rematitzacions i focalitzacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]


Últimament he dedicat unes quantes entrades d’aquest blog a la distribució de la informació dintre de l’oració i del text, i més concretament a la manera com això afecta l’ordre dels elements. Hem vist que l’estructura informativa és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la sintaxi i en la prosòdia. I un cop definits el tema i el rema i l’ordre no marcat, he caracteritzat un dels fenòmens que provoquen canvis respecte a aquest ordre no marcat: les dislocacions (o tematitzacions). I finalment, també he parlat del tractament que en va fer Pompeu Fabra, de les dislocacions. En aquest apunt veurem dues modificacions més de l’ordre no marcat: la rematització i la focalització.

La rematització

Una rematització és l’aparició en una posició màximament remàtica (a l’extrem dret de l'oració bàsica, o matriu oracional) d’un element que en l’ordre no marcat ocuparia una posició temàtica o menys remàtica. El propòsit pragmàtic és tractar aquest element com a rema, és a dir, considerar-lo informativament nou.

1a.   —Ahir tu em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No, t’ho va dir la mare.

1b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua ja les agafaré jo.

Mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats (marco la inadequació amb el símbol ^#).

2a.    —Ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

      ^# —No, la mare t’ho va dir.

2b.   —¿Agafo l’aigua i les patates?

 ^# —Vas massa carregat, les garrafes d’aigua (jo) ja les agafaré.

Com es pot veure fàcilment, en els exemples anteriors l’element rematitzat és el subjecte. A l’exemple (1b), a més, la rematització del subjecte va acompanyada de la dislocació del complement directe. Tots dos fenòmens, junts, permeten distribuir la informació coneguda i la nova, el tema i el rema, d’acord amb el propòsit comunicatiu.

Però dintre del predicat també hi poden haver rematitzacions. Partint d’un ordre bàsic V-CD-CI-CRV a les oracions predicatives, transitives o intransitives, de vegades es rematitza el CD (o un altre complement) i se situa a l’extrem dret del predicat, com a (3), perquè es considera més nou per al receptor que la resta (exemples de la GIEC).

3a. Els pobles de la comarca van regalar al monestir una campana (no un orgue).

3b. La senyora Anastàsia menjava amb cullera i forquilla els espaguetis (no els canelons).

La focalització

Una focalització consisteix en l’aparició al marge esquerre de l’oració d’un element que volem tractar com a nou i, a més, destacar-lo. Com es pot veure en els exemples, sovint la focalització també té una funció contrastiva (i això permet distingir entre focus amb contrast i focus sense contrast). El rema, convertit en focus, queda, doncs, a l’esquerra de l’oració i el tema —i la resta de l'oració bàsica, si és el cas—, a la dreta; per marcar la frontera entre l’un i l’altre, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa clara i en l’escrit, una coma.

4a.   —Pare, ahir em vas dir que a l’agost aniríem a la Patagònia.

        —No. La mare, t’ho va dir.

4b.  —¿Agafo l’aigua i les patates?

  —Tu vas massa carregat. Jo, agafaré les garrafes d’aigua.

4c.   —¿Has anat a París?

  —No. A Berlín, he anat.

           4d.   —¿Què t’ha regalat?

                 —Una corbata, m’ha regalat.

Com passa amb la rematització, mantenir l’ordre no marcat en aquests casos dona com a resultat oracions gramaticals però enunciats inadequats, com ja hem vist en els exemples de (2).

En els exemples de (4a-b) es veu ben clar, pel context, que tenim subjectes focalitzats; per tant, la coma que els separa del verb és totalment adequada i seria una ultracorrecció suprimir-la. D’altra banda, els exemples de (4a-c) contenen tots una funció contrastiva, que és molt freqüent, en les focalitzacions; l’exemple (4d), en canvi, conté una focalització sense contrast.

Tot i que tant la dislocació a l’esquerra com la focalització situen un element de l’oració bàsica a l’esquerra de l’oració, aquestes dues estratègies es diferencien, des del punt de vista sintàctic, pel fet que la dislocació a l’esquerra demana un pronom àton dins de l’oració bàsica sempre que l’element tematitzat és pronominatzable i la focalització, no. I des del punt de vista tipogràfic, pel fet que en l’escrit la dislocació a l’esquerra no demana coma i la focalització, sí. Comparant els dos exemples següents es veu bé.

5. A Berlín, he anat. (focalització)

6. A Berlín hi he anat. (dislocació a l’esquerra)

A més de la focalització sintàctica, en català oralment també podem focalitzar per mitjà de la prosòdia (amb una entonació emfàtica) i de la tipografia (per mitjà de la cursiva).

7.  —Aquí tens el llibre.

     —T’he dit que em portessis el mòbil, no el llibre.

Les llengües que tenen un ordre d’elements més rígid que el català, com l’anglès, recorren molt a aquest recurs. L’Ortotipografia observa, molt finament, que quan es tradueix d’una d’aquestes llengües al català s’ha de tenir en compte aquesta diferència per “no acumular barbarismes tipogràfics sobre els lingüístics”. Això no vol dir que la focalització prosòdica o tipogràfica no sigui possible, en català; simplement alerta sobre el fet que en català, a més d’aquesta estratègia, també tenim la sintàctica. En un exemple com el de (7), per exemple, també podríem tenir una focalització sintàctica (8).

8.  —Aquí tens el llibre.

     —El mòbil, t’he dit que em portessis, no el llibre.

I també podríem tenir una construcció clivellada. Però aquesta la deixarem per a un altre dia, ja.

Notes

1. En l’ordre dels elements dins del predicat, la pesantor (llargada i complexitat estructural) de cada constituent hi té a veure, sens dubte. Compareu, sinó:

9a. Digues això a la Marta.
9b. ^?? Digues a la Marta això.

9c. Digues a la Marta que ja ho faré demà.

9d. ^?? Digues que ja ho faré demà a la Marta.

9e. ^# Digues que ja ho portaré demà a la Marta.
9e. Digues a la Marta que ja ho portaré demà.

A (9e) l’ambigüitat estructural resultat del canvi d’ordre, derivada del fet que el CD és una subordinada amb els seus propis complements verbals, deu ser un altre dels factors que explica la tendència a passar el CD darrere del CI (9f).

I compareu també:

10a. Parla de la seva mare cada vegada que la veig.

10b. ^? Parla cada vegada que la veig de la seva mare.

10c. Parla molt de la seva mare.

10d. ^?? Parla de la seva mare molt. 

A (10d) sembla que és la simplicitat estructural del quantificador molt el que fa difícil que aparegui darrere del complement directe. Però, fins on jo sé, aquest cas encara no s’ha estudiat en detall.

2. Joan Solà parla de les focalitzacions a Lingüística i normativa (1990) i Enric Vallduví en parla en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani, i en diu rematitzacions (per a ell, el que aquí hem considerat una rematització correspondria a l’ordre no marcat). I la GIEC també parlar de les focalitzacions (distingeix les contrastives de les no contrastives) i de les rematitzacions, tot i que a aquestes darreres no els dona cap nom.

.

Pompeu Fabra i les dislocacions

[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]

Pompeu Fabra va parlar molt poc de l’ordre dels elements, i ho va fer, bàsicament, en diverses converses filològiques i a la gramàtica pòstuma, la del 1956.

A les Converses filològiques Fabra lamenta diverses vegades que els escriptors catalans alterin massa sovint, d’una manera immotivada, “l’ordre gramatical dels mots”; i encara més, que aquesta alteració comporti l’aparició d’un pronom al costat del verb, combinació que ell considera un “pleonasme”.

Veient els exemples (1-3, conversa 211) ens adonem de seguida que les alteracions de l’ordre a què fa referència Fabra són dislocacions (o tematitzacions) a l’esquerra.

1. En aquest llibre s’hi descrivien…

2. En els llocs més pintorescs s’hi veien pregones cavernes.

3. I de tot això se’n dedueix…

Fabra creu que aquestes alteracions de l’ordre estan més justificades quan l’element mogut és un “complement” (un complement regit no locatiu) (4) i, en canvi, que ho estan molt menys en el cas d’una “determinació circumstancial”. I en aquest últim cas, la versió sense pronom (5) la considera preferible a la versió amb pronom (6) (exemples de Fabra, conversa 768).

4. Aquesta teoria, la considerem...

5. En el segon capítol hem llegit...

6. En el segon capítol hi hem llegit...

Aquest plantejament no tenia en compte (perquè tot això s’ha anat descrivint millor posteriorment) que hi ha locatius que són “complements” (és a dir, regits) (7) i d’altres que són “circumstancials” (o adjunts, en la terminologia més recent, no regits). I que, entre aquests últims, hi ha “circumstancials” dins del predicat, o adjunts del predicat (8), i “circumstancials” oracionals, o adjunts oracionals (9). Aquests últims afecten tota l’oració, apareixen a l’inici o al final en l’ordre no marcat i, com que no han estat dislocats, no comporten duplicació pronominal.

7. A la Patagònia hi anirem l’any que ve.

8. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana.

9. A la Patagònia els cims de les muntanyes sempre estan nevats. / Els cims de les muntanyes sempre estan nevats, a la Patagònia.

Pompeu Fabra comparava sovint les estructures del català amb les de l’anglès i el francès (ho vam veure en aquesta entrada, a propòsit de la concordança, i també ho fa explícit a les converses on parla de l’ordre). Però passa que aquestes dues llengües tenen un ordre d’elements molt més rígid que el del català, i la comparació va portar Fabra a considerar immotivats i excessius uns canvis d’ordre que en català eren normals. (No és estrany que Fabra no se n’adonés, d’aquesta circumstància: en la seva època, l’ordre de paraules encara estava per estudiar, en català i la resta de llengües del nostre entorn, i ell prou feina va tenir a atendre molts altres aspectes de la gramàtica.)

A la Gramàtica catalana del 1956, la gramàtica pòstuma, a l’epígraf 103, hi trobem descrites tant la dislocació a l’esquerra com la dislocació a la dreta (sense aquestes denominacions, que són posteriors), segurament per primera vegada en una gramàtica catalana. Aquest cop, tot i que Pompeu Fabra també fa una breu referència a un suposat abús d’aquestes construccions entre els catalanoescrivents, em semblen molt més dignes de remarca el fet mateix que en parlés i l’enfocament quasi discursiu que va adoptar en caracteritzar-les.

Ja des de l’època de Fabra, es poden trobar dislocacions a l’esquerra sense pronom en verbs que ho admeten (no pas tots), sobretot en registres formals. Aquest seria el cas d’oracions com les següents.

10. D’aquestes observacions es desprèn que…
11. D’aquesta mena de modificacions donarem exemples tot seguit.
12. De tot això es dedueix que…

No sabem fins a quin punt hi pot haver influït la seva prevenció davant d’aquestes construccions o si és el caràcter formal del text el que afavoreix l’elisió del pronom. Però, com deia, hi ha verbs, com parlar i referir-se, que no admeten fàcilment l’elisió del pronom, encara que el context sigui formal.

13. ??? D’aquesta mena de modificacions parlarem tot seguit.

14. D’aquesta mena de modificacions en parlarem tot seguit.

15. ??? A aquesta mena de modificacions ens referirem tot seguit.

16. A aquesta mena de modificacions ens hi referirem tot seguit.

Una última observació, ara sobre l’ús de la coma a les dislocacions a l’esquerra. A les Converses filològiques hi ha exemples que no porten coma entre l’element dislocat i la resta de l’oració (1-6), i exemples que en porten; els exemples de la gramàtica pòstuma van tots amb coma. Durant dècades, potser fins al canvi de mil·lenni o una mica més ençà, a les classes de català s'explicava que aquesta coma era imprescindible per trencar el “pleonasme”. Però ja a partir del 1990, els estudis de Joan Solà sobre aquesta qüestió (a Lingüística i normativa i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió) van deixar clar que les dislocacions, amb el pronom inclòs, eren unes construccions ben pròpies de la llengua catalana i que, pel que fa a la puntuació, no era pertinent tractar la dislocació a l’esquerra d’una manera diferent dels adjunts (o circumstancials) oracionals situats a la perifèria esquerra de l’oració i que, per tant, l’opció no marcada era sense coma. En la bibliografia posterior, aquest criteri s’ha anat imposant clarament. Vegeu, per exemple: Ruaix (Observacions…, 1994:  66-67), Badia (Gramàtica catalana, 1994: 182-186), Pujol i Solà (Ortotipografia, 1995: 9-13), Mestres, Costa, Oliva i Fité (Manual d’estil, 1995: 157 / 2007: 173) i GIEC (§ 33.3). (Les dislocacions a la dreta, en canvi, sí que han d’anar sempre separades del predicat per una coma, justament perquè cal indicar la frontera entre el predicat i la perifèria dreta de l’oració. En el cas de la perifèria esquerra, com que hi ha el subjecte pel mig, no cal cap coma que faci aquesta funció. Aquesta és la funció de la coma, i no pas reflectir l’entonació, com explico aquí.)

Notes

1. Pompeu Fabra va parlar de l’ordre de mots almenys a les converses següents: 211, 212, 290, 291, 528, 530, 531 i 768. Aquesta numeració correspon a l’edició de les Converses filològiques dins les Obres completes, que es pot descarregar aquí. i consultar directament al Portal Pompeu Fabra.

2. Llegiu els textos de Joan Solà directament: és molt probable que, si la paraula pleonasme forma part del vostre vocabulari, després de fer-ho decidiu abandonar-la per sempre.

.