els usos de la dixi (2): la dixi textual

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques. I en aquest altre vam començar a veure que hi ha diversos usos de la dixi; és a dir, diferents maneres d’establir la connexió entre una expressió díctica i un referent, i vam caracteritzar la primera: la distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica.

Avui veurem en què consisteix el segon ús de la dixi, la dixi textual, que expressa lingüísticament la incorporació del text, que forma part del context, al centre díctic, i porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps.

La dixi textual és el mecanisme pel qual les llengües tenen com a referents, no elements del context espaciotemporal, extern al discurs, sinó elements lingüístics que formen part del mateix discurs, del text.

En el discurs oral, una referència díctica textual pot tenir com a referents formes lingüístiques que hi són més o menys pròximes en el temps: formes que la precedeixen (1), formes que la segueixen (2) i l’enunciat o l’esdeveniment de parla en què s’inclou (3). (Poso en negreta l’expressió díctica textual i subratllat, el referent.)

(1) –Dormies com una lirona.

      –Està bé, aquesta paraula.

(2)  –Escolta bé això que et diré: no vull que arribis tard.

(3) a Si parleu mentre us dic això, no em sentireu.

      b En aquest debat hi participaran els directors de tres diaris.

         [presentació d’un debat televisiu]

En els discurs escrit, a vegades es fan servir expressions díctiques que reflecteixen el procés de producció i de recepció del text, que s’estén en el temps. Aquestes expressions poden expressar anterioritat (4), posterioritat (5) o simultaneïtat (6).

(4) Estimada amiga:

            Et faig saber que el proper 31 de Juliol, em caso amb en Jean-Marc. Després de més de cinc anys de sortir junts ja teníem ganes de fer un pas més, encara que per motius de feina de moment viurem mig a França mig a Girona […].

            Potser et semblarà de boig, que a dos mesos del casament no ho tinguem clar el lloc de residència, però com t’he dit abans estem condicionats per la feina.

(5) En el capítol següent en donarem més detalls.

(6) A partir de les dades precedents, ara podem perfilar millor el nostre posicionament.

Altres vegades, en l’escrit hi trobem expressions díctiques que fan explícit el desenvolupament del discurs en l’espai del paper o d’altres suports, i que tenen com a referents fragments de text situats abans (7) o després (8) de l’expressió díctica, o el text o una part del text en què s’inclou (9).

(7) Aniria bé que tothom —i aquest tothom òbviament t’inclou— seguís el camí que s’indica en aquesta revista.

(8) Busca al diccionari el significat de les següents paraules (o les paraules següents): plat, plata i safata.

(9) I posats a fer-nos preguntes, podríem començar preguntant-nos el perquè del títol que encapçala aquest capítol.

Sovint trobem en un mateix fragment expressions díctiques que són específiques de la dixi de temps i d’altres que són específiques de la dixi d’espai, i fins i tot elements paralingüístics díctics. Així passa a l’exemple de (10), que combina la referència díctica de temps hem citat amb la referència díctica d’espai més amunt i amb els dos punts que introdueixen la citació, que es poden considerar un símbol-díctic que assenyala o presenta el discurs immediatament posterior.

(10) A l’editorial de la revista, que ja hem citat més amunt, hi trobem la primera referència explícita als impulsors de la recerca: “Els membres del consell de redacció han intentat…”.

Nota

Trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi textual, i unes quantes referències bibliogràfiques, en el tercer capítol de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català.

.

¿què és la dixi?

[Apunt actualitzat amb els canvis ortogràfics de l'OIEC: he hagut de canviar una vegada néta per neta.]

[Quasi deu anys més tard (10/05/2023), l'actualitat i els avenços tecnològics m'han portat a fer al ChatGPT la pregunta del títol. A baix de tot hi trobareu la resposta. Soc conscient que d'aquí quatre dies la cosa pot millorar, i molt; però ara mateix es pot dir que no n'ha encertat ni una. També s'ha de dir que si li fem la mateixa pregunta en anglès, ens dona una resposta senzilla, però prou encertada.]

Recordo molt bé quan vaig sentir a parlar de la dixi per primera vegada: va ser a classe de Llengua Espanyola II, a segon de carrera, a la UAB. La professora, excel·lent, era M. Lluïsa Hernanz, i l’exemple que va posar, molt adequat per a l’època (principis dels anys vuitanta del segle passat), era: Mañana asamblea, escrit en un paperet i trobat a terra a la Facultat de Lletres. Per explicar-nos què és la dixi, Hernanz ens va fer veure que sense el context era impossible saber per a quin dia estava convocada l’assemblea. En aquell moment encara no n’era conscient, crec, però sempre m’ha interessat la relació entre text i context, entre el sistema de la llengua i la situació en què té lloc la comunicació. Deu ser per això que aquella classe no l’he oblidada mai. Tot i que vaig estar molts anys sense tornar a sentir a parlar de dixi.

Efectivament, la dixi és un dels fenòmens lingüístics que se situen d’una manera més evident en l’espai comú que hi ha entre la gramàtica i el lèxic de les llengües i la pragmàtica. Per això per explicar la dixi parlem d’enunciats; és a dir, d’oracions contextualitzades. Però ¿què és la dixi? Molts dels que ja tenim una edat no en vam sentir a parlar mai a classe de llengua a l’ensenyament preuniversitari; i a la universitat, ben poquet, com deia. I després resulta que, quan ens hi interessem i sabem què és, ens sorprèn adonar-nos que és un fenomen que trobem en la gran majoria d’enunciats quotidians, i en molts dels que no són tan quotidians. Vegem, doncs, de què va.

Podem definir la dixi com el fenomen pel qual s’utilitzen unes formes lingüístiques, ja siguin gramaticals ja siguin lèxiques, que tenen dins el seu significat un o diversos trets que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal en què té lloc la comunicació.

De la definició anterior se’n desprèn que hi ha morfemes díctics i paraules díctiques i que per saber quin és el referent d’aquestes formes i paraules hem de tenir accés visual o auditiu a l’espai o al moment en què té lloc la comunicació.

A l’exemple (1) hi trobem diverses formes díctiques:

(1) Vine corrents cap aquí i fes-me un petó! [l’avi ho diu a la seva neta, que l’ha anat a veure]

• A la forma verbal vine la segona persona del singular remet a l’enunciatari, un dels dos participants en la comunicació. El mode imperatiu té com a referència temporal un moment posterior al de l’enunciació; és a dir, posterior al moment en què s’emet l’enunciat. I la semàntica del verb vine expressa un moviment que, en aquest cas, va en direcció a l’enunciador (en aquest apunt hi trobareu els usos principals del verb venir en català).

• L’adverbi aquí remet al lloc on és l’enunciador.

• Fes-me conté un altre imperatiu i una altra segona persona del singular, com vine. A més, el pronom me remet a l’enunciador.

Els tipus de referents que poden ser díctics s’agrupen en quatre categories semàntiques, que podem anomenar categories díctiques: persona (de fet, participant, però el terme habitual és persona), temps, espai i manera. Aquí les definirem i posarem uns quants exemples de cadascuna.

Dixi de persona

Inclou les referències als participants en la comunicació, enunciador (2-3) i enunciatari (4-5), i també les referències a altres entitats per mitjà de la referència a algun dels participants (6-7). Les formes bàsiques per a cada tipus són les de primera i segona persona, en singular i en plural. La segona persona inclou el vocatiu (8 i imatge de la dreta).

(2) Tinc fred.

(3) El cap de setmana anirem a la Figuera.

(4) Portes unes sabates molt maques.

(5) ¿Podeu callar una mica, sisplau?

(6) Vine, que t’ensenyaré el meu cotxe nou.

(7) Ensenya’m el teu cotxe nou, va.
(8) Quimet, vine!

La dixi de persona també inclou el que alguns autors anomenen dixi social; és a dir, les estratègies per marcar diferències d’estatus o de rol entre els participants. Les més visibles, en el cas del català, són les formes de tractament: el tractament de vós i el tractament de vostè.

Dixi de temps

Inclou les referències al moment de l’enunciació (9-10), entès d’una manera més o menys àmplia, i a moments anteriors (11-12) o posteriors (13-14) a aquest moment.

(9) Avui fa fred.

(10) Actualment hi ha més oportunitats per viatjar que abans.

(11) Fa tres dies / dues hores / un mes… que no surt de casa.

(12) Actualment hi ha més oportunitats per viatjar que abans.

(13) D’aquí una estona / Després / Demà / El curs que ve estudiaré anglès.

(14) En el futur la gent anirà de vacances a Mart.

Dixi d’espai

Inclou les referències a l’espai, més o menys ampli, en què té lloc l’enunciació. En català, la dixi d’espai pot expressar tres nivells de llunyania (aquí – ací – allí; est(e)-a – eix(e)-a – aquell-a, i altres demostratius), en valencià, ribagorçà i el català de la Franja (15-17); o  dos nivells (aquí – allà; aquest-a – aquell-a, i altres demostratius), a la resta del domini lingüístic (18-19).

(15) He comprat estes creïlles per a l’arròs.

(16) Nosaltres no som d’eixe món.

(17) En tornar d’allí t’ho diré.

(18) Agafa això i porta-ho a casa.

(19) Agafa aquelles estovalles i renta-les.

A més dels demostratius, la dixi d’espai també s’expressa per altres mitjans. Per exemple, en verbs de moviment com venir (ja ho hem vist) i altres (en aquest apunt parlo de la relació entre el valor díctic d’aquest i altres verbs i l’absència de pronom feble).

Dixi de manera

Aquesta quarta categoria díctica, que no sempre apareix en els textos que tracten de la dixi (algun dia explicarem una mica per què), conté el valor semàntic de manera afegit a les tres categories anteriors, totes juntes: les expressions díctiques de manera més freqüents, així i d’aquesta manera, signifiquen ‘de la manera que ho mostro jo, ara i aquí’ (20-21).

(20) Mira, fes-ho així.

(21) Mira, fes-ho d’aquesta manera.

Notes

1. La dixi és un fenomen lingüístic i comunicatiu apassionant, sobretot per als que ens agrada estudiar i observar les relacions entre gramàtica i pragmàtica, entre el sistema de la llengua i el context en què ens comuniquem fent servir aquesta llengua. En futurs apunts anirem parlant d’altres aspectes de la dixi. Per exemple, del centre díctic.

2. De fet, en aquest apunt, de ja fa un cert temps, hi trobareu els principals usos de la primera persona del plural, més enllà dels bàsics, i l’enllaç a un article que en parla més a fons.

3. La dixi es manifesta lingüísticament, com ja he dit, de maneres diverses. En aquest apunt hi trobareu l’ús díctic de l’article, contraposat als altres usos que té; en aquest altre, les ultracorreccions relacionades amb l’ús díctic o no dels noms dels dies de la setmana; i en aquest, els diferents usos del vocatiu.

4. Joan Solà va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.

5. La dixi és un fenomen que m’interessa i m’agrada tant que en vaig fer el tema de la meva tesi doctoral. Concretament, vaig estudiar la dixi de persona en català posant-la en relació amb els marcs participatius del sociòleg Erving Goffman. El treball es va publicar després en forma de llibre (La dixi de persona en català. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. Tant en l’una com en l’altre hi trobareu un capítol, el tercer, dedicat a la caracterització general de la dixi; i també moltes referències a obres que en parlen, tant de l’àmbit internacional (Karl Bühler, Charles Fillmore, John Lyons, Robin Lakoff, Catherine Kerbrat-Orechioni, Stephen Levinson, Gisa Rauh, Laura Vanelli, Lorenzo Renzi, William Hanks…) com aplicades al català (Gemma Rigau, Lluís Payrató, M. Josep Cuenca…).

6. En aquest blog també hi trobareu diversos apunts dedicats als usos de la dixi: "Els usos de la dixi (1): dixi gestual i dixi simbòlica" i "Els usos de la dixi (2): la dixi textual" (tema pendent de completar).

7. De les imatges que he posat, només n'hi ha una que requereixi identificació, la segona: correspon a una campanya de la Generalitat de Catalunya de l’any 2005.

Pregunta al ChatGPT amb la resposta (10/05/2023)

¿Em podries explicar què és la dixi?

 La dixi és una xarxa neural que permet a persones amb dificultats en la parla o la comunicació poder expressar-se amb veu sintètica. El nom "dixi" ve de les paraules "dic" i "síntesi", ja que el sistema converteix les paraules escrites en veu sintètica. La dixi es basa en la tecnologia de reconeixement de veu i síntesi de veu per convertir text escrit en discurs parlant en temps real.

 La dixi és especialment útil per a persones amb problemes de discapacitat o trastorns del llenguatge, com ara afàsia, dislèxia, disfonia o paràlisi cerebral, que no poden comunicar-se verbalment. També pot ser útil per a persones amb problemes temporals, com ara una lesió a la veu o una operació que afecti la capacitat de parla.

 La dixi ha millorat significativament en els darrers anys i ha guanyat molta precisió i naturalitat en la seva veu sintètica. Avui en dia, moltes empreses ofereixen aplicacions de dixi per a dispositius mòbils i tauletes, i també hi ha programes especialitzats per a persones amb discapacitats que ofereixen la dixi com una eina per a la comunicació diària.

 

.

Sobre les ultracorreccions

[Apunt actualitzat amb l’OIEC i la GIEC.]

Quan parlem de la qualitat de la llengua, sovint ens passa desapercebut un fenomen que dona lloc a un tipus particular d’errors: les ultracorreccions, que són provocades per l’excés de zel en l’aplicació d’una regla. Aquest excés de zel, a diferència de les incorreccions a què estem més acostumats, requereix alguna mena d’exposició a la norma: és l’aplicació d’una regla més enllà de l’àmbit que li correspon el que provoca l’error. Per aquest motiu, trobem ultracorreccions en parlants que, en termes generals, poden mostrar un ús bastant o molt adequat de la llengua en els registres formals. I diria que en trobem sobretot en la varietat estàndard, quan hi ha més pressió per parlar bé; no estic segura que en la parla col·loquial, quan ens relaxem, siguin tan freqüents.

Les causes de les ultracorreccions són sobretot dues: la primera, l’intent d’evitar la interferència del castellà; i la segona, l’intent d’evitar l’ús de formes col·loquials en la varietat estàndard.

Aquí teniu quatre ultracorreccions que diria que estan entre les més esteses actualment en el català estàndard. Totes quatre es deuen a la voluntat d’evitar una forma semblant a la corresponent castellana.

1. Entre parèntesi. Com que el singular és parèntesi (diferent del castellà paréntesis), i ho hem hagut de corregir, ho ultracorregim en el plural, que és, evidentment, entre parèntesis (com entre cometes, entre línies...).

2. Financio, financies, financia... (amb accent a la segona i). Com que hem après que les formes de present dels verbs acabats en -iar són estudio... (no estúdio...), pronuncio... (no pronúncio...), etc., fem financio, financies, financia.... Però aquest verb no acaba en -iar, la seva arrel és finanç- (nom derivat, finançament), no pas financi- (nom derivat, no financiació). Per tant, el present d’indicatiu és finanço, finances, finança..., no pas financio, financies, financia... Aquí la ultracorrecció la provoca el fet que la forma no normativa és la presumpta correcció d’una forma també no normativa: finàncio, finàncies, finància…

3. Dues quan ha de ser dos
Quan és ordinal, dos és invariable sempre: la línia dos, la pàgina dos…, i no la línia dues, la pàgina dues…  Una cosa és l’ús cardinal, on el nombre quantifica (dues pàgines, vint-i-dues línies, tres-centes quaranta-dues pàgines) i l’altra l’ordinal, que, com el seu nom indica, expressa l’ordre dins d’una sèrie numèrica (pàgina dos, línia vint-i-dos, pàgina tres-cents quaranta-dos). (Tot això, s’entén, a les varietats que fan la distinció entre dos i dues en els cardinals.)

4. Els noms dels dies de la setmana a vegades van amb article
Els noms dels dies de la setmana no porten article quan ens referim a la setmana immediatament anterior o posterior al dia que parlem (Ho vam fer dilluns, Ho farem dilluns…). Però quan parlem de dates més llunyanes o dels dies de la setmana d’una manera genèrica, porten article: El casament serà el dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], El(s) dimecres vaig al gimnàs, i no El casament serà dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], Dimecres vaig al gimnàs [amb valor genèric].

Quan expressem els horaris d’una manera esquemàtica, els noms dels dies poden anar sense article, com els mesos i altres expressions temporals: diumenges tancat, agost tancat, caps de setmana tancat (o bé tanquem els diumenges, a l'agost tancat, tanquem els caps de setmana i similars).



Notes

1. Vaig parlar d’ultracorreccions l’any 1999 en el Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida. El text de la comunicació està publicat en el llibre d’actes del congrés: Imma Creus, Joan Julià i Sílvia Romero (ed.) (2000). Llengua i mitjans de comunicació. Actes del Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació (Lleida, 17-18 de desembre de 1999). Lleida: Pagès.

2. Una manera d’intentar evitar formes ultracorregides com les que he comentat, pot ser explicar les normes de la gramàtica d’una manera matisada: distingint els diferents usos i sense focalitzar només en les formes incorrectes.

3. L’ús dels noms dels dies de la setmana també dona per a comentaris d’altra mena; per exemple, relacionats amb la puntuació.

4. Això de les ultracorreccions dona per a molt més. En continuarem parlant en altres entrades d'aquest blog. De moment, aquí.





.