27 d’oct. 2022

Joan Solà i ‘no només’

Encara que sembli mentida, de tant en tant encara hi ha algú que qüestiona la combinació no només (és). El principal argument és la suposada cacofonia. Com si la cacofonia fos un argument per rebutjar una determinada estructura gramatical… D’altra banda, si només és un adverbi de la llengua, és difícil argumentar que no es pugui combinar amb les mateixes paraules que els sinònims solament i sols, poc freqüents en registres informals i col·loquials.

Com que de vegades, a més, s’ha invocat l’autoritat de Joan Solà per rebutjar no només (és), coincidint amb el dotzè aniversari de la seva mort he fet un buidatge del seu recull d’articles Plantem cara (2009) per veure què hi trobava sobre això, tant des del punt de vista del seu propi ús com des del punt de vista de l’anàlisi gramatical. En Solà la intuïció i la consciència metalingüística eren màximes, i per tant ens podem refiar que el que escrivia es corresponia amb el que considerava normal en la llengua. I aquest recull d’articles representa bé la seva manera d’escriure en els últims anys de la seva vida.

Sobre l’ús que fa Solà de l’adverbi només, i dels sinònims sols i solament, aquí teniu unes quantes dades quantitatives il·lustrades amb algun exemple (de passada, qui no l’hagi llegit potser se sentirà atret pel que hi diu, en els exemples, i el llegirà).

En termes absoluts, a Plantem cara Joan Solà fa servir l’adverbi només 164 vegades (sense comptar les citacions d’altres persones ni els usos metalingüístics); l’adverbi solament el fa servir 2 vegades, sempre precedit de no; i pel que fa a sols, el fa servir 16 vegades, també sempre en construccions negatives: no tan sols (2 vegades), no sols (5 vegades) i ni tan sols (9 vegades) (ni tan sols no és intercanviable amb no només).

 

○ No cal pas que aneu tot el sant dia amb un llapis i un trosset de paper a la mà, que això és només propi de les persones que viuen de l’ofici de lingüistes, les quals no es poden estar d’anotar els detalls de tota mena que els criden l’atenció (article 2)

 

No solament no es diu la veritat sinó que es nega en bloc i sense esquerdes (article 15.1)

 

○ Les dites tres formes la hi, li ho i li’n no han aconseguit d’imposar-se ni poc ni molt no tan sols a la llengua parlada sinó tampoc a la llengua escrita (article 151)

 

○ L’estudi lingüístic dels grans autors ens pot revelar no sols l’estat de la llengua del seu temps sinó també la relació entre la llengua d’un autor i l’estàndard del moment, si n’hi ha (article 15.1)

 

Només puc dedicar un article a Marta Mata. Ni tan sols puc ser original (article 110)

 

Si ens fixem en les construccions negatives amb només, no només hi surt 2 vegades; no és només, 3 vegades (cap vegada no és sols o no és solament); no són només, també 1 vegada (cap vegada no són sols o no són solament); i en altres contextos, 4 vegades: no pas només (2 vegades), no va ser només (1 vegada) i això no els passa només a ells (1 vegada).

 

○ Ara bé: jo diria que la construcció ¿Qui estima Gilbert Grape? o ¿Qui m’ha tocat les claus? també és natural, però amb un altre valor semàntic que és molt poc habitual: si volem preguntar sobre la totalitat (no només sobre el subjecte o el complement directe) (article 17.2)

 

○ Per començar, el problema no és només d’escriptura, sinó també de pronunciació (article 6.2)

 

○ [els termes “nous”] es difonen ràpidament pels mitjans de comunicació, de manera que ja no són només del terreny dels científics, com fa cinquanta anys (article 106)

 

○ Els marrecs d’avui reben la llengua, doncs, no pas només dels pares i dels mestres, sinó de la música, del cine, d’internet i dels mòbils (article 103)

 

○ Moll no va ser només l’autor, amb mossèn Alcover, del Diccionari català-valencià-balear, la proesa més gran de la seva vida científica (article 170)

 

○ Ho dic perquè això no els passa només a ells, als escriptors: també els/ens passa als humils gramàtics i m’imagino que als polítics i a tutti quanti (article 87)

 

Conclusió: a Plantem cara Joan Solà prefereix clarament només a sols i solament a les oracions afirmatives, i alterna no només (junt o separat) amb no tan sols, no sols i no solament a les negatives.

 

¿I què en diu, Solà, de la combinació no només, a Plantem cara? En parla, i concretament es refereix als que la qüestionaven o la qüestionen, en tres articles:

A l’article 74.3 (“The Cambridge Grammar of the English Language”) es refereix als gramàtics prescriptivistes que es basen en el gust personal. I per exemplificar-ho en català, diu: “Per exemple, n’hi ha que condemnen no només perquè els fa mal d’orella”.

A l’article 129.2 (“«Si no» / «Sinó»”) posa només dues vegades al costat dels altres adverbis semànticament equivalents en una construcció negativa: “I el segon terme es pot reforçar amb únicament, etc.: No hi havia sinó (únicament, (tan) sols, només) la seva família”; “Ara bé: si reforcem el primer membre (amb únicament, etc.), aleshores tots dos tenen valor positiu i el segon és més emfàtic: No solament (únicament, (tan) sols, només) hi vam sopar sinó que hi vam dormir”.

Finalment, a l’article 149 (“«Aneu alerta»”) la referència és més detallada:


De vegades els investigadors (i m’hi incloc) ens emocionem tant per una troballa que ens hi adherim fèrriament com si els altres ens haguessin atacat o ens haguessin d’atacar. O bé pot passar que ens encaterinem en una posició per la simple raó emocional d’una repugnància difusa contra l’opinió d’altri, contra una innovació, etc. Fa quatre dies uns quants professionals detestaven l’expressió no només per raons, deien, cacofòniques, i molts “espectadors” van acabar pensant-se que la preciosa paraula només no era genuïna. Com hi ha món!

 

Per acabar, en aquest mateix recull Joan Solà esmenta o fa servir tres expressions formades amb només: només caldria! (diu que no caldria sinó! hi és equivalent, articles 32.3 i 129.2), només faltaria! (1 vegada) i només que (3 vegades) (en un ús que no és el condicional que trobem a la GIEC (§ 30.2.5e) i que als articles 129.2 i 129.3 dona com a adversatiu, sinònim de però).

 

○ El que realment és incomprensible és que els altres governs no diguin ni piu: ni el de l’Estat ni el ¿nostre? No cal que m’ho diguin: ja m’imagino que, almenys el nostre, alguna cosa deu haver fet, només faltaria! (article 138)

 

○ De fet, el GDLC ja recull aquest ús […], només que el dóna com a pronominal: ¿ho és, de pronominal? (article 32.2)


19 d’ag. 2022

Joan Solà: "Fa temps que no el veig" (1 i 2)

Arran d'una conversa de Twitter d'aquest matí, reprodueixo aquí, amb permís de la família, un article de Joan Solà sobre l'estructura del títol, que no es va incloure ni a Parlem-ne ni a Plantem cara. Es va publicar en dues parts al diari Avui els dies 26 de març i 2 d'abril del 1998 a la seva columna, Parlem-ne.




"Fa temps que no el veig" (1)

JOAN SOLÀ

A Pere Casanellas
L'ideal de tot lingüista és arribar a analitzar totes les construccions de la llengua. Encara que no aspirin a tenir el diploma de lingüistes, aquest se suposa que ha de ser també l'ideal dels professors i dels estudiants de gramàtica, perquè per això estudien gramàtica. Però a l'ideal no s'hi arriba mai: aquesta és la condició humana. És inútil que ens en planyem: aquesta condició no és pas forçosament un fet negatiu, si tenim en compte que és precisament l'agulló que ens impulsa a estudiar, a reflexionar, a investigar, a editar, vendre i comprar llibres.
Doncs vet aquí que un col·lega d'ensenyament secundari es pregunta com s'ha d'analitzar la frase que encapçala aquest escrit. Perquè resulta que un professor l'ha posat en un examen i tothom ha anat de bòlit remenant gramàtiques i no hi ha hagut manera d'arribar a cap conclusió ni unànime ni convincent. En concret, ens preguntem si que no el veig és complement o subjecte o què respecte del verb fer. Observin que la pregunta implica en certa manera que ja es té clara una altra part del problema: se suposa, i sovint s'afirma, que la paraula temps és complement directe respecte del verb fer. Si això fos "cert", aleshores que no el veig ja no podria ser complement directe, perquè de complement directe (i de subjecte i de qualsevol altra funció) només n'hi pot haver un.
La primera cosa que sembla que s'ha d'aconsellar a qui hagi de posar un examen, al nivell que sigui, és que no pregunti res que ell mateix no sàpiga clarament i que no pugui suposar raonablement que els examinands poden i han de saber. O, dit d'una altra manera: no pot preguntar res que no estigui segur que els estudiants ho poden "raonar" o discutir. Crec que la construcció que ens ocupa no compleix aquests requisits al nivell d'ensenyament secundari. En un curs universitari, amb alguna teoria ben establerta, podem donar voltes a la construcció, més que res per veure si la podem sotmetre amb la dita teoria o bé per comprovar quina potència té la teoria. Cal tenir en compte que la lingüística, a pesar dels progressos enormes que ha fet durant els últims anys, encara no està en condicions de donar de molts fenòmens respostes unívoques i decidides. I la construcció d'avui es troba en aquest cas.
Els gramàtics i els lingüistes hi donen voltes per poder decidir "què són" les diverses parts de la construcció: el verb fer, el nom temps i el fragment que no el veig. Tots tres elements presenten problemes que avui no s'han pogut resoldre. D'una banda, és còmode considerar que el verb fer és impersonal: voldríem equiparar, per exemple, fa fred amb neva, està núvol. Però hi ha lingüistes que defensen que un verb no pot tenir complement directe si manca de subjecte. Per tant, haurem de decidir què són els altres dos elements: si diem que temps és el subjecte, aleshores fer no serà impersonal, i ¿què serà que no el veig? Si que no el veig és el subjecte, tampoc fer no serà impersonal, però tampoc no sabrem què és temps; no ens convenç (ara per raons semàntiques) que sigui complement directe: realment "fa temps" no s'assembla gens amb "fa un pa de pessic". És cert que temps es pot pronominalitzar ("en fa molt"), que és un símptoma de complement; però no pas un símptoma indiscutible. Si comparem No el veig fa temps i Fa temps que no el veig, ens semblarà que la parella es pot equiparar amb aquesta altra: Arribarà avui i És avui que arribarà (aquesta última construcció s'anomena "clivellada"). Però la semblança és només aparent, com veurem la setmana entrant.


"Fa temps que no el veig" (i 2)

JOAN SOLÀ

D èiem que l'ideal de tot lingüista és analitzar totes les construccions de la llengua. Però això no vol dir que totes es puguin analitzar amb les simples nocions de "subjecte", "complement directe", etc. I sobretot, no vol dir que qualsevol estructura es deixi analitzar amb aquest joc de nocions tal com ens apareix davant els ulls, de manera lineal. Sabem, per exemple, que hi ha les anomenades estructures clivellades, que resulten de col·locar un element entre el verb ser i la paraula que: a partir de "Hi hem d'anar demà", fem "És demà que hi hem d'anar"; i l'efecte és que demà queda ressaltat, amb una pronunciació que el fa prominent. També hauríem pogut dir, per obtenir el mateix efecte, "Demà, hi hem d'anar (i no pas avui)". Doncs bé: les oracions clivellades no s'analitzen pas com si fossin oracions atributives (subjecte, verb ser i atribut), com "La pel·lícula va ser distreta".
Ara bé: la construcció que ens ocupa no té exactament aquesta estructura (no hi ha el verb ser), però sobretot sembla que no és cert que amb la nostra estructura vulguem fer destacar la paraula temps. No és igual "Fa temps que no el veig" que "Fa temps, que no el veig". La primera equival, simplement, a "No el veig des de fa un cert temps". Vull dir que hem de descartar que hi hagi el fenomen del clivellament, i per tant encara no hem trobat el model d'anàlisi que cercàvem.
Mentre els lingüistes no arribin a cap conclusió, opino que no val la pena de barallar-se amb aquesta construcció. Vull dir en certs nivells escolars. La gramàtica francesa més famosa (i probablement una de les més serioses) del mercat, la de Grevisse-Goose (1986) conclou, amb el suport dels lingüistes que se n'han ocupat des de fa gairebé un segle, que l'anàlisi de casos més o menys equiparables a aquest amb el verb fer "és realment difícil", i deixa el lector sense cap proposta concreta. En francès la dificultat encara deu ser més alta, perquè, a part d'haver-hi noms en aquesta posició postverbal ("Il fait un temps de chien"), hi pot haver també adjectius ("Il fait chaud"). La gramàtica italiana més extensa i elaborada que avui tenim (la dirigida per Renzi, 1988-1995) tampoc no arriba a cap conclusió ni aproximada (i en italià tenen una construcció exacta, "È un mese che a scritto", i variants).
En canvi, hi ha gramàtiques més escolars, castellanes i catalanes, que s'entesten a fer entrar el clau per la cabota i volen donar compte de tots els elements de la construcció: consideren el verb impersonal, la paraula temps complement directe i la resta complement circumstancial. D'acord: però és més un desig de fer encaixar els elements en estructures (sintàctiques o semàntiques) que coneixem que no pas una proposta gens ni mica convincent. ¿No és millor confessar que no podem analitzar-la? ¿És més pedagògic, més científic, més fructífer, més il·luminador de la ment dels alumnes engegar-los qualsevol dictamen que advertir-los que tenen encara molt terreny per descobrir, fins i tot terreny del més humil i habitual de la llengua?
I com aquesta construcció, n'hi ha una bona colla més, també amb un que intrigant i avui misteriós: "Tu sí que ho saps", "¿Oi que vindràs?", "Ara que som junts", "¡Que interessant que és!", "En Jordi és a casa que dina", "Tímid que és, no va gosar parlar", "Aquest monument fa poc (que) va ser declarat d'interès nacional", "¿On deu ser, aquell llibre? Que no me l'endugués a Canet...".


3 de jul. 2022

Taula rodona al congrés de l'AILLC de Vic. La GIEC: balanç, descripció i prescripció, reptes

 

Divendres passat, 1 de juliol, dins del XIX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), que es va dur a terme a la Universitat de Vic, vaig participar en la taula rodona “La llengua catalana als segles XX i XXI: descripció, prescripció i usos”, juntament amb Teresa Ribas i Jordi Ginebra, amb moderació de Llorenç Comajoan.

 

Comajoan va estructurar l’acte a partir de tres preguntes: 1. balanç de l’aposta de l’IEC per l’adequació (i no per la correcció) en les noves gramàtiques normatives, 2. debat entre descripció i prescripció, i 3. reptes.

 Tot seguit resumiré la meva intervenció, que va seguir els tres eixos anteriors centrant-se en la GIEC. A baix de tot hi trobareu la referència completa de les obres que cito.

 

La GIEC proposa un canvi de fons en la concepció de la normativa. No hi surten ni una sola vegada els termes correcte i incorrecte, ni tampoc gaires perífrasis d’obligació. Efectivament, tenir en compte la variació, sobretot geogràfica i funcional, demana la incorporació de matisos que són incompatibles amb la dicotomia correcte/incorrecte.

El polimorfisme geogràfic ja venia de Fabra. De funcional Fabra en va incorporar molt poc (és el cas, per exemple, de la referència al relatiu col·loquial). Ara la GIEC ho ha fet d’una manera sistemàtica: més enllà de les solucions vàlides per a tot el territori, no es pot dir que hi predomini cap varietat per davant de les altres.

Però aquest canvi de fons no s’implanta de la nit al dia. Demana temps. Perquè implica canviar mentalitats, maneres de veure les coses, i trencar inèrcies. I hi ha gent que o bé no vol fer aquest pas, per motius diguem-ne ideològics, o bé li fa mandra canviar de manera de fer (ensenyar d’una altra manera, corregir d’una altra manera…).

A l’ensenyament, cal canviar els llibres de text. És la garantia que el canvi de mentalitat a què em referia arribarà a les aules. S’ha començat a fer. En l’àmbit de l’assessorament lingüístic, s’han d’actualitzar els criteris. Es va començar a fer des del primer moment.

En definitiva, jo crec que a poc a poc les coses van canviant, i que també a poc a poc s’anirà notant. Comencem a percebre “més frescor”, per exemple en la narrativa, catalana i traduïda. Més enllà de percepcions, algun dia, aviat, s’hauran de fer, per descomptat, estudis d’implantació que permetin mesurar el procés de canvi d’una manera seriosa.


Sobre descripció i prescripció. Em sembla obvi que per prescriure bé cal tenir una descripció acurada dels fenòmens i una coneixement precís de l’ús. Fa anys que es diu, això. Recordo l’article de Teresa Cabré i Jaume Mateu sobre els verbs psicològics, de l’any 1998, en què ja es feia aquesta reflexió.

La GIEC té unes 1.500 pàgines perquè conté molta descripció. Aquesta descripció és útil des de molts punts de vista: actualitza i endreça conceptes, i els classifica (per exemple, la distinció entre determinants i quantificadors); modernitza i actualitza la terminologia; i l’exposició és molt clara. Però la descripció sobretot és útil, des del punt de vista normatiu, perquè permet entendre el perquè de la prescripció. S’ha fet així, per exemple, en la normativització dels verbs ser i estar (que ja havia descrit Joan-Rafael Ramos a la Gcc) i en alguns casos de l’ús dels pronoms febles.

Altres vegades, però, a la GIEC la prescripció no s’acaba de correspondre amb el que s’ha descrit prèviament. Llegint la descripció d’un fenomen el lector percep que aquella descripció porta a l’acceptació d’una forma no acceptada fins ara, però al final es troba amb una mena de “cop de volant” que deixa les coses tal com estaven. És el cas, per exemple, dels plurals dels quantificadors prousmasses i forces, i de les gramaticalitzacions enriure’s deenrecordar-se deencuidar-se de, etc., que continuen no acceptats en els registres formals. Al meu entendre, descriure millor ha de permetre normativitzar millor. I això ens porta als reptes.

 

El català en té molts, de reptes. Centrant-nos en el tema que ens ocupa avui, per mi el repte principal és aplicar de debò a la prescripció allò que es desprèn de la descripció d’alguns fenòmens. Per fer-ho, s’hi poden aplicar alguns, bona part, dels criteris per actualitzar la normativa sintàctica que va presentar Joan Solà a l’última lliçó (publicada pòstumament el 2011):

Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern.

1.     Ens queixem de la pèrdua de pronoms febles, però ens resistim a acceptar-ne alguns, que ja he esmentat abans, que s’han gramaticalitzat amb un verb com a resultat de l’evolució interna de la llengua: enriure’s deenrecordar-se deenrefiar-se’n deadonar-se’n deencuidar-se de… (sospito que per aquí ronda l’ombra del “maleït pleonasme”, que tant de mal ha fet a la llengua i als pronoms febles). 

2.     El cas de prousmasses i forces, ja esmentat més amunt, també. Com bé explica la GIEC, és un cas d’analogia amb la resta de quantificadors, que tenen variació de nombre (i sovint de gènere, que explica els femenins prouta i proutes). A més, en alguns casos el parlant pot necessitar, o li pot anar bé, la distinció entre singular i plural: Ja en tenim prous, de dubtes no és el mateix que Ja en tenim prou, de dubtes

3.     I finalment, els casos sovint esmentats de sisplau i esclar. També són casos de gramaticalització, d’evolució interna de la llengua. Més enllà d’aquest argument bàsic i general per acceptar-los, n’hi ha d’altres: sisplau ha generat un dels pocs recursos expressius també interns a la llengua que hem generat recentment, la forma abreujada sispli; en el cas de esclar, mentre ens resistim a acceptar aquesta forma, claroclaru i clar campen pertot.

Hi ha tres criteris més de Joan Solà que també s’haurien de tenir en compte. D’una banda, dos que podem agrupar:

 Ser realistes i Treballar especialment per a les generacions que pugen.

Aquí podríem parlar de l’elisió de preposició davant de la conjunció que i de l’ús de la preposició a en el complement directe animat. En el primer cas, la GIEC constata la dificultat d’elidir la preposició, sobretot en el cas de la preposició a, però per als registres formals acaba deixant la norma tal com estava (afegint-hi, això sí, solucions alternatives). En el segon cas, l’estudi d’aquesta estructura i de la seva antiguitat en l’evolució diacrònica de la llengua (Anna Pineda l’està estudiant; vegeu aquí, de la pàgina 158 a la 162, algun dels primers resultats que ha obtingut) hauria de portar, probablement, a replantejar la normativa actual.

 Malauradament, en molts dels exemples que he posat fins ara hi ha intervingut massa, al meu entendre, el darrer criteri de Solà, que és més aviat un factor:

 Adhesió o aversió personal / sentimental a determinats fenòmens o estructures, independentment de la descripció objectiva que se n’hagi fet. Potser demana temps, però ara mateix aquesta mena d’adhesions o aversions són un llast.

Finalment, i des d’una perspectiva més general, tenim un altre repte: incorporar tota la informalitat i col·loquialitat que conté la GIEC (i la que no conté; al capdavall, la GIEC no és una descripció exhaustiva de les formes col·loquials del català) tant a l’ensenyament com als contextos informals i amb trets col·loquials de la comunicació pública.


A la part final de la taula rodona també es va parlar de la manera com formula la norma la GIEC, no sempre tan clara com fora desitjable. Sobre això, la meva opinió és que, en general, les formulacions complexes de la GIEC poden tenir a veure amb una característica d’aquesta gramàtica que s’ha comentat sovint i que Gemma Rigau va repetir amb insistència durant els mesos posteriors a la publicació, en els actes de presentació que es van fer: que la GIEC és el resultat d’un gran esforç de consens. I arribar a un consens, posar-se d’acord, de vegades comporta introduir matisos que van en detriment de la claredat. No és una justificació, la norma ha de ser clara, però sí una explicació versemblant.

Sobre la marca normativa preferible, de la qual també vam parlar, la meva opinió és que no és una marca poc clara. Si prenem com a exemple les dues variants de combinacions pronominals “la hi donaré / l’hi donaré [la llibreta, a la mare]”, la GIEC (§ 8.4.2a i § 8.4.3.3a) diu que “en els registres formals és preferible mantenir” la vocal del pronom d’acusatiu femení singular (els subratllats són meus). Preferir una cosa a una altra no significa que la segona no sigui vàlida (si et dic que per dinar prefereixo peix que carn, tu em pots donar carn; si no, t’hauria dit que no en volia de cap manera). Es tracta d’un cas en què la normativa estableix una mena de jerarquia entre dues opcions igualment vàlides en un context determinat, en aquest cas els registres formals. Al meu entendre, si s’interpreta que “l’hi donaré [la llibreta, a la mare]” no és adequada en aquest context, és o bé pel pes de la inèrcia anterior o per l’“aversió” a què es referia Joan Solà i que he comentat més amunt.

 

 Referències

 Cabré, Teresa, i Jaume Mateu (1998). “Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català”. Quaderns: Revista de Traducció [en línia] 2, p. 65-81.

 Pineda, Anna (2020). “La (in)transitivitat en Fabra: aspectes clau”. Dins: Josep Murgades, Neus Nogué i Eloi Bellés (eds.). Pompeu Fabra, a la Universitat i de la Universitat. Barcelona: Edicions UB, p. 139-165.

 Ramos, Joan-Rafael (2002). “El SV, I: La predicació no verbal obligatòria”. Dins: Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.). Gramàtica del català contemporani, vol. 3, Sintaxi, cap. 14, 42008.

 Solà, Joan (2011). “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins: L’última lliçóBarcelona: Empúries, p. 103-143.


Foto: Laia Benavent.

 

 

 

 

4 d’abr. 2022

'Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada' (Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató, Montserrat Sendra, eds.)

Acaba de sortir del forn el llibre Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada, editat per Neus Nogué, Josep Besa, Lluís Payrató i Montserrat Sendra i publicat per Edicions UB. Aquest volum aplega les contribucions del 26è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 26), organitzat per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Com es pot deduir del títol, inclou un recull d'estudis sobre els sistemes de tractament en un bon nombre de llengües del món, amb un complement de tipus aplicat dedicat als usos parlamentaris dels tractaments en català. Ras i curt, aquí teniu l'índex:


Presentació dels editors

El sistema de tractaments del català (Neus Nogué, Universitat de Barcelona)

Presente y pasado: las formas de tratamiento del castellano en la investigación lingüística (María Sampedro Mella, Universidades de Santiago de Compostela)

El sistema de tractaments en gallec (Aitor Rivas, Universidade de Vigo)

El sistema de tractaments del basc (Itziar Adurz Agirre, Universitat de Barcelona)

El sistema pronominal dins les formes de tractament en alemany i en altres llengües germàniques (Oliver Strunk, Universitat de Barcelona)

Formes de tractament en la llengua russa (Marc Ruiz-Zorrilla, Universitat de Barcelona)

Sistemes de tractaments en les llengües romàniques fora de l'àmbit iberoromànic (Claus Pusch, Universitat de Friburg de Brisgòvia)

El sistema de tractaments en la llengua japonesa (Makiko Fukuda, Universitat Autònoma de Barcelona)

Les formes de tractament en l'àmbit parlamentari (Marta Payà, Parlament de Catalunya)



En aquesta fitxa de l'editorial hi podreu trobar, a més, una breu presentació i una mostra del llibre. Espero que us interessi!




11 de des. 2021

Historiografia gramatical peninsular:
basco, catalão, galego e mirandês em contexto


Sessão de conferências (evento presencial e em ambiente virtual)
16 de dezembro de 2021
Faculdade de Letras da Universidade do Porto


Sala de Reuniões 2

https://videoconf-colibri.zoom.us/j/82001826589?pwd=TlMycVo2SmFWb1Bhd1JXV0txKzFRUT09



10h30. Sessão de abertura

10h45. Ideias e práticas linguísticas em torno à língua mirandesa: De Severim de Faria à assinatura                    da Carta Europeia das Línguas Regionais ou Minoritárias

             Prof. Doutor Alberto Gómez Bautista (Universidad de Alcalá de Henares)

11h45. Joan Solà, una figura clau/clave de la gramaticografia catalana

             Prof.ª Doutora Neus Nogué Serrano (Universitat de Barcelona)

12h45. Almoço

15h00. Panorámica historiográfica dos estudos gramaticais sobre a lingua galega

             Prof. Doutor Francisco García Gondar (Universidade de Santiago de Compostela)

16h00. Panorama de la gramaticografía vasca antigua (1620-1936)

             Prof. Doutor Ricardo Gómez-López (Euskal Herriko Unibertsitatea)

17h00. Encerramento


Entrada livre, sujeita a inscrição: clup@letras.up.pt

(indicar se a assistência será presencial ou à distância)






2 de des. 2021

'Visc, i visc, i visc', de Maggie O'Farrell ('I am, I am, I am: seventeen brushes with death')

He llegit Visc, i visc, i visc, de Maggie O'Farrell, i m'ha sortit aquest breu text:


Visc, i visc, i visc, de Maggie O'Farrell, és una autobiografia fragmentària, centrada en els moments de la seva vida en què, d'una manera o altra, s'ha sentit en perill de morir. Segurament la seva narrativa de ficció s'entén més bé, i potser pot agradar més i tot, després de llegir aquest llibre.

També parlant d'ella mateixa i evocant la seva pròpia vida, O'Farrell desplega la capacitat narrativa que ens atrapa llegint les seves novel·les. En algun moment, fins i tot d'una manera encara més intensa.

Esplèndidament traduït, com altres obres de l'autora, per Marc Rubió. El català té altres problemes, alguns de molt greus, però ara mateix tenim una bona colla de traductors que fan autèntiques meravelles. Traduccions que llisquen com si fossin fàcils, senzilles, i estic segura que no ho són. Acurades, fines, versemblants, que no semblen traduccions. I això no es pot dir sempre, i potser no ho pot dir tothom.


27 d’oct. 2021

Joan Solà, onze anys

Avui fa onze anys que va morir Joan Solà. Per recordar-lo d'una manera una mica especial --el recordem i l'enyorem tot l'any--, enllaço aquí sota tres documents, dos d'escrits i un d'audiovisual, que espero que us interessin.


La Semblança biogràfica que va fer ell mateix sobre Pompeu Fabra.



La Semblança biogràfica que han fet fa poc Gemma Rigau i Jordi Mir sobre Joan Solà.



El vídeo de la breu conferència que vaig donar a l'abril a l'IEC amb motiu de la publicació de l'últim volum (índexs) de les Obres completes de Pompeu Fabra i en record de Joan Solà. La intervenció es va titular Quan Solà "discrepava" de Fabra, i dura vint minuts.


.

6 de set. 2021

El meu article del llibre 'Som dones, som lingüistes...', a la revista 'Catorze'

 Avui la revista Catorze ha publicat, precedit d'una breu introducció, l'article que he publicat en el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, editat per M. Carme Junyent i publicat per Eumo Editorial.

Aquí teniu l'enllaç, per si el voleu llegir.




31 d’ag. 2021

Sobre el llenguatge inclusiu, a TV3

 Aquest matí la professora Carme Junyent i servidora hem anar al programa Els Matins de TV3 per parlar del llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua, editat per la mateixa Carme Junyent i publicat per EUMO Editorial.

També hi hem parlat una mica, al final, de l'ús del català entre els joves... i entre els adults.

Aquí teniu l'entrevista que ens ha fet Lídia Heredia, i a sota la coberta i la contracoberta (on trobareu el nom de la setantena de dones professionals de la llengua que hi hem participat) del llibre, que demà ja es podrà comprar a les llibreries.






Si us interessa aquest tema, en aquest apunt hi trobareu l'enllaç a altres textos, curts i llargs, que en parlen.

25 d’ag. 2021

Quan Solà "discrepava" de Fabra (IEC, 15 d'abril del 2021)

El 15 d'abril passat es van presentar a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona el volum d'índexs i el cercador digital de les Obres completes de Pompeu Fabra. En l'acte també es va recordar Joan Solà, codirector de les Obres completes amb Jordi Mir, i a mi em van demanar que parlés durant vint minuts sobre els casos en què Solà discrepava de Fabra. Així ho vaig fer, tot i que vaig posar unes cometes al verb discrepava que s'entenen si es veu la meva intervenció.

En aquest enllaç hi trobareu un resum de l'acte i aquí sota, el vídeo. Del minut 37 al 58 hi ha la meva conferència.










.