitat i col·loquialitat que conté la GIEC (i la que no conté; al capdavall, la GIEC no és una descripció exhaustiva de les formes col·loquials del català) tant a l’ensenyament com als contextos informals i amb trets col·loquials de la comunicació pública.


A la part final de la taula rodona també es va parlar de la manera com formula la norma la GIEC, no sempre tan clara com fora desitjable. Sobre això, la meva opinió és que, en general, les formulacions complexes de la GIEC poden tenir a veure amb una característica d’aquesta gramàtica que s’ha comentat sovint i que Gemma Rigau va repetir amb insistència durant els mesos posteriors a la publicació, en els actes de presentació que es van fer: que la GIEC és el resultat d’un gran esforç de consens. I arribar a un consens, posar-se d’acord, de vegades comporta introduir matisos que van en detriment de la claredat. No és una justificació, la norma ha de ser clara, però sí una explicació versemblant.

Sobre la marca normativa preferible, de la qual també vam parlar, la meva opinió és que no és una marca poc clara. Si prenem com a exemple les dues variants de combinacions pronominals “la hi donaré / l’hi donaré [la llibreta, a la mare]”, la GIEC (§ 8.4.2a i § 8.4.3.3a) diu que “en els registres formals és preferible mantenir” la vocal del pronom d’acusatiu femení singular (els subratllats són meus). Preferir una cosa a una altra no significa que la segona no sigui vàlida (si et dic que per dinar prefereixo peix que carn, tu em pots donar carn; si no, t’hauria dit que no en volia de cap manera). Es tracta d’un cas en què la normativa estableix una mena de jerarquia entre dues opcions igualment vàlides en un context determinat, en aquest cas els registres formals. Al meu entendre, si s’interpreta que “l’hi donaré [la llibreta, a la mare]” no és adequada en aquest context, és o bé pel pes de la inèrcia anterior o per l’“aversió” a què es referia Joan Solà i que he comentat més amunt.

 

 Referències

 Cabré, Teresa, i Jaume Mateu (1998). “Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català”. Quaderns: Revista de Traducció [en línia] 2, p. 65-81.

 Pineda, Anna (2020). “La (in)transitivitat en Fabra: aspectes clau”. Dins: Josep Murgades, Neus Nogué i Eloi Bellés (eds.). Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat. Barcelona: Edicions UB, p. 139-165.

 Ramos, Joan-Rafael (2002). “El SV, I: La predicació no verbal obligatòria”. Dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.). Gramàtica del català contemporani, vol. 3, Sintaxi, cap. 14, 42008.

 Solà, Joan (2011). “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins: L’última lliçóBarcelona: Empúries, p. 103-143.


Foto: Laia Benavent.