22 d’abr. 2014

bon dia de Sant Jordi, lingüistes!


Entre la gran quantitat de coses que es poden fer el dia de Sant Jordi, nhi ha alguna que ens pot interessar especialment a les persones que treballem en làmbit de la llengua catalana o que lestudiem. Per exemple, podem anar a dues jornades de portes obertes: la del Termcat, el Centre de Terminologia Catalana, i la de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Així podrem conèixer millor la manera com treballen en aquests dos organismes.

I aprofito locasió per recomanar-vos que feu un volt —en aquest cas virtual, des de qualsevol lloc del món— pel blog Un tip de trucs, dels Serveis Lingüístics de la UB. Hi trobareu molta informació relacionada amb l’assessorament lingüístic, la correcció de textos i, en general, la llengua catalana des d’un punt de vista professional. Bona part d'aquesta informació, a més, té a veure amb els recursos informàtics.




Bona diada de Sant Jordi!

17 d’abr. 2014

Gabriel García Márquez i els correctors


Era, és, un dels meus escriptors preferits. Tenia una manera d’escriure que a mi m’agrada molt: aparentment, només aparentment, fàcil i senzilla. Com, en la literatura catalana, la de Mercè Rodoreda, escriptora que ell admirava i reivindicava, i que havia llegit en castellà i en català.

Fa tot just una estona que he sabut que Gabriel García Márquez s’ha mort, i de seguida mha vingut al cap a més dels bons moments que he passat llegint i rellegint novel·les com Cien años de soledad  i, potser encara més, El amor en los tiempos del cólera un fragment del seu llibre de memòries, Vivir para contarla (Barcelona: Mondadori, 2002), que tracta un tema que està relacionat amb la meva feina i, per tant, amb el contingut d’aquest blog: els criteris d’intervenció dels correctors en els textos literaris. Aquí teniu el fragment:


…el libro [La mala hora ] lo imprimió la editorial Iberoamericana de Madrid, con una gran tirada y un lanzamiento estelar. Era empastado en cuero, con un papel excelente y una impresión impecable. Sin embargo, fue una luna de miel efímera, porque no pude resistir la tentación de hacer una lectura exploratoria, y descubrí que el libro escrito en mi lengua de indio había sido doblado —como las películas de entonces— al más puro dialecto de Madrid.
Yo había escrito: «Así como ustedes viven ahora, no sólo están en una situación insegura sino que constituyen un mal ejemplo para el pueblo». La transcripción del editor español me erizó la piel: «Así como vivís ahora, no sólo estáis en una situación insegura, sino que constituís un mal ejemplo para el pueblo». Más grave aún: como esta frase era dicha por un sacerdote, el lector colombiano podía pensar que era un guiño del autor para indicar que el cura era español, con lo cual se complicaba su comportamiento y se desnaturalizaba por completo un aspecto esencial del drama. No conforme con peinar la gramática de los diálogos, el corrector se permitió entrar a mano armada en el estilo, y el libro quedó plagado de parches matritenses que no tenían nada que ver con el original. En consecuencia, no me quedó otro recurso que desautorizar la edición por considerarla adulterada, y recoger e incinerar los ejemplares que aún no se hubieran vendido. La respuesta de los responsables fue el silencio absoluto.
Desde ese mismo instante di la novela por no publicada, y me entregué a la dura tarea de retraducirla a mi dialecto caribe, porque la única versión original era la que yo había mandado al concurso, y la misma que se había ido a España para la edición. Una vez restablecido el texto original, y de paso corregido una vez más por mi cuenta, la publicó la editorial Era, de México, con la advertencia impresa y expresa de que era la primera edición.”

(Sha de dir que a Vivir para contarla García Márquez també agraeix als seus correctors que tinguin la benvolença de corregir les seves faltes dortografia com si fossin errates.)


La vida no es la que uno vivió,
sino la que uno recuerda y
cómo la recuerda para contarla.

Gabriel García Márquez



16 d’abr. 2014

més ultracorreccions

Fa unes quantes setmanes ja vaig parlar sobre les ultracorreccions en aquest mateix blog, i ja vaig amenaçar amb algun altre comentari sobre aquest tema. Som-hi.

Recuperant breument la definició que ja vaig fer llavors, una ultracorrecció és l’aplicació d’una regla més enllà del seu àmbit, cosa que provoca aquest tipus particular d’incorrecció. Com també vaig dir llavors, moltes ultracorreccions les provoca l’intent d'evitar castellanismes, i en vaig posar exemples. Aquí en tenim dos exemples més.

1. Masculins i femenins

Hi ha paraules que tenen doble gènere, masculí i femení, amb significats poc o molt diferents, segons el cas, i a vegades defugim el gènere que coincideix amb l’equivalent castellà quan és el que correspondria pel significat que volem transmetre.

1. la son = ‘les ganes de dormir’; el son = ‘l’acte de dormir’.

• El llibre dóna consells molt útils per ajudar els nens a agafar la son → el son.

2. la llum = ‘la claror, l’electricitat’; el llum = ‘l’estri que fa llum’.

• Els soldats russos els han tallat el llum → la llum.

3. la fulla = ‘l’òrgan de les plantes, la làmina de metall’; el full = ‘la làmina de paper (bàsicament)’.

• Abans d’enfornar-los, els pans s’han de marcar amb el full → la fulla d’un ganivet.

4. la fi = ‘el final’; el fi = ‘l’objectiu’.

• La clau de lectura de l’ètica aristotèlica és la finalitat de l’acte humà: tot acte té una fi → un fi, que és la felicitat, però es pot buscar aquesta fi → aquest fi en diverses coses.


2. Els masculins acabats amb -o

Encara que la majoria d’adjectius masculins no tenen morfema de gènere, n’hi ha algun que sí que en té. Les ultracorreccions següents són molt molt freqüents.

• Aquest riu és molt fons → fondo. (Compareu: Aquesta piscina és molt fonda.)

• Respira fons → fondo. (Compareu: Empeny fort. Parla clar. Adjectius que passen a ser adverbis.)


3. Les formes velars dels verbs

Però, com ja vaig comentar a l’altra entrada, a vegades les ultracorreccions vénen de l’intent d’evitar formes col·loquials, tot i que aquell dia no en vaig posar cap exemple. El cas més freqüent diria que és el d’evitar formes verbals velars en casos en què són correctes. Evitem infinitius i gerundis velars propis de la llengua col·loquial (volguer, volguent, poguer, poguent, sapiguer, sapiguent, duguent, estiguent…), i fem el mateix amb formes velars correctes.

• Si voléssim → volguéssim aplicar criteris d’avaluació més transparents, podríem canviar els permisos dels usuaris per a aquesta activitat.

• Espero que podem → puguem aclarir-ho.

• I ara, sabem → sapiguem quin és l’estat del trànsit.

• M’agradaria que estessis → estiguessis una mica atent!


Notes

1. Evidentment, no totes les confusions amb el gènere tenen a veure amb les ultracorreccions. N’hi ha una que surt poc als llibres perquè que jo la sento sovint: l’article d’opinió que publiquen els diaris i que expressa el punt de vista de la direcció del mitjà no és una editorial (f.), sinó un editorial (m.). Potser en aquest cas hi té a veure que el significat femení és més freqüent, i també que oralment les dues formes es pronuncien igual.

2. Si (re)llegiu, o recordeu, l’entrada anterior sobre ultracorreccions, hi vaig parlar de l’article davant els dies de la setmana. Precisament aquests dies tindrem ocasió de parlar de “l’operació sortida del Dijous Sant”, “les processons del Divendres Sant”, “l’operació tornada del Dilluns de Pasqua”, etc. El fet que el nom del dia porti un complement al darrere encara reforça més la necessitat de l’article. Doncs això: bona Pasqua a tothom!





.

4 d’abr. 2014

Pompeu Fabra i les tematitzacions

Pompeu Fabra va parlar molt poc de l’ordre dels elements, i ho va fer, bàsicament, en diverses converses filològiques i a la gramàtica pòstuma, la del 1956.

A les Converses filològiques Fabra lamenta diverses vegades que els escriptors catalans alterin massa sovint, d’una manera immotivada, “l’ordre gramatical dels mots”; i encara més, que aquesta alteració comporti l’aparició d’un pronom al costat del verb, combinació que ell considera un “pleonasme”.

Veient els exemples (1-3, conversa 211) ens adonem de seguida que les alteracions de l’ordre a què fa referència Fabra són tematitzacions a l’esquerra.


1. En aquest llibre s’hi descrivien…
2. En els llocs més pintorescs s’hi veien pregones cavernes.
3. I de tot això se’n dedueix.

Fabra creu que aquestes alteracions de l’ordre estan més justificades quan l’element mogut és un “complement” (un complement regit no locatiu) (4) i, en canvi, que ho estan molt menys en el cas d’una “determinació circumstancial”, que fa funció d’adverbi. I en aquest últim cas, la versió sense pronom (5) la considera preferible a la versió amb pronom (6) (exemples de Fabra, conversa 768).

4. Aquesta teoria, la considerem.
5. En el segon capítol hem llegit.
6. En el segon capítol hi hem llegit.

Aquest plantejament no tenia en compte (perquè tot això s’ha anat descrivint millor posteriorment) que hi ha locatius que són “complements” (és a dir, regits) (7) i d’altres que són “circumstancials” (o adjunts, en la terminologia més recent). I que, entre aquests últims, hi ha “circumstancials” dins del sintagma verbal (8) i “circumstancials” oracionals (9). Aquests últims afecten tota l’oració, apareixen a l’inici en l’ordre no marcat i, com que no han estat tematitzats, no comporten duplicació pronominal.

7. A la Patagònia hi anirem l’any que ve.
8. A la Patagònia hi comprarem mitjons de llana.
9. A la Patagònia els cims de les muntanyes sempre estan nevats.

Pompeu Fabra comparava sovint les estructures del català amb les de l’anglès i el francès (ho vam veure en aquesta entrada, a propòsit de la concordança, i també ho fa explícit a les converses on parla de lordre). Però passa que aquestes dues llengües tenen un ordre d’elements molt més rígid que el del català, i la comparació va portar Fabra a considerar immotivats i excessius uns canvis d’ordre que en català eren normals. (No és estrany que Fabra no se n’adonés, d’aquesta circumstància: en la seva època, l’ordre de mots encara estava per estudiar, en català i la resta de llengües del nostre entorn, i ell prou feina va tenir a atendre molts altres aspectes de la gramàtica.)

A la Gramàtica catalana del 1956, la gramàtica pòstuma, a l’epígraf 103, hi trobem descrites tant la tematització a l’esquerra com la tematització a la dreta (sense aquestes denominacions, que són posteriors), segurament per primera vegada en una gramàtica catalana. Aquest cop, tot i que Pompeu Fabra també fa una breu referència a un suposat abús d’aquestes construccions entre els catalanoescrivents, em semblen molt més dignes de remarca el fet mateix que en parlés i l’enfocament quasi discursiu que va adoptar en caracteritzar-les.

Ja des de l’època de Fabra, es poden trobar tematitzacions a l’esquerra sense pronom en verbs que ho admeten (no pas tots), sobretot en registres formals. Aquest seria el cas d’oracions com les següents.

10. D’aquestes observacions es desprèn que…
11. D’aquesta mena de modificacions donarem exemples tot seguit.
12. De tot això es dedueix que…

No sabem fins a quin punt hi pot haver influït la seva prevenció davant d’aquestes construccions o si és el caràcter formal del text el que porta a l’elisió del pronom. Però, com deia, hi ha verbs, com parlar i referir-se, que no admeten l’elisió del pronom, encara que el context sigui formal.

13. * D’aquesta mena de modificacions parlarem tot seguit.
14. D’aquesta mena de modificacions en parlarem tot seguit.

15. * A aquesta mena de modificacions ens referirem tot seguit.
16. A aquesta mena de modificacions ens hi referirem tot seguit.

Una última observació, ara sobre l’ús de la coma. A les Converses filològiques hi ha exemples que no porten coma entre l’element tematitzat i la resta de l’oració (1-6), i exemples que en porten; els exemples de la gramàtica pòstuma van tots amb coma. Durant dècades, potser fins al canvi de mil·leni o una mica més ençà, a les classes de català es va explicar que aquesta coma era imprescindible per trencar el “pleonasme”. Fins que, a partir del 1990, els estudis de Joan Solà sobre aquesta qüestió (a Lingüística i normativa i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió) van deixar clar que les tematitzacions, amb el pronom inclòs, eren unes construccions ben pròpies de la llengua catalana i que no era pertinent tractar la tematització a l’esquerra d’una manera diferent dels circumstancials (o adjunts) oracionals i que, per tant, l’opció no marcada era sense coma. En la bibliografia posterior, aquest criteri s’ha anat imposant clarament. Vegeu, per exemple: Ruaix (Observacions…, 1994:  66-67), Badia (Gramàtica catalana, 1994: 182-186), Pujol i Solà (Ortotipografia, 1995: 9-13), i Mestres, Costa, Oliva i Fité (Manual d’estil, 1995: 157 / 2007: 173).


Notes

1. Pompeu Fabra va parlar de l’ordre de mots almenys a les converses següents: 211, 212, 290, 291, 528, 530, 531 i 768. Aquesta numeració correspon a l’edició de les Converses filològiques dins les Obres completes, que es pot descarregar aquí.

2. Llegiu els textos de Joan Solà directament: és molt probable que, si la paraula pleonasme forma part del vostre vocabulari, després de fer-ho decidiu abandonar-la per sempre.



.