¿Què és, això del tema i el rema?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Fa uns dies, en aquesta entrada, parlàvem dels diferents nivells en què es pot estructurar l’anàlisi lingüística. Avui ens fixarem en un dels aspectes que formen part del nivell pragmàtic, és a dir, de les característiques de la llengua i la comunicació que tenen a veure amb el context d’ús o situació comunicativa: l’estructura informativa. Com veurem, és un fenomen pragmàtic que té conseqüències en la gramàtica.

Quan ens comuniquem, poques vegades tota la informació que donem és nova per als nostres interlocutors. El més habitual és que recolzem la informació nova en informació ja coneguda. Si dic a una amiga “La setmana que ve el Pere començarà a treballar a l’aeroport”, la meva amiga ja sap quin és el referent de la setmana que ve (pel context temporal) i de el Pere (el meu fill, un amic comú…), i el que és nou és el fet que començarà a treballar a l’aeroport. Només en alguns casos tota la informació d’un enunciat (= oració en context) és nova. Podria ser el cas d’una resposta com la següent a la pregunta “¿Què ha passat?”: “Ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord.”

L’estructura informativa és la manera com es distribueixen la informació coneguda i la informació nova en un enunciat i al llarg del discurs (= text en context). I ara, per continuar, hem de definir un parell pagès de conceptes:

Matriu oracional, oració bàsica o zona nuclear de l’oració: està formada pels constituents bàsics de l’oració: el subjecte i el predicat.

Ordre no marcat: és el més freqüent en les oracions declaratives, especialment dels textos expositius i poc expressius en general. Cada llengua té el seu propi ordre no marcat. Tradicionalment, en català s’ha considerat que és SVO (subjecte-verb-complements del verb), i així ho fa també la GIEC (en els últims anys alguns autors ho han qüestionat i ha defensat l’ordre VOS com a bàsic; per al meu objectiu, que és descriptiu, la discussió té poques implicacions, i no són fonamentals).

Tema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari ja coneix: la setmana que ve i el Pere en el primer exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació coneguda.

Rema: part de l’enunciat que conté la informació que l’enunciador pressuposa que l’enunciatari no coneix: començarà a treballar a l’aeroport en el primer exemple de més amunt; tot l’enunciat, ha desaparegut un avió amb més de dues-centes persones a bord, en el segon exemple de més amunt. Per simplificar sovint en diem informació nova.

Doncs bé, en l’ordre no marcat, dintre de la matriu oracional, en català l’estructura informativa segueix l’ordre tema → rema. La fletxa vol indicar que la distinció pot ser gradual, i que a vegades no hi ha una frontera dràstica entre l’un i l’altre sinó més aviat una progressió des d’elements més temàtics cap a elements més remàtics.

• [¿Saps què?] La veïna del tercer ja ha parit.

                                    T                            R

• [la quiosquera és una dona molt xerraire]

   [¿Per què arribes tard?] La quiosquera m’ha explicat la vida de tota la seva família.

                                                           T                    →                                  R

En aquest ordre no marcat també s’hi poden incloure els adjunts oracionals, que fan la funció d’emmarcar tota l’oració i que apareixen a l’inici o al final de l’enunciat, sense trencar l’estructura tema → rema.

• Aquesta setmana, a Barcelona estem de festa major.

                          T                                       R

•  Estem de festa major, aquesta setmana, a Barcelona.

                          R                                       T

Moltes vegades el tema, precisament perquè és conegut, està elidit o expressat per mitjà de formes gramaticals, les més simples des del punt de vista estructural: és el cas del subjecte de l’oració següent, que només apareix en els morfemes verbals (i també del marc temporal [avui] i del marc espaial [aquí], que no apareixen i es recuperen contextualment).

• [¿Avui no treballeu?] Estem de festa major.

                                                           R

Com es pot veure comparant els exemples anteriors, sovint el tema coincideix amb el subjecte i el rema amb el predicat (prediquem coses noves de subjectes coneguts), però no sempre és així.

A partir d’aquest marc general, l’estructura informativa permet explicar molts aspectes de la sintaxi oracional i de la cohesió textual. En parlo en altres entrades d’aquest blog: les dislocacions (o tematitzacions), Pompeu Fabra i les dislocacions, rematitzacions i focalitzacions, estructures clivellades, etc. (mireu les etiquetes de la dreta i les remissions internes de cada entrada).

Com a fenomen pragmàtic, l’estructura informativa no es pot determinar en oracions aïllades, sinó que cal fer-ho en enunciats, en oracions contextualitzades. En una mateixa oració, segons quin sigui el context (per exemple, el tipus de pregunta que respon), un element pot ser tema o rema, o més o menys temàtic o remàtic.

Notes

1. En català, les referències bàsiques sobre aquest tema són Joan Solà (1990 i 1994, bàsicament), Enric Vallduví (el seu capítol de la Gcc) i ara també i sobretot el capítol 33 de la GIEC, sobre l’ordre dels elements en les oracions declaratives, interessantíssim. Però la manera com ho he estructurat aquí és el resultat de la combinació d’aquestes referències i molt de temps de donar-hi voltes i d’anar-ho explicant a classe i anar-ho entenent cada vegada millor.

2. També m’agrada molt l’article “La progressió temàtica”, de Joan Bellès, que trobareu en aquest monogràfic de la revista Com Ensenyar el Català als Adults, de l’any 1991. 

.

els nivells d'anàlisi lingüística

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Els fenòmens lingüístics i comunicatius són polièdrics, es poden analitzar des de punts de vista diferents: dialectal (social, geogràfic, històric), pragmàtic, semàntic, gramatical i fonològic-fonètic/gràfic, com a mínim. Cada punt de vista, o nivell d’anàlisi, permet centrar l’atenció en uns aspectes determinats, tot i que per anar bé no hauria de perdre de vista els altres.

A l’hora d’ordenar aquests nivells d’anàlisi (en quin ordre actuen i com interactuen entre si durant el procés comunicatiu), cada marc teòric ho pot fer de maneres diferents, d’acord amb els postulats en què es basa.

Per estudiar els discursos (textos contextualitzats) i els enunciats (oracions contextualitzades) que els formen, els corrents de base funcional (és a dir, que consideren que cal partir de les funcions de llenguatge i els propòsits comunicatius per poder explicar les característiques de les llengües), com ara la lingüística cognitiva i la gramàtica discursiva funcional (FDG), ordenen els diferents nivells d’anàlisi de la manera següent:

1. Pragmàtica

El propòsit comunicatiu –les ganes o la necessitat de comunicar-nos– és el que desencadena l’ús del llenguatge verbal (i d’altres sistemes de comunicació, com els gestos). Aquest propòsit s’insereix en un context determinat (marc espaciotemporal, coneixements compartits –personals i socioculturals– i discurs precedent) que, al costat del llenguatge verbal, també contribueix a configurar la manera com codificarem el que volem dir.

Exemple: m’han dit que l’Anna [una amiga meva] se n’ha anat de vacances al Vietnam; jo no m’ho acabo de creure i per confirmar-ho vull preguntar-ho a una amiga comuna. (Això seria l’input.)

2. Semàntica

Entre el repertori lèxic de la llengua en què vull codificar l’enunciat, selecciono els elements que em permetran complir el propòsit comunicatiu.

Exemple (simplificant): [Anna] [anar-se’n] [vacances] [el Vietnam]

3. Gramàtica (morfologia i sintaxi)

Insereixo els elements lèxics anteriors en una estructura gramatical que combina morfemes i estructures sintàctiques propis de la llengua en què codifico l’enunciat.

Exemple: “l’Anna se n’ha anat de vacances al Vietnam”

4. Fonologia i fonètica / Escriptura

La seqüència gramatical té unes característiques fonològiques i fonètiques que són pròpies de la llengua en què l’he codificada. Aquestes característiques són representades gràficament –i en bona mesura convencionalment– per mitjà de l’ortografia. Els elements que componen la seqüència són fonemes, que es realitzen com a sons en la parla, o lletres; però també altres elements, que anomenem suprasegmentals, perquè se superposen als segments –sons o lletres–: l’accent i l’entonació, i els signes de puntuació i els diferents tipus de lletra (majúscula i minúscula, cursiva, negreta...), per exemple.

Exemple: ¿L’Anna se n’ha anat al Vietnam?  (Això seria l’output.)

Les característiques dialectals dels parlants (grup social a què pertanyen, àrea geogràfica on han nascut o viuen i moment històric en què viuen –i generació de què formen part–), són trets més o menys estables, que es mantenen invariables en els diferents tipus de situacions privades i informals en què es comuniquen i al llarg dels diferents enunciats que constitueixen el discurs. Els estudien, respectivament, la sociolingüística, la dialectologia –en el sentit més tradicional del terme– o geolingüística i la lingüística històrica. En situacions de comunicació públiques i poc o molt formals aquests trets es redueixen, perquè s’opta per la varietat estàndard de la llengua, comuna a tots els parlants independentment de la procedència social, geogràfica i generacional.

Notes

1. L’esquema simplifica: durant el procés de producció lingüística real, els diversos nivells poden interactuar entre si, i també amb el context comunicatiu.

2. Una de les millors introduccions a la lingüística cognitiva en castellà –en català no n’hi ha cap, malauradament, fins on jo sé– és, al meu entendre, la de Maria Josep Cuenca i Joseph Hilferty: Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona: Ariel, 1999. En anglès també és molt clara, i força assequible, la de David Lee: Cognitive linguistics: an introduction. Oxford: Oxford University Press, 2001. No cal dir que a internet es poden trobar textos, més o menys complets, com el de l’enllaç de més amunt, que també poden servir d’introducció encara més resumida. En tots aquests textos hi ha referències a les obres fundacionals: de Ronald W. Langacker i George Lakoff, entre altres.

3. Seguint els enllaços de més amunt, i també a internet, es poden trobar les referències bàsiques de la gramàtica discursiva funcional i d’altres corrents d'orientació funcional.

4. A mi m’interessen d’una manera especial els fenòmens lingüístics que tenen a veure amb el nivell d’anàlisi pragmàtica i el nivell d’anàlisi gramatical (sobretot, sintàctic), i especialment els que permeten interrelacionar-los. En aquesta entrada comento un fenomen pragmàtic relacionat amb un tret gramatical; en aquesta altra, un fenomen pragmàtic relacionat amb la semàntica de dos verbs; en aquesta altra, el procés de gramaticalització d’una informació semàntica (l’expressió de la quantitat) i les conseqüències sintàctiques que se’n deriven; en aquesta, la gramaticalització del pronom hi amb alguns verbs i la manera com afecta l’estructura argumental d’aquests verbs (el subjecte o els complements regits); finalment, si cliqueu a les etiquetes de la dreta "ordre dels elements", hi trobareu unes quantes entrades que tracten l'estructura informativa, que és un dels múltiples aspectes inclosos en el nivell pragmàtic: són un bon exemple de codificació gramatical de fenòmens pragmàtics.

.

puntuació i entonació

[Apunt actualitzat mínimament amb la terminologia de la GIEC.]



Si fem un repàs a la bibliografia sobre puntuació, fins no fa gaires anys la majoria d’obres donaven per fet que hi ha una relació directa entre la manera de puntuar un text i l’entonació que faríem si el llegíssim en veu alta.

Això podia ser més o menys cert en èpoques passades, quan hi havia molt poca gent que sabés llegir i escriure: els textos escrits, efectivament, es llegien sovint en veu alta, i els punts i sobretot les comes devien ajudar els lectors a decidir on havien de fer pauses més o menys llargues per dotar el text del sentit adequat.

Actualment, la major part dels textos escrits estan pensats per ser llegits "per dins". A les nostres societats, pràcticament tota la població està alfabetitzada i pot, millor o pitjor, descodificar i interpretar un escrit. La puntuació ara té una funció ben diferent: és un recurs paralingüístic propi de l’escriptura (com la negreta, la cursiva, les diferents mides de la lletra i la disposició del text en el paper o la pantalla, entre altres) que permet estructurar els textos i facilitar que els lectors els interpretin tal com vol l’autor. Un recurs, doncs, per facilitar l’èxit comunicatiu.

Vista així, la puntuació és un conjunt de pistes –els signes de puntuació– que permeten donar, com a mínim, quatre tipus d’informació:

a) Pragmàtica: la intenció comunicativa, expressada per mitjà de la modalitat oracional. Això permet distingir les oracions (els enunciats, de fet: oracions contextualitzades) declaratives, les interrogatives, les exclamatives i, en menor mesura, les imperatives.

• L’Anna ens vindrà a veure demà.

• ¿L’Anna ens vindrà a veure demà?

• ¿Quan ens vindrà a veure, l’Anna?

• L’Anna ens vindrà a veure demà!

• Vine a veure’ns demà, Anna! / Vine a veure’ns demà, Anna.

b) Semàntica: és el cas de l’ús de la coma que permet distingir els complements de nom (SPrep, SAdj, aposicions i oracions de relatiu) especificatius (restrictius, en diu ara la GIEC) dels explicatius (o no restrictius).

• Les mares patidores sempre ens preocupem pels fills. [complement restrictiu, o especificatiu: només les mares patidores ens preocupem sempre pels fills]

• Les mares, patidores, sempre ens preocupem pels fills. [complement no restrictiu, o explicatiu: les mares som totes patidores, i ens preocupem sempre pels fills]

c) Sintàctica: la puntuació permet indicar quina és l’estructura sintàctica de cada oració i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Un exemple clar és el de les enumeracions amb comes internes, en què els diferents elements se separen per mitjà del punt i coma.

• A la Col·lecció d’Art Modern del MNAC es poden veure, entre moltes altres, les obres següents: Desconsol, de Josep Llimona; Poble escalonat, de Joaquim Mir; L’edat de bronze, d’Auguste Rodin; i Galeria blanca, de Santiago Rusiñol.

d) Textual: quina és l’estructura del text sencer –llarg o curt– i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Preneu com a exemple aquest mateix text: cada punt i seguit indica on s’acaba una oració i en comença una altra, i cada punt i a part (que encara que s’escrigui igual no és el mateix que el punt i seguit) indica on s’acaba un paràgraf (una unitat de sentit parcial, dintre del text) i en comença un altre.

Però, des del punt de vista didàctic –i també teòric–, el “divorci” entre entonació i puntuació va més enllà: poques vegades hi ha una relació biunívoca entre entonació i puntuació: per exemple, entre entonació final i puntuació, entre inflexió entonativa i puntuació. Vegem-ho.

La funció pragmàtica d’indicar que volem fer una pregunta d’una manera directa (modalitat interrogativa) normalment es correspon amb una entonació final ascendent en el cas de les interrogatives totals (les que es poden respondre amb sí o no) no introduïdes amb que; però, en canvi, es correspon amb una entonació final descendent en el cas de les interrogatives parcials (les que pregunten per una part de l’oració) i les totals introduïdes amb que.

• ¿Vindràs a sopar? (/)

• ¿Que vindràs a sopar? (\)

• ¿Quan vindràs a sopar? (\)

El motiu sembla clar: en la llengua oral, en el primer exemple l’absència de cap marca verbal d’interrogació (no hi ha cap partícula interrogativa) fa necessari recórrer a l’entonació final per distingir la interrogativa de la declarativa (Vindràs a sopar). En el segon exemple i en el tercer, la partícula interrogativa ja indica que estem fent una pregunta, i per tant podem conservar l’entonació “no marcada”, la descendent, sense perdre informació ni arriscar-nos a malentesos.

Les inflexions entonatives també són males conselleres, a l’hora de puntuar: posem per cas, el tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. En el primer cas podem posar-hi una coma; en el segon cas, la coma és de les més clarament rebutjades (almenys en la nostra tradició) si el subjecte no és llarg o complex (si no està format per un sintagma llarg, si no conté una enumeració amb comes internes o si no és oracional, per exemple).

• Si tens ganes de llegir el diari(,) serà millor que el portis tu. [subordinada ni llarga ni curta]

• El veí del tercer primera ens porta el diari cada dia. [subjecte senzill, sense coma que el separi del predicat]

• El tipus d’inflexió que fem quan s’acaba una subordinada d’una certa llargada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. [subjecte llarg]

 • L’Anna, el Pau, el Joan i la Pilar(,) llegeixen el diari cada dia. [subjecte complex: format per una enumeració amb comes internes; és optativa, però jo la trobo força necessària]

• Qui vulgui llegir el diari(,) se l’haurà de portar de casa. [subjecte complex: format per una subordinada]

En definitiva, a l’hora de puntuar, d’ensenyar a puntuar o de corregir la puntuació d’un text d’altri, més val no tenir en compte entonacions hipotètiques i centrar-se en els factors pragmàtics, semàntics, sintàctics i textuals que hem vist més amunt.

Notes

1. En els llibres de text i a les gramàtiques, la distinció entre complements de nom no restrictius (o explicatius) i restrictius ( o especificatius) s’acostuma a trobar en el capítol o apartat dedicat a les oracions de relatiu. Però, com es pot veure més amunt, és pertinent per distingir qualsevol mena de complement de nom, ja sigui un SPrep, un SAdj, una aposició o, efectivament, una oració de relatiu.

2. La Cambridge Grammar of the English Language, de Rodney Huddleston i Geoffrey K. Pullum, té un capítol molt interessant dedicat a la puntuació. És l’única de les grans gramàtiques que s’han publicat en els últims anys que hi dedica un capítol, i bona part del que s’hi diu és aplicable o adaptable al català.

3. Amb Xavier Fargas, he publicat dos articles sobre puntuació: (1)

“Les puntuacions possibles” (sobre les intervencions dels assessors lingüístics en la puntuació dels textos, al núm. 11 de la revista Llengua i Ús) i (2) “¿Podem ensenyar a puntuar? Alguns criteris bàsics” (sobre l’ensenyament de la puntuació, al núm. 20 de la revista Articles. Revista de Didàctica de la Llengua i de la Literatura).

4. Fa un temps vaig fer un petit estudi sobre els errors de puntuació més freqüents en els estudiants universitaris (a partir del buidatge d’un corpus en castellà), que es pot descarregar (gratuïtament des dels ordinadors de les biblioteques universitàries subscrites) aquí: “La puntuación de los escritos académicos de los estudiantes universitarios”.

.

primer premi FilCat.UB

El Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona convoca el 1r Premi FilCat.UB (2014) amb l’objectiu de promoure els treballs de recerca de batxillerat que tinguin per objecte d’estudi qualsevol aspecte de la llengua i la literatura catalanes.

Bases generals del premi

El premi s’adreça als estudiants de segon curs de batxillerat de tots els centres educatius de les terres de llengua catalana i té dues modalitats:

­         – Treballs de recerca de batxillerat sobre llengua catalana

– Treballs de recerca de batxillerat sobre literatura catalana

Es premiaran els treballs originals i inèdits escrits en llengua catalana que excel·leixin pel rigor, la imaginació i la creativitat. No s’hi poden presentar treballs premiats en altres concursos.

Presentació

Els treballs s’han de presentar en dues còpies (una d’impresa en paper i una altra en format digital, preferiblement pdf) i han d’anar signats amb pseudònim. Si el treball conté materials en algun altre format també s’hauran d’adjuntar digitalment.

Tots els treballs s’han de presentar dins un sobre o paquet tancat en què figuri la llegenda “1r Premi FilCat.UB” i el pseudònim de l’autor. Dins el sobre o paquet hi ha d’anar un altre sobre tancat, amb el nom del treball i el pseudònim a l’anvers, que contingui les dades de l’estudiant que ha fet el treball (nom i cognoms, adreça, telèfon i correu electrònic), el centre on estudia (nom, adreça, telèfon i correu electrònic) i el nom del professor que l’ha tutoritzat.

Termini

El termini de presentació dels treballs és el 16 de maig del 2014.

Lloc de lliurament o enviament

Departament de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona.

Dotació del premi

El premi serà de 300 euros per a cadascuna de les dues modalitats (llengua i literatura) en forma de dos vals bescanviables: 150 euros en un val de l’FNAC per a l’alumne i 150 euros en un val de l’ABACUS per al centre educatiu on s’ha presentat el treball. Es tindrà en compte també la possibilitat d’atorgar accèssits en forma de diploma.

Els treballs guanyadors, a més, es publicaran al web del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (http://www.ub.edu/filcat/).

Resolució i data de lliurament del premi

La resolució del premi es farà pública el 6 de juny del 2014. El lliurament del premi tindrà lloc el dia 26 de juny en un acte oficial a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

Comissió organitzadora

Francesc Bernat, Emili Boix, Sebastià Bonet, Maria-Rosa Lloret, Antoni Moll i Francina Torras (professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona).

més informació       

Francesc Bernat

francesc.bernat@ub.edu

Departament de Filologia Catalana

Universitat de Barcelona

Edifici Josep Carner, 4t pis

Gran Via de les Corts Catalanes, 585

08007 Barcelona

Tel.: 93 403 56 12 / Fax: 93 403 56 98

Web del Departament de Filologia Catalana de la UB

Segueix-nos a Facebook

¿Què hi diu, aquí?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la informació de la GIEC: la trobareu a la nota 7.]

Entre les funcions del pronom hi, n’hi ha una que és especialment remarcable almenys des de dos punts de vista: afecta verbs d’ús molt comú, en oracions també molt habituals; i probablement constitueix una particularitat del català compartida amb poques llengües més.

Aquesta funció la podríem resumir així: en determinats verbs i en determinades construccions, el pronom hi modifica l’estructura argumental (és a dir, el conjunt d’arguments –subjecte i complements regits– que pot tenir un verb). Vegem els dos tipus de modificacions que pot provocar aquest pronom amb uns quants exemples.

FUNCIÓ INTRANSITIVITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment és transitiu (amb complement directe) el trobem usat intransitivament (sense complement directe). Els exemples més evidents són els dels verbs de percepció: veure-hi i sentir-hi (i també filar-hi, llucar-hi, clissar-hi…, com bé ha observat Josep Lacreu; Pompeu Fabra va esmentar, a la gramàtica del 1956 (p. 70, nota), el verb palpar-hi). De vegades també s’hi afegeix el pronom em, et, es...: veure-s’hi, clissar-s’hi.

• L’Anna veu la badia. [ús transitiu, amb CD]

• L’Anna hi veu. [ús intransitiu, sense CD]

•  Amb tan poca llum, l’Anna no s’hi veu (bé). [ús intransitiu, sense CD]

• El Pau sent la remor del carrer. [ús transitiu, amb CD]

• El Pau no hi sent (bé). [ús intransitiu, sense CD]

Gabriel Ferrater explica en un article de l’any 1968 que a l’oració següent passa el mateix:

• En aquest pis no hi toca el sol.

El verb tocar, normalment transitiu, aquí és intransitiu: el pronom hi l’intransitivitza. Ferrater ho diu així: “[el pronom] amputa, com qui diu, el verb de la seva valència transitiva”. No tenim, doncs, un pronom provocat per una dislocació (o tematització), és a dir, que vingui d’haver desplaçat a l’esquerra el sintagma en aquest pis (com seria el cas de “En aquest pis no hi viu ningú”).

FUNCIÓ IMPERSONALITZADORA

El pronom hi pot fer que un verb que normalment porta subjecte es construeixi sense. Aquest ús el va observar Joan Solà en dos verbs: posar i dir. En els exemples hi ha un complement directe (el preu, una altra cosa), però en canvi no hi ha subjecte.

• A la sola hi posa el preu.

• A la pàgina següent hi diu una altra cosa.

El valor impersonalitzador del pronom va aparellat amb un valor particular del temps present en el verb: no és un present actiu ni referit al context immediat, sinó que expressa un estat, el resultat d’una acció: posa = ‘està posat’, resultat d’haver posat; diu = ‘està dit (de fet, escrit)’, resultat d’haver escrit.

A l’oració que encapçala una fe d’errates, el pronom hi té aquest valor, i per tant no s’ha d’elidir: no hi ha duplicació de funcions entre el relatiu i el pronom feble, sinó que cadascun hi fa una funció diferent.

• On hi diu XXX hi ha de dir YYY.

I no (¿qui diu, qui ha de dir?):

• On diu XXX ha de dir YYY.

Amb aquesta segona versió, a més d’anar en contra de la intuïció, ens carreguem una construcció sintàctica singular del català.

Notes

1. Josep Lacreu parla dels verbs de percepció en el seu excel·lent Manual d’ús de l’estàndard oral (València: Universitat de València, 1990). Aneu a la pàgina 175 si en consulteu la primera edició i a la pàgina 188 si en consulteu la segona (i probablement les posteriors).

2. Si voleu llegir el que diu Gabriel Ferrater: “Gramàtiques per donar i per vendre”, dins Sobre el llenguatge (Barcelona: Quaderns Crema, 1981). Aneu a la pàgina 16.

3. Si voleu llegir el que diu Joan Solà:

• “On hi diu x hi ha de dir y”, dins La llengua, una convenció dialèctica (Barcelona: Columna, 1993). Aneu a la pàgina 58 (quanta saviesa, lingüística, metodològica i d’actituds, en només quatre pàgines!).
• “Els pronoms febles”, dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 53 (a propòsit de l’ús del pronom hi al País Valencià).

• “Ordre d’elements i duplicats pronominals”, també dins Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Barcelona: Empúries, 1994, amb múltiples edicions posteriors). Aneu a la pàgina 251.

• “Nit a Sitges”, dins Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (Barcelona: La Magrana, 2009).

4. Júlia Todolí, en el seu capítol (“Els pronoms”) de la Gramàtica del català contemporani (§ 6.5.9.2, pàgines diferents segons l’edició), fa una caracterització molt suggeridora d’aquestes construccions. Fa veure, per exemple, com el verb haver-hi (procedent del verb haver, que en la llengua antiga era transitiu i volia dir ‘tenir’) és el resultat de la gramaticalització d’una construcció d’aquesta mena. Fixeu-vos com l’estructura LOCATIU + VERB + SN la trobem a l’oració de Ferrater, a les de Solà i típicament amb haver-hi (Al meu carrer no hi ha cap restaurant).

5. Aquestes construccions em semblen fascinants. I una de les preguntes que em faig és com han evolucionat des de la llengua medieval fins ara. ¿Algú s’anima a investigar-ho?

6. Em pregunto si el valor figurat de tocar-hi –El Florenci no hi toca gaire– té un origen similar al de l’oració de Ferrater.

7. La GIEC també parla d'aquesta construcció, i en diu això (p. 711-712):

Sobre la funció intransitivitzadora del pronom hi:

"El pronom hi actua com a element intransitivitzador quan s’incorpora a verbs com veure, clissar, sentir o tocar, amb els quals forma els pronominals corresponents veure-hi, veure-s’hi, clissar-hi, sentir-hi i tocar-hi. Es tracta de verbs de percepció que passen a ser intransitius a causa de la presència del pronom: La tia hi veia poc significa ‘tenia poca vista, tenia la vista dolenta’; No hi sento gens, ‘no tinc bona percepció auditiva’; El teu germà (no) hi toca significa ‘(no) l’encerta’."


I sobre la funció impersonalitzadora:

"També els verbs intransitius posar o dir poden incorporar el pronom hi impersonalitzador i rebre un sentit locatiu: Mira: a la portada d’aquest llibre no hi posa/diu el nom de l’autor (‘no hi ha el nom de l’autor’). En certs contextos s’empra tant dir com dir-hi: La darrera circular és poc precisa: (hi) diu que els socis poden invitar a les conferències persones externes a l’entitat, en què, sense el pronom, la darrera circular és subjecte del verb dir, i amb el pronom, l’oració és impersonal."

.

¿Què vol dir, ‘nosaltres’?

¿Què vol dir, nosaltres? És a dir, ¿quin és el significat de la primera persona del plural? ¿Té sempre el mateix valor, el mateix referent? No! Jo n’he comptat fins a onze usos diferents. Vegem-los sumàriament.

La primera persona del plural té uns usos bàsics, prototípics, i un seguit d’usos derivats.

Usos bàsics

A diferència d’altres plurals, la primera persona del plural habitualment no és una suma de primeres persones del singular, sinó la suma d’una primera persona del singular (‘jo’) i altres referents.

1.     Primera persona del plural inclusiva: inclou un o més destinataris directes. O sigui, nosaltres = jo + tu (+ tu… + ell o ella…). (Pot incloure algú altre que no sigui destinatari directe.)

• [ens referim als interlocutors, i optativament a algú més] ¿Sortim a sopar fora?

• [també] Si vols, anem a sopar fora.

2.     Primera persona del plural exclusiva: no inclou cap destinatari directe. O sigui, nosaltres = jo + ell o ella (+ ell o ella…)

• ¿Saps què? Aquest estiu anirem a Menorca.

• [una dona adreçant-se a un home] Mira, tu, a les dones això no ens passa.

3.    Algunes vegades, per exemple en cartes, articles o llibres escrits (o com a mínim firmats) per diverses persones, la primera persona del plural sí que és la suma de diversos ‘jo’. O sigui, nosaltres = jo + jo (+ jo…). Plural prototípic, en podríem dir.

• Estimada mare: t’escrivim des de Roma.

• El nostre objectiu és difondre els resultats de la recerca que hem dut a terme en els darrers cinc anys.

4.     Primera persona del plural generalitzadora: va més enllà de l’ús inclusiu i exclusiu, i inclou els éssers humans en general, d’una manera més o menys àmplia.

• A mesura que creixem ens adonem que no som el centre del món.

• [títol d’un llibre d’Eudald Carbonell i Robert Sala] Encara no som humans

Usos derivats

Aquests usos s’aparten dels usos bàsics que acabem de veure i poden considerar-se retòrics, perquè pretenen aconseguir un efecte addicional que s’afegeix al valor bàsic de la primera persona del plural o que fins i tot el modifica. En anglès se’n diu slippages.

5.     Nosaltres = jo. Primera persona del plural majestàtica: la dels reis, les reines, els papes, els bisbes, i poca cosa més. Aquest valor, que conserva la forma nós del pronom tònic, està clarament en desús.

• Conscients del nostre ofici pastoral, nós decretem que…

6.     Nosaltres = jo. Primera persona del plural de modèstia. La de les tesis doctorals (no totes, ja), alguns llibres i articles acadèmics, i fins i tot algunes conferències.

• [article o llibre escrit per una sola persona] En aquest treball volem mostrar com…

7.     Nosaltres = jo en l’imperatiu. L’imperatiu no té primera persona del singular, però en alguns contextos recorrem al plural per obtenir aquest valor. Ens adrecem, en certa manera, a nosaltres mateixos.

• [en una carta o correu electrònic personal] Quan comenci el curs hauré d’afrontar la crisi que se’ns presenta. Bé, no ens posem pessimistes.

8.     Nosaltres = jo. Plural d’implicació del destinatari en el que fa l’enunciador. Típic dels adults quan s’adrecen a infants molt petits, i a vegades també a malalts o persones grans. També típic dels botiguers.

• [a un bebè] ¿Què, traiem el pitet?

• [al client, pesant la mercaderia] Passa cinquanta grams, ¿ho deixem així?

9.     Nosaltres = tu/vosaltres. Plural d’implicació de l’enunciador en el que fa el destinatari. També típic de la parla dels adults quan s’adrecen als infants, dels cuidadors quan s’adrecen a malalts o persones grans, dels professors o mestres quan s’adrecen als estudiants, dels entrenadors…

• Després de mamar farem caca, ¿eh?

•¿Ja ens hem pres les pastilles, avui?

• Aixequem els braços deu vegades.

Aquest ús, però, també el trobem en diverses expressions, ja fixades, que formen part de la parla col·loquial general: ¿com anem?, ¿com estem?, no fotem!, ja comencem!

10.  Nosaltres = ell o ella (en presència seva). Normalment es tracta d’un infant, i l’efecte que s’aconsegueix també és d’implicació o empatia.

• [el pare s’adreça a la mare, davant de la filla] Avui no ens ha anat gaire bé, a l’escola.

• [context similar] Encara no anem a sopar, primer ens banyarem!

11.  Nosaltres = ells (empatia amb un grup). Típic de contextos competitius, com l’esport i la política.

• [sense haver jugat un partit o haver-nos presentat a les eleccions] Hem guanyat!

• [l’entrenador, o un aficionat, sobre el seu equip] Ho estem fent bé, a la Lliga de Campions.

Notes

1. Aquesta mena d’anàlisi forma part de l’estudi de la dixi, i més concretament de la dixi de persona. No cal dir que cal un enfocament pragmàtic (atenció a l’ús lingüístic, més enllà del sistema de la llengua) per fer-la: sense context no es pot distingir clarament un ús dels altres.

2. Tots aquests usos es poden analitzar d’una manera més detallada. Si aquesta breu exposició us ha interessat i en voleu una mica més, podeu llegir l’article que vaig publicar l’any 2010 a la revista Llengua & Literatura, “La primera persona del plural en català”, que es pot descarregar aquí. També hi trobareu la font de bona part dels exemples de més amunt i bibliografia, tant en català com en altres llengües.

3. Joan Solà va parlar de l’ús 11, i d’altres aspectes de la dixi, en un article que va recollir en el recull Plantem cara.

4. Aquests usos de la primera persona del plural també es podrien estudiar des d’altres punts de vista. Per exemple, el tipològic: ¿quines altres llengües els tenen, també?; o des dels estudis traductològics: ¿quina és la millor manera de traduir-los a altres llengües, quines equivalències s’hi poden establir? ¿Algú s’anima?

.

Sobre les ultracorreccions

[Apunt actualitzat amb l’OIEC i la GIEC.]

Quan parlem de la qualitat de la llengua, sovint ens passa desapercebut un fenomen que dona lloc a un tipus particular d’errors: les ultracorreccions, que són provocades per l’excés de zel en l’aplicació d’una regla. Aquest excés de zel, a diferència de les incorreccions a què estem més acostumats, requereix alguna mena d’exposició a la norma: és l’aplicació d’una regla més enllà de l’àmbit que li correspon el que provoca l’error. Per aquest motiu, trobem ultracorreccions en parlants que, en termes generals, poden mostrar un ús bastant o molt adequat de la llengua en els registres formals. I diria que en trobem sobretot en la varietat estàndard, quan hi ha més pressió per parlar bé; no estic segura que en la parla col·loquial, quan ens relaxem, siguin tan freqüents.

Les causes de les ultracorreccions són sobretot dues: la primera, l’intent d’evitar la interferència del castellà; i la segona, l’intent d’evitar l’ús de formes col·loquials en la varietat estàndard.

Aquí teniu quatre ultracorreccions que diria que estan entre les més esteses actualment en el català estàndard. Totes quatre es deuen a la voluntat d’evitar una forma semblant a la corresponent castellana.

1. Entre parèntesi. Com que el singular és parèntesi (diferent del castellà paréntesis), i ho hem hagut de corregir, ho ultracorregim en el plural, que és, evidentment, entre parèntesis (com entre cometes, entre línies...).

2. Financio, financies, financia... (amb accent a la segona i). Com que hem après que les formes de present dels verbs acabats en -iar són estudio... (no estúdio...), pronuncio... (no pronúncio...), etc., fem financio, financies, financia.... Però aquest verb no acaba en -iar, la seva arrel és finanç- (nom derivat, finançament), no pas financi- (nom derivat, no financiació). Per tant, el present d’indicatiu és finanço, finances, finança..., no pas financio, financies, financia... Aquí la ultracorrecció la provoca el fet que la forma no normativa és la presumpta correcció d’una forma també no normativa: finàncio, finàncies, finància…

3. Dues quan ha de ser dos
Quan és ordinal, dos és invariable sempre: la línia dos, la pàgina dos…, i no la línia dues, la pàgina dues…  Una cosa és l’ús cardinal, on el nombre quantifica (dues pàgines, vint-i-dues línies, tres-centes quaranta-dues pàgines) i l’altra l’ordinal, que, com el seu nom indica, expressa l’ordre dins d’una sèrie numèrica (pàgina dos, línia vint-i-dos, pàgina tres-cents quaranta-dos). (Tot això, s’entén, a les varietats que fan la distinció entre dos i dues en els cardinals.)

4. Els noms dels dies de la setmana a vegades van amb article
Els noms dels dies de la setmana no porten article quan ens referim a la setmana immediatament anterior o posterior al dia que parlem (Ho vam fer dilluns, Ho farem dilluns…). Però quan parlem de dates més llunyanes o dels dies de la setmana d’una manera genèrica, porten article: El casament serà el dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], El(s) dimecres vaig al gimnàs, i no El casament serà dissabte 19 d’abril [dit avui, 23 de gener], Dimecres vaig al gimnàs [amb valor genèric].

Quan expressem els horaris d’una manera esquemàtica, els noms dels dies poden anar sense article, com els mesos i altres expressions temporals: diumenges tancat, agost tancat, caps de setmana tancat (o bé tanquem els diumenges, a l'agost tancat, tanquem els caps de setmana i similars).



Notes

1. Vaig parlar d’ultracorreccions l’any 1999 en el Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida. El text de la comunicació està publicat en el llibre d’actes del congrés: Imma Creus, Joan Julià i Sílvia Romero (ed.) (2000). Llengua i mitjans de comunicació. Actes del Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació (Lleida, 17-18 de desembre de 1999). Lleida: Pagès.

2. Una manera d’intentar evitar formes ultracorregides com les que he comentat, pot ser explicar les normes de la gramàtica d’una manera matisada: distingint els diferents usos i sense focalitzar només en les formes incorrectes.

3. L’ús dels noms dels dies de la setmana també dona per a comentaris d’altra mena; per exemple, relacionats amb la puntuació.

4. Això de les ultracorreccions dona per a molt més. En continuarem parlant en altres entrades d'aquest blog. De moment, aquí.





.

¿Què en pensen, la majoria?

[Apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC.]

Quan el subjecte d’una oració està format per un nom quantificador (majoria, meitat, terç, “X per cent”…) seguit d’un sintagma preposicional amb un nom en plural (dels kiwis, dels convidats, dels votants, de les dones…), l’ús espontani prefereix la concordança amb el verb en plural.

1. La majoria dels kiwis venen de Nova Zelanda
2. La meitat dels convidats ja han marxat

El singular també és possible, tot i que a parer meu l’oració perd naturalitat.

3. La majoria dels kiwis ve de Nova Zelanda
4. La meitat dels convidats ja ha marxat

Si el complement preposicional està elidit (perquè es dedueix pel context), la versió en singular és menys forçada que quan és explícit però continua sent menys natural, crec, que la versió en plural.

5a. La majoria venen de Nova Zelanda

  b. La majoria ve de Nova Zelanda

6a. La meitat ja han marxat
  b. La meitat ja ha marxat

Aquest és el funcionament de les oracions predicatives. Però, ¿què passa amb les copulatives? Doncs que la versió en singular en aquest cas ja no és possible, ni quan el sintagma preposicional és explícit ni quan està elidit. La concordança de l’atribut n’és la prova més clara.

7a. Un terç dels votants estan indecisos

  b. Un terç estan indecisos

  c. ^??? Un terç dels votants està indecís

  d. ^??? Un terç està indecís

 

8a. Un 15% de les dones són rosses

  b. Un 15% són rosses

  c. ^??? Un 15% de les dones és ros

  d. ^??? Un 15% és ros

Els exemples mostren que en aquestes oracions els parlants perceben el nom quantitatiu, juntament amb els especificadors (quantificadors o articles que el precedeixen) i la preposició de, com una estructura que s’ha gramaticalitzat i que funciona, en bloc, com a especificador del sintagma nominal que va darrere de la preposició. El nucli del subjecte, doncs, és el nom en plural (kiwis, convidats, votants, dones), i el verb hi concorda.

8a. [Un 15% de]_Q les_art dones són rosses

La versió en singular pot tenir dues explicacions:

a) Que l’estructura no gramaticalitzada encara sigui possible, amb alguns noms, en alguns contextos o per a alguns parlants.

b) Que alguns parlants (que han estudiat gramàtica!) apliquin a aquestes oracions una hipotètica “lògica” que obligaria a fer concordar el verb amb el nom quantitatiu, interpretat com a subjecte de l’oració.

Pompeu Fabra, a la conversa filològica número 251 (edicions d’Edhasa i de les Obres completes), va encara més enllà quan interpreta un exemple amb el nom nombre. Aquí teniu el fragment sencer, que inicia la conversa (Fabra s’adreça a “l’amic J. A.”, a qui la dedica):

“La construcció un gran nombre d’escriptors cometen aquesta falta, amb el verb en plural, la qual vós blasmeu, no és solament correcta, sinó la sola correcta. Quan el subjecte del verb és un col·lectiu acompanyat d’un complement en plural, el verb concorda, segons els casos, amb el col·lectiu (singular) o amb el seu complement (plural). ¿Voleu exemples francesos de concordança del verb amb el complement d’un col·lectiu?

            «Une troupe de nymphes étaient assises autour d’elle», Fénélon.

            «Une foule de solliciteurs venaient m’assassiner de leurs suppliques», Le Sage.

            «Une infinité d’abus se glissent dans ce qui passe par la main des hommes», Montesquieu.

            «Un nombre infini d’oiseaux faisaient résonner ces bocages de leurs chants», Fénélon.

            «Ce long amas d’aïeux que vous diffamez tous sont autant de témoins qui parlent contre vous», Boileau.”

 Posteriorment, el primer autor que conec que va tractar d’una manera detallada aquesta qüestió va ser Antoni M. Badia i Margarit, a les dues gramàtiques catalanes (1962 i 1994). Anys més tard també ho va fer Aurora Bel en el seu capítol de la Gramàtica del català contemporani (vol. 2) i el 2016 va quedar recollida a la GIEC amb la valoració normativa que he presentat jo aquí, que inicialment es va basar en el text de Bel.

 Notes

 1. L’exemple 8, a parer meu inapel·lable, el dec a Joan Costa. És probable que ell ja no recordi la conversa: fa més de vint anys, ja!

 2. En els exemples de Fabra, i també a vegades a les obres que en parlen, els noms quantitatius es barregen amb els noms col·lectius (grup, tropa, ramat, gent…). D’aquests en parla aquest altre apunt. La GIEC distingeix clarament els dos tipus: ho trobareu molt ben explicat a l’epígraf 13.5.1.3b (p. 486).

 3. Al meu entendre, la GIEC explica aquest fenomen d’una manera molt més clara que la GEIEC i la GBU. Només s’hi ha d'esmenar un lapsus, crec: on hi diu “Hi ha noms col·lectius (majoria)” hi ha de dir “Hi ha noms quantitatius (majoria)”.

 4. Ara tenim la sort de poder consultar les Converses filològiques de Pompeu Fabra en una edició crítica impecable que forma part de les Obres completes, dirigides per Jordi Mir i Joan Solà. I a més, ho podem fer a la versió en pdf, que facilita molt les coses, perquè és d’accés lliure i perquè podem fer servir paraules clau.

 5. També podem consultar el les Converses filològiques al portal Pompeu Fabra. Permet buscar qualsevol paraula en totes les obres de Fabra. Feu-hi un parell de cerques: és fascinant!

 6. El percentatge de dones rosses me l’he inventat.

 

 (I moltes gràcies a les bones ànimes que em van fer veure un parell d'errors en la primera versió de l’apunt.)