29 de març 2014

¿té futur –laboral, s'entén–, estudiar Filologia Catalana?

Fa uns dies el butlletí del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona es va fer ressò de la notícia següent:

Un estudi del Departament d'Ensenyament de la Generalitat, que ha donat a conèixer Josep M. Nadal, exrector de la Universitat de Girona, subratlla les necessitats de docents de llengua i literatura catalanes a l'ensenyament secundari en els propers deu anys, tenint en compte les jubilacions de professorat que es preveuen. Llegiu l'entrevista al Diari de Girona.

Ahir jo enllestia el llibre de memòries El nét del pirata, del periodista Manuel Cuyàs (una revisió personal, molt interessant, dels anys seixanta i setanta a Mataró i a Catalunya), i a l'últim capítol, on fa referència a les opcions professionals dels seus fills, hi vaig llegir això:

"En Manuel és dissenyador gràfic i la Núria, llicenciada en Filologia Catalana. Gràcies a haver seguit aquesta carrera té més feina de la que voldria, ara que tanta gent no en troba. Com que en aquests darrers anys hi ha hagut tants savis catalans que [...] han diagnosticat, pensant que li feien un favor, que el català no tenia futur, que s'acabava, que d'aquí a vint-i-cinc anys es parlaria només als reductes més amagats de les muntanyes, molts joves que s'haurien pogut decantar pel seu estudi se'n van retreure guiats pel principi que ningú no s'apunta a una carrera que només garanteix la gana. Uns altres joves, entre ells la meva filla, no van fer cabal de les profecies funestes i si ara no s'hi veuen de feina és perquè els majors índexs de lectura i l'escolarització dels nous immigrants han deixat els diagnòstics i els que els propagaven en situació de ridícul."

Traieu-ne conclusions vosaltres mateixos, de tot plegat. I difoneu-ho entre els indecisos, sisplau!

23 de març 2014

tematitzacions

Els conceptes de tema i rema i altres nocions relacionades, que vam veure fa uns dies, permeten explicar algunes estructures sintàctiques. Per exemple, les tematitzacions.

Una tematització és el desplaçament d’un constituent que en l’ordre no marcat ocuparia una posició remàtica cap a una posició temàtica. Ho fem quan aquest constituent no conté informació nova sinó coneguda, i per tant volem donar-li aquest valor informatiu. Un exemple.

1a. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)
       —D’estovalles en tenim per donar i per vendre!

Sense tematització, a la segona oració el sintagma estovalles ocuparia una posició més remàtica, dins del predicat, i per aquest motiu no seria adequada en aquest context (la inadequació pragmàtica la indico amb el símbol #).

1b. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)
       —# Tenim estovalles per donar i per vendre!

L’exemple (1a) correspon a una tematització a l’esquerra (els lingüistes la devien batejar així mirant-se l’exemple escrit que tenien al davant: el constituent desplaçat s’havia mogut a l’esquerra de la resta de l’oració, respecte a l’ordre no marcat; en la llengua oral el constituent desplaçat apareix abans que la resta de l’oració). En la tematització a l’esquerra es conserva l’ordre tema - rema, que és el que correspon a l’estructura informativa bàsica del català.

Un constituent també es pot tematitzar a la dreta. En la tematització a la dreta (en la llengua oral, l’element desplaçat apareix després que la resta de l’oració), el desplacem al final de l’oració, després de la matriu oracional i, per tant, després del rema.

1c. (—Mira quines estovalles més boniques he comprat!)
       —En tenim per donar i per vendre, d’estovalles!

Com es pot veure en els exemples, la tematització té una conseqüència sintàctica: sempre que l’element desplaçat és pronominalitzable, deixa un pronom de represa (una traça pronominal) dintre de la matriu oracional que fa la funció de l’element tematitzat.

I en el cas de la tematització a la dreta també té una conseqüència paralingüística: per separar la matriu oracional de l’element tematitzat (altrament, en alguns casos semblaria que forma part del predicat), en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma. En la tematització a l’esquerra es manté l’ordre tema-rema i, a més, l’element tematitzat queda situat en una posició perifèrica sense que calgui marcar de cap manera la frontera amb la matriu oracional.

Més exemples (en els exemples de (1) el constituent tematitzat és un CD indeterminat), amb constituents que fan diferents funcions sintàctiques tematitzats (la barra inclinada indica diferents denominacions per a una mateixa funció sintàctica):

2. L’avió desaparegut ara el busquen per l’oceà Índic. / Ara el busquen per l’oceà Índic, l’avió desaparegut. (CD determinat)

3. A l’Enric els Reis li han portat uns calçotets de ratlles. / Els Reis li han portat uns calçotets de ratlles, a l’Enric. (CI)

4. D’aquest assumpte ja en parlarem un altre dia. / Ja en parlarem un altre dia, d’aquest assumpte. (complement de règim verbal/preposicional)

5. A la Patagònia hi anirem l’any que ve. / Hi anirem l’any que ve, a la Patagònia. (complement de règim verbal/preposicional)

6. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana. / Hi comprarem mitjons de llana, a la Patagònia. (adjunt al SV / circumstancial del SV)

7. (—Mira què diu la Marieta!) —La Marieta, no sap de què parla! / —No sap de què parla, la Marieta! (subjecte, no pronominalitzable)

Pel que hem vist fins aquí, podria semblar que la tematització a l’esquerra i la tematització a la dreta sempre són intercanviables. Però no. A l’exemple (1), ho eren, efectivament; però fixeu-vos en l’exemple següent:

8a.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?
L’hortènsia jo la posaria mig a l’ombra…

8b.     —¿On posem les plantes que ens han regalat?
# Jo la posaria mig a l’ombra, l’hortènsia

A l’exemple (8a) la tematització reprèn, des del punt de vista semàntic, una part (l’hortènsia) de l’element introduït en el torn de parla anterior, a la pregunta (les plantes). Aquesta funció la tematització a la dreta no la pot fer, com es pot veure a (8b).

Des del punt de vista funcional, la tematització a l’esquerra i la tematització a la dreta tampoc són totalment equivalents: sembla (que jo sàpiga no se n’ha fet cap estudi quantitatiu, en català) que la tematització a l’esquerra apareix en tots els registres, mentre que la tematització a la dreta és més freqüent en els registres informals que en els formals.

Gabriel Ferrater, a l’entrada català de la Gran Enciclopèdia Catalana (apartat “L’estructura sintàctica”, molt suggeridor), va observar que l’extraordinària freqüència i productivitat que té la tematització en català té a veure amb el ric sistema de pronoms àtons, que, com hem vist, fan la funció de l’element tematitzat dins de la matriu oracional. En aquesta altra entrada comento una mica el que va dir Pompeu Fabra de les tematitzacions, i les conseqüències que va tenir el que en va dir durant bastants anys.


Notes

1. Quan comparàvem l’oració amb tematització i l’oració corresponent en l’ordre no marcat, hem parlat de “moviments”. Aquests “moviments” no tenen res a veure amb el concepte de moviment tal com s’aplica en la lingüística generativa.

2. L’any 1996 Xavier Villalba, a “La dislocació a la dreta” va publicar una caracterització molt interessant d’aquest tipus de desplaçament (i de la tematització en general). A l’apartat § 4.5.3.2 del capítol d’Enric Vallduví de la Gcc (“L’oració com a unitat informativa”), també se’n parla amb un cert detall. Tots dos donen bibliografia sobre estudis previs, sobretot en anglès. Villalba en va tornar a parlar al número 42 de la revista Caplletra, a larticle La dislocació a la dreta en català i castellà: microvariació en la interfície sintaxi/pragmàtica” (2007).

3. Fixeu-vos que més amunt he dit: “per separar la matriu oracional de l’element tematitzat (altrament, en alguns casos semblaria que forma part del predicat), en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma”. En cap moment he fet dependre la coma de l’entonació, sinó que he considerat que la inflexió i la coma són els procediments que tenen la llengua oral i la llengua escrita, respectivament, per complir una mateixa funció: separar la matriu oracional, i més concretament el predicat, de l’element tematitzat. Aquesta manera d’explicar-ho és coherent amb la visió de la puntuació que trobareu aquí.



.

13 de març 2014

¿Què és, això del tema i el rema?

[apunt actualitzat amb la informació de la GIEC]


Fa uns dies, en aquesta entrada, parlàvem dels diferents nivells en què es pot estructurar l’anàlisi lingüística. Avui ens fixarem en un dels aspectes que formen part del nivell pragmàtic, és a dir, de les característiques de la llengua i la comunicació que tenen a veure amb el context d’ús o situació comunicativa: l’estructura informativa.

Quan ens comuniquem, poques vegades tota la informació que donem és nova per als nostres interlocutors. El més habitual és que recolzem la informació nova en informació ja coneguda. Si dic a una amiga “La setmana que ve el Pere començarà a treballar a l’aeroport”, la meva amiga ja sap quin és el referent de la setmana que ve (pel context temporal) i de el Pere (el meu fill, un amic comú…), i el que és nou és el fet que començarà a treballar a l’aeroport. Només en alguns casos tota la informació d’un enunciat (= oració en context) és nova. Podria ser el cas d’una resposta com la següent a la pregunta “¿Què ha passat?”: “Ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord.”

L’estructura informativa és la manera com es distribueixen la informació coneguda i la informació nova en un enunciat i al llarg del discurs (= text en context). I ara, per continuar, hem de definir un parell pagès de conceptes:

Matriu oracional o zona nuclear de l’oració: està formada pels constituents bàsics de l’oració: el subjecte i el predicat.

Ordre no marcat: és el més freqüent en les oracions declaratives, especialment dels textos expositius i poc expressius en general. Cada llengua té el seu propi ordre no marcat. Tradicionalment, en català s’ha considerat que és SVO (subjecte-verb-complements del verb), i així ho fa també la GIEC (en els últims anys alguns autors ho han qüestionat i ha defensat l’ordre VOS com a bàsic; per al meu objectiu, que és descriptiu, la discussió té poques implicacions, i no són fonamentals).

Tema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari ja coneix: la setmana que ve i el Pere en el primer exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació coneguda.

Rema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari no coneix: començarà a treballar a l’aeroport en el primer exemple de més amunt; tot l’enunciat, ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord, en el segon exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació nova.

Doncs bé, en l’ordre no marcat, dintre de la matriu oracional, en català l’estructura informativa segueix l’ordre tema rema. La fletxa vol indicar que la distinció pot ser gradual, i que a vegades no hi ha una frontera dràstica entre l’un i l’altre sinó més aviat una progressió des d’elements més temàtics cap a elements més remàtics.

• [¿Saps què?] La veïna del tercer ja ha parit.
                                    T                            R

• [la quiosquera és una dona molt xerraire]
   [¿Per què arribes tard?] La quiosquera m’ha explicat la vida de tota la seva família.
                                                           T                    →                                  R

En aquest ordre no marcat també s’hi poden incloure els adjunts oracionals, que fan la funció d’emmarcar tota l’oració i que apareixen a l’inici o al final de l’enunciat, sense trencar l’estructura tema rema.

Aquesta setmana, a Barcelona estem de festa major.
                          T                                       R

•  Estem de festa major, aquesta setmana, a Barcelona.
                          R                                       T

Moltes vegades el tema, precisament perquè és conegut, està elidit o expressat per mitjà de formes gramaticals, les més simples des del punt de vista estructural: és el cas del subjecte de l’oració següent, que només apareix en els morfemes verbals (i també del marc temporal [avui] i del marc espaial [aquí], que no apareixen i es recuperen contextualment).

• [¿Avui no treballeu?] Estem de festa major.
                                                           R

Com es pot veure comparant els exemples anteriors, sovint el tema coincideix amb el subjecte i el rema amb el predicat (prediquem coses noves de subjectes coneguts), però no sempre és així.

A partir d’aquest marc general, l’estructura informativa permet explicar molts aspectes de la sintaxi oracional i de la cohesió textual. En parlo en altres entrades d’aquest blog: les tematitzacions, Pompeu Fabra i les tematitzacions, rematitzacions i focalitacions, etc. (mireu les etiquetes de la dreta i les remissions internes de cada entrada).

Com a fenomen pragmàtic, l’estructura informativa no es pot determinar en oracions aïllades, sinó que cal fer-ho en enunciats, en oracions contextualitzades. En una mateixa oració, segons quin sigui el context (per exemple, el tipus de pregunta que respon), un element pot ser tema o rema, o més o menys temàtic o remàtic.


Notes

1. En català, les referències bàsiques sobre aquest tema són Joan Solà (1990 i 1994, bàsicament), Enric Vallduví (el seu capítol de la Gcc) i ara també i sobretot el capítol 33 de la GIEC, sobre l’ordre dels elements en les oracions declaratives, impressionant i interessantíssim. Però la manera com ho he estructurat aquí és el resultat de la combinació d’aquestes referències i molt de temps de donar-hi voltes i d’anar-ho explicant a classe i anar-ho entenent cada vegada millor.

2. També m’agrada molt l’article “La progressió temàtica”, de Joan Bellès, que trobareu en aquest monogràfic de la revista Com Ensenyar el Català als Adults, de l’any 1991. 





.