25 de set. 2016

¿de qui parlem quan parlem de l'audiència?

Dies enrere vaig explicar com les nocions de parlant i d’oient són una mica més complexes del que pot semblar a primer cop d’ull. I en el segon text deia que en un altre moment parlaríem d’un tipus específic d’oient: l’audiència. Som-hi.


Normalment parlem d’audiència (fora de l’àmbit judicial) quan depassem l’esfera privada i ens situem, en graus diferents, en un àmbit de comunicació públic. Integrant aquest concepte en el format de recepció de Goffman (vegeu el segon dels textos enllaçats més amunt), podem dir que es tracta d’un tipus de participant que en principi està ratificat, i que en bona part dels casos, a més, està format per un conjunt de destinataris directes dels enunciats emesos per l’enunciador, ja que es pot considerar que aquest s’hi dirigeix directament i, per tant, que els interpel·la. És el cas, per exemple, en la comunicació oral, de la classe magistral, la conferència, els informatius de ràdio i televisió, i els mítings polítics. En altres casos, com els debats i les entrevistes de ràdio i televisió, la interpel·lació directa a l’audiència alterna amb la interpel·lació mútua que es fan els participants en el diàleg que és propi d’aquests gèneres. En aquests darrers casos, doncs, l’estatus participatiu de l’audiència és el de participants ratificats que en determinats moments de l’esdeveniment comunicatiu són destinataris directes dels enunciats i en altres moments, destinataris no interpel·lats. En el cas de la ficció dramàtica, l’audiència no és, en general, interpel·lada directament. És el que passa a les representacions teatrals, però també, encara més, al cinema i en la ficció emesa per ràdio i televisió —tret, en tots aquests gèneres, de les produccions més o menys innovadores que inclouen la interpel·lació directa als espectadors. Alguns gèneres radiofònics i televisius no ficcionals, d’altra banda, admeten una audiència en directe i una altra de diferida en l’espai. Totes dues poden ser interpel·lades o no, però l’enunciador només pot percebre directament les reaccions de la primera.

El que diferencia l’audiència de la resta de participants és el fet que es tracta de persones que no poden assumir el rol d’enunciador, o que si ho fan és sempre d’una manera que es pot considerar secundària en relació amb el participant o els participants que l’assumeixen primàriament. La seva funció principal com a participants en l’esdeveniment comunicatiu és la d’escoltar. Malgrat això, quan l’espai és compartit les persones que constitueixen l’audiència poden interactuar no verbalment, per mitjà de gestos que expressen aprovació o, més rarament, desacord.

¿Quan adopten el paper d’enunciadors, els participants que constitueixen l’audiència? Doncs poden fer-ho, per exemple, en el torn de preguntes que s’obre al final d’una conferència, durant les intervencions dels estudiants en una classe magistral, en el torn obert de paraules —el terme mateix ja suggereix un canvi en els rols dels participants— que es troba en l’ordre del dia de diversos tipus de reunions i assemblees, i durant les intervencions del públic que constitueix l’audiència radiofònica i televisiva, que participen en els programes per diversos mitjans (en directe, per telèfon o, cada vegada més, per les xarxes socials d’internet, com Facebook i Twitter). En molts casos, a més, la disposició de l’espai situa els participants que actuen com a enunciadors primaris en un lloc prominent, i l’audiència agrupada i separada clarament d’ells.

¿I quantes persones calen, perquè hi hagi audiència? Normalment, l’audiència està formada per un grup relativament nombrós de persones, però de fet no es tracta d’un tret que resulti necessari a l’hora de caracteritzar-la, ja que al capdavall també pot estar formada per només una o dues persones, sempre que escoltin sense prendre la paraula.

Tal com l’hem caracteritzat, el concepte d’audiència es pot estendre a la comunicació escrita, de tal manera que s’hi pot incloure el concepte de lector, o de públic lector, aplicat a qualsevol discurs escrit que tingui una projecció pública i que vagi adreçat a un nombre indeterminat de destinataris, més o menys perfilat. En l’àmbit privat, poques vegades es pot parlar d’audiència en la comunicació escrita: la possible jerarquia entre participants, en la interacció quotidiana rarament provoca situacions com les que hem descrit per a l’audiència dels esdeveniments comunicatius públics, tant orals com escrits. I d’altra banda, les notes personals, les cartes i els missatges de correu electrònic personals, o de Whatsapp, posem per cas, constitueixen sovint un tipus de comunicació interactiva, en què els diferents “torns” es van adoptant d’una manera més o menys immediata o més o menys diferida; aquest tipus de situació no inclou, en principi, un tipus de participant equiparable al concepte d’audiència tal com l’hem definit.

En tota la comunicació diferida, de fet, la frontera entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats sol ser difusa. En publicitat i en els mitjans de comunicació de masses es parla sovint d’audiència potencial, concepte que es pot relacionar amb el de destinatari directe; i en àmbits diversos, es pot parlar de diferents subgèneres en funció del tipus de destinatari (programació infantil, literatura infantil i juvenil, llibres i documentals televisius de divulgació científica…).

Vegem ara exemples de diferents menes d’audiència.

En aquesta entrevista (exemple 1) que fa Xavi Coral a Carles Francino en el programa Divendres (a partir del segon 55), s’hi poden veure bona part de les característiques anteriors. Hi ha els dos participants que alternen els rols d’enunciador i de destinatari directe, i també tres nivells d’audiència que són tots destinataris en principi no interpel·lats del diàleg que s’estableix entre ells dos: el públic que va assistir al programa en directe, al plató; el que el va veure, també en directe, per televisió; i el que el pot veure ara pel Youtube. I encara cal afegir-hi els participants per Facebook i Twitter.



En altres gèneres, l’audiència és el destinatari directe dels enunciats emesos per l’enunciador, i així es manifesta lingüísticament. A l’exemple (2), corresponent a una classe magistral d’un professor universitari, les formes de segona persona del plural seleccionen el conjunt de destinataris, els estudiants que hi assisteixen.

(2) Està clar que per Kipling els espanyols no eren blancs, ¿eh? I és una consideració que la podreu sentir, que la podríeu sentir repetida, amb bastanta, amb bastanta facilitat, per gent que doncs tenen menys melanina a la pell encara que nosaltres. Perquè, com sabeu, el color és un color que depèn estrictament de la melanina, que permet una certa resistència al sol.
En l’àmbit de l’escrit, en els manuals acadèmics, com a l’exemple (3), hi trobem les interpel·lacions als lectors en segona persona del plural de l’imperatiu (expressades gràficament per mitjà de l’abreviatura que sol utilitzar-se en aquest gènere).

(3) Veg. Solà (1994: 242).

Finalment, el manual a què correspon l’exemple de (4) (El sistema polític de Catalunya, editat per Miquel Caminal i Jordi Matas) tanca la introducció amb un apartat titulat explícitament “Els destinataris d’aquest llibre”, en què es descriu el públic lector en què pensen els editors i els autors, de manera que aquesta audiència potencial es pot considerar un tipus d’enunciatari ratificat pels enunciadors. La descripció s’inicia d’una manera prou explícita perquè puguem parlar de destinataris directes, però acaba d’una manera prou difusa perquè es faci evident, una vegada més, la gradualitat de la distinció entre aquesta categoria i la dels destinataris no interpel·lats o, fins i tot, la dels participants no ratificats.

(4) S’ha pensat especialment en els estudiants universitaris dels ensenyaments de Ciència Política, Dret, Gestió i Administració Pública, Sociologia i Economia, però l’obra també pot interessar a tota persona que tingui responsabilitats públiques en la política i en les administracions, i lògicament, a tot ciutadà o ciutadana que vulgui aproximar-se al coneixement acadèmic de la política i el govern de Catalunya.


En definitiva, es pot dir que l’audiència és un tipus de participant que, dintre de la categoria d’enunciatari, pot assumir, com a participant ratificat, tant el rol de destinatari directe com el de destinatari no interpel·lat, i només rarament el d’enunciador. Pel que fa als participants no ratificats, només en la mesura que algú veu un programa o llegeix un text publicat que no estava pensat per a ell es pot arribar a considerar que l’audiència ocupa la categoria d’oient potencial (no previst per l’enunciador), i més rarament encara, d’espia, si ho tenia prohibit.


Notes

1. Aquest text és la continuació dels que tracten de l'enunciador i de l'enunciatari, que trobareu en aquest mateix blog, i es va publicar el 25 de setembre passat al digital Lliure i Millor.

2. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre el concepte d’audiència, i també algun exemple més. I als annexos, la referència completa dels exemples (2) i (4).





.