22 de maig 2016

la segona persona del singular genèrica

La segona persona del singular és la categoria gramatical que, en totes les seves manifestacions formals (morfemes verbals, pronoms àtons i pronoms tònics —incloent-hi els possessiu—, exemples 1-4), ens permet referir-nos al destinatari directe d’un enunciat en un context informal (rols activats) o d’igualtat entre participants (estatus). (En altres contextos, en català optem pel tractament de vós, el tractament de vostè o altres estratègies de cortesia.)

(1) ¿Tens un llapis?
(2) T’he portat un llapis
(3) Agafa-ho tu, sisplau
(4) Aquest llapis és teu

És una categoria díctica de persona que constitueix, juntament amb el plural corresponent i la primera persona, un universal lingüístic: totes les llengües del món tenen les categories gramaticals de primera i segona persona.

Però la segona persona del singular també pot aparèixer en enunciats en què no tingui com a referent el destinatari directe. És l’ús que se sol anomenar segona persona del singular genèrica o ús genèric de la segona persona del singular. Vegem-ne uns exemples:

(5) Tu vas tranquil·lament a l’autobús i, si no vigiles una mica, tard o d’hora t’acabaran fotent la cartera
(6) [una directora de cinema, en una entrevista] Quan vas a festivals veus meravelles!

Els dos exemples anteriors, en primer lloc, permeten comprovar que aquest ús de la segona persona del singular no el trobem només en subjectes, sinó també en verbs i en altres funcions sintàctiques. I en segon lloc, permeten distingir-hi dues funcions bàsiques, que es poden manifestar d’una manera més o menys prominent, segons els casos. D’una banda, la funció de referir-se a un col·lectiu equivalent a tothom (el quantificador universal). És la funció predominant a l’exemple (5). D’altra altra, la funció de referir-se a un jo encobert. És la funció predominant a l’exemple (6). La informació contextual que tenim i el significat dels enunciats és el que permet interpretar la segona persona del singular amb un significat més o menys acostat a cadascuna d’aquestes dues funcions.

Però, ¿com es bloqueja la interpretació prototípica de la segona persona del singular, que li assignaria el destinatari directe com a referent? Hi ha diversos tipus de condicions sintàctiques i semàntiques que afavoreixen aquest bloqueig, entre les quals es poden destacar les següents: l’aspecte imperfectiu del verb (7), els verbs modals (8), les subordinades condicionals o temporals (9, i també 7), i altres adjunts oracionals (10-11).

(7) [Pep Guardiola, parlant del futbolista italià Roberto Baggio] A mi m’agradava com jugava, però realment, quan el veus de prop, és una cosa excepcional

(8) [carta a un fill que era fora, durant els Jocs Olímpics de Barcelona] A la Diagonal han inaugurat l’hotel “Juan Carlos I”, on hi ha tot el que avui pots demanar a un hotel

(9) Si puges dalt del turó veus Mallorca

(10) Aquí aquests llibres els has de buscar en botigues especialitzades

(11) Llegint Pla t’adones que no hem de capficar-nos per si tenim una llengua que funciona o no

Aquestes característiques contribueixen a establir un àmbit que no està vinculat a la situació d’enunciació ni, per tant, al centre díctic per defecte. D’aquesta manera, es fa més fàcil activar una interpretació alternativa per a la segona persona del singular.

D’altra banda, aquesta estructura es diferencia d’altres estratègies generalitzadores o encobridores del jo per diversos matisos. Vegem un parell de contrastos.

1. La segona persona del singular genèrica es distingeix de l’ús, també generalitzador, del pronom un -a pel fet que pot mantenir una certa referència, atenuada, al destinatari directe, d’acord amb el seu significat prototípic. Als enunciats de (12-13) sembla més fàcil incloure-hi el destinatari directe que als exemples (14-15), que en canvi també conserven una referència atenuada a l’enunciador.

(12) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable
(13) [una directora de cinema] Quan fas televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou
(14) A Mèxic un pot gaudir d’un clima envejable
(15) [una directora de cinema] Quan un(a) fa televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

Es tracta d’una possibilitat que no sembla que es doni en totes les ocurrències d’aquest ús de la segona persona. No ens resulta estrany imaginar una dona embarassada dient a un home alguna cosa així com:

(16) És que quan estàs embarassada t’has de cuidar, tu!

2. La segona persona del singular genèrica es distingeix de la tercera persona del plural també genèrica tant pel valor semàntic que adopta com pel tipus de referent que pot tenir: mentre que la segona persona del singular, com ja he dit, adopta un valor de quantificador universal (tothom) i pot incloure, poc o molt, l’enunciador i el destinatari directe, la tercera persona del plural adopta un valor existencial (algú) i no inclou cap participant en la comunicació. Els exemples (17-18) ho il·lustren, i sobretot es pot acabar de veure clar intentant intercanviar els dos usos: no funciona (amb el mateix significat, s’entén; ho indico amb el símbol #).

(17) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable
(17’) # A Mèxic poden gaudir d’un clima envejable
(18) A Anglaterra condueixen per l’esquerra
(18’) # A Anglaterra condueixes per l’esquerra



Notes

1. La segona persona del singular és l’estratègia generalitzadora més freqüent en els contextos col·loquials (en contextos més formals és més freqüent la construcció pronominal de subjecte inespecífic, la que trobem en exemples com “aquí sempre es parla de política”, amb el pronom es). Per això sovint no és una estratègia adequada de generalització en textos mitjanament formals, com ara els articles d’opinió, els treballs acadèmics i els exàmens. Els professors ho indiquem sovint, en aprenents que encara no dominen els diferents nivells de formalitat.

2. Anderson i Keenan (1985) constaten l’existència d’aquest ús impersonal de la segona persona del singular en moltes llengües del món; Kitagawa i Lehrer (1990) el restringeixen, però, a llengües que tenen un paradigma pronominal reduït, la qual cosa explica que no es trobi en llengües com el japonès i el coreà.

3. Jo Rubba (1996) explica els diversos àmbits que permeten activar la interpretació genèrica de la segona persona del singular a partir de la teoria dels espais mentals (Sweetser i Fauconnier 1996), dins el marc teòric de la lingüística cognitiva. Així, considera que condicions sintàctiques i semàntiques com les que hem vist actuen com a constructors d’espais (space builders).

4. Les principals referències que he consultat sobre aquesta qüestió són: Bartra (2002), Hernanz (1990) i Jensen (2002). Les trobareu completes a l’apartat 6.1.2 i a la bibliografia del llibre La dixi de persona en català i de la meva tesi doctoral, juntament amb una explicació una mica més detallada sobre aquesta qüestió. També hi trobareu les referències corresponents a les notes 2 i 3.

5. Aquest text es va publicar inicialment al digital Lliure i Millor, el 22 de maig del 2016. El trobareu en aquest enllaç.

Quan puges al Montsant des d'Ulldemolins,
trobes roques com aquesta, la Galera (foto meva).








.