3 de jul. 2022

Taula rodona al congrés de l'AILLC de Vic. La GIEC: balanç, descripció i prescripció, reptes

 

Divendres passat, 1 de juliol, dins del XIX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que es va dur a terme a la Universitat de Vic, vaig participar en la taula rodona “La llengua catalana als segles XX i XXI: descripció, prescripció i usos”, juntament amb Teresa Ribas i Jordi Ginebra, amb moderació de Llorenç Comajoan.

 

Comajoan va estructurar l’acte a partir de tres preguntes: 1. balanç de l’aposta de l’IEC per l’adequació (i no per la correcció) en les noves gramàtiques normatives, 2. debat entre descripció i prescripció, i 3. reptes.

 Tot seguit resumiré la meva intervenció, que va seguir els tres eixos anteriors centrant-se en la GIEC. A baix de tot hi trobareu la referència completa de les obres que cito.

 

La GIEC proposa un canvi de fons en la concepció de la normativa. No hi surten ni una sola vegada els termes correcte i incorrecte, ni tampoc gaires perífrasis d’obligació. Efectivament, tenir en compte la variació, sobretot geogràfica i funcional, demana la incorporació de matisos que són incompatibles amb la dicotomia correcte/incorrecte.

El polimorfisme geogràfic ja venia de Fabra. De funcional Fabra en va incorporar molt poc (és el cas, per exemple, de la referència al relatiu col·loquial). Ara la GIEC ho ha fet d’una manera sistemàtica: més enllà de les solucions vàlides per a tot el territori, no es pot dir que hi predomini cap varietat per davant de les altres.

Però aquest canvi de fons no s’implanta de la nit al dia. Demana temps. Perquè implica canviar mentalitats, maneres de veure les coses, i trencar inèrcies. I hi ha gent que o bé no vol fer aquest pas, per motius diguem-ne ideològics, o bé li fa mandra canviar de manera de fer (ensenyar d’una altra manera, corregir d’una altra manera…).

A l’ensenyament, cal canviar els llibres de text. És la garantia que el canvi de mentalitat a què em referia arribarà a les aules. S’ha començat a fer. En l’àmbit de l’assessorament lingüístic, s’han d’actualitzar els criteris. Es va començar a fer des del primer moment.

En definitiva, jo crec que a poc a poc les coses van canviant, i que també a poc a poc s’anirà notant. Comencem a percebre “més frescor”, per exemple en la narrativa, catalana i traduïda. Més enllà de percepcions, algun dia, aviat, s’hauran de fer, per descomptat, estudis d’implantació que permetin mesurar el procés de canvi d’una manera seriosa.


Sobre descripció i prescripció. Em sembla obvi que per prescriure bé cal tenir una descripció acurada dels fenòmens i una coneixement precís de l’ús. Fa anys que es diu, això. Recordo l’article de Teresa Cabré i Jaume Mateu sobre els verbs psicològics, de l’any 1998, en què ja es feia aquesta reflexió.

La GIEC té unes 1.500 pàgines perquè conté molta descripció. Aquesta descripció és útil des de molts punts de vista: actualitza i endreça conceptes, i els classifica (per exemple, la distinció entre determinants i quantificadors); modernitza i actualitza la terminologia; i l’exposició és molt clara. Però la descripció sobretot és útil, des del punt de vista normatiu, perquè permet entendre el perquè de la prescripció. S’ha fet així, per exemple, en la normativització dels verbs ser i estar (que ja havia descrit Joan-Rafael Ramos a la Gcc) i en alguns casos de l’ús dels pronoms febles.

Altres vegades, però, a la GIEC la prescripció no s’acaba de correspondre amb el que s’ha descrit prèviament. Llegint la descripció d’un fenomen el lector percep que aquella descripció porta a l’acceptació d’una forma no acceptada fins ara, però al final es troba amb una mena de “cop de volant” que deixa les coses tal com estaven. És el cas, per exemple, dels plurals dels quantificadors prousmasses i forces, i de les gramaticalitzacions enriure’s deenrecordar-se deencuidar-se de, etc., que continuen no acceptats en els registres formals. Al meu entendre, descriure millor ha de permetre normativitzar millor. I això ens porta als reptes.

 

El català en té molts, de reptes. Centrant-nos en el tema que ens ocupa avui, per mi el repte principal és aplicar de debò a la prescripció allò que es desprèn de la descripció d’alguns fenòmens. Per fer-ho, s’hi poden aplicar alguns, bona part, dels criteris per actualitzar la normativa sintàctica que va presentar Joan Solà a l’última lliçó (publicada pòstumament el 2011):

Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern.

1.     Ens queixem de la pèrdua de pronoms febles, però ens resistim a acceptar-ne alguns, que ja he esmentat abans, que s’han gramaticalitzat amb un verb com a resultat de l’evolució interna de la llengua: enriure’s deenrecordar-se deenrefiar-se’n deadonar-se’n deencuidar-se de… (sospito que per aquí ronda l’ombra del “maleït pleonasme”, que tant de mal ha fet a la llengua i als pronoms febles). 

2.     El cas de prousmasses i forces, ja esmentat més amunt, també. Com bé explica la GIEC, és un cas d’analogia amb la resta de quantificadors, que tenen variació de nombre (i sovint de gènere, que explica els femenins prouta i proutes). A més, en alguns casos el parlant pot necessitar, o li pot anar bé, la distinció entre singular i plural: Ja en tenim prous, de dubtes no és el mateix que Ja en tenim prou, de dubtes

3.     I finalment, els casos sovint esmentats de sisplau i esclar. També són casos de gramaticalització, d’evolució interna de la llengua. Més enllà d’aquest argument bàsic i general per acceptar-los, n’hi ha d’altres: sisplau ha generat un dels pocs recursos expressius també interns a la llengua que hem generat recentment, la forma abreujada sispli; en el cas de esclar, mentre ens resistim a acceptar aquesta forma, claroclaru i clar campen pertot.

Hi ha tres criteris més de Joan Solà que també s’haurien de tenir en compte. D’una banda, dos que podem agrupar:

 Ser realistes i Treballar especialment per a les generacions que pugen.

Aquí podríem parlar de l’elisió de preposició davant de la conjunció que i de l’ús de la preposició a en el complement directe animat. En el primer cas, la GIEC constata la dificultat d’elidir la preposició, sobretot en el cas de la preposició a, però per als registres formals acaba deixant la norma tal com estava (afegint-hi, això sí, solucions alternatives). En el segon cas, l’estudi d’aquesta estructura i de la seva antiguitat en l’evolució diacrònica de la llengua (Anna Pineda l’està estudiant; vegeu aquí, de la pàgina 158 a la 162, algun dels primers resultats que ha obtingut) hauria de portar, probablement, a replantejar la normativa actual.

 Malauradament, en molts dels exemples que he posat fins ara hi ha intervingut massa, al meu entendre, el darrer criteri de Solà, que és més aviat un factor:

 Adhesió o aversió personal / sentimental a determinats fenòmens o estructures, independentment de la descripció objectiva que se n’hagi fet. Potser demana temps, però ara mateix aquesta mena d’adhesions o aversions són un llast.

Finalment, i des d’una perspectiva més general, tenim un altre repte: incorporar tota la informalitat i col·loquialitat que conté la GIEC (i la que no conté; al capdavall, la GIEC no és una descripció exhaustiva de les formes col·loquials del català) tant a l’ensenyament com als contextos informals i amb trets col·loquials de la comunicació pública.


A la part final de la taula rodona també es va parlar de la manera com formula la norma la GIEC, no sempre tan clara com fora desitjable. Sobre això, la meva opinió és que, en general, les formulacions complexes de la GIEC poden tenir a veure amb una característica d’aquesta gramàtica que s’ha comentat sovint i que Gemma Rigau va repetir amb insistència durant els mesos posteriors a la publicació, en els actes de presentació que es van fer: que la GIEC és el resultat d’un gran esforç de consens. I arribar a un consens, posar-se d’acord, de vegades comporta introduir matisos que van en detriment de la claredat. No és una justificació, la norma ha de ser clara, però sí una explicació versemblant.

Sobre la marca normativa preferible, de la qual també vam parlar, la meva opinió és que no és una marca poc clara. Si prenem com a exemple les dues variants de combinacions pronominals “la hi donaré / l’hi donaré [la llibreta, a la mare]”, la GIEC (§ 8.4.2a i § 8.4.3.3a) diu que “en els registres formals és preferible mantenir” la vocal del pronom d’acusatiu femení singular (els subratllats són meus). Preferir una cosa a una altra no significa que la segona no sigui vàlida (si et dic que per dinar prefereixo peix que carn, tu em pots donar carn; si no, t’hauria dit que no en volia de cap manera). Es tracta d’un cas en què la normativa estableix una mena de jerarquia entre dues opcions igualment vàlides en un context determinat, en aquest cas els registres formals. Al meu entendre, si s’interpreta que “l’hi donaré [la llibreta, a la mare]” no és adequada en aquest context, és o bé pel pes de la inèrcia anterior o per l’“aversió” a què es referia Joan Solà i que he comentat més amunt.

 

 Referències

 Cabré, Teresa, i Jaume Mateu (1998). “Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català”. Quaderns: Revista de Traducció [en línia] 2, p. 65-81.

 Pineda, Anna (2020). “La (in)transitivitat en Fabra: aspectes clau”. Dins: Josep Murgades, Neus Nogué i Eloi Bellés (eds.). Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat. Barcelona: Edicions UB, p. 139-165.

 Ramos, Joan-Rafael (2002). “El SV, I: La predicació no verbal obligatòria”. Dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.). Gramàtica del català contemporani, vol. 3, Sintaxi, cap. 14, 42008.

 Solà, Joan (2011). “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins: L’última lliçóBarcelona: Empúries, p. 103-143.


Foto: Laia Benavent.

 

 

 

 

4 d’abr. 2022

'Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada' (Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató, Montserrat Sendra, eds.)

Acaba de sortir del forn el llibre Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada, editat per Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató i Montserrat Sendra i publicat per Edicions UB. Aquest volum aplega les contribucions del 26è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 26), organitzat per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Com es pot deduir del títol, inclou un recull d'estudis sobre els sistemes de tractament en un bon nombre de llengües del món, amb un complement de tipus aplicat dedicat als usos parlamentaris dels tractaments en català. Ras i curt, aquí teniu l'índex:


Presentació dels editors

El sistema de tractaments del català (Neus Nogué, Universitat de Barcelona)

Presente y pasado: las formas de tratamiento del castellano en la investigación lingüística (María Sampedro Mella, Universidades de Santiago de Compostela)

El sistema de tractaments en gallec (Aitor Rivas, Universidade de Vigo)

El sistema de tractaments del basc (Itziar Adurz Agirre, Universitat de Barcelona)

El sistema pronominal dins les formes de tractament en alemany i en altres llengües germàniques (Oliver Strunk, Universitat de Barcelona)

Formes de tractament en la llengua russa (Marc Ruiz-Zorrilla, Universitat de Barcelona)

Sistemes de tractaments en les llengües romàniques fora de l'àmbit iberoromànic (Claus Pusch, Universitat de Friburg de Brisgòvia)

El sistema de tractaments en la llengua japonesa (Makiko Fukuda, Universitat Autònoma de Barcelona)

Les formes de tractament en l'àmbit parlamentari (Marta Payà, Parlament de Catalunya)



En aquesta fitxa de l'editorial hi podreu trobar, a més, una breu presentació i una mostra del llibre. Espero que us interessi!




11 de des. 2021

Historiografia gramatical peninsular:
basco, catalão, galego e mirandês em contexto


Sessão de conferências (evento presencial e em ambiente virtual)
16 de dezembro de 2021
Faculdade de Letras da Universidade do Porto


Sala de Reuniões 2

https://videoconf-colibri.zoom.us/j/82001826589?pwd=TlMycVo2SmFWb1Bhd1JXV0txKzFRUT09



10h30. Sessão de abertura

10h45. Ideias e práticas linguísticas em torno à língua mirandesa: De Severim de Faria à assinatura                    da Carta Europeia das Línguas Regionais ou Minoritárias

             Prof. Doutor Alberto Gómez Bautista (Universidad de Alcalá de Henares)

11h45. Joan Solà, una figura clau/clave de la gramaticografia catalana

             Prof.ª Doutora Neus Nogué Serrano (Universitat de Barcelona)

12h45. Almoço

15h00. Panorámica historiográfica dos estudos gramaticais sobre a lingua galega

             Prof. Doutor Francisco García Gondar (Universidade de Santiago de Compostela)

16h00. Panorama de la gramaticografía vasca antigua (1620-1936)

             Prof. Doutor Ricardo Gómez-López (Euskal Herriko Unibertsitatea)

17h00. Encerramento


Entrada livre, sujeita a inscrição: clup@letras.up.pt

(indicar se a assistência será presencial ou à distância)






2 de des. 2021

'Visc, i visc, i visc', de Maggie O'Farrell ('I am, I am, I am: seventeen brushes with death')

He llegit Visc, i visc, i visc, de Maggie O'Farrell, i m'ha sortit aquest breu text:


Visc, i visc, i visc, de Maggie O'Farrell, és una autobiografia fragmentària, centrada en els moments de la seva vida en què, d'una manera o altra, s'ha sentit en perill de morir. Segurament la seva narrativa de ficció s'entén més bé, i potser pot agradar més i tot, després de llegir aquest llibre.

També parlant d'ella mateixa i evocant la seva pròpia vida, O'Farrell desplega la capacitat narrativa que ens atrapa llegint les seves novel·les. En algun moment, fins i tot d'una manera encara més intensa.

Esplèndidament traduït, com altres obres de l'autora, per Marc Rubió. El català té altres problemes, alguns de molt greus, però ara mateix tenim una bona colla de traductors que fan autèntiques meravelles. Traduccions que llisquen com si fossin fàcils, senzilles, i estic segura que no ho són. Acurades, fines, versemblants, que no semblen traduccions. I això no es pot dir sempre, i potser no ho pot dir tothom.


27 d’oct. 2021

Joan Solà, onze anys

Avui fa onze anys que va morir Joan Solà. Per recordar-lo d'una manera una mica especial --el recordem i l'enyorem tot l'any--, enllaço aquí sota tres documents, dos d'escrits i un d'audiovisual, que espero que us interessin.


La Semblança biogràfica que va fer ell mateix sobre Pompeu Fabra.



La Semblança biogràfica que han fet fa poc Gemma Rigau i Jordi Mir sobre Joan Solà.



El vídeo de la breu conferència que vaig donar a l'abril a l'IEC amb motiu de la publicació de l'últim volum (índexs) de les Obres completes de Pompeu Fabra i en record de Joan Solà. La intervenció es va titular Quan Solà "discrepava" de Fabra, i dura vint minuts.


.

6 de set. 2021

El meu article del llibre 'Som dones, som lingüistes...', a la revista 'Catorze'

 Avui la revista Catorze ha publicat, precedit d'una breu introducció, l'article que he publicat en el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, editat per M. Carme Junyent i publicat per Eumo Editorial.

Aquí teniu l'enllaç, per si el voleu llegir.




31 d’ag. 2021

Sobre el llenguatge inclusiu, a TV3

 Aquest matí la professora Carme Junyent i servidora hem anar al programa Els Matins de TV3 per parlar del llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua, editat per la mateixa Carme Junyent i publicat per EUMO Editorial.

També hi hem parlat una mica, al final, de l'ús del català entre els joves... i entre els adults.

Aquí teniu l'entrevista que ens ha fet Lídia Heredia, i a sota la coberta i la contracoberta (on trobareu el nom de la setantena de dones professionals de la llengua que hi hem participat) del llibre, que demà ja es podrà comprar a les llibreries.






Si us interessa aquest tema, en aquest apunt hi trobareu l'enllaç a altres textos, curts i llargs, que en parlen.

25 d’ag. 2021

Quan Solà "discrepava" de Fabra (IEC, 15 d'abril del 2021)

El 15 d'abril passat es van presentar a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona el volum d'índexs i el cercador digital de les Obres completes de Pompeu Fabra. En l'acte també es va recordar Joan Solà, codirector de les Obres completes amb Jordi Mir, i a mi em van demanar que parlés durant vint minuts sobre els casos en què Solà discrepava de Fabra. Així ho vaig fer, tot i que vaig posar unes cometes al verb discrepava que s'entenen si es veu la meva intervenció.

En aquest enllaç hi trobareu un resum de l'acte i aquí sota, el vídeo. Del minut 37 al 58 hi ha la meva conferència.










.


1 de juny 2021

“Treballar especialment per a les generacions que pugen”

Fa un parell de mesos es va publicar a Viena Edicions el llibre El català, la llengua efervescent. 77 visions sobre el terreny, coordinat per M. Carme Junyent. 77 articles sobre la situació i el futur del català.

Amb permís de la coordinadora, aquí teniu la meva aportació al llibre.




“Treballar especialment per a les generacions que pugen”

 

Joan Solà, a “L’última lliçó”, va presentar els que considerava criteris bàsics per actualitzar la normativa sintàctica. En relació amb el tema que ens ocupa, n’hi ha dos que em semblen especialment rellevants: ser realistes i treballar especialment per a les generacions que pugen. Ser realistes, diu Solà, “vol dir acceptar certs fets de llengua que ahir eren discutits però que avui s’han escampat amb una rutina i una força tan grans que la immensa majoria de professionals i usuaris ja no hi veuen cap aspecte negatiu o bé reconeixen que no s’hi pot aplicar un remei eficaç”. “Una llengua perdura si es traspassa de pares a fills i dels nadius als nouvinguts. […] Si els pedagogs de tots els nivells no som capaços d’engrescar la joventut en una llengua i una literatura que han sigut potents i continuen sent-ho; si des de l’escola o des dels manuals de normativa preferim, al contrari, turmentar-los, rectificar-los a cada pas, aleshores tenim la batalla perduda, o pitjor: la joventut se’ns pot girar en contra.”

Aquests fragments resumeixen un aspecte del futur del català que no es pot menystenir: la necessitat de transmetre amb claredat que la llengua no és una entitat monolítica, que varia, i que hi ha diferents formes d’expressió que són adequades en diferents situacions comunicatives. En català central, per exemple, aiga i dugues s’haurien de preservar com a variants col·loquials de les formals aigua i dues.

El 2016 la nova gramàtica normativa, la GIEC, va obrir un camí que anava en aquesta direcció: defuig la distinció entre correcte i incorrecte (adjectius que hauríem de suprimir del nostre vocabulari) i parla de formes adequades en tots els contextos i de formes adequades en uns esdeveniments comunicatius concrets (més formals, més informals, col·loquials, més especialitzats, més espontanis, etc.). La mateixa GIEC, però, fa una mica curt a l’hora d’aplicar aquest criteri i hauria de fer passos endavant i acceptar en contextos formals estructures que són el resultat de l’evolució interna de la llengua i que no són exclusives d’una sola varietat geogràfica. Penso, entre altres, en les variants enriure’s de, enrecordar-se de, adonar-se’n de; en els plurals prous, forces i masses; i en les interjeccions sisplau i esclar (mentre dubtem, clar, claro i claru van avançant).


Neus Nogué Serrano @NeusNogue, professora agregada de Filologia Catalana, membre del Grup d’Estudis de Pragmàtica i Anàlisi del Discurs (GrEPAD) i codirectora del postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials; tot a la Universitat de Barcelona.

 

12 d’abr. 2021

Novetats de les 'Obres completes' de Pompeu Fabra i record de Joan Solà

Per a dijous que ve, 15 d'abril, s'ha organitzat un acte a l'IEC en què es presentarà el volum d'índexs, i últim, de les Obres completes de Pompeu Fabra (dirigides per Joan Solà i Jordi Mir), i també el cercador avançat de la versió digital.

En el mateix acte es recordarà Joan Solà, i m'han demanat que hi parli breument del tema següent: "Quan Solà «discrepava» de Fabra".

En aquest enllaç hi trobareu més informació sobre l'acte, i en aquest altre, el formulari per inscriure-us-hi (es podrà seguir per Zoom).