25 set. 2016

¿de qui parlem quan parlem de l'audiència?

Avui el digital Lliure i Millor m'ha publicat aquest text sobre el concepte d'audiència. És la continuació dels que tracten de l'enunciador i de l'enunciatari. De fet, l'audiència és un tipus específic d'enunciatari.



15 set. 2016

notícies de la nova gramàtica normativa

Ahir van començar els actes de celebració del 40 aniversari del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (per molts anys!). A l'acte d'inauguració, la presidenta de la Secció Filològica de l'IEC, la professora M. Teresa Cabré, va anunciar que la nova gramàtica normativa sortiria publicada el 23 de novembre (moltes gràcies, Andreu Sentí i Eloi Bellés, per difondre-ho i fer-m'ho arribar!). Així es diu també en el web d'alguna llibreria de Barcelona (moltes gràcies, Montse Sendra, pel mateix motiu!).

Una de les fotografies de l'acte (la que teniu a la dreta, difosa per Twitter per Andreu Sentí, també) mostra alguns dels principals canvis que es faran a l'ortografia. Els tres primers canvis demanen una mica més d'explicació per saber-ne l'abast, el quart és ben clar, i el cinquè aclareix una qüestió que ens havia deixat intrigats fa un parell de mesos.

El 29 de juny es va reunir l'Acadèmia Oberta, que agrupa membres de la Secció Filològica de l'IEC amb lingüistes de mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i divulgadors de la llengua. A la crònica del Butlletí de l'Institut d'Estudis Catalans, publicada al juliol, es comenta que la nova Ortografia (que sembla que es publicarà separada de la Gramàtica de la llengua catalana) inclourà "la reducció notable de l’ús de l’accent diacrític per a facilitar-ne l’ús, fins a reduir-lo a catorze paraules". Però ens vam quedar sense saber quins eren aquests catorze casos (de paraules afectades n'hi ha unes quantes més). Ara, la foto de l'acte d'ahir ens ho aclareix.

Quan entri en vigor la nova Ortografia, només es distingiran per mitjà de l'accent diacrític els casos següents:

bé                           be
déu                        deu
és                           es
mà                         ma
més                       mes
món                      mon       
(Joan Soler Bou, de l'IEC i professor del nostre Departament, em confirma que el mós - mos de la diapositiva és un error. Gràcies, Ciceró Pascual, per haver-m'hi fet fixar, i gràcies, Joan, per l'aclariment!)
pèl                         pel
què                        que
sé                           se
sí                            si
són                        son
té                           te
ús                          us
vós                        vos

Mentre esperem que es publiquin aquestes dues obres, ja podem anar escalfant motors...























22 ag. 2016

¿de qui parlem quan parlem de l'oient?

Fa uns dies, en aquest text, vam veure com la noció de parlant era més complexa del que podria semblar a primer cop d’ull, i vam situar l’estudi d’aquesta qüestió dins del camp d’estudi de la pragmàtica. Avui, ja situats dins d’aquest marc, veurem que amb la noció d’oient passa una cosa semblant però no ben bé igual.


De l’oient monolític a un enunciatari que es descompon

És ben obvi que sentir un enunciat no significa necessàriament ser-ne el destinatari directe, i en canvi estem acostumats a parlar, i a sentir a parlar, de l’oient com si el llenguatge verbal anés sempre adreçat a qualsevol persona que hi pugui tenir accés. Les distincions que va establir Goffman (1981) en relació amb el que ell anomena format de recepció del discurs permeten desglossar aquesta noció genèrica d’oient en els diversos tipus de receptors que es poden trobar en un esdeveniment comunicatiu. D’aquesta manera se n’obtenen dos grans tipus, que al seu torn es divideixen en dos subtipus més.

A diferència de l’enunciador, en el qual les diferents categories poden ser assumides per un sol participant o per diversos, les categories que trobarem quan descompondrem la noció d’oient corresponen a maneres diferents de rebre un determinat enunciat, que en cada instant de la recepció no són combinables entre si, tot i que els espais de frontera no sempre són nítids.
A la taula següent, que comentarem tot seguit, s’hi pot trobar la classificació dels components del format de recepció, amb el nom en català i en anglès, juntament amb els trets bàsics que els caracteritzen, tal com els va establir Goffman:





ENUNCIATARI (O FORMAT DE RECEPCIÓ)
(reception framework)


PARTICIPANTS RATIFICATS
(ratified participants)

PARTICIPANTS NO RATIFICATS
(bystanders)


DESTINATARIS DIRECTES
(addressed recipients)

• interpel·lats
  (addressed)
• acceptats
  (ratified)
• percebuts
  (known)

DESTINATARIS
NO INTERPEL·LATS
(unaddressed recipients)



• acceptats

• percebuts

OIENTS POTENCIALS
(overhearers)






• percebuts

ESPIES

(eavesdroppers)

Es pot establir una primera divisió entre els participants ratificats, acceptats a l’esdeveniment comunicatiu, i els no ratificats, que no hi estan acceptats. Els participants ratificats formen part del grup que protagonitza l’esdeveniment comunicatiu, i això es reflecteix tant en la disposició física de les persones, que varia segons cada esdeveniment, com en el seu comportament no verbal (gestualitat manual i corporal, mirada…). El discurs produït per l’enunciador, d’altra banda, els concerneix a tots d’una manera o altra. Els participants no ratificats només són, en principi, testimonis o espectadors d’un esdeveniment comunicatiu del qual estan exclosos, una circumstància que no és pas excepcional, sinó que es dóna sovint en les interaccions quotidianes (¿no heu escoltat mai una conversa aliena, quan sou al tren, al metro o a l’autobús?).

En el grup dels participants ratificats es pot distingir encara entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats. El primer grup està format per una o diverses persones i inclou els participants que l’enunciador selecciona, entre un conjunt més ampli d’interlocutors quan és el cas, com a parella o grup principal a qui interpel·la per mitjà dels enunciats que emet i a qui adreça el que diu. Les marques lingüístiques que permeten identificar aquest primer tipus de participant ratificat són, entre altres, les formes de segona persona, els vocatius, les interjeccions i les modalitats oracionals imperativa i interrogativa. També hi contribueixen alguns recursos no verbals, com ara la mirada i l’orientació del cos.

Tot i que l’enunciador no els adreça directament els seus enunciats, els destinataris no interpel·lats comparteixen l’esdeveniment comunicatiu amb els anteriors, i de fet poden adoptar la categoria d’enunciadors o de destinataris directes en qualsevol moment.

Entre els participants no ratificats, cal distingir els oients potencials, la presència dels quals és percebuda per l’enunciador, i els espies, que són uns intrusos “il·legals”, que escolten o llegeixen un missatge d’amagat, sense que l’enunciador en sigui conscient.

Els deures —entesos en termes de norma social— dels diferents tipus de receptors són ben diferents: mentre que els participants ratificats han d’escoltar i donar mostres d’interès pel que es diu, els oients potencials no només no estan obligats ni a escoltar ni a interessar-se pel que es diu, sinó que, al contrari, han de mostrar d’una manera manifesta que, malgrat la seva presència, el que passa en l’esdeveniment comunicatiu no els interessa en absolut. En català, aquesta actitud es pot fer explícita per mitjà de fórmules del tipus: “Feu, feu… / Parleu, parleu… Jo, com si no hi fos…”. Pel que fa als espies, per definició escolten i s’interessen pel que es diu sense que l’enunciador en tingui coneixement, i al capdavall el que fan és transgredir la norma social que valora negativament la intrusió en els afers (comunicatius) dels altres.

Tot i que les definicions precedents poden suggerir que parlem de categories de participació discretes i clarament distingibles, l’anàlisi de mostres de parla reals fa veure de seguida que es tracta de categories que, fins i tot si s’apliquen a seqüències breus dins d’un esdeveniment de parla, configuren un format de recepció que és alhora fluid, perquè les fronteres que separen les diferents menes de receptors no són netes, i fluctuant, perquè les categories en què es poden incloure les persones implicades en la interacció poden modificar-se de manera continuada durant el seu desenvolupament. Aquesta inestabilitat afecta tant la distinció entre participants ratificats i no ratificats, com, dintre dels primers, la distinció entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats i, dintre dels segons, la distinció entre oients potencials i espies. A l’hora de descriure el funcionament de la interacció és preferible, doncs, la idea d’una jerarquia de destinataris, en termes de grau més que no pas de natura, que es fa més necessària com més nombrós és el col·lectiu de participants: en una interacció amb tan sols dos participants, tots dos són, en principi, ratificats mútuament, i alhora se seleccionen l’un a l’altre com a destinataris directes dels enunciats emesos. El pas de dos a tres participants ja diversifica les possibilitats, i el pas de tres a quatre ja fa possible la divisió del grup en dues converses separades o l’aparició de subconverses de diferents tipus.

Vegem ara algun exemple que permeti il·lustrar alguna d’aquestes distincions.

Començarem comentant breument diversos fragments extrets d’una conversa entre cinc participants ratificats (el pare, REP; la mare, LAU; dues filles, MMA i DIT, i el fill, ROM) que transcorre durant un sopar familiar. Els exemples posen en evidència el caràcter fluid i fluctuant de les dues categories de participants ratificats durant la interacció.

El primer fragment, reproduït a (1), exemplifica una de les situacions més senzilles, en què l’enunciador selecciona el destinatari directe del seu enunciat per mitjà de les marques lingüístiques que permeten fer-ho d’una manera més explícita: les formes de segona persona del singular, el vocatiu i la modalitat oracional interrogativa; a més, el segon torn de parla d’aquest parell adjacent és reactiu, i el destinatari directe del primer és, doncs, l’enunciador del segon.

(1) LAU:    ¿TuMarta, vols una patateta?
      MMA: No.

En el fragment de (2), en canvi, una de les filles, MMA, selecciona el seu pare, REP, com a destinatari directe de la pregunta que fa, també per mitjà d’un vocatiu (papa) i de diverses formes de segona persona del singular i la modalitat interrogativa; però, malgrat això, la mare, LAU, que és un dels destinataris no interpel·lats de l’enunciat, s’avança a REP i respon per ell, que tot seguit també respon, confirmant la resposta de la seva dona. El fet de ser el destinatari directe de la pregunta no ha garantit, en aquest cas, la presa del torn reactiu en primer terme per respondre-hi d’una manera immediata.

(2) MMA:  Papa, ¿tu em pots tenyir uns pantalons de color lila?
      LAU:   No, Marta.
      REP:    No, xata.

En el tercer fragment, el de (3), els destinataris directes de la pregunta que fa l’altra filla, DIT, només poden ser els que aquell mateix dia han parlat amb l’àvia de la família, d’acord amb el que contingut de la pregunta i els coneixements compartits pels participants. Un d’ells, LAU, la mare, és qui respon. D’altra banda, és molt probable que DIT s’adreci als destinataris directes de la pregunta també amb la mirada.

(3) DIT:   ¿Què us ha dit, l’àvia, quan li heu preguntat si li va agradar El vicari d’Olot?
      LAU:  Ntx, ha fugit d’estudi.
      DIT:   ¿Sí?
      ROM: No et podia dir que sí.

Vegem, per acabar, un gènere escrit monologat: la carta personal. En aquest gènere, el destinatari directe és definit per mitjà del vocatiu inicial (fins al punt que està convencionalitzat com una de les parts en què es disposa el text) i molt sovint per les marques de segona persona i altres estratègies. Així es pot veure a l’exemple de (4), format pel text sencer d’una carta de condol que té dues persones com a enunciadores (no sabem com s’han repartit els papers d’animador i autor; el de responsable l’assumeixen totes dues firmant la carta) i dues més com a destinatàries directes.

(4) 1. Set. 2000

               Estimats Alba i Serafí:
               Tard, però encara més trist, vam rebre el cop de la mort de la vostra mare. Conegudes les circumstàncies en les quals tot va ocórrer, i la notícia, tan sobtada, vàrem restar molt impressionats.
               Recordem la mare com una persona extraordinària, amb la que teníem converses tan riques i profundes, i compartíem moltes coses. La trobarem a faltar en els “arrossos” de Can Verdú i sempre.
               Estimats, us enviem una gran abraçada, plena d’afecte i condol.

                                                                          Juan Carlos i M. Remei


Un altre dia parlarem d’un tipus específic d’enunciatari: l’audiència.


Notes

1. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa del llibre de Goffman.

2. Els exemples (1-3) són extrets del COC-UB (Corpus Oral Col·loquial), que forma part del CCC-UB (Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona). L’exemple (4) forma part del corpus de la meva tesi doctoral, que es pot trobar aquí (annexos).

3. Aquest text  es va publicar fa dues setmanes al digital Lliure i Millor.

Noia llegint una carta,
de Johannes Vermeer
(Creative Commons)


15 jul. 2016

¿de qui parlem quan parlem del parlant?

Es pot dir que en la lingüística contemporània l’interès pels participants en la comunicació arrenca amb Roman Jakobson. Partint de precedents com el de Karl Bühler i molt influït pels plantejaments de l’Escola de Praga, de la qual formava part, Jakobson va començar a estudiar el llenguatge verbal humà com un mitjà de comunicació i va desenvolupar la teoria de les funcions del llenguatge (1960), que la majoria de nosaltres ja vam estudiar a l’escola (a partir de la generació del BUP, diria). En aquest marc, Jakobson va incloure, com se sap, l’emissor i el receptor entre els elements que intervenen en el procés comunicatiu.

Anys més tard, ja als anys setanta, partint de la distinció de Jakobson, els participants també es van incloure en els estudis de base etnogràfica: el model de Dell Hymes es pot resumir amb l’acrònim SPEAKING, format en anglès a partir dels termes situation, participants, ends, acts, key, instrumentalities, norms i genre (situació, participants, propòsits, actes, clau, instruments, normes i gènere). El mateix Hymes ja va plantejar que la distinció entre parlant i oient (o entre emissor i receptor) té al darrere, també en Jakobson, una visió simplificada de la comunicació, en què una persona, i només una, s’adreça a una altra, i només a una altra, i a més ho fa de manera unidireccional, sense interacció, i per parlar d’alguna cosa que no les inclou a cap de les dues.

El sociòleg nord-americà Erving Goffman, que va ser deixeble de Hymes, va desenvolupar un marc conceptual que conté, entre altres, les nocions de format de producció (production format, que es correspon amb la noció d’enunciador) i de format de recepció (reception format, que es correspon amb la noció d’enunciatari). Amb aquest marc pretenia anar més enllà d’aquesta visió simplificada dels participants i mostrar que en moltes interaccions comunicatives no es correspon amb la realitat. Tot seguit ens centrarem en la figura de l’enunciador.


Del parlant monolític a un enunciador que es descompon

Erving Goffman descompon la noció d’enunciador en tres components: l’animador (animator), l’autor (author) i el responsable (principal).

L’animador és qui posa la veu en la comunicació oral, qui fa treballar l’aparell fonador i tot el seu cos per a la producció física, sonora, de l’enunciat. Paral·lelament, en la comunicació escrita l’animador és qui posa les mans per produir físicament les lletres i els altres caràcters que constitueixen un enunciat expressat gràficament.

L’autor és qui codifica lingüísticament l’enunciat, qui selecciona les paraules i construeix les oracions que permeten verbalitzar el que es vol dir.

I el responsable és el càrrec o rol des del qual s’assumeix la responsabilitat del que es diu, el punt de vista que s’adopta en relació amb el que es diu. No es tracta tant d’un cos o d’una ment com d’una identitat social activada, d’una funció adoptada per l’individu com a membre d’un grup social amb el qual s’identifica o com a ocupant d’un càrrec. El responsable és el referent de les formes díctiques de primera persona, i en general de les diferents estratègies que tenen les llengües per referir-se a l’enunciador.

Cal dir que molt sovint els tres components coincideixen en una mateixa persona. Vegem, però, uns quants exemples en què no és així. (Goffman parla de canvi de footing, o posició, cada vegada que es modifica algun dels components que constitueixen l’enunciador.)

En el discurs reportat en estil directe la descomposició de l’enunciador en diferents categories participatives es fa ben evident. Tot i que l’animador és únic (qui posa la veu o qui escriu és la mateixa persona), hi trobem una doble enunciació: quan el responsable de l’enunciat citat no coincideix amb el de l’enunciat citant, coexisteixen dos responsables en el conjunt. I l’autor és el mateix o no en la mesura que les paraules reproduïdes coincideixen exactament amb les que s’havien dit anteriorment. L’exactitud no es requereix en contextos col·loquials, com el de (1), i per tant l’autor pot ser parcialment diferent, però sí en contextos jurídics o científics, com el de (2), en què l’autor del fragment citat es manté. En els exemples, els responsables estan indicats en negreta.

(1) [parla el Marc] La Júlia em va dir: “Ja agafo el cotxe jo”.

(2) Eulàlia Bonet (2002: § 10.3.3.3) constata que el català “no permet (com segurament cap altra llengua romànica) la combinació de dos pronoms de primera persona o dos de segona persona, encara que un sigui singular i l’altre plural”.       (Neus Nogué 2005)


En el fragment d’entrevista de (3) es pot veure com un mateix animador i autor pot canviar la categoria de responsable, el rol que assumeix, a mesura que parla. L’entrevistada, que és directora de cinema, al començament parla d’ella mateixa des del punt de vista de la seva professió, cosa que es fa explícita amb el verb dedicar-se a en primera persona del singular; tot seguit, aquesta responsabilitat professional es contraposa, per mitjà del connector en canvi, a una altra, la de “consumidora de productes culturals”, que es fa explícita amb el sintagma com a consumidora…, en combinació amb diverses formes díctiques de primera persona.

(3) ENTREVISTADA: A vegades penso que sóc una privilegiada, perquè em dedico a una cosa en què tinc prou criteri. En canvi, com a consumidora diríem en general, de cinema, de literatura, de música, de qualsevol cosa, no només quan estic a casa mirant la tele, sinó quan surto al carrer, també em trobo amb que se m’amaguen les coses interessants.                                  (fragment del COR-UB, no publicat)

Alessandro Duranti (1997) posa un exemple de descomposició de la noció de parlant en tres persones diferents, en què a més intervenen tant el canal oral com l’escrit: a l’Administració dels Estats Units, el secretari de Premsa del Govern federal (l’animador) llegeix els discursos escrits per algun dels escriptors de discursos de la Casa Blanca (l’autor) en nom del president (el responsable).

I per acabar, parlarem del discurs ficcional, en què el format de producció adopta unes característiques que són certament especials. Com en el discurs reportat directe, també s’hi dóna una situació de doble enunciació, però d’una naturalesa diferent: d’una banda, hi trobem la situació que està formada pel conjunt de la ficció, que té com a enunciador la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció (guionistes, autors literaris, etc.) i com a enunciatari, el públic espectador o lector; de l’altra, la situació constituïda per la ficció que es desenvolupa, que s’expressa en forma de diàleg entre els personatges, per mitjà d’una veu narrativa o per mitjà de la combinació de les dues estratègies. En la ficció no tenim un discurs citat dintre d’un altre discurs, sinó un sol discurs que funciona en dos nivells d’enunciació diferents. En una pel·lícula o una obra de teatre, per exemple, el desdoblament actor-personatge correspon a les dues situacions d’enunciació en què es pot descompondre el discurs ficcional: els actors són els animadors del text del qual és autor i responsable la persona o l’equip que ha escrit el text de ficció; els personatges, al seu torn, poden trobar-se en la ficció en qualsevol de les situacions comunicatives i participatives que hem comentat.

Més enllà de la descomposició de la noció d’enunciador en aquests tres constituents bàsics, es poden fer distincions més complexes. Pensem, per exemple, com es pot complicar aquest esquema quan tenim textos redactats per diverses persones i firmats, o no, per totes; en les adaptacions de textos literaris per a infants o adolescents; o en els textos traduïts.



Notes

1. Erving Goffman va parlar de la descomposició de les nocions de parlant i oient en diversos treballs que va recollir posteriorment en el llibre Forms of talk (1981), especialment, en els capítols “Footing” i “Radio talk”.

2. Aquests estudis van tenir una influència decisiva en l’estudi posterior de la dixi de persona. Stephen C. Levinson, en el seu manual de pragmàtica (1983), va plantejar que la dixi de persona s’hauria d’estudiar, no pas a partir de la noció de persona gramatical, sinó a partir dels diferents rols que poden adoptar els participants en la comunicació. I pocs anys més tard (1988), dins d’una obra col·lectiva que estudia l’aportació d’Erving Goffman a la sociologia i a les ciències socials en general, el mateix Levinson va revisar les categories establertes per Goffman i va proposar un marc conceptual més complex, que preveu bona part dels casos de complicació que ens puguin venir al cap.

3. Des d’una tradició diferent, la de la teoria de l’enunciació, que es va desenvolupar en l’àmbit francòfon a partir de l’obra d’Émile Benveniste, Oswald Ducrot (1984) va esbossar un marc que tenia precedents en la concepció polifònica del discurs del rus Bakhtín i que, tot i que només tracta la fase de producció dels enunciats, és relativament propera als plantejaments de Goffman. Dins aquesta mateixa tradició, Catherine Kerbrat-Orecchioni (1990), partint de tots els autors anteriors, se centra en el format de recepció.

4. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa de les obres que he citat aquí.

5. Per una vegada, sembla que les llengües romàniques ho tenen més fàcil que l’anglès per trobar una paraula que permeti referir-se al conjunt del format de producció, enunciador (i al conjunt del format de recepció, enunciatari).

6. COR-UB: Corpus Oral de Registres de la Universitat de Barcelona. Podeu trobar els textos publicats aquí. El COR-UB forma part del Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona (CCC-UB).

7. Aquest text es va publicar fa dues setmanes al digital Lliure i Millor.




Foto (meva): veïns de Mequinensa llegint un conte de Jesús Moncada.
Barcelona, 7 de novembre del 2015. ¿Qui "parla", aquí?





Sílvia Pérez Cruz cantant “Vestida de nit” (lletra de Glòria Cruz i música de Castor Pérez), acompanyada a la guitarra per Lluís Bofill Hugas.¿Qui és l'autor, aquí?





.

10 juny 2016

tesi sobre tractaments i el català a Txèquia

Michaela Dandova és una doctoranda de la Universitat de Bohèmia del Sud, a Txèquia, que fa una tesi sobre els sistemes de tractament en diverses llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. Aquesta primavera duu a terme una estada de recerca a la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB.

Per dur a terme la seva recerca, ha elaborat aquest qüestionari, adreçat a parlants nadius de català. Té un interès especial a rebre respostes de persones que conservin viu el tractament de vós, però agrairà que el respongui qualsevol persona de tot el domini lingüístic. També aniria molt bé que difonguéssiu el qüestionari entre persones que cregueu que el poden respondre.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració!

--------

En aquest enllaç hi trobareu informació sobre el grau de Llengua i Literatura Catalanes que es fa a la Universitat de Brno, també a Txèquia. I en aquest, el web del lectorat de català de Praga, on Michaela Dandova va entrar en contacte amb la nostra llengua.


31 maig 2016

el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i els Serveis Lingüístics de la UB organitzen des de fa vuit anys el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials. La inscripció per a la novena edició, la del curs 2016-17, està oberta fins al 17 de juliol.


Trobareu tota la informació en el web del postgrau, i també la manera de posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o consulta.


25 maig 2016

'Estudis Romànics' XXXVIII, articles i ressenyes

S'acaba de publicar el número XXXVIII de la revista Estudis Romànics, a cura de Joan Veny i editada per l'Institut d'Estudis Catalans. Podeu descarregar l'índex i els articles, ressenyes i altres textos que el formen aquí.

Entre els articles n'hi ha un que té força a veure amb els temes d'aquest blog: "Estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs sobre la llengua catalana: un repàs de l'etapa 1997-2012", de Lluís Payrató, amb un títol ben descriptiu i clar.

També hi trobareu una ressenya meva del llibre Les preposicions per i per a. Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més, de Joan S. Beltran i Cavaller, que podeu descarregar en aquest enllaç.




Aquí teniu la reflexió amb què tanco el meu text, aviam si us fa venir ganes de llegir la ressenya i el llibre:

"Probablement, per als parlants que fan la distinció [entre per i per a] col·loquialment, no és fàcil imaginar les dificultats que tenen els que no la fan per reflectir-la en l’escriptura formal. Evidentment, no parlo de filòlegs o lingüistes, sinó d’usuaris de la llengua amb un nivell mitjà o alt de competència.

El català escrit formal ha de trobar una solució que pugui ser acceptada i apresa per tots els parlants de la llengua, tant els que fan la distinció entre per i per a com els que no la fan, tant els que tenen un nivell superior de competència com els que tenen un nivell de competència més baix (els que surten de l’ensenyament obligatori, per exemple). Al meu entendre, només hi ha dues alternatives:

1. L’opció composicional de reflectir en l’escrit la parla de les varietats que fan la distinció entre per i per a a partir de la distinció semàntica bàsica (per, causa; per a, finalitat).

2. L’opció polimòrfica d’alternar la proposta anterior, que previsiblement se seguiria sobretot a les zones on es fa la distinció, amb la proposta Coromines-Solà, que, al marge d’altres consideracions, té l’avantatge —no sempre reconegut des de les zones on es fa la distinció— que és equilibrada pel que fa a la relació amb les diferents opcions de la llengua oral: els parlants que no fan la distinció oralment, han de fer-la en l’escrit formal en els casos en què és més necessària des del punt de vista comunicatiu, davant de sintagma nominal; els que fan la distinció oralment, han de deixar de fer-la en l’escrit formal en alguns casos (davant d’infinitiu, d’adverbi i de conjunció).

Penso que qualsevol d’aquestes dues opcions permetria resoldre «l’enfrontament de dues normes
col·loquials diametralment oposades, que els lingüistes s’han mostrat incapaços d’harmonitzar», en paraules del mateix Beltran en el proemi del seu treball."