24 de juny 2014

sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana


 L’entrada d’aquest blog “¿té futur –laboral, s’entén–, estudiar Filologia Catalana?” ahir va rebre dos comentaris prou interessants i importants perquè els dediquem una mica d’atenció.

El primer:



Ja fa temps, des d’abans de la crisi, que no és fàcil tenir feina fixa, per compte d’altri, com a assessor lingüístic. I és ben cert que en els últims anys aquesta situació s’ha agreujat. Però diria que també és cert que, com a treballadors autònoms, hi ha molts llicenciats, graduats i postgraduats que, potser menys de la que voldrien i en unes condicions pitjors que anys enrere, van trobant feina en aquest àmbit professional. I el relleu generacional que arribarà als instituts i escoles de secundària, a què es feia referència en aquella entrada del blog, també arribarà en els pròxims anys a l’assessorament lingüístic. Segurament això afavorirà més els que estan estudiant ara i els que començaran els estudis en els pròxims anys. El moment present és dolent per a (quasi) tothom.

El segon:


En aquest comentari es parla d’un assumpte molt greu, que jo no conec d’una manera directa.

Estic totalment d’acord que la passió pel coneixement i per un àmbit determinat ens arriba molt sovint dels bons professors que hem tingut en algun moment de la nostra formació; també de l’educació primària i, potser sobretot, secundària. Si volem anar bé, com a país i com a cultura, no pot ser que a l’ESO i al batxillerat facin classes de llengua i literatura catalanes professors d’altres especialitats que tenen el nivell D de català. El nivell D certifica uns coneixements de llengua –no pas de lingüística, ni tampoc de literatura– que estan molt per sota dels que es necessiten per fer de professor d’aquestes disciplines d’una manera eficient. I encara hi estan més per sota si, a més, com ha de ser, volem transmetre passió pel coneixement. I encara més, anant una mica més enllà, si volem garantir l’avenç en el coneixement científic de la llengua del país i el seu patrimoni literari, i també i la capacitat de divulgació sobre aquesta llengua i sobre aquest patrimoni.

Tots els professionals, de tots els nivells d’ensenyament, hem de defensar que qui té les competències i els coneixements necessaris per fer de professors de llengua i literatura catalanes són els llicenciats i els graduats en llengua i literatura catalanes, és a dir, els llicenciats i els graduats en Filologia Catalana. Cadascú en el seu àmbit, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per millorar les condicions de treball, la nostra formació com a docents, la qualitat de la feina que fem i els resultats que se n’obtenen. I això val per a la Filologia Catalana i per a qualsevol altra àrea de coneixement. És responsabilitat nostra defensar-ho davant l’Administració i davant els polítics, que són els que prenen les decisions, i no ho farà ningú per nosaltres.




.

17 de juny 2014

m’agradaria poder venir a l’estadi a jugar contra el meu equip

Aquest títol és una mica estrany, des del punt de vista semàntic, ¿oi? Normalment, en un esport col·lectiu no juguem contra el nostre equip, sinó amb el nostre equip i contra algú altre.

És un enunciat que forma part d'una entrevista que van fer a Josep Guardiola a TVC, al Canal 33, quan feia poc que havia deixat de ser jugador del Barça i acabava de fitxar pel Brescia. Tenint en compte la seva trajectòria anterior com a jugador blaugrana i la posterior com a entrenador, aquell no va ser el millor moment de la seva vida esportiva. Però des del punt de vista pragmàtic, lentrevista és interessant perquè permet veure algunes de les estratègies que fem servir els parlants per expressar la nostra pròpia identitat i els diferents rols que assumim en la nostra vida personal i professional, i com passem de lun a laltre.

La vaig enregistrar a casa quan estava constituint el corpus que vaig fer servir en la meva tesi doctoral, Dixi de persona i marcs participatius en català, que després va editar Publicacions de lAbadia de Montserrat amb el títol La dixi de persona en català. Em va ser molt útil quan estudiava de les diferents estratègies que té el català per referir-se a lenunciador, i posteriorment la vaig analitzar un mica més a fons en un article titulat «Magradaria poder venir a l'estadi a jugar contra el meu equip»: dixi de persona, footing i identitat, una entrevista a Pep Guardiola, que ara sacaba de publicar a la revista Treballs de Sociolingüística Catalana 23.

Resum

Aquest article té dos objectius bàsics. En primer lloc, mostrar la capacitat analítica d’un estudi de cas a l’hora d’estudiar l’expressió de la identitat i dels rols assumits pels participants en la comunicació, posant-la en relació amb els marcs participatius d’Erving Goffman (1981), d’una banda, i amb la dixi de persona i les seves manifestacions gramaticals (Levinson 1983; Nogué 2008), de l’altra. I en segon lloc, mostrar com l’estructura gramatical pot proporcionar indicadors lingüístics que donen informació sobre la identitat i els rols assumits, posant l’èmfasi en una circumstància concreta: la manera com es reflecteix lingüísticament la col·lisió entre dos o més rols.

Paraules clau: dixi de persona, identitat, rol participatiu, marc participatiu.


“I’d love to come to the stadium to play against my team”: person deixis, footing and identity, an interview with Josep Guardiola

This article has two main purposes. In the first place, to show how a case study can provide interesting information about the expression of identity and of the different roles assumed by the communication participants. On the one hand, this information is related to the participation frameworks proposed by Erving Goffman (1981); on the other hand, to person deixis and its grammatical manifestations (Levinson 1983; Nogué 2008). And in  the second place, to show how grammatical structure can provide linguistic cues about identity and roles, putting the emphasis on a specific circumstance: the linguistic signs of the collision between two or more of these roles.

Key words: person deixis, identity, participation role, participation framework.



Als annexos de la tesi hi ha transcrita una bona part de lentrevista (la part que va formar part del corpus bàsic). I aquí teniu el vídeo, si la voleu veure sencera.







7 de juny 2014

és quan dormo que hi veig clar

Devem al poeta Josep V. Foix el millor exemple per recordar quina és la forma bàsica de l’estructura que comentarem avui: les construccions clivellades. Amb aquesta estructura tancarem tota una tongada d’entrades d’aquest blog que hem dedicat a la relació entre estructura informativa i ordre dels elements (al principi de l’entrada “Rematitzacions i focalitzacions” hi ha una mica de resum i els enllaços a altres entrades, i clicant a l’etiqueta “ordre dels elements” de la columna de la dreta també hi arribareu).

Les construccions clivellades estan molt relacionades amb l’estructura informativa però es diferencien d’altres estructures que hem vist almenys en dos aspectes: d’una banda, no es limiten a “moure” elements, sinó que són el resultat de la gramaticalització d’una construcció que conté elements addicionals i que permet focalitzar l’element més remàtic de l’oració “inicial”; de l’altra, aquest valor informatiu és secundari respecte a un altre valor pragmàtic, que és el principal.

¿Què és una construcció clivellada?

Una construcció clivellada –el nom ja ens en diu alguna cosa– separa el tema i el rema i focalitza aquest últim. Està formada per l’estructura següent: “verb ser + FOCUS + que + TEMA”. L’exemple de Foix ho il·lustra molt bé (subratllo el focus en tots els exemples).

1. És quan dormo que hi veig clar

L’ordre no marcat seria el següent:

2. Hi veig clar quan dormo

Comparant les dues oracions es pot veure com l’element remàtic de (2), quan dormo, en l’oració clivellada queda emfasitzat, focalitzat; i l’element temàtic, hi veig clar, queda situat al final. Dels dos components de l’estructura clivellada, el verb, és, se situa davant de tot i la conjunció, que, entre el focus i el tema.

Joan Solà, en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, classifica les construccions clivellades en tres tipus: clivellades, pseudoclivellades i pseudoclivellades inverses (el terme que designa els dos últims tipus no és especialment transparent; tots aquests termes vénen de l’anglès: cleft sentences, pseudo-cleft sentences i inverted pseudo-cleft sentences).


Clivellades

Les construccions clivellades bàsiques, que sembla que són les més freqüents, almenys en el registre col·loquial, són les que corresponen a l’exemple de Foix. L’estructura que segueixen és la següent:

(A) verb ser + FOCUS + conjunció que + TEMA

Més exemples:

3. [Si et vols aprimar] és verdura que has de menjar
4. És al Priorat que vaig anar [i no pas a la Garrotxa]
5. És a la Júlia que van regalar aquella escultura tan bonica

Una variant de la construcció clivellada bàsica és la que conté un relatiu en lloc de la conjunció que.

(B) verb ser + FOCUS + relatiu + TEMA

Exemples:

6. És quan dormo quan hi veig clar
7. [Si et vols aprimar] és verdura el que has de menjar
8. És al Priorat on vaig anar [i no pas a la Garrotxa]
9. És a la Júlia a qui van regalar aquella escultura tan bonica

L’ordre no marcat dels exemples anteriors seria (el de 10, de fet, és el que hem vist a (2)):

10. Hi veig clar quan dormo
11. [Si et vols aprimar] has de menjar verdura
12. Vaig anar al Priorat [i no pas a la Garrotxa]
13. Van regalar aquella escultura tan bonica a la Júlia


Pseudoclivellades

Les construccions pseudoclivellades segueixen l’estructura següent:

(C) relatiu + TEMA + verb ser + FOCUS

Exemples:

14. Quan hi veig clar és quan dormo
15. [Si et vols aprimar] el que has de menjar és verdura
16. On vaig anar és al Priorat [i no pas a la Garrotxa]
17. A qui van regalar aquella escultura tan bonica és a la Júlia


Pseudoclivellades inverses

En aquest cas, definir l’estructura bàsica és una mica més complicat:

(D) X + verb ser + relatiu + Y

L’element que fa de tema i de focus tant pot ser X com Y, i depèn del context. En la llengua oral, també es pot reconèixer per l’entonació.

Exemples en què el focus és X:

18. Quan dormo és quan hi veig clar [no pas quan estic despert]
19. Verdura és el que has de menjar [si et vols aprimar]
20. Al Priorat és on vaig anar [i no a la Garrotxa]
21. A la Júlia és a qui van regalar aquella escultura tan bonica [no pas a la Mònica]

Exemples en què el focus és Y:

22. Quan dormo és quan hi veig clar [no pas quan ho veig tot fosc]
23. Verdura és el que has de menjar [no només el que has de comprar]
24. Al Priorat és on vaig anar [no pas on vaig néixer]
25. A la Júlia és a qui van regalar aquella escultura tan bonica [i no a qui van encarregar el quadro del menjador]


Valor pragmàtic principal

Totes les construccions clivellades compleixen dues funcions pragmàtiques:

1. Expressen una pressuposició existencial. Si diem “És al Priorat que vaig anar” pressuposem que vam anar a alguna banda. És per aquest motiu que l’oració següent és estranya des del punt de vista semàntic i pragmàtic:

26. ?? No volia anar enlloc però al final és al Priorat que vaig anar.

I en canvi, l’oració sense clivellament funciona bé.

27. No volia anar enlloc però al final vaig anar al Priorat.

2. Activen una implicatura conversacional d’exhaustivitat o unicitat. És a dir, donen a entendre que l’element focalitzat és l’únic (o en plural, són tots) al qual es pot aplicar la part temàtica de l’oració. Seguint amb l’exemple anterior, si diem “És al Priorat que vaig anar” donem a entendre que, en el context en què s’insereix aquest enunciat (ahir, per Setmana Santa…), el Priorat és l’únic lloc on vam anar. O en plural, si diem “És al Priorat i les Garrigues que vaig anar”, donem a entendre que el Priorat i les Garrigues són totes les comarques on vam anar.

Aquestes dues funcions pragmàtiques passen per davant de la funció focalitzadora, fins al punt que en algun context podem tenir clivellament sense focalització, però no sense pressuposició existencial ni implicatura d’exhaustivitat o unicitat, com es pot veure a l’últim exemple d’avui. (Potser en aquests casos la construcció sha començat a gramaticalitzar.)

27. [fragment sobre la vida de Pompeu Fabra a l’exili de Prada de Conflent] Va ser en aquestes circumstàncies tan adverses que Pompeu Fabra va escriure la seva última gramàtica, l’anomenada gramàtica pòstuma.



Notes

1. Les referències bàsiques sobre les construccions clivellades en català són les següents (les dues primeres les caracteritzen sobretot des del punt de vista sintàctic; la tercera, sobretot des del punt de vista pragmàtic):

• El capítol 35 del llibre Catalan. A comprehensive grammar, de Max W. Wheeler, Alan Yates i Nicolau Dols (Londres i Nova York: Routledge, 1999).

• El capítol 21 de la part de sintaxi de la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà, dedicat a les oracions de relatiu.

• El capítol 4 de la part de sintaxi de la Gramàtica del català contemporani, d’Enric Vallduví, dedicat a l’oració com a unitat informativa.

2. El valor pragmàtic principal de les construccions clivellades l’explica Enric Vallduví al final del seu capítol.

3. Hi ha llengües que tenen un ordre de paraules més rígid que el català, com ara l’anglès i, entre les romàniques, el francès. En aquestes llengües les construccions clivellades són una estratègia molt freqüent, però això no ens ha de fer pensar que en català són una influència d’aquestes llengües, i més concretament un gal·licisme. Ho explica molt bé Joan Solà en el capítol esmentat.


4. Loració de Foix té altres aspectes interessants. Per exemple, el valor del pronom hi. Ho explico aquí.

5. Mentre enllestia aquest text, m’he adonat que el blog traspassava la frontera de les 10.000 visites. Moltes gràcies a tots als que hi heu contribuït!


.