28 de febr. 2015

'je vais chanter' no vol dir '(jo) vaig cantar', ¿oi?

¿Us heu preguntat mai com és que en català la combinació “anar + INFINITIU” expressa passat (1) i en canvi en moltes altres llengües expressa futur immediat (2)?

(1) vaig cantar

(2) a. je vais chanter (francès)
      b. vou cantar (portuguès)
      c. voy a cantar (castellà)
      d. I am going to sing (anglès)

Certament, no deixa de ser estrany que el català hagi gramaticalitzat una forma verbal que té un significat tan diferent del que té en llengües que hi són tan pròximes (altres llengües romàniques i l’anglès; i també d’altres de tipològicament més llunyanes). I més tenint en compte que el significat del verb anar sembla facilitar més la projecció cap al futur que no pas l’expressió del passat (de fet, passat perfet: esdeveniment passat i acabat).

Fa més de cent anys que els lingüistes intenten trobar-hi una explicació. Aquí intento resumir la proposta de Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde.

Tant la construcció que té valor de futur com la que té valor de passat, que es troben totes dues tant en català medieval com en altres llengües romàniques, van començar a aparèixer en oracions on el verb anar anava seguit d’un complement final (subratllat a l’exemple).

(3) Lo rei va prendre ses armes.

En la perífrasi de futur la construcció va començar expressant el desplaçament en l’espai amb la intenció de complir en el futur l’esdeveniment designat per l’infinitiu. La gramaticalització va consistir en l’afebliment de la idea de moviment i la consolidació gramatical de la idea d’intencionalitat i posterioritat associada amb el moviment. Així es van formar les perífrasis de (2).
Vegem què va passar amb la construcció de passat a partir dels exemples següents, extrets de la Crònica de Bernat Desclot, de començament del segle XIV.

(4) a. E·l chomte puyn dels esperons son caval e mès-se la lansa denant, e anà ferir lo
          cavaler alamayn de tal vertut que la lança li passà de l’altra part per mig lo cors e
          abaté’l mort a terra.
     b. En Bernat Gilem d’Entença, ab los ·L· cavalers e ab los ·M· sirvens, va ferir entre·ls
         serraÿns molt ardidament, sí que·n bateren molts a terra, morts de colps de
         lanses.

En aquests exemples es pot observar el principi del procés de gramaticalització. En tots dos, el verb anar encara expressa la idea de moviment, perquè el subjecte es mou amb la intenció de lluitar amb els seus enemics i ferir-los. Però la construcció ja s’ha començat a gramaticalitzar, perquè l’infinitiu no es refereix a un esdeveniment que el subjecte té la intenció de dur a terme, sinó a un esdeveniment que ja ha passat del tot.

Els dos exemples anteriors il·lustren clarament les condicions en què va començar el procés de gramaticalització:

1. La gramaticalització comença en oracions on el verb anar està en passat simple (4a) o en present històric (4b).  Tots dos es refereixen al passat i, a més són perfectius, és a dir, expressen que el moviment s’ha acabat. Compareu els exemples de (4) amb els de (5), també de la Crònica de Desclot, on el temps verbal del verb anar no té valor passat ni perfectiu i l’infinitiu té un valor final.

(5) a. Barons –dix él–, anats-los ferir, e yo romandré assí amb sol ·I· cavaler; que si el
          puyg podem reternir, la batayla avem guaanyada.
      b. E quant venc sus alba del jorn, lexaren anar les gúmenes en mar e bateren de
          rems per anar ferir les galees dels catalans.

2. Els infinitius que apareixen en aquests primers estadis de la gramaticalització sempre fan referència a esdeveniments puntuals (no duratius). No és casualitat que en els exemples de (4) hi trobem el verb ferir, perquè és un dels que es troben més sovint en aquest moment inicial.

3. Germà Colón, en un estudi publicat el 1959, ja va observar que inicialment la construcció “anar + INFINITIU” amb valor de passat perfet es troba sobretot en textos narratius. Encara més: les seqüències en què apareix expressen la progressió narrativa d’una manera icònica: és a dir, l’ordre dels verbs reprodueix l’ordre dels esdeveniments. Es pot veure d’una manera clara en els exemples de (4), i sobretot a (4a).

4. Totes les característiques anteriors permeten fer unes inferències pragmàtiques que fan possible que el procés de gramaticalització es desencadeni. Vegem-ho amb un exemple semblant al de (3).

(6) Aleshores lo rei {anà/va} prendre ses armes.

En una oració com la de (6) es pot inferir un esdeveniment posterior, que podem explicar així:  “Si el rei es va moure amb la intenció d’agafar les armes, i l’acció d’agafar les armes és puntual i es pot completar immediatament després del moviment, podem inferir que va agafar les armes”. Els contextos narratius, a més, afavoreixen aquesta mena d’inferències, com es pot veure si tenim una mica més de context (7, també de Desclot).

(7) Quant cels de la host ho viuren, meseren mans a cridar: –A armes, cavalers! Que·ls cavalers del castel se’n van! – E el rey, qui assò hac entès, va pendre ses armes, e muntà a caval e comensà a córrer aprés d’éls.

En aquesta mena de context narratiu, el verb anar fa dues funcions: indica moviment d’una banda a una altra i presenta l’esdeveniment expressat per l’infinitiu. En altres paraules, el desplaçament en l’espai es relaciona amb la progressió en el temps.

5. A partir dels contextos en què la construcció té aquests dos significats o interpretacions,  la gramaticalització consistiria en la convencionalització progressiva de la inferència. L’ús del present històric la reforça i contribueix a accelerar el procés. No és estrany, doncs, que després d’un curt període de temps en què els dos temps verbals es van alternar, la construcció quedés fixada definitivament amb el verb anar en present.

6. Finalment, s’ha de donar resposta a una última pregunta: ¿per què les altres llengües que hem vist van gramaticalitzar la construcció amb valor de futur i el català, en canvi, la que té valor de passat? L’explicació, segons Pérez Sandanya i Hualde, l’hem de buscar en la situació inestable, des del punt de vista morfològic, del paradigma del passat simple en català medieval. Resumint:

jo                canté (posteriorment cantí)
tu                cantest (posteriorment cantares)
ell(a)           cantà
nosaltres    cantam (posteriorment cantàrem)
vosaltres    cantàs (posteriorment cantàreu)
ell(e)s         cantaren

La falta d’uniformitat, l’homofonia amb formes d’altres temps, la fusió de morfemes i els morfemes buits, són els principals factors que van provocar que el passat simple fos “poc transparent” i que això li fes perdre posicions respecte a la variant morfològica emergent, el passat perifràstic amb el verb anar. Com se sap, el passat simple s’ha mantingut, amb el paradigma lleugerament renovat amb les formes que he posat entre parèntesis) en una petita àrea del valencià central, al valencià meridional i a l’illa d’Eivissa.

A les altres llengües que tenien tant el valor de futur com el valor de passat de la construcció “anar + INFINITIU”, va ser la primera la que es va gramaticalitzar del tot, amb preposició a o sense, cosa que va provocar la desaparició de l’altra, d’ús més restringit. En català, la construcció incipient amb valor de futur, que es troba, per exemple, en textos de Ramon Llull, no es va arribar a consolidar mai.

Notes

1. La referència completa de l’article que he resumit, que podeu descarregar aquí, és la següent:
Manuel Pérez Saldanya i José Ignacio Hualde (2003). “On the origin and evolution of the Catalan periphrastic preterit”. Dins: Claus Pusch (ed.). Verbalperiphrasen in den 
(ibero)romanischen Sprachen. Hamburg: Buske.

2. Si el tema us interessa, també podeu llegir aquest altre article.

3. Alguns dialectes de l’occità tenen un passat perfet perifràstic equivalent al del català.

4. Il·lustració: torneig segons Jost Amman, 1561.




.

12 de febr. 2015

"Es busca filòleg", per Bernat Puigtobella

Avui la revista Núvol publica un reportatge de Bernat Puigtobella amb un títol ben elocuent: Es busca filòleg. Em limito a enviar-vos-hi per mitjà d'un enllaç, però deixeu-me felicitar l'autor pel text i pel bon humor amb què l'encapçala. I deixeu-me també afegir-hi una altra cosa: sovint constato ahir mateix, per exemple, a la IX Lliga de Debat de la Universitat de Barcelona, parlant amb un dels participants que els estudiants que volen fer una carrera "de lletres" topen amb la incomprensió dels pares, que els empenyen a fer estudis "de ciències", que deuen considerar més seriosos o que els permetran guanyar-se millor les garrofes. També tenim, doncs, un problema cultural que haurem de mirar d'anar resolent entre tots.


1 de febr. 2015

"Correctors", per Joaquim Mallafrè

Joaquim Mallafrè, professor jubilat de la Universitat Rovira i Virgili, membre de la Secció Filològica de l’Institut dEstudis Catalans, i molt conegut per la seva traducció de lUlisses de Joyce (Barcelona: Leteradura, 1980) i per la seva tesi, Llengua de tribu i llengua de polis (Barcelona: Empúries, 1991), va publicar larticle que reprodueixo més avall el 6 i el 20 de març del 1992 al Diari de Barcelona, i posteriorment en el recull De bona llengua, de bon humor (Barcelona: Columna, 1994). 

La visió que transmet sobre la correcció de textos i sobre la relació entre autors, duna banda, i correctors i editors, de laltra, em sembla que conserva tota la vigència. Magrada especialment –parla de textos dautor– la defensa de la varietat estilística, dels diferents registres (els de la tribu i els de la polis, podríem dir), la reflexió sobre els límits de les intervencions i sobre la responsabilitat dels uns i els altres, i també lactitud de respecte mutu que plana per damunt de tot larticle i que remata al final: “Fins i tot a l’autor que la domina [la llengua], no li va malament una ullada experta. També és interessant veure que hi ha discussions, com la de lús de larticle personal, que a hores dara ja estan, crec, superades. Superades a favor de les distincions de registre que el mateix Mallafrè reclamava fa vint-i-tres anys.

Agraeixo de tot cor a Joaquim Mallafrè que mhagi permès reproduir aquí aquest article. Estudiants i altres lectors podran aprendre de la seva mirada sàvia.



CORRECTORS

1

Durant un temps els correctors van exercir un control enèrgic sobre la producció en català. Eren èpoques difícils i es van erigir en guardians de l’ortodòxia gramatical. No en deixaven passar ni una.

Quan va ser possible de publicar més llibres en català, bastants escriptors es van començar a queixar de la rigidesa de les correccions. Es demanava flexibilitat i es criticava que algunes vegades no es limitessin a aplicar la normativa sinó que corregien paraules i construccions que ja n’eren, de normatives, i les substituïen per altres que els devien agradar més, sovint d’un registre excessivament formal.

Certament és empipador que t’esmenin una cosa que ja està bé, o que posin cotilles excessives i discutibles que no deixen respirar la llengua. De vegades no es tracta de gramàtica, sinó de nas, de valoració de matís, de sospesar quines coses es poden deixar passar i quines no, perquè no totes són iguals, i de veure si amb l’esmena d’un error mínim no serà pitjor, perquè s’esguerra un vers, el ritme d’una frase o la vivacitat d’una expressió popular. L’autor, principal responsable de l’obra, té, clarament, veu i vot.

Els correctors van ser acusats d’intransigents, de mecànics, de cagallons de la gramàtica... Potser sí que s’havien excedit. Però no és menys cert que amb l’accés a l’escriptura d’una generació d’autodidactes –que només així podien superar precàriament l’analfabetisme en la pròpia llengua–, de vegades en sortia una redacció  que no s’aguantava. Eduard Artells, corrector esforçat i durament criticat, tenia raó, en alguns casos, quan deia: “En Tal es queixa? Ja sap què passaria, si li publiquéssim el llibre tal com l’ha presentat?”

Diria que actualment hi ha correctors que han passat a l’altre extrem. Més d’un cop sembla que ni hi siguin. No parlo de diaris i revistes, que s’han preocupat de fer llibres d’estil o de tenir unes normes que, si bé en alguns casos es poden discutir, mereixen un diàleg respectuós. La urgència diària i els problemes que hi ha per resoldre també explica errors o solucions precipitades. En algunes publicacions de possibilitats més restringides manquen criteris o es deixa la correcció en mans inexpertes de principiants. Però no parlo de periòdics, sinó de llibres.

Es pot discutir la tria de tal mot o de tal altre, cal anar amb molt de compte sobre allò que l’escriptor conscient tria com a opció lingüística personal. Però cal també corregir una distracció evident o la ignorància de certs aspectes.

Fa una mica d’angúnia que en novel·les, assaigs o fins i tot en alguns llibres de text, o en tractats molt pròxims a qüestions lingüístiques o literàries, s’esmunyin faltes ortogràfiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques, evidents i injustificables, que es repeteixen una i altra vegada, simplement perquè han passat per alt tant a l’autor com al corrector. Caldria una atenció més gran, potser un contacte directe entre l’autor i el corrector. Però en qualsevol cas el corrector ha de conèixer el seu ofici i no s’ha d’acovardir per por de ser titllat de rígid.

I que consti que la seva feina, obscura com és, mereix en molts casos el ple reconeixement a la feina ben feta. N’acabarem de parlar.


II

Sense pretendre en absolut fer generalitzacions, avui, més que en els correctors, trobo un criteri una mica massa rígid en alguna editorial (quan hi ha criteri, és clar!). Apliquen uns mateixos principis a autors del tot diferents o a traduccions d’autors amb estils lingüístics molt allunyats els uns dels altres. No pot ser inflexible el tractament de la puntuació, la creació d’un sol registre de llengua per a autors que els barregen, o el rebuig de certes formes dialectals o d’argot emprades justificadament per determinats escriptors.

Idees sobre l’admissió o no de l’article personal no es poden aplicar indiscriminadament. Potser en una narració serà correcta la manca d’article, però potser hi caldrà si es busca un to més col·loquial. En els diàlegs pot donar-hi vivacitat, encara que no hi sigui en les descripcions.

Una editorial pot recomanar una solució o altra, però no imposar sense excepcions, posem per cas, li vaig dir en compte de vaig dir-li.

Per què optar només per les formes perifràstiques del perfet –o al revés–, si la llengua és prou rica per admetre totes dues possibilitats?

La varietat pot ser positiva, i la normativa no s’hi oposa pas. En les traduccions, ha d’expressar la que trobem en l’autor de l’obra original. I després hi ha tot de qüestions de ritme, d’avinença de mots, d’al·lusions que convé de conservar, de solucions que eviten construccions dures o encarcaraments innecessaris, encara que siguin impecables segons una interpretació estricta del manual de gramàtica. I no és qüestió que l’editorial hi posi més obstacles.

En el meu cas no em puc queixar. Que duri! Sempre he volgut que em revisessin el que escric. El respecte per la llengua dels meus articles ha estat general i generós. Al “Diari de Barcelona” m’han acollit amb un tracte exquisit. I pel que fa als llibres no he tingut conflictes lingüístics amb les editorials, sinó que he après coses de les indicacions o de l’ocasional esmena d’errors o distraccions, i he afinat aspectes de més d’una traducció.

M’ha anat molt bé de comentar algun detall amb Jordi Cornudella sobre una obra teòrica. Si ens cenyim a la correcció, de llengua i de traducció, quan vaig traduir Ulisses se’n va encarregar Jem Cabanes. Conservo d’ell una bona quantitat de notes i comentaris que valoro profundament. Andreu Rossinyol també em va enriquir la traducció de Dublinesos amb respectuosa intel·ligència i ofici. Francesc Parcerisas va fer-me ben admissibles, sense imposicions, uns determinats criteris editorials. En estudiar la traducció de Proust de Jaume Vidal i Alcover, m’he adonat que Enric Fontvila havia fet una bona feina. I no parlo d’altres correctors que no conec, dels quals només m’han arribat les galerades corregides; no en tinc ni un sol record desagradable ni m’hi he sentit incòmode.

Potser no calia dir noms. Només hi he volgut representar els molts altres que no cito. No em sembla just que només es parli d’editors i, sobretot, de correctors a l’hora de criticar-los. Trobo que els correctors són importants per a la llengua. Fins i tot a l’autor que la domina, no li va malament una ullada experta. D’això es tracta. Tothom hi surt guanyant.


------------


Altres articles  que he compartit:

"Ens en realitzarem creus", de Ferran Gironès i Gispert.




.