[Apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics de la OIEC (només un dóna → dona).]
En català l’ús de l’article personal és, en general, propi de la llengua col·loquial (deixant de banda, esclar, les varietats que no el fan servir mai; aproximadament, de Tortosa cap avall). No té cap connotació pejorativa però s’associa a una certa informalitat.
En català l’ús de l’article personal és, en general, propi de la llengua col·loquial (deixant de banda, esclar, les varietats que no el fan servir mai; aproximadament, de Tortosa cap avall). No té cap connotació pejorativa però s’associa a una certa informalitat.
En contextos formals, a vegades ens trobem una combinació
que ens hauria de sorprendre: noms, o cognoms, referits a homes sense article
al costat de noms, o cognoms, referits a dones amb article. Podem llegir textos
que parlen de Pla i “la Rodoreda”, o de Moncada i “la Roig”… i ara, de Trias i “la
Colau”. (I com em fa veure Núria Alturo, de
Algú hauria d’estudiar-ho bé, però tinc la sensació que
aquest ús de l’article femení potser va començar per la necessitat, dècades
enrere, d’indicar que la persona a qui ens referíem era una dona, en una època
en què les persones públiques eren molt majoritàriament homes. En un text
actual, el contrast entre cognoms referits a homes sense article i cognoms
referits a dones amb article, es pot interpretar com la manifestació lingüística
d’un cert menyspreu o de les desigualtats encara existents, encara que sigui un
ús en alguns casos del tot inconscient, o potser precisament per això.
A les notícies dels mitjans de comunicació, crec que aquesta
asimetria no es troba gaire sovint. És més freqüent en textos d’opinió i, encara
més, en els comentaris dels lectors dels mitjans digitals.
Ara que es parlarà tant d’Ada Colau, potser és un bon moment
per mirar d’evitar un ús que es pot considerar clarament sexista.
Nota
1. Un cop escrit el text, he vist que el diari Ara de demà publicarà un article d'Albert Pla que parla del mateix, i en una línia molt semblant. Aquest és l’enllaç.
2. I Eulàlia Salvat també em fa adonar de la freqüència d’aquest ús en el món de les arts escèniques: “la Sardà”, “l'Espert”, “la Lizaran”, “la Xirgu”… Amb algun ús també referit a homes, però molt menys freqüent: “el Capri”, “el Borràs”… Certament, la cosa dona per a molt!
3. En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
.
3. En aquest enllaç hi trobareu les referències d'altres textos relacionats amb aquest.
.
A l'asimetria de l'article hi podríem afegir la de l'ordre de paraules: "Trias i Colau" i no "Colau i Trias"? "Carreras i Caballé" i no "Caballé i Carreras"? "Pavarotti i Callas" i no "Callas i Pavarotti"?
ResponEliminaCert, aquestes coordinacions tampoc són neutres...
ResponEliminaNo sé si ajuda, o si hi està relacionat, però a Pena-roja (Matarranya) només porta article el nom de xica (l'Ana, la Maria), però mai lo de xic (Natxo, Paco). La cosa varia si són noms de casa, a on podem trobar noms de casa que en home porten o no porten article (lo Rosset, Jano) però en dona sempre porten article. Cal tenir en compte que dir algun home pel nom de casa té poca connotació negativa si són per a home, però solen ser més despectius per a dona.
ResponEliminaA més, la frontera deu estar per aquí,perquè a La Codonyera (Mesquí) ja usen l'article també per a home (Lo Manolo), a Herbers (Els Ports) també (El Jordi) i a Favara (baix Matarranya) no en porta ni xic ni xica.
La distribució que comentes deu tenir a veure amb la variació social, i més concretament amb la concepció social que tenim --o que s'ha tingut tradicionalment-- de les dones i dels homes. És un cas molt interessant, gràcies!
EliminaEn italià és tan normal l'article masculí "il" com el femení "la" parlant de personatges famosos, no solament cantants d'òpera: il Boccaccio, il Petrarca, il Dante...
ResponEliminaD'altra banda, no hi veig la col·loquialitat ni la informalitat per enlloc, en l'ús de l'article personal en català. És senzillament un tret estilístic com qualsevol altre.
Oriol Gil Sanchis
Gràcies per la informació sobre l'italià, Oriol.
ResponEliminaPel que fa a l'article personal, tots els estudis el relacionen amb el registre col·loquial i amb un cert grau d'informalitat. No és un cas d'estil personal (= cadascú fa el que vol quan vol), concepte d'altra banda bastant discutible. Pots mirar-te, per exemple:
1. El llibre 'Català col·loquial. Aspectes de l'ús corrent de la llengua catalana', de Lluís Payrató:
"Determinats usos col·loquials, finalment, no solen donar-se en d'altres registres més formals:
'a') L'article personal, davant noms propis, amb les diverses formes dialectals 'en / el / lo Jordi Camps', per exemple (en contrast amb Ø 'Jordi Camps', més formal), 'na / la Joana Gomis' (cf. 'Joana Gomis'), etc." (p. 99)
2. La tesi doctoral d'Eusebi Coromina, "L'article personal en català. Marca d'oralitat en l'escriptura" (text acompanyat d'un bon resum a: http://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis?codigo=4172).