[apunt actualitzat amb la GIEC i l'OIEC]
No fa gaire vaig tenir una breu conversa sobre la traducció al català de to be here to stay. Aquesta expressió a mi em recorda una cançó de John Denver, que he sentit un munt de vegades des de l’adolescència, “Summer”, concretament el fragment que diu “I do believe that summer’s here to stay”.
No fa gaire vaig tenir una breu conversa sobre la traducció al català de to be here to stay. Aquesta expressió a mi em recorda una cançó de John Denver, que he sentit un munt de vegades des de l’adolescència, “Summer”, concretament el fragment que diu “I do believe that summer’s here to stay”.
La qüestió
era, és, si una oració com aquesta l’hem de traduir “l’estiu ha vingut per
quedar-se” o bé “l’estiu ha vingut per quedar-s’hi”. Penseu-hi un moment
abans de continuar llegint.
.jpg)
Els dos verbs
que apareixen en aquesta oració, venir
i quedar-se, tenen un tret semàntic
comú: tots dos poden portar un complement locatiu, regit:
1. Vine a
Barcelona!
2. Queda’t a
Barcelona!
Quan aquest
complement es refereix al lloc on és l’enunciador (o, de vegades, l’enunciatari), la manera més neutra d’expressar-lo
és precisament no expressar-lo.
3. Vine! [aquí]
4. Queda’t! [aquí]
En aquestes
oracions l’adverbi aquí apareix
explícitament en dos contextos comunicatius:
a) Quan el volem emfasitzar.
5. Vine aquí
ara mateix i fes-me un petó! [ho pot dir
l’àvia a la neta, per exemple; a ara mateix passa una cosa semblant]
b) Quan necessitem fer explícit a quin aquí ens referim.
6. Queda’t aquí,
al meu costat.
L’adverbi aquí és díctic. Quan fem servir expressions
díctiques accedim al referent a través del context espaciotemporal immediat. En
molts casos el referent parteix del jo-aquí-ara
immediat, i es va ampliant concèntricament: aquí
pot ser la cadira on estic asseguda, l’habitació on escric, el pis on soc, el
carrer, el barri, la ciutat, el país… fins a la galàxia i potser més enllà. Per
això a vegades necessitem fer-lo explícit.
A l’oració “l’estiu ha vingut per quedar-se”, aquest aquí no és ni
emfàtic ni ambigu, i per això no l’hi posem. Però, ¿per què tampoc hi posem el
pronom hi?
Amb els
verbs que comentem, venir i quedar-se, el pronom hi només apareixeria si tingués un
antecedent que hagués aparegut immediatament abans. Exemples (amb l’antecedent
subratllat).
7. Malgrat que havia sentit a parlar de Barcelona, no hi havia vingut mai.
8. Unió Europea: quedar-s’hi o sortir-ne.
Sense
antecedent, apliquem l’elisió que he explicat més amunt. Per tant, l’oració de
la cançó de John Denver és:
9. L’estiu ha vingut per quedar-se.
No hi ha antecedent, i per tant no hi
ha pronom feble; tampoc cal fer explícit l’aquí.
Una oració semblant a aquesta podria ser la següent, amb dues variants: la que va sense pronom, perquè fem servir el verb quedar-se vinculant-lo directament al context immediat, que és l’opció neutra, no marcada; i la que va amb pronom, perquè el fa remetre a l’aquí anterior, que fa d’antecedent, que és l’opció marcada.
10. L’estiu és aquí per quedar-se / per quedar-s'hi.
Una oració semblant a aquesta podria ser la següent, amb dues variants: la que va sense pronom, perquè fem servir el verb quedar-se vinculant-lo directament al context immediat, que és l’opció neutra, no marcada; i la que va amb pronom, perquè el fa remetre a l’aquí anterior, que fa d’antecedent, que és l’opció marcada.
10. L’estiu és aquí per quedar-se / per quedar-s'hi.
Altres verbs
Hi ha altres
verbs intransitius que funcionen d’aquesta manera. Els més freqüents segurament són: entrar, sortir, pujar, baixar, tornar i arribar. Exemples.
11. ¿Entres o surts? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba de decidir]
12. No pugis, ja baixo jo. [des del balcó, a algú que és a baix]
13. Torna, sisplau.
14. Ja hem arribat!
14. Ja hem arribat!
Les oracions
amb aquí són innecessàriament
explícites, una mica menys amb el verb tornar.
15. ?? ¿Entres aquí o surts d’aquí? [quan algú treu el cap per la porta i no s’acaba
de decidir]
16. ?? No pugis aquí, ja baixo jo d’aquí. [des del balcó, a algú que és a baix]
17. Torna aquí, sisplau. [possible, amb èmfasi]
18. ?? Ja hem arribat aquí!
18. ?? Ja hem arribat aquí!
Les oracions
amb pronom feble són agramaticals, no les diríem mai.
19. * ¿Hi
entres o en surts?
20. * No hi pugis, ja en baixo
jo.
21. * Torna-hi, sisplau. [quan el referent és aquí, s’entén]
22. * Ja hi hem arribat!
22. * Ja hi hem arribat!
Altres
verbs, com ara anar-se’n (no pas anar, com explico aquí,
contraposant anar i venir) i emportar-se, tenen el mateix comportament, però amb la peculiaritat
que ja han gramaticalitzat el pronom en (perquè el locatiu, en aquests verbs,
és de procedència): anar-se’n i emportar-se.
Notes
1. Els
pronoms febles (i qualsevol altra expressió lingüística) que tenen antecedent
són, precisament per això, anafòrics. La distinció entre
dixi i anàfora és un fenomen pragmàtic apassionant, amb importants conseqüències gramaticals, com acabem de veure: són dues maneres diferents
d’accedir als referents que també tenen algunes característiques comunes.
2. Joan Solà
va parlar de la dixi en un article que forma part del recull Plantem cara.
3. Trobareu
explicacions una mica més extenses sobre la dixi en aquest apunt i en el capítol de Lluís Payrató
de la Gramàtica del català contemporani,
amb observacions molt subtils i interessants, i també en el capítol 3 d’aquest text; i concretament a l’apartat
3.7.3, una breu explicació sobre la distinció entre dixi i anàfora (també a: Neus Nogué Serrano, La dixi de persona en català. Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).
4. Aquest text també s’ha publicat al diari cultural digital Núvol.
4. Aquest text també s’ha publicat al diari cultural digital Núvol.
5. I Albert Pla també en va parlar pocs dies més tard en un dels seus tastos de
català (“¿Podem és aquí per quedar-se?”, 21/06/2014). Moltes gràcies, Albert!
5. La GIEC parla de tot això en els epígrafs següents: § 13.3.1, § 13.5.4,
§ 18.6.3.4c, § 18.6.4.2a, § 21.2.5, § 21.4.2, § 22.3.2. I en parla en els mateixos termes que en parlo jo aquí. Animeu-vos a llegir-los!
6. Foto meva: l’estiu a la vall de Besiberri, Alta Ribagorça (2013).
.
Hola,
ResponEliminaExcel·lent article! i ja que estem amb el pronom hi, per favor, en aquest cas, seria absolutament necessari emprar-lo en el verb 'observar'? (com s'hi pot observar) gràcies!
"La primera taula descriu la població activa. Com es pot observar, la taxa d’activitat femenina ha augmentat en quasi vint punts..."
Josep, no et pensis que no he vist el teu comentari o que me n'he oblidat. Hi he de pensar, i espero poder-te'n dir alguna cosa aviat.
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaA mi la intuïció em diu que no hi va pronom, a l'exemple que planteges, i fent una cerca amb el Google dels fragments "com es pot veure" i "com es pot observar", tots els exemples que he trobat amb el locatiu elidit també anaven sense (sempre en textos ben escrits).
EliminaEl que ja no sé és trobar-hi una explicació fàcil o immediata. Podria ser que tingués a veure amb el valor de la conjunció 'com' que encapçala la subordinada, que tampoc accepta amb naturalitat, crec, el pronom 'ho' en casos com els següents: "Com diu la Maria, la festa va ser un èxit", "Com saps, la festa va ser un èxit", "Com deveu recordar, la festa va ser un èxit"... Haurem d'esperar fins que coneguem millor aquesta estructura, o fins que algú trobi una altra mena d'explicació a aquest comportament sintàctic, que nosaltres no hem sabut veure.
No cal dir que, si algú llegeix això i ens pot donar alguna pista o alguna referència bibliogràfica, l'hi agrairem profundament.
Crec que no he simplificat, sinó que he intentat tenir en compte tots els factors que permeten explicar l'ús i l'absència del pronom. En el teu exemple, el pronom és anafòric i reprèn el sintagma "el ramadà" a la segona clàusula, en forma de pronom locatiu ("en el ramadà"), i això és el que explica que sigui necessari.
ResponEliminaEn valencià, tal com explica la 'Gramàtica normativa valenciana', "El pronom 'hi' [, a més,] pronominalitza constituents d'oracions amb funcions diverses. En general, es tracta de funcions que s'han perdut en la llengua espontània, però que convé mantindre en els registres formals, d'acord amb l'ús propi dels autors clàssics i de la tradició literària". Això pot explicar que a alguns parlants el pronom de l'exemple sobre el ramadà els faci estrany. També pot estranyar a parlants del català com a segona llengua que no tinguin en les altres llengües que parlen un pronom que faci una funció similar.
Tens raó que amb els pronoms 'hi' i 'en' hi ha una "gradació d'acceptabilitat" que deu dependre tant de l'estructura com de factors dialectals i individuals.
ResponEliminaI moltes gràcies per l'aclariment sobre la simplificació!
De la part de la gent del grup de Facebook "Aprenguem la nostra pròpia llengua" :
ResponElimina1) les vostres anàlisis són interessants i ben fetes
2) *quedar-se és catanyol. L'expressió És aquí per a restar és un calc de l'anglès. Ha arribat i restarà? Ha vingut i no se n'anirà?
*plantejar > castellanisme per calc cru... Plantejar-se existia però volia dir Plànyer-se
ResponElimina*enllaç (deverbal a la castellana impossible en català, caldria Enllaçament però ja tenim, sense haver d'ampliar la semàntica d'Enllaçar: lligam, vincle, comuns amb altres llengües.
Et sembla que aquesta oració es pot construir també amb el participi del verb 'arribar': 'L'estiu ha arribat per quedar-se'? I en cas que el subjecte gramatical de 'arribar' sigui animat: 'La Cristina ha arribat per quedar-se'?
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaSí, crec que amb 'arribar' seria el mateix, tot i que semànticament sembla que el verb 'venir' s'ajusta més al que volem dir. El tipus de subjecte no afecta la construcció, perquè l'ús amb l'estació no deixa de ser metafòric, el temps que es mou cap a nosaltres, com molt bé expliquen aquí: https://www.nuvol.com/llengua/els-temps-que-corren-148807.
EliminaLa reflexió que em faig, no sé si encertadament, és que l'adjunt 'per quedar-se' pot tenir, en aquesta construcció, un sentit causal i final ('perquè es vol quedar' i 'amb l'objectiu de quedar-se', respectivament). Aquesta expansió em causa estranyesa amb el verb 'arribar': 'L'estiu ha arribat perquè es vol quedar' (causal); 'L'estiu ha arribat amb l'objectiu de quedar-se' (final). En canvi, l'adjunció no se'm fa tan estranya amb el verb 'venir': 'L'estiu ha vingut perquè es vol quedar' (causal); 'L'estiu ha vingut amb l'objectiu de quedar-se' (final). Sembla com si el verb 'arribar' no tingués aquest valor de voluntarietat respecte al subjecte que sí que penso que té el verb 'venir'.
EliminaD'altra banda, en el cas de la interpretació causal, el subjecte el·líptic de l'oració d'infinitiu és correferent amb el de la principal, cosa que comporta, tal com ho veig jo, una estructura poc idiomàtica en català i que a la pràctica acostumem a traduir amb un verb finit ('L'estiu ha vingut perquè es vol quedar'). Sembla un cas paral·lel, per exemple, al de 'La Cristina ha cantat al Liceu per tenir-hi molt bons contactes', que construiríem, amb més naturalitat, em sembla, amb un verb conjugat: 'La Cristina ha cantat al Liceu perquè hi té molt bons contactes'. En canvi, en el cas de la interpretació final, aquesta correferència entre el subjecte de l'oració d'infinitiu i el de l'oració regent és ben normal en català ('L'estiu ha vingut amb l'objectiu de quedar-se').