23 de gen. 2014

Non plus ultra

Quan parlem de la qualitat de la llengua, sovint ens passa desapercebut un fenomen que dóna lloc a un tipus particular d’errors: les ultracorreccions, que són provocades per l’excés de zel en l’aplicació d’una regla. Aquest excés de zel, a diferència de les incorreccions a què estem més acostumats, requereix alguna mena d’exposició a la norma: és l’aplicació d’una regla més enllà de l’àmbit que li correspon el que provoca l’error. Per aquest motiu, trobem ultracorreccions en parlants que, en termes generals, poden mostrar un ús bastant o molt adequat de la llengua en els registres formals. I diria que en trobem sobretot en la varietat estàndard, quan hi ha més pressió per parlar bé; no estic segura que en la parla col·loquial, quan ens relaxem, siguin tan freqüents.

Les causes de les ultracorreccions són sobretot dues: la primera, l’intent d’evitar la interferència del castellà; i la segona, l’intent d’evitar l’ús de formes col·loquials en la varietat estàndard.

Aquí teniu quatre ultracorreccions que diria que estan entre les més esteses actualment en el català estàndard. Totes quatre es deuen a la voluntat d’evitar una forma semblant a la corresponent castellana.

1. Entre parèntesi. Com que el singular és parèntesi (diferent del castellà paréntesis), i ho hem hagut de corregir, ho ultracorregim en el plural, que és, evidentment, entre parèntesis (com entre cometes, entre línies...).

2. Financio, financies, financia... (amb accent a la segona i). Com que hem après que les formes correctes dels verbs acabats en -iar són estudio... (no estúdio...), pronuncio... (no pronúncio...), etc., fem financio, financies, financia.... Però aquest verb no acaba en -iar, la seva arrel és finanç- (derivat, finançament), no pas financi- (derivat, no financiació). Per tant, el present d’indicatiu és finanço, finances, finança..., no pas financio, financies, financia... Aquí la ultracorrecció la provoca el fet que la forma incorrecta és la presumpta correcció d’una forma també incorrecta: finàncio, finàncies, finància

3. Dues quan ha de ser dos
Quan és ordinal, dos és invariable sempre: la línia dos, la pàgina dos…, i no la línia dues, la pàgina dues…  Una cosa és l’ús cardinal, on el nombre quantifica (dues pàgines, vint-i-dues línies, tres-centes quaranta-dues pàgines) i l’altra l’ordinal, que, com el seu nom indica, expressa l’ordre dins d’una sèrie numèrica (pàgina dos, línia vint-i-dos, pàgina tres-cents quaranta-dos). (Tot això, s’entén, a les varietats que fan la distinció en els cardinals.)

4. Els noms dels dies de la setmana a vegades van amb article
Els noms dels dies de la setmana no porten article quan ens referim a la setmana immediatament anterior o posterior al dia que parlem (Ho vam fer dilluns, Ho farem dilluns…). Però quan parlem de dates més llunyanes o dels dies de la setmana d’una manera genèrica, porten article: El casament serà el dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], El(s) dimecres vaig al gimnàs, i no El casament serà dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], Dimecres vaig al gimnàs [amb valor genèric].

Quan expressem els horaris d’una manera esquemàtica, els noms dels dies tampoc porten article, com els mesos i altres expressions temporals: diumenges tancat, agost tancat, caps de setmana tancat.



Notes

1. Vaig parlar d’ultracorreccions l’any 1999 en el Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida. El text de la comunicació està publicat en el llibre d’actes del congrés: Imma Creus, Joan Julià i Sílvia Romero (ed.) (2000). Llengua i mitjans de comunicació. Actes del Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació (Lleida, 17-18 de desembre de 1999). Lleida: Pagès.

2. Una manera d’evitar formes ultracorregides com les que he comentat, pot ser explicar les normes de la gramàtica d’una manera matisada: distingint els diferents usos i sense focalitzar només en les formes incorrectes.

3. L’ús dels noms dels dies de la setmana també dóna per a comentaris d’altra mena; per exemple, relacionats amb la puntuació. En parlarem.

4. Això de les ultracorreccions dóna per a molt més. En continuarem parlant en altres entrades d'aquest blog. De moment, aquí.





.