els valors de l'article

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa uns dies, a l’apunt “els complements directes i els pronoms”, vèiem les diferents formes que adopta un SN determinat. Entre aquestes formes hi havia l’estructura “article + nom”. Avui veurem quins són els quatre valors semanticopragmàtics que pot adoptar l’article quan precedeix un nom comú.

1. El valor genèric

Apareix en els sintagmes nominals que fan referència a tots els individus d’una classe.

(1) La balena és un mamífer

(2) El color lila combina bé amb el verd pistatxo

(3) El pa és un aliment bàsic de la dieta mediterrània [compareu aquest exemple amb l’exemple (11)]

2. El valor “familiar”

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies als coneixements compartits pels participants (l’enunciador i l’enunciatari).

(4) Deixa-ho a la taula petita [tots dos sabem quina taula és, siguem on siguem; ho puc dir per telèfon (o whatsapp o…) o cara a cara, amb la taula a prop o lluny]

(5) Si hi penses, demà rega les plantes, sisplau [tots dos sabem de quines plantes parlem, no cal que les veiem]

(6) Avui l’equip ha lluitat molt [dit per l’entrenador després d’un partit de qualsevol esport; els jugadors no hi són presents]

3. El valor anafòric

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies a un altre sintagma nominal que ha aparegut abans (es diu que els dos sintagmes són correferents). (En els exemples, el sintagma nominal amb article anafòric està subratllat i aquell amb el qual és coreferent, en negreta.)

(7) Aquest vespre hi haurà molta gent que voldrà veure Salvados. El programa ha portat Oriol Junqueras a visitar una família de Sevilla.

(8) La meva intenció a l’hora d’escriure aquest llibre ha estat posar a disposició de les persones interessades un text actualitzat sobre la guerra dels Segadors. He pensat especialment en els estudiants universitaris, però l’obra també pot ser útil als professors d’ensenyament secundari.

A vegades, l’antecedent no és un sintagma nominal, sinó tot un predicat.

(9) Barregeu en un bol la farina, l’aigua, el llevat i la sal, i després aboqueu la massa al marbre per pastar-la.

I altres vegades entre el SN que conté l'article i l'antecedent hi ha una relació de part-tot.

(10) Hem fet la cuina nova, però el forn encara no ens l'han instal·lat.

4. El valor díctic

Apareix en els sintagmes nominals en què identifiquem el referent gràcies al context espaciotemporal immediat, que ha de ser accessible a l’enunciatari per mitjà dels sentits, esclar.

(11) Passa’m el pa, sisplau [a taula; compareu aquest exemple amb el (3)]

(12) M’agrada més la lila [davant d’un aparador on hi ha samarretes liles, verdes i taronges]

Notes

1. Com sol passar (en lingüística i sempre que intentem classificar elements de qualsevol mena), la frontera entre un ús i un altre a vegades pot ser difusa. Jo els he ordenat de més extern al context enunciatiu a més pròxim.

2. En el capítol “Els determinants” de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2, cap. 7), Josep M. Brucart parla del valor genèric de l’article, de l’anafòric i del díctic. El valor “familiar” l’he afegit jo (per això poso el nom entre cometes). En parlo a l’apartat 3.8.3 de la meva tesi doctoral i a l’apartat 3.7.3 del llibre La dixi de persona en català (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

3. En aquest apunt hi trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi.

4. La GIEC parla del tema d’aquest apunt en el capítol 16, dedicat als determinants, i més concretament a l’apartat 16.2.1, “La informació aportada per l'article”; i la GEIEC, aquí.


.

summer’s here to stay?

[apunt actualitzat amb la GIEC i l'OIEC]


No fa gaire vaig tenir una breu conversa sobre la traducció al català de to be here to stay. Aquesta expressió a mi em recorda una cançó de John Denver, que he sentit un munt de vegades des de l’adolescència, “Summer”, concretament el fragment que diu “I do believe that summer’s here to stay”.

La qüestió era, és, si una oració com aquesta l’hem de traduir “l’estiu ha vingut per quedar-se” o bé “l’estiu ha vingut per quedar-s’hi”. Penseu-hi un moment abans de continuar llegint.

Els dos verbs que apareixen en aquesta oració, venir i quedar-se, tenen un tret semàntic comú: tots dos poden portar un complement locatiu, regit:

1. Vine a Barcelona!

2. Queda’t a Barcelona!

Quan aquest complement es refereix al lloc on és l’enunciador (o, de vegades, l’enunciatari), la manera més neutra d’expressar-lo és precisament no expressar-lo.

3. Vine! [aquí]

4. Queda’t! [aquí]

En aquestes oracions l’adverbi aquí apareix explícitament en dos contextos comunicatius:

a) Quan el volem emfasitzar.

5. Vine aquí ara mateix i fes-me un petó! [ho pot dir l’àvia a la neta, per exemple; a ara mateix passa una cosa semblant]

b) Quan necessitem fer explícit a quin aquí ens referim.

6. Queda’t aquí, al meu costat.

L’adverbi aquí és díctic. Quan fem servir expressions díctiques accedim al referent a través del context espaciotemporal immediat. En molts casos el referent parteix del jo-aquí-ara immediat, i es va ampliant concèntricament: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’habitació on escric, el pis on soc, el carrer, el barri, la ciutat, el país… fins a la galàxia i potser més enllà. Per això a vegades necessitem fer-lo explícit.

A l’oració “l’estiu ha vingut per quedar-se”, aquest aquí no és ni emfàtic ni ambigu, i per això no l’hi posem. Però, ¿per què tampoc hi posem el pronom hi?

Amb els verbs que comentem, venir i quedar-se, el pronom hi només apareixeria si tingués un antecedent que hagués aparegut immediatament abans. Exemples (amb l’antecedent subratllat).

7. Malgrat que havia sentit a parlar de Barcelona, no hi havia vingut mai.

8. Unió Europea: quedar-s’hi o sortir-ne.

Sense antecedent, apliquem l’elisió que he explicat més amunt. Per tant, l’oració de la cançó de John Denver és:

9. L’estiu ha vingut per quedar-se.

No hi ha antecedent, i per tant no hi ha pronom feble; tampoc cal fer explícit l’aquí.

Una oració semblant a aquesta podria ser la següent, amb dues variants: la que va sense pronom, perquè fem servir el verb quedar-se vinculant-lo directament al context immediat, que és l’opció neutra, no marcada; i la que va amb pronom, perquè el fa remetre a l’aquí anterior, que fa d’antecedent, que és l’opció marcada.

                10. L’estiu és aquí per quedar-se / per quedar-s'hi.

Altres verbs

Hi ha altres verbs intransitius que funcionen d’aquesta manera. Els més freqüents segurament són: entrar, sortir, pujar, baixar, tornar i arribar. Exemples.

11. ¿Entres o surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

12. No pugis, ja baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

13. Torna, sisplau.
14. Ja hem arribat!

Les oracions amb aquí són innecessàriament explícites, una mica menys amb el verb tornar.

15. ^?? ¿Entres aquí o surts d’aquí? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

16. ^?? No pugis aquí, ja baixo jo d’aquí. [des del balcó, a algú que és a baix]

17. Torna aquí, sisplau. [possible, amb èmfasi]
18. ^?? Ja hem arribat aquí!

Les oracions amb pronom feble són agramaticals, no les diríem mai.

19. ^* ¿Hi entres o en surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]

20. ^* No hi pugis, ja en baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]

21. ^* Torna-hi, sisplau. [quan el referent és aquí, s’entén]
22. ^* Ja hi hem arribat! 

Altres verbs, com ara anar-se’n (no pas anar, com explico aquí, contraposant anar i venir) i emportar-se, tenen el mateix comportament, però amb la peculiaritat que ja han gramaticalitzat el pronom en (perquè el locatiu, en aquests verbs, és de procedència): anar-se’n i emportar-se.

Notes

1. Els pronoms febles (i qualsevol altra expressió lingüística) que tenen antecedent són, precisament per això, anafòrics. La distinció entre dixi i anàfora és un fenomen pragmàtic apassionant, amb importants conseqüències gramaticals, com acabem de veure: són dues maneres diferents d’accedir als referents que també tenen algunes característiques comunes.

2. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.

3. Trobareu explicacions una mica més extenses sobre la dixi en aquest apunt i en el capítol de Lluís Payrató de la Gramàtica del català contemporani, amb observacions molt subtils i interessants, i també en el capítol 3 d’aquest text; i concretament a l’apartat 3.7.3, una breu explicació sobre la distinció entre dixi i anàfora (també a: Neus Nogué Serrano, La dixi de persona en català. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

4. Aquest text també s’ha publicat al diari cultural digital Núvol.

5. I Albert Pla també en va parlar pocs dies més tard en un dels seus tastos de català (“¿Podem és aquí per quedar-se?”, 21/06/2014). Moltes gràcies, Albert!

4. Sobre els usos dels verbs anar i venir, podeu veure aquest altre apunt.

5. La GIEC parla de tot això en els epígrafs següents: § 13.3.1, § 13.5.4,
§ 18.6.3.4c, § 18.6.4.2a, § 21.2.5, § 21.4.2,  § 22.3.2. I en parla en els mateixos termes que en parlo jo aquí. Animeu-vos a llegir-los!

6. Foto meva: l’estiu a la vall de Besiberri, Alta Ribagorça (2013).

.