23 de març 2016

la distància

[Apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics de l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]


Fent classe o llegint bibliografia sobre temes diversos, de tant en tant ens trobem dient o llegint que la distància és un factor que permet explicar determinats fenòmens sintàctics. Fa uns dies vaig voler recollir els que m’he trobat últimament, i em van sortir els quatre que explico en els apartats següents. Tots quatre estan explicats amb més detall a la Gramàtica del català contemporani. Al final trobareu la referència precisa dels autors i els capítols implicats.



La concordança dels noms col·lectius

Els noms col·lectius que designen entitats que conceptualitzem com a homogènies, normalment concorden en singular amb el verb (en parlo amb més detall en aquest apunt).

(1) El ramat està assedegat
(2) La tropa és disciplinada

Però la distància entre el nom i el verb afavoreix que el verb vagi en plural, tal com es pot veure comparant el primer verb dels exemples següents amb el segon.

(3) La gent diu una cosa i després en fan una altra
(4) A l’excursió hi ha anat tot un grup de Manresa. Primer han pujat a l’Aneto i després, al Mont Perdut


El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”

Els verbs i predicats “emotius” expressen sentiments (lamentar, agradar, retreure, ser una llàstima, ser fantàstic…) o, en alguns casos, valoracions (criticar, ser normal…). I normalment, quan porten una subordinada com a subjecte o complement directe, el verb va en subjuntiu.

(5) M’agrada que em diguis això
(6) Va lamentar que hi hagués tan poca gent


Però la distància entre el verb de la principal i el de la subordinada afavoreix que aquest segon verb vagi en indicatiu.

(7) És curiós que, de fet, en una llengua com el català la realització d’aquesta possibilitat sembla anar fortament condicionada per factors estructurals

(8) El Josep Lluís va lamentar que, quan després de jubilar-se va voler disposar dels diners que havia dipositat en un banc del qual era client des de feia més de quatre dècades, ja no va poder fer-ho

En una versió més curta d’aquestes dues oracions, el verb aniria en subjuntiu:

(7’) És curiós que sembli anar fortament condicionada per factors estructurals
(8’) El Josep Lluís va lamentar que ja no pogués fer-ho


La concordança negativa (o “doble negació”)

A les oracions negatives, quan ja hi ha una paraula negativa (ningú, mai, res…) davant del verb, és optatiu que també hi aparegui l’adverbi no (tant des d’un punt de vista descriptiu com normatiu).

(9) Ningú (no) ens ha vist
(10) Mai (no) diuen el que pensen

Però, com més distància hi ha entre la paraula negativa i el verb, més es tendeix a fer explícit l’adverbi no davant del verb.

(11) Cap de les plantes que vam deixar a la banyera abans de marxar de vacances no sembla que s’hagi mort
(12) Res del que us va dir el Pere abans de marxar, no us hauria de sorprendre

També en aquest cas, una versió més curta de les dues últimes oracions admet amb més facilitat la variant sense no:

(11’) Cap de les plantes sembla que s’hagi mort
(12’) Res del que us va dir us hauria de sorprendre


Un pronom feble dins d’una oració de relatiu

Hi ha subordinades de relatiu que es resisteixen a deixar buida la posició de la funció sintàctica que, en teoria, ja representa el pronom relatiu, i l’ocupen amb el pronom feble corresponent. Un dels factors que hi intervenen, entre altres, és la distància entre els dos elements: el pronom relatiu i el pronom feble teòricament innecessari. És el cas dels exemples següents:

(13) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú en volia sentir a parlar
(14) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que hi has viscut tota la vida

Si fem la prova de suprimir el pronom feble, l’oració ens queda coixa; ens hi falta alguna cosa: el pronom que hem suprimit.

(13’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú volia sentir a parlar
(14’) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que has viscut tota la vida

I si fem la prova de reduir la distància entre els dos elements, el pronom feble no es fa tan necessari.

(13’’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual no vull sentir a parlar
(14’’) Hi ha ciutats en què et sembla que has viscut tota la vida

A propòsit d’aquest últim cas, Joan Solà observa que “el problema, avui no resolt, és que la distància s’ha de definir” (vegeu la referència a la nota 1 d’aquí sota). És cert: en aquests casos, com en altres en què adduïm la distància com a factor –o la llargada (ara penso en la coma que pot separar els subjectes llargs o complexos del verb)–, no hi ha un mesurador objectiu que permeti establir els límits del fenomen d’una manera dràstica. Però la comparació amb exemples en què aquest factor desapareix és, com hem vist, un indici de la seva rellevància. I d’altra banda, la psicolingüística, i també els estudis sobre l’accessibilitat dels referents, poden contribuir a trobar els trets compartits per aquests fenòmens, i altres de similars, i a explicar-los d’una manera més acurada. Aquí ens hem limitat a observar-los i descriure’ls mínimament sota aquesta perspectiva comuna.


Notes

1.Trobareu explicats amb més detall aquests quatre casos en els capítols següents dels dos volums dedicats a la sintaxi de la Gramàtica del català contemporani:

• La concordança dels noms col·lectius: Aurora Bel § 2.4.4.1
• El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”: Sebastià Bonet § 19.8.3
• La concordança negativa (o “doble negació”): M. Teresa Espinal § 24.3.2.2
• Un pronom feble dins d’una oració de relatiu: Joan Solà § 21.5.6

2. Una part dels exemples són dels autors esmentats a la nota 1; d’altres són de collita pròpia.

3. Foto (meva): l’illa de la Graciosa, tocant a Lanzarote; en la distància, un illot.