4 d’abr. 2014

Pompeu Fabra i les tematitzacions

Pompeu Fabra va parlar molt poc de l’ordre dels elements, i ho va fer, bàsicament, en diverses converses filològiques i a la gramàtica pòstuma, la del 1956.

A les Converses filològiques Fabra lamenta diverses vegades que els escriptors catalans alterin massa sovint, d’una manera immotivada, “l’ordre gramatical dels mots”; i encara més, que aquesta alteració comporti l’aparició d’un pronom al costat del verb, combinació que ell considera un “pleonasme”.

Veient els exemples (1-3, conversa 211) ens adonem de seguida que les alteracions de l’ordre a què fa referència Fabra són tematitzacions a l’esquerra.


1. En aquest llibre s’hi descrivien…
2. En els llocs més pintorescs s’hi veien pregones cavernes.
3. I de tot això se’n dedueix.

Fabra creu que aquestes alteracions de l’ordre estan més justificades quan l’element mogut és un “complement” (un complement regit no locatiu) (4) i, en canvi, que ho estan molt menys en el cas d’una “determinació circumstancial”, que fa funció d’adverbi. I en aquest últim cas, la versió sense pronom (5) la considera preferible a la versió amb pronom (6) (exemples de Fabra, conversa 768).

4. Aquesta teoria, la considerem.
5. En el segon capítol hem llegit.
6. En el segon capítol hi hem llegit.

Aquest plantejament no tenia en compte (perquè tot això s’ha anat descrivint millor posteriorment) que hi ha locatius que són “complements” (és a dir, regits) (7) i d’altres que són “circumstancials” (o adjunts, en la terminologia més recent). I que, entre aquests últims, hi ha “circumstancials” dins del sintagma verbal (8) i “circumstancials” oracionals (9). Aquests últims afecten tota l’oració, apareixen a l’inici en l’ordre no marcat i, com que no han estat tematitzats, no comporten duplicació pronominal.

7. A la Patagònia hi anirem l’any que ve.
8. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana.
9. A la Patagònia els cims de les muntanyes sempre estan nevats.

Pompeu Fabra comparava sovint les estructures del català amb les de l’anglès i el francès (ho vam veure en aquesta entrada, a propòsit de la concordança, i també ho fa explícit a les converses on parla de lordre). Però passa que aquestes dues llengües tenen un ordre d’elements molt més rígid que el del català, i la comparació va portar Fabra a considerar immotivats i excessius uns canvis d’ordre que en català eren normals. (No és estrany que Fabra no se n’adonés, d’aquesta circumstància: en la seva època, l’ordre de mots encara estava per estudiar, en català i la resta de llengües del nostre entorn, i ell prou feina va tenir a atendre molts altres aspectes de la gramàtica.)

A la Gramàtica catalana del 1956, la gramàtica pòstuma, a l’epígraf 103, hi trobem descrites tant la tematització a l’esquerra com la tematització a la dreta (sense aquestes denominacions, que són posteriors), segurament per primera vegada en una gramàtica catalana. Aquest cop, tot i que Pompeu Fabra també fa una breu referència a un suposat abús d’aquestes construccions entre els catalanoescrivents, em semblen molt més dignes de remarca el fet mateix que en parlés i l’enfocament quasi discursiu que va adoptar en caracteritzar-les.

Ja des de l’època de Fabra, es poden trobar tematitzacions a l’esquerra sense pronom en verbs que ho admeten (no pas tots), sobretot en registres formals. Aquest seria el cas d’oracions com les següents.

10. D’aquestes observacions es desprèn que…
11. D’aquesta mena de modificacions donarem exemples tot seguit.
12. De tot això es dedueix que…

No sabem fins a quin punt hi pot haver influït la seva prevenció davant d’aquestes construccions o si és el caràcter formal del text el que porta a l’elisió del pronom. Però, com deia, hi ha verbs, com parlar i referir-se, que no admeten l’elisió del pronom, encara que el context sigui formal.

13. * D’aquesta mena de modificacions parlarem tot seguit.
14. D’aquesta mena de modificacions en parlarem tot seguit.

15. * A aquesta mena de modificacions ens referirem tot seguit.
16. A aquesta mena de modificacions ens hi referirem tot seguit.

Una última observació, ara sobre l’ús de la coma. A les Converses filològiques hi ha exemples que no porten coma entre l’element tematitzat i la resta de l’oració (1-6), i exemples que en porten; els exemples de la gramàtica pòstuma van tots amb coma. Durant dècades, potser fins al canvi de mil·leni o una mica més ençà, a les classes de català es va explicar que aquesta coma era imprescindible per trencar el “pleonasme”. Fins que, a partir del 1990, els estudis de Joan Solà sobre aquesta qüestió (a Lingüística i normativa i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió) van deixar clar que les tematitzacions, amb el pronom inclòs, eren unes construccions ben pròpies de la llengua catalana i que no era pertinent tractar la tematització a l’esquerra d’una manera diferent dels circumstancials (o adjunts) oracionals i que, per tant, l’opció no marcada era sense coma. En la bibliografia posterior, aquest criteri s’ha anat imposant clarament. Vegeu, per exemple: Ruaix (Observacions…, 1994:  66-67), Badia (Gramàtica catalana, 1994: 182-186), Pujol i Solà (Ortotipografia, 1995: 9-13), i Mestres, Costa, Oliva i Fité (Manual d’estil, 1995: 157 / 2007: 173).


Notes

1. Pompeu Fabra va parlar de l’ordre de mots almenys a les converses següents: 211, 212, 290, 291, 528, 530, 531 i 768. Aquesta numeració correspon a l’edició de les Converses filològiques dins les Obres completes, que es pot descarregar aquí.

2. Llegiu els textos de Joan Solà directament: és molt probable que, si la paraula pleonasme forma part del vostre vocabulari, després de fer-ho decidiu abandonar-la per sempre.



.