7 de gen. 2017

'Per' i 'per a' davant d’infinitiu a la GIEC



Segurament aquest és un dels aspectes de la sintaxi que més curiositat poden haver despertat amb la publicació de la GIEC. ¿Com ha quedat establerta, la distribució d’aquestes dues preposicions davant d’infinitiu final, després d’una època, prou llarga, en què la norma de Fabra ha coexistit amb la proposta Coromines-Solà?

La GIEC ha optat per un criteri polimòrfic: dona tres sistemes diferents perquè els usuaris optin pel que els sembli millor o s’adapti més bé a la seva parla, al seu estil, a l’àmbit de l’organització de què formen part o al text que estan escrivint.



1. Criteri (que podem anomenar) tradicional

A grans trets correspon a la norma de Pompeu Fabra, però explicada d’una manera diferent i, al meu entendre, més senzilla. Aquest és el criteri que s’aplica en el text de la GIEC.

a)    Preposició per davant d’una subordinada d’infinitiu final que “apareix en un context agentiu” (és a dir, en què l’oració principal o el sintagma nominal de què depèn l’infinitiu expressa una acció). Aquesta subordinada “expressa tant el propòsit que es vol aconseguir com el motiu per què es fa una cosa”.

(1) Hi han acudit molts curiosos per saber què passava
(2) La telefonada del pare per ajudar-lo a traslladar els mobles…

b)    Preposició per a “quan la construcció final no depèn d’un predicat d’acció”, sinó de predicats amb verbs estatius (3) o de noms que no són d’acció (4) o d’adjectius (5).

(3) Fan falta voluntaris per a distribuir les cartes
(4) No trobo les eines per a reparar la porta
(5) És una proposta necessària per a aconseguir el que volem

c)     Preposició per a quan el verb de la principal és d’acció si l’oració és “passiva o impersonal”.

(6) Els reglaments s’aproven per a complir-los (en canvi, “els diputats han aprovat el reglament per complir-lo”, d’acord amb (a))

d)    Preposició per a si la subordinada d’infinitiu expressa “l’ús o la destinació que es dona a una cosa”.

(7) Emprarem / He utilitzat / Hem habilitat / Farem servir tots els recursos disponibles per a resoldre el problema

e)    Preposició per a si el subjecte implícit de l’infinitiu no coincideix amb el de l’oració principal.

(8) L’encarregada va enviar el mosso al magatzem per a tancar el llum


Els altres dos criteris es formulen així:

“Al costat d’aquesta distinció […] és igualment acceptable en tots els registres l’ús de per a davant d’infinitiu [final], d’acord amb els parlars que diferencien les dues preposicions, o bé l’ús de per, d’acord amb els parlars que sols usen aquesta preposició.”


Per tant:


2. Criteri dels parlars que distingeixen per i per a

Sempre per a davant d’una subordinada d’infinitiu final. Els exemples anteriors seguint aquest criteri quedarien així:

(1’) Hi han acudit molts curiosos per a saber què passava
(2’) La telefonada del pare per a ajudar-lo a traslladar els mobles…
(3’) Fan falta voluntaris per a distribuir les cartes
(4’) No trobo les eines per a reparar la porta
(5’) És una proposta necessària per a aconseguir el que volem
(6’) Els reglaments s’aproven per a complir-los
(7’) Emprarem / He utilitzat / Hem habilitat / Farem servir tots els recursos
       disponibles per a resoldre el problema
(8’) L’encarregada va enviar el mosso al magatzem per a tancar el llum


3. Criteri dels parlars que no distingeixen per i per a

Sempre per davant d’una subordinada d’infinitiu final. Els exemples anteriors seguint aquest criteri quedarien així:

(1’’) Hi han acudit molts curiosos per saber què passava
(2’’) La telefonada del pare per ajudar-lo a traslladar els mobles…
(3’’) Fan falta voluntaris per distribuir les cartes
(4’’) No trobo les eines per reparar la porta
(5’’) És una proposta necessària per aconseguir el que volem
(6’’) Els reglaments s’aproven per complir-los
(7’’) Emprarem / He utilitzat / Hem habilitat / Farem servir tots els recursos disponibles per resoldre el problema
(8’’) L’encarregada va enviar el mosso al magatzem per tancar el llum

Aquest criteri conserva el de la proposta Coromines-Solà en relació amb els infinitius.




Notes

1. Parlars que fan la distinció: “valencià, tortosí i la Franja”. Parlars que no fan la distinció: la resta; és a dir “els orientals i part del nord-occidental”.

2. La GIEC opta sovint per formulacions no prescriptives, com ara “s’ha tendit a donar preferència a…”, “hi ha la tradició d’usar…”, etc. Crec que cal interpretar-les, no pas com a eufemismes que substitueixen un “cal utilitzar…” o similar, sinó com l’expressió de la intenció de l’IEC de presentar el que es considera adequat per a la llengua estàndard en forma de proposta. Aquest plantejament deixa oberta la porta d’una manera més senzilla a revisions posteriors si els criteris proposats no tenen el suport de l’ús o si plantegen alguna mena de problema. Potser no hi estem gaire acostumats, però ja ens hi anirem acostumant. A la curta o a la llarga, serà bo per flexibilitzar mentalitats, que ens fa molta falta.

3. Potser hi haurà qui se sorprendrà quan vegi tres solucions alternatives per a una sola forma (infinitiu final). Crec que al darrere hi ha la necessitat d’arribar a un consens per preservar el llegat de Pompeu Fabra (criteri tradicional) i alhora recollir les opcions que poden acostar-se més a la parla dels diferents territoris (els altres dos); sempre partint de la idea que la llengua formal (sobretot l’escrita; això ho dic jo) demana un cert grau de distinció entre aquestes dues preposicions.

4. El verb fer servir de l’exemple (7) l’he afegit jo. Crec que s’adiu semànticament amb els altres i és un “clàssic” de la norma de Fabra.

5. L’exemple (8) és meu. El de la GIEC (“El general va enviar missatgers per a demanar ajuda al rei”) el trobo ambigu: el general també pot ser el subjecte de l’infinitiu, no solament els missatgers. I no veig que la preposició, almenys per als parlants que no fem la distinció, afavoreixi més una interpretació que l’altra.

6. Els exemples (1’) i (2’) segurament també admeten per, perquè el context és agentiu, i en els parlars que fan la distinció entre les dues preposicions en aquest cas a vegades també podem trobar per; aquesta distinció, subtil per a qui no la té com a pròpia, tal com es formula el criteri queda com a optativa.

7. L’epígraf de la GIEC on trobareu el que he explicat aquí és el § 29.3.3 (p. 1124-1126).

8. Sobre per tal de i altres locucions afins, vegeu aquest apunt. Alguns dels conceptes que hem vist aquí també us seran útils.



.

2 de gen. 2017

vint anys sense Joan Coromines

Avui fa vint anys que va morir Joan Coromines. Per recordar-lo, la informació i l'etimologia del topònim Besiberri. L'entrada de l'Onomasticon Cataloniae (volum 2) va ser redactada amb la col·laboració de Xavier Terrado. Poso entre cometes els fragments literals.



BESIBERRI

"Nom d'una partida de muntanya a Senet (alta Ribagorça), en el límit amb els termes d'Arties i de Boí. Està constituïda per una alta vall d'origen glaciar suspesa sobre la Noguera Ribagorçana. S'hi puja des del fons de la vall de Barravés pel barranc de Besiberri, travessant un bosc espès de pins i avets. En el fons d'una ampla vall on es destaquen el gran estany de Besiberri, i un altre, que recullen l'aigua del desgel de les neus, és freqüent trobar animals que els del poble de Senet hi porten a pasturar. Més amunt s'aixequen els espadats verticals dels tres grans pics del Besiberri, flanquejats per geleres perpètues: són els pics els que es troben en la carena que separa la vall de Boí del terme d'Arties, aranès."


Pronunciació popular: amb s sonora intervocàlica i e oberta ("oït per Coromines a Senet i a Bono"). "Així ho pronunciaven també Ramon Escudé de Boí i Joaquim Delseny d'Arties, magnífics coneixedors de la regió." "L'afluència incessant d'excursionistes, d'una banda, i l'aprofitament hidroelèctric de la vall de Barravés d'una altra, han posat constantment el nom en boca de persones forasteres. S'hi ha afegit que les guies i els mapes no sempre han recollit la pronunciació de les persones del país. [...] la forma recollida per Coromines amb s sonora és l'única tradicional i popular."

Etimologia: "Coromines va proposar ja fa anys l'etimologia basca baso-be erri 'lloc sota els precipicis' [...]. Ens reafirmem en aquella proposta. Una tal denominació convé perfectament a aquella vall i a aquells llacs exposats a les esllavissades de neu que cauen sovint per les llastreres dels grans pics. Degué ser aquesta regió l'única que interessava a la gent del país, perquè hi pastura a l'estiu el bestiar la que va rebre el nom de Besiberri. Secundàriament es degué aplicar també als pics, objecte preferent de l'interès dels alpinistes."







.

28 de nov. 2016

'Basc per a catalanoparlants'

Divendres es va presentar a la llibreria Alibri de Barcelona el llibre Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s'assemblen tant), de Beatriz Fernández i Anna Pineda, i publicat per Voliana Edicions. Va ser un acte interessant, emotiu i fins i tot divertit.


Tot seguit trobareu el que vaig dir en la meva intervenció, lleugerament adaptat al nou context escrit.




Gure hitzak, les nostres paraules


Arratsalde on, bona tarda!

Primer de tot, eskerrik asko, moltes gràcies, a Beatriz Fernández i Anna Pineda per haver-me fet dos regals: l’oportunitat de llegir aquest llibre quan tot just acabava de sortir del forn i l’oportunitat de participar avui en aquesta presentació.

Abans de començar el llibre jo ja sabia que tenia coses en comú amb l’Anna: va ser alumna meva ja fa uns anys a la Universitat de Barcelona, i també ens uneix el país on vivim, i evidentment la llengua que parlem i la passió per l’estudi de la llengua que parlem.

Amb la lectura del llibre, i d’algun dels correus que hem intercanviat aquests dies, he descobert que amb la Beatriz també tenim coses en comú: som, any amunt any avall, de la mateixa generació, i per tant compartim algunes vivències. Més enllà de les més generals vinculades a la nostra generació (el final del franquisme, la Transició…, que surten en el llibre), la Beatriz em parlava de música en un correu, i citava un fragment d’una cançó de Lluís Llach, “Laura”, que per mi no és una cançó qualsevol: és la cançó de bressol que li cantava a la meva filla.

I potser que comencem a parlar del llibre. Aquest Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), que té un subtítol una mica optimista, és un llibre difícil de classificar, des del punt de vista del gènere textual. Potser podríem dir que és un assaig, perquè a sota d’aquest nom hi caben textos molt heterogenis, però jo no diria que és un assaig. ¿Un llibre de divulgació? Potser sí, però no és el típic llibre de divulgació. En definitiva, aquest llibre és, primer de tot, una sorpresa, una sorpresa molt agradable. Per les coses que explica, per com les explica i pel format tan original que té.

A més de ser un llibre sobre el basc adreçat a catalanoparlants, Basc per a catalanoparlants és un llibre d’introducció divulgativa a la lingüística. Les autores comparen l’estructura de la llengua, de les llengües, amb un lego, però és que el llibre també és un lego: una combinació de moltes peces de mides i colors molt diferents. En el llibre hi ha lingüística general, conceptes bàsics, i també lingüística basca i catalana. Sobretot sintaxi i una mica de morfologia. En cada capítol la cosa va avançant i, dintre del caràcter introductori, es va complicant.

Comencem sabent que el basc, com el català (aquí, efectivament, les dues llengües s’assemblen), és una llengua pro-drop, o com es diu ara, “que segueix el paràmetre del subjecte nul”, és a dir, que té sovint oracions sense subjecte explícit. I també que el subjecte va davant del  verb, com en català. Però de seguida descobrim que quan entrem al sintagma verbal les coincidències generals s’acaben. Per dir-ho amb un exemple del llibre, per dir “(jo) he pensat en tu” en basc es diria (primer ho diré amb paraules catalanes) “(jo) tu-en pensat he”. En basc, “(nik) zugan pentsatu dut”. No hi ha preposicions, hi ha postposicions (zu-gan), i l’auxiliar i el verb també van al revés (pentsatu dut). La cosa es complica més, perquè el basc és una llengua ergativa (això té a veure amb les construccions inacusatives del català i altres llengües). Diríem que en basc a les oracions on el verb no té complements, el “subjecte” és equivalent, té el mateix cas, al complement directe de les oracions amb verb transitiu.

No continuaré amb la sintaxi, ni entraré en la morfologia, en la complexitat de la morfologia basca. No pas perquè no us vulgui avorrir, segur que us agradaria, sinó perquè no en sé prou i, a més, és qüestió que llegiu el llibre.

I un dels aspectes més originals del llibre és la manera com està teixit. En lingüística textual també fem metàfores, i diem que un text és un teixit. Doncs bé, a Basc per a catalanoparlants la manera com s’entrelliguen els diferents fils és molt original. Per exemple, per parlar dels constituents bàsics de l’oració, els arguments, es parla d’actors principals, i per parlar dels que poden no aparèixer-hi, els adjunts, d’actors secundaris. I d’aquí es passa a parlar de cinema basc i de cinema català.

Els datius es teixeixen amb la guerra civil i la postguerra, i amb la història familiar de la Beatriz en aquella època tan dura. Sempre penso que, sense gratar gaire, de la història familiar de cadascun de nosaltres se’n podria fer una pel·lícula, o una obra de teatre, o un conte, o una novel·la. Ella ens fa una narració preciosa de la seva. I aquí surten l’Obaba de Bernardo Atxaga, la Sinera d’Espriu, la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (aquesta novel·la forma part de la meva història personal). I jo a totes aquestes obres hi afegiria, parlant de narrativa basca, no sé si la Beatriz i l’Anna hi deuen estar d’acord, el Bilbao – New York – Bilbao de Kirmen Uribe.

Entre altres personatges principals, la Beatriz explica com va viure aquella època, la de la guerra i la postguerra, Koldo Mitxelena, que després va ser un dels lingüistes més importants que ha tingut l’estudi del basc. I també ens parla d’afusellaments, i del bombardeig de Gernika. I un veí de casa, a Ulldemolins, el poble del Priorat d’on era el meu pare, era a Gernika el dia del bombardeig com a soldat republicà. Tot queda teixit. Però encara hi ha més: els poemes i cançons que reprodueix la Beatriz en aquest capítol del llibre els ha traduït la Maria Cabrera, també exalumna, i ara professora del nostre Departament.

La Beatriz i l’Anna parlen d’experimentadors, concepte semàntic que està estretament vinculat a la sintaxi. I si parlem d’experimentar ens és molt fàcil parlar també de l’escola. Aquí a Catalunya el model lingüístic de l’àmbit educatiu és de primera importància, i a Euskadi també. La Beatriz ens explica la seva història lingüística més personal. Com els seus pares, que no parlaven basc, no només li van transmetre la seva pròpia llengua, el castellà, sinó també la de la terra on vivien, el basc. I això ho van fer portant-la a una ikastola, cosa que als anys seixanta no era fàcil, perquè les ikastoles eren projectes sortits d’iniciatives individuals i havien d’esquivar la clandestinitat. Parlant de la seva immersió en el basc, a la ikastola i als caserius on anaven als estius, la Beatriz ens transmet alguns dels records, contes i històries d’una infantesa feliç; per exemple, l’esquarterament d’un besuc a classe. Però malauradament, el llop també hi apareixia de tant en tant. En forma de Procés de Burgos, per exemple. I des del punt de vista de la lingüística, això dels experimentadors i els datius ens permet fer un altre pont bonic entre basc i català que s’explica en el llibre: el verb cridar en basc és deitu, i a més del significat bàsic també té el de ‘telefonar’. Igual que passa en algunes varietats del català, com ara l’eivissenc.

Tots sabem que el basc té una certa variació dialectal. Al llibre aquesta qüestió s’introdueix en els últims capítols, justament quan es parla del procés d’unificació del basc, dels procés d’estandardització de la llengua, de les dificultats que comportava reduir la variació, dels criteris que es van aplicar, i de la importància que va tenir aquest procés, que també es remunta als anys seixanta, per a la recuperació d’una certa normalitat en l’ús de la llengua. I el llibre s’acaba fent-nos venir gana: de les barres de pintxos a les estrelles Michelin que tant abunden en la cuina basca… i en la catalana.

Les estructures de datiu que no formen part del basc unificat, del batua, ens porten, al llibre, a un altre àmbit de la lingüística: la distribució dels diferents registres, que els nostres estudiants, els de totes nosaltres, no sempre tenen clara: el col·loquial, on surten aquestes variants dialectals i altres, per als usos informals, i l’estàndard, el batua, per a les exposicions orals a classe, per exemple. Quan arribem al final del llibre, doncs, hem anat més enllà dels límits de l’oració i les autores ens han acabat parlant de variació funcional i de registres, un àrea apassionant de l’estudi de les llengües.

Heu tingut sort que us havia de parlar del llibre, perquè si no us hauria pogut parlar d’altres aspectes, més personals, de la meva fascinació per la llengua basca i de la meva estima per Euskadi. De la primera consciència de la diferència, dels primers contactes amb els bascos com un poble diferent: el “Josechu el vasco” del TBO, que els que ja teniu una edat potser recordeu (ple de tots els tòpics, com és fàcil d’imaginar); de l’època escolar en què ens feien estudiar “las regiones y provincias españolas” i vam descobrir (ni el franquisme ho va poder impedir) que “las provincias vascongadas” no eren com les altres: el nom de la província no coincidia amb el de la capital, com acostumava a passar, i no tots eren noms en castellà, per molt que ens ho volguessin fer creure. Allà passava alguna cosa…

Tampoc us he parlat dels meus petits contactes amb la música basca: dels concerts conjunts del cor Fontana de Barcelona amb el Luberri Abesbatza de Donostia i les cançons en basc que hem cantat tots junts, a Donostia i a Barcelona (“Maitia nun zira” i “Agur jaunak”), ni de les cançons de Mikel Laboa que més m’agraden: “Txoria txori”, l’ocell, i “Gure hitzak”, les nostres paraules. Ben mirat, però, parlant del llibre Basc per a catalanoparlants, us he parlat de les nostres paraules, les basques i les catalanes, les de tots nosaltres. Eskerrik asko, mila mila esker, benetan, moltes, moltíssimes gràcies, de debò, per haver-me donat l’oportunitat de viure aquesta experiència. Haver-me, amb cas datiu, tant en basc com en català.




.

23 de nov. 2016

ortografia i gramàtica

Un parell d'apunts breus sobre els retocs de l'ortografia i la nova gramàtica normativa, que s'ha posat a la venda avui:

A la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB, hem fet un document que recull les principals novetats de l'ortografia. Si us interessa, el podeu descarregar aquí, al Dipòsit Digital de la UB.



La gramàtica tot just ha arribat a la taula del despatx, però mentre la comencem a obrir i a llegir, ens pot ser útil llegir la notícia que s'ha publicat avui mateix al web de l'IEC. Hi trobareu un record per Joan Solà, que va ser un dels directors de l'obra. Avui tots el recordem d'una manera especial.


10 de nov. 2016

el fons Joan Solà, a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona

El fons bibliogràfic de Joan Solà ja és a la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona. Així ho explica aquest apunt del blog de la Biblioteca. A l'apunt també hi podreu veure les fotos de la ubicació original, al despatx de Solà, que va fer Oriol Miralles per a la Biblioteca de Catalunya (aquí sota en teniu una).

Els primers volums catalogats ja es poden consultar, però el fons consultable anirà creixent a poc a poc. Podrem anar veient com creix fent una cerca al catàleg amb les paraules clau "Fons Joan Solà".


La família va donar l'arxiu personal de Joan Solà a la Biblioteca de Catalunya, i també està en procés de selecció, classificació i catalogació.

27 d’oct. 2016

monogràfic d''Infomigjorn' dedicat a Joan Solà

Avui fa sis anys que va morir Joan Solà, i coincidint amb aquest aniversari  el butlletí digital sobre la llengua catalana Infomigjorn li ha dedicat un número monogràfic. Hi trobareu una selecció de textos seus i també l'article que li va dedicar Jordi Cornudella l'endemà de la seva mort.

Podeu llegir i descarregar el monogràfic en aquest enllaç. Espero que us interessi!






Divendres passat Gemma Rigau va parlar de Joan Solà a propòsit de la nova gramàtica normativa. Aquí teniu un resum del que va dir.

Ara fa un any vam recordar Joan Solà des del digital Catorze. Altres aniversaris, aquí i aquí.

I aquest any, a Catorze, el recorden d'una manera molt emocionant.







24 d’oct. 2016

Gemma Rigau parla de la GIEC

Divendres passat, 21 d’octubre, Gemma Rigau va parlar, en una intervenció breu però molt clara i interessant, de “La nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC” a la primera sessió de les Jornades que la Secció Filològica de l’IEC va fer a l’Hospitalet de Llobregat. Miraré de resumir el que va explicar amb la màxima fidelitat possible.




La nova Gramàtica de la llengua catalana [esmentada en aquest resum com a GIEC], que sortirà publicada en paper a finals de novembre, substituirà la gramàtica normativa vigent, la de Pompeu Fabra del 1918. Totes dues gramàtiques, com totes les gramàtiques, són fruit del seu temps i reflecteixen l’estat de la lingüística en la seva època. La nova gramàtica respecta la tradició però té en compte tot el coneixement que hem acumulat al llarg d’aquests anys. Concep la prescripció a partir de la descripció i està en deute, entre altres obres però d’una manera especial, amb la Gramàtica del català contemporani.

La gramàtica normativa vigent és una obra d’autor: la va escriure Pompeu Fabra i la va editar l’IEC; la GIEC, en canvi, és una obra institucional i fruit del consens, el resultat d’un procés d’elaboració en què han participat moltes persones. Els redactors o ponents (Joan Solà, Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya) van elaborar els informes i capítols inicials amb l’ajuda de l’Oficina de Gramàtica, i després els van anar debatent primer a la Comissió de Gramàtica i després en el ple de la Secció Filològica. Al final, tota l’obra va ser aprovada pel ple de la Secció Filològica, i posteriorment va ser ratificada pel ple de l’IEC.

La GIEC també és una obra participativa. Paral·lelament al procés anterior, es va demanar a experts universitaris i no universitaris que emetessin informes i dictàmens sobre els diferents capítols (dos o tres per capítol). I en els últims mesos també s’han escoltat les propostes de l’Acadèmia Oberta, formada per membres de la Secció Filològica i lingüistes de mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i divulgadors de la llengua.

La GIEC se centra en els aspectes gramaticals. No inclou, doncs, l’ortografia, que es publica a part. Està formada per 35 capítols, dels quals 5 són de fonètica i fonologia, 7 de morfologia i la resta, 23, de sintaxi (unes 1.500 pàgines en total). El predomini clar de la sintaxi en aquesta obra s’explica pel fet que és l’aspecte en què més s’ha avançat en els últims anys. Les explicacions sintàctiques, a més, es completen amb aspectes semàntics i pragmàtics.

El català és una llengua amb una variació dialectal rica, també en la sintaxi. La GIEC inclou tant els trets compartits per les cinc grans àrees (central, baleàric, septentrional, nord-occidental i valencià) com alguns trets diferencials, i també fa referència a l’alguerès.

De fet, Pompeu Fabra ja admetia formes dobles a la seva gramàtica normativa en casos com els dels possessius tònics: meva-meua, teva-teua… Ara això també s’aplicarà a la sintaxi.

La nova gramàtica també té en compte la variació funcional: concep la norma d’una manera flexible, de tal manera que quan és pertinent orienta l’usuari sobre la forma més adequada segons el registre. Per exemple, la combinació del pronom de datiu singular (li) amb el pronom en es resol de la manera següent: “Totes dues combinacions, li’n i n’hi, són acceptables, però en els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb li”: “En Pau volia més arròs i li’n/n’hi vaig posar dues cullerades”.

No estem acostumats a orientacions normatives flexibles. És més fàcil ser professor de llengua, fins i tot pot semblar més fàcil escriure, amb una distinció més simple entre formes i estructures correctes i incorrectes.

Fabra, a la gramàtica del 1918, tampoc s’allunyava d’aquest plantejament flexible. La combinació de pronoms de més amunt la resolia de la manera següent (§ 56): “El llenguatge parlat (Barcelona) usa n’hi com a combinació del pronom en o ne amb l’adverbi hi i com a combinació del pronom en o ne amb el datiu li, reemplaçat per hi. En el primer cas n’hi és correcte; en el segon cas és preferible li’n o li n’”. I quan parlava dels “numerals i quantitatius indefinits”, observava (§ 68): “En el llenguatge parlat no és rar de donar als mots prou, massa i força els plurals prous, masses i forces, sobretot en el cas en què no van adjunts a un substantiu. Ex. : Vols més llibres? No, ja en tinc prous. | No inviteu ningú més : ja som masses. | Ja n’has menjat forces?”.

La Secció Filològica prepara, sota la direcció de M. Josep Cuenca, una Gramàtica essencial de la llengua catalana basada en la GIEC, que contindrà un glossari, quadres, esquemes i remissions a aquella. Es publicarà en línia pròximament, potser el 2018.

Per acabar:

Joan Solà deia i repetia que la gramàtica prescriptiva és una eina important per a l’enfortiment i la cohesió de la llengua, però que per si mateixa no en garanteix la supervivència. La norma, ens diu Solà, és simplement un instrument que ens ajuda a desplegar una llengua viva i activa.”

Pompeu Fabra, l’any 1924 (a L’obra de depuració del català), sis anys després de la publicació de la primera gramàtica normativa, deia:

“És cert que no totes les innovacions proposades compten encara amb l’assentiment general: moltes són discutides, algunes àdhuc asprament combatudes. No havem, però, de doldre’ns que les innovacions trobin una certa resistència a llur admissió: no sempre seran encertades, i una crítica d’elles és necessària a fi que solament triomfin les que efectivament impliquin una millora, i encara una millora que sigui viable.”



Nota

Aquest text es va publicar inicialment al digital Lliure i Millor el 24 d'octubre del 2016.