11 de maig 2016

¿"els dos" o "tots dos"?


Les combinacions els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.
2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.
3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom.

El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant sovint deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.


Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre “He comprat dues escultures de guix per pintar” i “He comprat dues escultures de guix per pintar-les”? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): “¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea” (nai: mare), “Ser non o será, pero parecer paréceo” i “Ser non será ela, pero parecer parece ela” (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè el significat és distributiu i, per tant, no unitari. A l’exemple següent, en el primer fragment subratllat s’expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s’expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor (“puix parla en català, vejam què diu”, amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan el nom i els complements queden sobreentesos optem per tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària. Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

Però si només s’ha elidit el nom, l’única opció és els dos/tres

(7) Fora dels noms que ens afecten més directament, un dia vaig trobar en un diari els dos següents (Joan Solà, Plantem cara, art. 2)

(8) Obro quatre o cinc llibres d’estil, la meitat dels quals no inclouen la qüestió de què ara els parlaré, però l’altra meitat en diuen literalment el següent («A» i «B» són els dos de què em serveixo). (Joan Solà, Plantem cara, art. 117)

Tots dos/tres... no pot formar part del que la GIEC anomena la coda, o complement de totalitat, d’una construcció partitiva.

(9) A més a més, cap dels dos diccionaris no dóna a entendre que el verb pot funcionar sense expressar el complement directe (Joan Solà, Plantem cara, art. 32.2)

I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), no pot ser el subjecte d’un predicat que expressi una relació simètrica. No diríem:

(10) * Totes dues s’escriuen whatsapps sovint

Sinó que en aquest cas el que diríem és:

(11) Elles dues s’escriuen whatsapps sovint




Notes

1. La variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.

2. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió a l’excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a “La quantificació” i a l’apartat 17.5.3 de la GIEC.

3. Aquest text es va publicar per primer cop aquí, en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort. Per això quasi tots els exemples són extrets del seu últim recull d’articles, Plantem cara (2009). Posteriorment també es va publicar en el digital Lliure i Millor.


Dues fimòsies (Malva umbellata). Totes dues estan ben obertes
(foto meva)