28 de febr. 2014

els nivells d'anàlisi lingüística

Els fenòmens lingüístics i comunicatius són polièdrics, es poden analitzar des de punts de vista diferents: dialectal (social, geogràfic, històric), pragmàtic, semàntic, gramatical i fonològic-fonètic/gràfic, com a mínim. Cada punt de vista, o nivell d’anàlisi, permet centrar l’atenció en uns aspectes determinats, tot i que per anar bé no hauria de perdre de vista els altres.

A l’hora d’ordenar aquests nivells d’anàlisi (en quin ordre actuen i com interactuen entre si durant el procés comunicatiu), cada marc teòric ho pot fer de maneres diferents, d’acord amb els postulats en què es basa.

Per estudiar els discursos (textos contextualitzats) i els enunciats (oracions contextualitzades) que els formen, els corrents de base funcionalista (és a dir, que consideren que cal partir de les funcions de llenguatge i els propòsits comunicatius per poder explicar les característiques de les llengües), com ara la lingüística cognitiva i la gramàtica discursiva funcional (FDG), ordenen els diferents nivells d’anàlisi de la manera següent:


1. Pragmàtica

El propòsit comunicatiu –les ganes o la necessitat de comunicar-nos– és el que desencadena l’ús del llenguatge verbal (i d’altres sistemes de comunicació, com els gestos). Aquest propòsit s’insereix en un context determinat (marc espaciotemporal, coneixements compartits –personals i socioculturals– i discurs precedent) que, al costat del llenguatge verbal, també contribueix a configurar la manera com codificarem el que volem dir.

Exemple: m’han dit que l’Anna [una amiga meva] se n’ha anat de vacances al Vietnam; jo no m’ho acabo de creure i per confirmar-ho vull preguntar-ho a una amiga comuna. (Això seria l’input.)


2. Semàntica

Entre el repertori lèxic de la llengua en què vull codificar l’enunciat, selecciono els elements que em permetran complir el propòsit comunicatiu.

Exemple (simplificant): [Anna] [anar-se’n] [vacances] [el Vietnam]


3. Gramàtica (morfologia i sintaxi)

Insereixo els elements lèxics anteriors en una estructura gramatical que combina morfemes i estructures sintàctiques propis de la llengua en què codifico l’enunciat.

Exemple: “l’Anna se n’ha anat de vacances al Vietnam”


4. Fonologia i fonètica / Escriptura

La seqüència gramatical té unes característiques fonològiques i fonètiques que són pròpies de la llengua en què l’he codificada. Aquestes característiques són representades gràficament –i en bona mesura convencionalment– per mitjà de l’ortografia. Els elements que componen la seqüència són fonemes, que es realitzen com a sons en la parla, o lletres; però també altres elements, que anomenem suprasegmentals, perquè se superposen als segments –sons o lletres–: l’accent i l’entonació, i els signes de puntuació, per exemple.

Exemple: ¿L’Anna se n’ha anat al Vietnam?  (Això seria l’output.)



Les característiques dialectals dels parlants (grup social a què pertanyen, àrea geogràfica on han nascut o viuen i moment històric en què viuen –i generació de què formen part–), són trets més o menys estables, que es mantenen invariables en els diferents tipus de situacions privades i informals en què es comuniquen i al llarg dels diferents enunciats que constitueixen el discurs. Els estudien, respectivament, la sociolingüística, la dialectologia –en el sentit més tradicional del terme– o geolingüística i la lingüística històrica. En situacions de comunicació públiques i formals aquests trets es redueixen, perquè s’opta per la varietat estàndard de la llengua, comuna a tots els parlants independentment de la procedència social, geogràfica i generacional.


Notes

1. L’esquema simplifica: durant el procés de producció lingüística real, els diversos nivells poden interactuar entre si, i també amb el context comunicatiu.

2. Una de les millors introduccions a la lingüística cognitiva en castellà –en català no n’hi ha cap, malauradament, fins on jo sé– és, al meu entendre, la de Maria Josep Cuenca i Joseph Hilferty: Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona: Ariel, 1999. En anglès també és molt clara, i força assequible, la de David Lee: Cognitive linguistics: an introduction. Oxford: Oxford University Press, 2001. No cal dir que a internet es poden trobar textos, més o menys complets, com el de l’enllaç de més amunt, que també poden servir d’introducció encara més resumida. En tots aquests textos hi ha referències a les obres fundacionals: de Ronald W. Langacker i George Lakoff, entre altres.

3. Seguint els enllaços de més amunt, i també a internet, es poden trobar les referències bàsiques de la gramàtica discursiva funcional i d’altres corrents funcionalistes.

4. A mi m’interessen d’una manera especial els fenòmens lingüístics que tenen a veure amb el nivell d’anàlisi pragmàtica i el nivell d’anàlisi gramatical (sobretot, sintàctic), i especialment els que permeten interrelacionar-los. En aquesta entrada comento un fenomen pragmàtic relacionat amb un tret gramatical; en aquesta altra, un fenomen pragmàtic relacionat amb la semàntica de dos verbs; en aquesta altra, el procés de gramaticalització d’una informació semàntica (l’expressió de la quantitat) i les conseqüències sintàctiques que se’n deriven; en aquesta, la gramaticalització del pronom hi amb alguns verbs i la manera com afecta l’estructura argumental d’aquests verbs (el subjecte o els complements regits); finalment, si cliqueu a les etiquetes de la dreta "ordre dels elements", hi trobareu unes quantes entrades que tracten l'estructura informativa, que és un dels múltiples aspectes inclosos en el nivell pragmàtic: són un bon exemple de codificació gramatical de fenòmens pragmàtics.




.

19 de febr. 2014

puntuació i entonació

Si fem un repàs a la bibliografia sobre puntuació, fins no fa gaires anys la majoria d’obres donaven per fet que hi ha una relació directa entre la manera de puntuar un text i l’entonació que faríem si el llegíssim en veu alta.

Això podia ser més o menys cert en èpoques passades, quan hi havia molt poca gent que sabés llegir i escriure: els textos escrits, efectivament, es llegien sovint en veu alta, i els punts i sobretot les comes devien ajudar els lectors a decidir on havien de fer pauses més o menys llargues per dotar el text del sentit adequat.

Actualment la major part dels textos escrits estan pensats per ser llegits en veu baixa. A les nostres societats, pràcticament tota la població està alfabetitzada i pot, millor o pitjor, descodificar i interpretar un escrit. La puntuació ara té una funció ben diferent: és un recurs paralingüístic propi de l’escriptura (com la negreta, la cursiva, les diferents mides de la lletra, la disposició del text en el paper o la pantalla…) que permet estructurar els textos i facilitar que els lectors els interpretin tal com vol l’autor. Un recurs, doncs, per facilitar l’èxit comunicatiu.

Vista així, la puntuació és un conjunt de pistes –els signes de puntuació– que permeten donar, com a mínim, quatre tipus d’informació:

a) Pragmàtica: la intenció comunicativa, expressada per mitjà de la modalitat oracional. Això permet distingir les oracions (els enunciats, de fet: oracions contextualitzades) asseveratives, les interrogatives, les exclamatives i, en menor mesura, les imperatives.

L’Anna ens vindrà a veure demà.
¿L’Anna ens vindrà a veure demà?
¿Quan ens vindrà a veure, l’Anna?
L’Anna ens vindrà a veure demà!
Vine a veure’ns demà, Anna! / Vine a veure’ns demà, Anna.

b) Semàntica: és el cas de l’ús de la coma que permet distingir els complements de nom (SPrep, SAdj, aposicions i oracions de relatiu) especificatius dels explicatius.

Les mares patidores sempre ens preocupem pels fills. [complement especificatiu: només les mares patidores ens preocupem sempre pels fills]
Les mares, patidores, sempre ens preocupem pels fills. [complement explicatiu: les mares som totes patidores, i ens preocupem sempre pels fills]

c) Sintàctica: la puntuació permet indicar quina és l’estructura sintàctica de cada oració i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Un exemple clar és el de les enumeracions amb comes internes, en què els diferents elements se separen per mitjà del punt i coma.

A la Col·lecció d’Art Modern del MNAC es poden veure, entre moltes altres, les obres següents: Desconsol, de Josep Llimona; Poble escalonat, de Joaquim Mir; L’edat de bronze, d’Auguste Rodin; i Galeria blanca, de Santiago Rusiñol.

d) Textual: quina és l’estructura del text sencer –llarg o curt– i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Preneu com a exemple aquest mateix text: cada punt i seguit indica on s’acaba una oració i en comença una altra, i cada punt i a part (que encara que s’escrigui igual no és el mateix que el punt i seguit) indica on s’acaba un paràgraf (una unitat de sentit parcial, dintre del text) i en comença un altre.

Però, des del punt de vista didàctic –i també teòric–, el “divorci” entre entonació i puntuació va més enllà: poques vegades hi ha una relació biunívoca entre entonació i puntuació: per exemple, entre entonació final i puntuació, entre inflexió entonativa i puntuació. Vegem-ho.

La funció pragmàtica d’indicar que volem fer una pregunta d’una manera directa (modalitat interrogativa) normalment es correspon amb una entonació final ascendent en el cas de les interrogatives totals (les que es poden respondre amb o no) no introduïdes amb que; però, en canvi, es correspon amb una entonació final descendent en el cas de les interrogatives parcials (les que pregunten per una part de l’oració) i les totals introduïdes amb que.

¿Vindràs a sopar? (/)
¿Que vindràs a sopar? (\)
¿Quan vindràs a sopar? (\)

El motiu sembla clar: en el primer cas (primer exemple), l’absència de cap marca d’interrogació fa necessari recórrer a l’entonació final per distingir la interrogativa de l’asseverativa (Vindràs a sopar). En el segon cas (segon i tercer exemple), la partícula interrogativa ja indica que estem fent una pregunta, i per tant podem conservar l’entonació “no marcada” sense perdre informació ni arriscar-nos a malentesos.

Les inflexions entonatives també són males conselleres, a l’hora de puntuar: posem per cas, el tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada d’una certa llargada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. En el primer cas podem posar-hi una coma; en el segon cas, la coma és de les més clarament incorrectes (almenys en la nostra tradició), si no és que el subjecte és llarg o complex (si no està format per un sintagma llarg, si no conté una enumeració amb comes internes o si no és oracional, per exemple).

Si tens ganes de llegir el diari(,) serà millor que el portis tu.
La veïna del tercer primera ens porta el diari cada dia. [subjecte senzill, sense coma que el separi del predicat]
El tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada d’una certa llargada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. [subjecte llarg]
  L’Anna, el Pau, el Joan i la Pilar(,) llegeixen el diari cada dia. [subjecte complex: format per una enumeració amb comes internes]
Qui vulgui llegir el diari(,) se l’haurà de portar. [subjecte complex: format per una subordinada]

En definitiva, a l’hora de puntuar, d’ensenyar a puntuar o de corregir la puntuació d’un text d’altri, més val no tenir en compte entonacions hipotètiques i centrar-se en els factors pragmàtics, semàntics, sintàctics i textuals que hem vist més amunt.

Notes

1. En els llibres de text i a les gramàtiques, la distinció entre complements de nom explicatius i especificatius s’acostuma a trobar en el capítol o apartat dedicat a les oracions de relatiu. Però, com es pot veure més amunt, és pertinent per distingir qualsevol mena de complement de nom, ja sigui un SPrep, un SAdj, una aposició o, efectivament, una oració de relatiu.

2. La Cambridge Grammar of the English Language, de Rodney Huddleston i Geoffrey K. Pullum, té un capítol molt interessant dedicat a la puntuació. És l’única de les grans gramàtiques que s’han publicat en els últims anys que hi dedica un capítol, i bona part del que shi diu és aplicable o adaptable al català.

3. Amb Xavier Fargas, he publicat dos articles sobre puntuació:
Les puntuacions possibles” (sobre les intervencions dels assessors lingüístics en la puntuació dels textos, al núm. 11 de la revista Llengua i Ús) i “¿Podem ensenyar a puntuar? Alguns criteris bàsics” (sobre l’ensenyament de la puntuació, al núm. 20 de la revista Articles. Revista de Didàctica de la Llengua i de la Literatura).

4. Fa un temps vaig fer un petit estudi sobre els errors de puntuació més freqüents en els estudiants universitaris (a partir del buidatge d’un corpus), que es pot descarregar (gratuïtament des dels ordinadors de les biblioteques universitàries subscrites) aquí: “La puntuación de los escritos académicos de los estudiantes universitarios”.



.

12 de febr. 2014

primer premi FilCat.UB





El Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona convoca el 1r Premi FilCat.UB (2014) amb l’objectiu de promoure els treballs de recerca de batxillerat que tinguin per objecte d’estudi qualsevol aspecte de la llengua i la literatura catalanes.


Bases generals del premi

El premi s’adreça als estudiants de segon curs de batxillerat de tots els centres educatius de les terres de llengua catalana i té dues modalitats:

­         – Treballs de recerca de batxillerat sobre llengua catalana
– Treballs de recerca de batxillerat sobre literatura catalana
Es premiaran els treballs originals i inèdits escrits en llengua catalana que excel·leixin pel rigor, la imaginació i la creativitat. No s’hi poden presentar treballs premiats en altres concursos.


Presentació

Els treballs s’han de presentar en dues còpies (una d’impresa en paper i una altra en format digital, preferiblement pdf) i han d’anar signats amb pseudònim. Si el treball conté materials en algun altre format també s’hauran d’adjuntar digitalment.

Tots els treballs s’han de presentar dins un sobre o paquet tancat en què figuri la llegenda “1r Premi FilCat.UB” i el pseudònim de l’autor. Dins el sobre o paquet hi ha d’anar un altre sobre tancat, amb el nom del treball i el pseudònim a l’anvers, que contingui les dades de l’estudiant que ha fet el treball (nom i cognoms, adreça, telèfon i correu electrònic), el centre on estudia (nom, adreça, telèfon i correu electrònic) i el nom del professor que l’ha tutoritzat.

Termini

El termini de presentació dels treballs és el 16 de maig del 2014.

Lloc de lliurament o enviament

Departament de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona.

Dotació del premi

El premi serà de 300 euros per a cadascuna de les dues modalitats (llengua i literatura) en forma de dos vals bescanviables: 150 euros en un val de l’FNAC per a l’alumne i 150 euros en un val de l’ABACUS per al centre educatiu on s’ha presentat el treball. Es tindrà en compte també la possibilitat d’atorgar accèssits en forma de diploma.

Els treballs guanyadors, a més, es publicaran al web del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (http://www.ub.edu/filcat/).

Resolució i data de lliurament del premi

La resolució del premi es farà pública el 6 de juny del 2014. El lliurament del premi tindrà lloc el dia 26 de juny en un acte oficial a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

Comissió organitzadora

Francesc Bernat, Emili Boix, Sebastià Bonet, Maria-Rosa Lloret, Antoni Moll i Francina Torras (professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona).

més informació       

Francesc Bernat
francesc.bernat@ub.edu

Departament de Filologia Catalana
Universitat de Barcelona

Edifici Josep Carner, 4t pis
Gran Via de les Corts Catalanes, 585
08007 Barcelona
Tel.: 93 403 56 12 / Fax: 93 403 56 98
Segueix-nos a Facebook







6 de febr. 2014

¿Què hi diu, aquí?

Entre les funcions del pronom hi, n’hi ha una que és especialment remarcable almenys des de dos punts de vista: afecta verbs d’ús molt comú, en oracions també molt habituals; i probablement constitueix una particularitat del català compartida amb poques llengües més.

Aquesta funció la podríem resumir així: en determinats verbs i en determinades construccions, el pronom hi modifica l’estructura argumental (és a dir, el conjunt d’arguments –subjecte i complements regits– que pot tenir un verb). Vegem els dos tipus de modificacions que pot provocar aquest pronom amb uns quants exemples.


FUNCIÓ INTRANSITIVITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment és transitiu (amb complement directe) el trobem usat intransitivament (sense complement directe). Els exemples més evidents són els dels verbs de percepció: veure-hi i sentir-hi (i també filar-hi, llucar-hi, clissar-hi…, com bé ha observat Josep Lacreu). De vegades també s’hi afegeix el pronom em, et, es...: veure-s’hi, clissar-s’hi.

L’Anna veu la badia. [ús transitiu, amb CD]
L’Anna hi veu. [ús intransitiu, sense CD]
 Amb tan poca llum, l’Anna no s’hi veu (bé). [ús intransitiu, sense CD]

El Pau sent la remor del carrer. [ús transitiu, amb CD]
El Pau no hi sent (bé). [ús intransitiu, sense CD]

Gabriel Ferrater explica en un article de l’any 1968 que a l’oració següent passa el mateix:

En aquest pis no hi toca el sol.

El verb tocar, normalment transitiu, aquí és intransitiu: el pronom hi l’intransitivitza. Ferrater ho diu així: “[el pronom] amputa, com qui diu, el verb de la seva valència transitiva”. No tenim, doncs, un pronom provocat per una tematització, és a dir, que vingui d’haver desplaçat a l’esquerra el sintagma en aquest pis (com seria el cas de “En aquest pis no hi viu ningú”).


FUNCIÓ IMPERSONALITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment porta subjecte es construeixi sense. Aquest ús el va observar Joan Solà en dos verbs: posar i dir. En els exemples hi ha un complement directe (el preu, una altra cosa), però en canvi no hi ha subjecte.

A la sola hi posa el preu.
A la pàgina següent hi diu un altra cosa.

El valor impersonalitzador del pronom va aparellat amb un valor particular del temps present en el verb: no és un present actiu ni referit al context immediat, sinó que expressa un estat, el resultat d’una acció: posa = ‘està posat’, resultat d’haver posat; diu = ‘està dit (de fet, escrit)’, resultat d’haver escrit.

A l’oració que encapçala una fe d’errates, el pronom hi té aquest valor, i per tant no s’ha d’elidir: no hi ha duplicació de funcions entre el relatiu i el pronom feble, sinó que cadascun hi fa una funció diferent.

On hi diu XXX hi ha de dir YYY.

I no (¿qui diu, qui ha de dir?):

On diu XXX ha de dir YYY.

Amb aquesta segona versió, a més d’anar en contra de la intuïció, ens carreguem una construcció sintàctica singular del català.

Notes

1. Josep Lacreu parla dels verbs de percepció en el seu excel·lent Manual d’ús de l’estàndard oral (València: Universitat de València, 1990). Aneu a la pàgina 175 si en consulteu la primera edició i a la pàgina 188 si en consulteu la segona (i probablement les posteriors).

2. Si voleu llegir el que diu Gabriel Ferrater: “Gramàtiques per donar i per vendre”, dins Sobre el llenguatge (Barcelona: Quaderns Crema, 1981). Aneu a la pàgina 16.

3. Si voleu llegir el que diu Joan Solà:
“On hi diu x hi ha de dir y”, dins La llengua, una convenció dialèctica (Barcelona: Columna, 1993). Aneu a la pàgina 58 (quanta saviesa, lingüística, metodològica i d’actituds, en només quatre pàgines!).
 “Els pronoms febles”, dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 53 (a propòsit de l’ús del pronom hi al País Valencià).
“Ordre d’elements i duplicats pronominals”, també dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 251.
“Nit a Sitges”, dins Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (Barcelona: La Magrana, 2009).

4. Júlia Todolí, en el seu capítol (“Els pronoms”) de la Gramàtica del català contemporani (§ 6.5.9.2, pàgines diferents segons l’edició), fa una caracterització molt suggeridora d’aquestes construccions. Fa veure, per exemple, com el verb haver-hi (procedent del verb haver, que en la llengua antiga era transitiu i volia dir ‘tenir’) és el resultat de la gramaticalització d’una construcció d’aquesta mena. Fixeu-vos com l’estructura LOCATIU + VERB + SN la trobem a l’oració de Ferrater, a les de Solà i típicament amb haver-hi (Al meu carrer no hi ha cap restaurant).

5. Aquestes construccions em semblen fascinants. I una de les preguntes que em faig és com han evolucionat des de la llengua medieval fins ara. ¿Algú s’anima a investigar-ho?

6. Em pregunto si el valor figurat de tocar-hi –El Florenci no hi toca gaire– té un origen similar al de l’oració de Ferrater.



.