La posició pre- o postnominal de ‘següent’ a l'obra de Joan Solà i a la GIEC

Avui fa quinze anys que va morir Joan Solà. El dia 17 d’aquest mes es va dur a terme la III Jornada que estudia la seva obra i els temes que li van interessar, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. La podeu veure a Youtube aquí.

En aquest blog hem recordat Joan Solà diverses vegades, tal dia com avui (cliqueu a l'etiqueta Joan Solà de la columna de la dreta, tirant avall). I aquest any el tornarem a recordar tractant un tema que esperem que us interessi: la posició pre- o postnominal de següent en l’ús de Joan Solà i el tractament que dona la gramàtica normativa vigent, la GIEC, a aquesta qüestió. La primera part, la que observa l’ús solanià, està basada en el text de la ponència que vam presentar Lluís Payrató i jo mateixa a la I Jornada Joan Solà, l’octubre del 2015, que es pot llegir sencer aquí.

 

L’aparició de l’adjectiu següent davant del nom, d’entrada pot sorprendre. Perquè, tot i que de l’ordre nom-adjectiu / adjectiu-nom la primera gramàtica normativa¹ (Fabra 1918) no en deia res, durant anys va tenir molt de pes entre els professionals de la llengua la idea que els adjectius, i per tant també següent, en català van darrere del nom, sense més matisos. I aquest és el criteri, tàcit, que sembla que encara predomina en alguns professionals. Si donem un cop d’ull a l’obra de Joan Solà, veiem que alterna les dues opcions, tant en textos primerencs com en textos tardans, com es pot veure en els exemples següents, en què l’estructura del sintagma nominal de vegades és “article + nom + següent” (1-2) i altres vegades, “article + següent + nom” (3-4):

 

(1) El baleàric discrepa dels dialectes orientals en els detalls següents (1977: 201)

(2) Aquests dies m’ha arribat fotocòpia de l’article següent (2009: 70)

(3) El baleàric coincideix amb els dialectes del català oriental en els següents trets (1977: 201)

(4) Del primer fenomen en són exemples patents les següents formes (2009: 23)

Altres vegades, l’aparició d’un complement del nom (de Llull, a 5) o d’un especificador complex (els quatre, a 6), pot contribuir a la posició pre- o postnominal de següent, respectivament:

(5) Al següent exemple de Llull (1973: 144)

(6) En morfologia podem esmentar els quatre detalls següents (1977: 194)

 

És probable que aquesta alternança en la posició de següent tingui a veure amb un procés de canvi de categoria gramatical quan aquesta forma té un valor díctic textual, és a dir, quan té com a referent un element immediatament posterior del text on apareix (Nogué 2005: 126-133). En l’ús actual, la paraula següent sembla que combina la categoria gramatical d’adjectiu (cosa que explica la posició darrere del nom, amb un valor restrictiu) amb la funció d’un tipus d’especificador que és similar, conjuntament amb l’article, al demostratiu aquest -a (cosa que explica la posició davant del nom). En els exemples de Solà, tots els casos de següent en posició preverbal són d’aquesta mena. En canvi, quan següent no té aquest valor díctic textual, sinó que és anafòric (hi ha un antecedent en el text que permet recuperar el referent), com als exemples (7-8) —on indiquem l’element elidit entre claudàtors i en cursiva —, la posició prenominal, tot i que és possible, sembla menys natural, i no en trobem exemples en els textos de Solà:

 

(7) Quan una i o una u es troben entre dues vocals formen síl·laba amb la vocal següent [a la vocal i o u] (1977: 64)

(8) [Nota al final de l’article 33 del recull Plantem cara] A l’article següent, del 2.III, aclaria que el català tendeix a rebutjar les síl·labes formades per un diftong seguit de r, l o n

 

¿I la gramàtica normativa vigent, la GIEC, què en diu, d’aquesta qüestió?

 

Per començar, cal dir que tot el capítol 15, dedicat a l’adjectiu, és una excel·lent exposició sobre aquesta classe de paraules, que ajuda a entendre-la i a distingir-la d’altres. Molt recomanable per posar-se al dia sobre la classificació de les paraules en classes, entre altres motius.

Pel que fa al tema que ens ocupa, la GIEC d’entrada distingeix entre adjectius qualificatius, de relació i adverbials. Llegiu aquí l’explicació general, i en els apartats següents (podeu anar seguint la fletxeta de la dreta de la pantalla), les característiques de cada tipus.

Les diferències entre la posició pre- o postnominal en els adjectius qualificatius les trobareu aquí. I de la possibilitat d’anteposar adjectius de relació se’n parla aquí.

Pel que fa als adjectius adverbials, que són els que ens interessen, la GIEC els caracteritza d’una manera general així:

Els adjectius adverbials es diferencien de les altres dues classes d’adjectius pel fet que no expressen qualitats ni estableixen relacions amb cap entitat. Quan parlem, per exemple, d’una actuació necessària, no ens referim a una actuació que tingui una determinada qualitat (com ocorre en una actuació adequada) ni a una actuació relacionada amb una entitat (com en una actuació governamental), sinó a una actuació que cal realitzar o que s’ha hagut de realitzar necessàriament. Els adjectius adverbials poden expressar un valor modal, aspectual, de localització espacial o temporal, avaluatiu, focal, etc., és a dir, valors propers als que expressen determinats adverbis.

Tot seguit, aquí, els classifica en diversos tipus:

§  modals (expressen possibilitat, necessitat o grau de veracitat): suposat, probable, presumpte…

§  aspectuals: ocasional, freqüent, constant…

§  els que localitzen en el temps o en l’espai els referents dels noms que modifiquen: següent, pròxim, darrer, anterior… (aquests són els que ens interessen!)

§  ordinals: primer, segon, tercer…

§  de manera o d’avaluació subjectiva: dissortat, duríssim, ràpid…

§  focals: mer, simple, únic, sol…

 

Quan parla de les principals propietats dels adjectius adverbials, la GIEC parla de la posició respecte al nom. Reprodueixo el fragment sencer, i ombrejo amb negreta la referència explícita a l’adjectiu següent:

Els adjectius que indiquen manera es comporten com els qualificatius i generalment es posposen al nom (una visita ràpida). En la resta de casos, la posició més habitual és l’anteposició, però hi ha diferències importants segons l’adjectiu de què es tracti. Alguns adjectius només poden aparèixer en posició anteposada o canvien de significat i fins i tot de classe. Els adjectius modals, per exemple, s’anteposen si indiquen el grau de veracitat d’una cosa d’acord amb el coneixement o les expectatives del parlant, i es posposen si fan referència a l’obligació, a la viabilitat d’una cosa: una possible intervenció és una intervenció que potser s’ha esdevingut o s’esdevindrà a judici del parlant, mentre que una intervenció possible és una intervenció adequada, viable. Si un adjectiu com presumpte només pot aparèixer anteposat, és perquè únicament fa referència al grau de coneixement del parlant. La majoria dels adjectius semànticament pròxims als quantificadors indefinits (mer, simple, pur) s’usen anteposats i si es posposen, com en el cas de simple i pur, tenen un altre significat i pertanyen a una altra classe (§ 15.3.2d). Dins d’aquest grup, l’adjectiu mateix pot aparèixer anteposat o posposat i presenta usos particulars que, per la seva especificitat, s’analitzen en el § 15.5.3. En altres casos també trobem adjectius que deixen de comportar-se com a adverbials i assumeixen un valor qualificatiu: una única vegada indica que es tracta d’una i només una vegada, enfront de una vegada única, que assenyala el caràcter excepcional, incomparable, d’aquesta vegada. Finalment, els adjectius que indiquen localització espacial o temporal poden aparèixer anteposats o posposats encara que, segons els casos, pugui ser més habitual una posició o una altra. Diem habitualment la pròxima parada, amb l’adjectiu anteposat, i els exemples següents, amb l’adjectiu posposat, però resultarien també vàlids la parada pròxima i els següents exemples. D’una manera semblant a proper i pròxim, els adjectius darrer i últim mostren igualment una marcada preferència per l’anteposició: la darrera vegada, les darreres planes del llibre, l’última fila.

 

 

En conclusió, la idea que en català els adjectius, i següent en particular, van darrere del nom, no té fonament i requereix tots els matisos que trobem tan ben explicats a la GIEC.

 

 

¹ En aquest text entenem per normativa el mateix que entenia Solà (1994: 13-14): «la normativa gramatical i lèxica del català està constituïda exclusivament per la gramàtica de Fabra de 1918 (però en la seva versió final, de 1933) i el diccionari de Fabra de 1932, amb les aportacions o modificacions que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet a les dues obres». A hores d’ara, evidentment, el diccionari de Fabra s’ha de substituir pel DIEC2, amb totes les actualitzacions que trobem a la versió en línia; i la gramàtica de Fabra del 1918, per la gramàtica normativa vigent, la GIEC.

 

 

 

 

 

 

La combinació 'amb que' (la preposició 'amb' seguida de la conjunció 'que') a la GIEC

Avui, fent cerques a la GIEC he anat a parar a aquesta combinació de paraules, la preposició amb seguida de la conjunció que, i he buscat tots els contextos de la gramàtica que en parlen. Són els que teniu aquí sota, amb el títol del subapartat on els he trobat i l'enllaç corresponent.

M'ha interessat mirar-ho perquè crec que el cas de la preposició amb davant d'infinitiu i de la conjunció que, no és exactament el mateix que el de la preposició en. Fabra, a la primera gramàtica normativa (Gramàtica catalana, 1918), només parla de en, i no diu res de amb. Alguna cosa deu voler dir, i tot plegat s'hauria d'estudiar més a fons. Sí que parla, en canvi, de l'estructura que veurem aquí (Fabra 1918 [1933]: § 133.II).

I un cop feta la cerca, que t'hi has d'entretenir una mica, m'ha semblat que podria interessar a algú altre i que valia la pena estalviar feina a qui s'ho vulgui mirar.

Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars

“El quantitatiu prou pot formar part de predicats complexos com haver-n’hi prou o fer-ne prou, que tenen un sentit pròxim a bastar: Ja n’hi ha prou d’aquest color!; Hi hem dedicat deu hores, però no n’hem fet prou (‘no han estat suficients’). En aquestes oracions, hi pot aparèixer un adjunt de significat condicional, sovint encapçalat per amb: Si em dones aquest panet, ja en faré prou; No n’hi ha prou amb/de tenir bona voluntat; Amb que no em falti un sostre, ja en faig prou per a viure feliç; En fa prou tenint-te al seu costat.”

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/17.3.1d

 

Usos de amb en adjunts oracionals

“Un sintagma en posició perifèrica encapçalat per amb pot actuar també com un adjunt oracional amb un sentit condicional o causal (§§ 30.2.5a i 29.2.5e): Amb tanta gent, és difícil de dir què penses (‘si hi ha tanta gent, com que hi ha tanta gent’); Amb la mainada a casa, no podreu fer gaire feina (‘{si / com que} la mainada és a casa’); Amb els exàmens per corregir, no he pogut fer tants dies de festa (‘com que tenia exàmens per corregir’). També té un sentit condicional quan apareix amb una subordinada introduïda per la conjunció que (§ 30.2.5a): Amb que tu hi anessis, tot es resoldria.”

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/19.3.3.3

 

Les construccions condicionals. Característiques generals

“En els exemples comentats fins ara, la pròtasi apareix introduïda per la conjunció si. Aquesta conjunció és la més habitual i característica de les pròtasis condicionals, però no és l’únic element que pot introduir una pròtasi. També ho poden fer la preposició amb, locucions prepositives com en cas de o la conjunció mentre: Amb que els visiteu de tant en tant, ja estaran contents; En cas que et preguntin alguna cosa, els dius que no en saps res; Mentre ho signi el director, no tindrem problemes.”

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/30.2.1

 

Nexes condicionals altres que si

“La preposició amb pot encapçalar un adjunt oracional amb un valor condicional, com passa en Amb un ajudant, acabaria el treball avui mateix ‘Si disposés d’un ajudant, acabaria el treball avui mateix’. Amb aquest mateix valor, la preposició amb també pot anar seguida d’una subordinada en subjuntiu amb la conjunció que: Amb que li enviéssiu un ajudant, acabaria el treball avui mateix.

També la preposició mitjançant pot usar-se amb valor condicional seguida d’una subordinada amb que: El president podrà ser nomenat pels sis vocals mitjançant que hi hagi acord entre tots ells.” [Aquest paràgraf, en lletra menuda, que no trobo la manera de reproduir-ho aquí.]

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/30.2.5a

 

Les discordances com a símptoma de poca elaboració

Fa temps que em volta pel cap fer algun apunt que reculli fenòmens que observo en l’ús estàndard del català, sobretot però no només als mitjans de comunicació, que crec que requereixen més atenció dels redactors i dels assessors lingüístics. Els d’avui estan relacionats amb la concordança i la coordinació, en sentit ampli, i tenen en comú, crec, una redacció i una revisió apressades, poc atentes; en definitiva, un nivell d’elaboració menor del que caldria en un context formal o mitjanament formal. Són fenòmens que responen a processos psicolingüístics normals, però això no vol dir que en aquesta mena de contextos no s’hagin de detectar i esmenar.

Ho plantejaré en forma d’exercici. Primer posaré una llista d’oracions perquè qui vulgui se les miri atentament i intenti trobar-hi algun d’aquests fenòmens. Tot seguit, hi posaré les solucions amb algun comentari i amb enllaços que porten a una explicació més llarga. I finalment, una llista que conté més casos per continuar practicant, amb les solucions a sota de tot.

S’ha de dir que així, aïllats, els errors són més fàcils de detectar que quan els trobem dintre d’un text més o menys llarg; però confio que l’exercici sigui útil per prendre consciència dels fenòmens i que ajudi a detectar-los i esmenar-los.

Si sou professors, podeu fer servir aquest apunt per elaborar exercicis; només us demano que en citeu la font.

(No poso el lloc d’on he tret les oracions perquè no vull ficar el dit a l’ull a ningú ni vull que ningú pressuposi que en aquests llocs s’hi fan més errors que en d’altres; els exemples procedeixen, senzillament, de textos que he llegit jo, amb tot el biaix que això comporta.)

 

Fragments

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comencen a insinuar en els judicis de Nuremberg.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitat adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no li sortirà barat als socialistes.

Solucions

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

El segon constituent coordinat no ha de portar preposició, com tampoc en porta el primer. Ho pot haver provocat la distància entre l’un i l’altre. Hi podria haver una coma després de socialistes, que indicaria l’elisió del verb.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comença a insinuar en els judicis de Nuremberg.

El nucli del subjecte és singular. Hi pot influir tant la distància com el fet que dintre del subjecte hi hagi un constituent en plural que no n’és el nucli (crims). És un cas molt freqüent, per mi un indici clar de poca elaboració del text. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (subjectes i altres constituents amb noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitada adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

Semblant a l’anterior però amb la concordança de gènere, i influït pels mateixos factors. També molt freqüent. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no els sortirà barat, als socialistes.

Dislocació a la dreta d’un CI plural: el pronom ha de ser els, i cal una coma entre el predicat i el CI dislocat a la dreta.

Per practicar

5.     La referència als seus articles d’actualitat són un bon pont per donar un cop d’ull al present.

6.     La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritari.

7.     La realitat és que a les dones se les exigeix molt.

8.     La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya està condicionada per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

9.     La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllat de “deslleial”.

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionada amb els fets.

11. Quin és el millor i el pitjor passaport del món?

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnada com veraç.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

15. Després, la repressió —presó i exili— van fer la resta fins que un cert i progressiu desencís han acabat fent forat en les opcions independentistes.

16. Davant la disjuntiva que se li planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia—, serà efímera.

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donaren rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultat.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostren la motivació política de García Castellón.

21. El ritme dels moviments, però, els determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per fet la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’estan posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenien en compte: el temps.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parla català

25. Altres mesures que es van impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer fer-les!

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no la va veure.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapades, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.

Solucions

5. La referència als seus articles d’actualitat és un bon pont per donar un cop d’ull al present.

Nucli del subjecte en singular (referència).

6. La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritària.

Nucli del subjecte femení (visió).

7. La realitat és que a les dones se’ls exigeix molt.

El pronom de CI plural és invariable (com el de singular). Aquí hi poden intervenir diversos factors: el castellà, la percepció del pronom els com a pronom masculí (és un pronom que només trobem en els registres formals, i per tant no en tenim una intuïció tan forta com en el cas d’altres; els desdoblaments també poden haver influït en aquesta percepció)…

8. La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya estan condicionats per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

Subjecte plural (coordinació de femení singular i masculí plural).

9. La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllada de “deslleial”.

Nucli del subjecte femení (maniobra).

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionat amb els fets.

Aquí s’intueix que un assessor lingüístic ha substituït vivenda (femení) per habitatge (masculí) i no ha vist que hi ha un participi que hi concorda i que també se li ha de canviar el gènere.

11. Quins són el millor i el pitjor passaport del món?

Subjecte plural (coordinació el millor i el pitjor…)

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

Aquí s’intueix que l’assessor lingüístic (podria ser l’autor, però no ho crec) ha aplicat aquell criteri absurd de repetir sempre la preposició en un cas en què no només no cal, sinó que no s’ha de fer: la coordinació és de dos CD, no de dos complements del nom final.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnat com veraç.

Aquest costa una mica més de veure, però pel context (s’explica el tema d’una narració) jo entenc que el que és descarnat i veraç és el retrat, no la realitat.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliat / còmoda com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

O tractem Israel com a femení o com a masculí, però no una de cada.

15. Després, la repressió —presó i exili— va fer la resta fins que un cert i progressiu desencís ha acabat fent forat en les opcions independentistes.

En el primer cas, el verb ha de concordar amb el subjecte, i no amb l’aclariment entre guions, que des del punt de vista sintàctic es comporta com si no hi fos.

En el segon cas, el nucli del subjecte és desencís.

16. Davant la disjuntiva que se’ls planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

CI plural; el pronom ha de ser els. La duplicació amb el pronom, sense dislocació, en aquesta estructura (verb amb subjecte i CI, sense CD) és adequada en tots els registres, tal com ho explica la GIEC a § 18.4.2.3.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia—, serà efímer.

Deixant de banda altres aspectes relacionats amb la redacció del fragment, el nucli del subjecte és masculí (terme).

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donà rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

El nucli del subjecte és singular (compilació). Segurament, és el plural usatges el que provoca la discordança.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultada.

Cas interessant: tot i que fa servir veu com a metonímia, qui escriu té al cap que la persona a qui es refereix és un home. Però el participi ha de concordar amb veu.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostra la motivació política de García Castellón.

El nucli del subjecte és singular (decisió).

21. El ritme dels moviments, però, el determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

El constituent dislocat a l’esquerra és un CD masculí singular, no plural. Hi deu haver influït el nom plural moviments, que en forma part però no és el nucli del SN. El fenomen que hem vist sovint amb el subjecte aquí el veiem en una dislocació a l’esquerra.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per feta la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

El nucli del SN és femení singular (normalització). Aquí es podria adduir que donar per fet deu estar en procés de gramaticalització, però jo diria que el procés encara no està prou avançat per no aplicar la concordança en un registre formal.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’està posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenia en compte: el temps.

El nucli del subjecte és singular (valor). En el primer cas tenim un subjecte d’inacusativa; i en el segon cas, el subjecte d’una subordinada de relatiu.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parlen català

El nucli del subjecte és plural (tres).

25. Una altra mesura que es va impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

Pel que diu l’atribut sabem que només es parla d’una mesura, no de diverses. Segurament, qui escriu ha començat pensant en més d’una mesura, però finalment només s’ha referit a una.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer / és un plaer fer-les!

O bé les feines són un plaer (subjecte, les feines) o bé és un plaer fer les feines (subjecte, fer-les).

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no el va veure.

Sembla que aquí l’assessor lingüístic ha canviat el gènere de senyal però no ha vist que també ho havia de fer amb el pronom que hi és correferent. O potser qui escriu té el castellà (femení, la señal) com a forma dominant i ha activat el canvi de gènere amb el nom, que és més prominent, però no amb el pronom, que ho és menys.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapats, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.

Molt semblant a l’anterior: com que corrents és masculí, atrapats, que surt abans, també ho ha de ser.

Nota: si aneu a aquest apunt, hi trobareu el primer d'una sèrie d'exercicis per practicar la correcció de textos. En alguns casos, com aquí, els fenòmens tenen relació amb algunes de les coses que explico en altres apunts del blog. Al final hi ha l'enllaç als altres. Justament aquests dies fa deu anys que vaig publicar aquesta sèrie d'apunts pràctics. :-)

Sobre la concordança del verb 'haver-hi': un estudi gramaticogràfic

Després de presentar-ne versions prèvies en diversos fòrums, el 2022 vaig publicar un estudi sobre el tractament que s'ha fet en els últims cent anys de la concordança del verb haver-hi en les principals gramàtiques catalanes i tractats gramaticals. La versió que comparteixo aquí, amb el títol "La concordança del verb haver-hi: de Pompeu Fabra a la nova normativa", és el capítol amb què vaig contribuir al llibre que es va publicar a Pagès Editors en homenatge a l'enyorat company Joan Julià-Muné, professor de la Universitat de Lleida: In memoriam Joan Julià-Muné. Miscel·lània d'homenatge. Agraeixo de tot cor als editors del volum, Mar Font Martí, Maite Puig Tarré i Joan Ramon Veny-Mesquida, i a l'editorial, que hagin autoritzat la publicació del capítol en el Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona.

Els dos primers paràgrafs del text em van molt bé com a presentació i com a invitació a la lectura: 

 Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical catalana en els últims poc més de cent anys, com el que es pot llegir en els primers apartats d’aquest treball, mostra que les gramàtiques que n’han parlat ho han fet sovint, o bé sense tenir un coneixement precís de la construcció que hi ha al darrere, o bé influïdes per una tradició que s’ha sustentat en aquesta falta de coneixement.

En aquest text repassarem la tradició a què ens acabem de referir: començarem per les obres on Pompeu Fabra va fer referència a aquesta qüestió gramatical; continuarem amb el tractament que ha rebut en una tria representativa de gramàtiques del segle xx i amb els estudis que hi va dedicar Joan Solà, i acabarem amb el tractament que ha rebut a la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC, 2016); a la versió reduïda publicada en línia, la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018); i a la versió reduïda en paper, la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019). Es tracta, doncs, d’un treball de gramaticografia: s’hi analitza el tractament que ha rebut el fenomen estudiat a les gramàtiques de l’últim segle prenent com a punt de partida la primera gramàtica normativa del català.

 

Fa un parell (català, no eivissenc) de dies que l'IEC va publicar el volum Novetats en els textos normatius (2016-2023). Tot i que encara no he tingut temps de fer-ne una lectura a fons, ja he pogut comprovar que el tractament que fa de la concordança del verb haver-hi recull la formulació de la GIEC, que trobareu comentada i valorada en el meu text.

I si algú dubta de les conclusions a què arribo en el meu treball, que observi atentament el fragment següent, que forma part de l'obra que acabo d'esmentar (p. 10) i és de la professora Teresa Cabré, actual presidenta de l'IEC i ex presidenta de la Secció Filològica. (Moltes gràcies, Joan Sala!)

5a edició de 'La nova normativa a la butxaca'

El llibre La nova normativa a la butxaca. L'Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana, principals novetats (2018) ha arribat a la 5a edició.

Informació de la contracoberta:

"El llibre La nova normativa a la butxaca presenta una selecció de les novetats normatives més recents: recull els retocs inclosos a l'Ortografia catalana (2017) que són més freqüents en textos no especialitzats i una tria dels continguts de la nova gramàtica normativa, la Gramàtica de la llengua catalana (2016). Aquesta tria inclou els fenòmens que més interès, dubtes o controvèrsia han provocat en les últimes dècades, tant si contenen una modificació de la normativa anterior com si constitueixen incorporacions noves. Altres capítols tracten temes que, pels aspectes que s'hi tracten, també s'han considerat importants per a la consolidació de la llengua estàndard.

La informació es presenta d'una manera clara i assequible per a un públic no expert en llengua, conservant sempre l'esperit de la norma que hi ha al darrere. El llibre conté un índex de conceptes i paraules que en facilita la consulta."

Moltes gràcies per la confiança a tots els que ho heu fet possible!

Sobre el complement indirecte i altres datius

 

Podem dir que són datius tots els constituents de l’oració que en tercera persona del singular es poden substituir pel pronom li. Alguns d’aquests datius són complements indirectes i d’altres, no. Tot seguit veurem quins són els principals tipus de datiu i quins són complements indirectes i quins, no.

 

1. Els datius argumentals, regits: el complement indirecte

El complement indirecte el podem trobar amb verbs transitius i amb verbs intransitius.

 

1.1. El complement indirecte amb verbs intransitius biargumentals

Alguns verbs intransitius són biargumentals; és a dir, porten dos arguments: el subjecte i el complement indirecte. L’únic complement regit que porten, doncs, és l’indirecte (sovint experimentador). Són verbs com ara agradar, plaure, encantar, agafar (mal de panxa, de cap…), passar (= succeir), tocar (= ser el torn)… Molt sovint el complement indirecte apareix dislocat a l’esquerra.

 

(1) A la Lara li agraden les maduixes

(2) A la Naia li encanten les maduixes

(3) Al Nur li agafa mal de panxa sovint

(4) A la Cloe li passen moltes coses, últimament 

Hi ha altres verbs, com preocupar o molestar, que tendeixen a adoptar aquesta estructura argumental, a portar complement indirecte en lloc de directe, quan el subjecte no és agent.

 

(5) Al Pep el / li preocupa la falta de clients

(6) Al Pep li / el molesta el soroll dels nens quan juguen

 

Però:

(7) Quan veuen el Pep, els nens no paren de molestar-lo

 

1.2. El complement indirecte amb verbs ditransitius o triargumentals

Els verbs ditransitius porten dos complements regits: el complement directe (pacient o tema) i l’indirecte (meta) (8-10). També se’n pot dir triargumentals, perquè porten tres arguments: el subjecte, el complement directe i el complement indirecte. El complement indirecte sovint no es pot elidir (11), però en altres casos, més o menys freqüents, sí (12-13).

(8) He fet un regalet a la Lara → Li he fet un regalet

(9) He portat una sorpreseta a la Naia → Li he portat una sorpreseta

(10) El jurat ha concedit el premi a Jesús Moncada → El jurat li ha concedit el  premi

(11) ^?? He fet un regalet

(12) He portat una sorpreseta

(13) El jurat ha concedit el premi

  

1.2.1. El datiu inanimat

 Alguns verbs ditransitius poden portar un datiu inanimat que admeti la pronominalització amb el pronom hi (14-15).

 (14) a. Dedico les tardes als nets → Els dedico les tardes

         b. Dedico les tardes a preparar les classes → Hi dedico les tardes

 (15) L’avi donava corda cada dia al rellotge del menjador → L’avi li/hi donava corda cada dia

  

1.2.2. El complement indirecte no pot ser introduït per la preposició per a

 La gramàtica tradicional havia considerat sovint que el complement indirecte podia ser introduït per les preposicions a i per a (o per en el català oriental oral, que no distingeix entre per i per a). El motiu de la confusió cal buscar-lo en factors semàntics: alguns complements indirectes tenen valors molt propers als d’alguns complements introduïts per la preposició per a, relacionats amb les nocions de destinació o finalitat. I per aquest motiu, hi ha verbs i oracions en què els complements introduïts amb les dues preposicions són intercanviables, amb una variació de significat mínima (16-17). 

(16) a. El Nur va portar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va portar un llibre per a la Cloe

 

(17) a. El Nur va comprar un llibre a la Cloe

        b. El Nur va comprar un llibre per a la Cloe 

I aquesta semblança pot portar a creure que el complement introduït per la preposició per a és, com l’introduït per la preposició a, substituïble pel pronom de datiu (li, en singular) (18). 

(18) a. El Nur li va portar un llibre

        b. El Nur li va comprar un llibre 

Però a l’hora de determinar la funció sintàctica d’un constituent el que compta és el comportament d'aquest constituent dintre de l’estructura de què forma part, no pas la semàntica. I hi ha proves sintàctiques que deixen clar que només la preposició a pot introduir el complement indirecte. Vegem-ne alguna: 

1. Si el complement introduït per la preposició per a fos un complement indirecte, s’hauria de poder coordinar amb un d’introduït per la preposició a que fes aquesta funció, però això no és possible (19). 

(19) * El Nur va portar un llibre a la Cloe i per a la Lara 

2. I al revés: si es tractés del mateix tipus de complement (indirecte, en aquest cas), no podríem trobar-ne un de cada en una mateixa oració, i el cas és que això sí que és possible (20-21). 

(20) El Nur va portar un llibre a la Cloe per a la seva filla

(21) La mestra va demanar al bibliotecari tres llibres per als alumnes de tercer 

En aquestes oracions, a més, el pronom li només pot representar el complement introduït per la preposició a, i no l’introduït per la preposició per a, com es pot veure a (22-23), que són variants de (20-21). 

(22) El Nur li va portar un llibre per a la seva filla

(22’) * El Nur li va portar un llibre a la Cloe (on li i a la Cloe no són correferents)

 

(23) La mestra li va demanar tres llibres per als alumnes de tercer

(23’) * La mestra li va demanar al bibliotecari tres llibres (on li i al bibliotecari no són correferents) 

La segona versió de cada exemple només és gramatical si el pronom li és correferent (és a dir, té el mateix referent) amb el complement indirecte que apareix a la mateixa oració introduït per la preposició a (la GIEC considera acceptable la duplicació en els registres informals i col·loquials). 

3. I finalment, una prova que a mi em sembla claríssima: si disloquem aquests complements, només l’introduït amb la preposició a pot ser representat pel pronom li, com es pot veure a (24-25), que són variants de (16-17). 

(24) a. A la Cloe el Nur li va portar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va portar un llibre

 

(25) a. A la Cloe el Nur li va comprar un llibre

        b. * Per a la Cloe el Nur li va comprar un llibre 

Però si els complements introduïts amb la preposició per a no són complements indirectes, ¿aleshores quina mena de complement són? Doncs, de fet, no són complements, si entenem com a tals els constituents de l’oració regits pel verb; són adjunts del predicat (la gramàtica tradicional en deia circumstancials i no els distingia dels adjunts oracionals), i semànticament corresponen a les nocions de beneficiari, finalitat, destinació… 

 

2. Els datius no argumentals, no regits: datius benefactius, possessius i d’interès

Hi ha datius, sintagmes preposicionals construïts amb la preposició a i pronominalitzables amb el pronom li, que no són complements indirectes, perquè no són regits pel verb. Són, per tant, adjunts del predicat. Tot seguit en veurem diferents tipus:

2.1. Els datius benefactius i possessius 

Els datius benefactius i possessius comparteixen amb el complement indirecte moltes de les característiques sintàctiques i semàntiques que hem vist a l’apartat anterior, i per això es poden confondre fàcilment amb els  complements indirectes. Passa això en casos com els de (26-27), alguns dels quals els he tret o adaptat de la GIEC (§ 21.2.4 i § 13.6.1.7). 

(26) a. Cada vespre llegeixo un conte a la Cloe → Cada vespre li llegeixo un conte; A la Cloe cada vespre li llegeixo un conte

        b. L’Anna ha obert la porta a la Lara → La Lara li ha obert la porta; A la Lara l’Anna li ha oberta la porta

        c. He dibuixat un elefant a la Naia → Li he dibuixat un elefant; A la Naia li he dibuixat un elefant

        d. Hem triat una novel·la d’aventures al Nur → Li hem triat una novel·la d’aventures; Al Nur li hem triat una novel·la d’aventures

 

(27) a. El Pau renta la cara al Nur → El Pau li renta la cara; Al Nur el Pau li renta la cara

        b. A la Marta se li casa la filla

        c. A la Marta se li ha espatllat el cotxe

En els exemples de (26) tenim datius de destinació benefactius, o adjunts del predicat benefactius (o malefactius, si en lloc de benefici hi ha perjudici); als exemples de (27) tenim datius possessius, o adjunts del predicat possessius.

 

2.2. El datiu d’interès

I finalment, tenim el datiu d’interès (també anomenat, no sé per què, datiu ètic), en què s’expressa implicació en el que es diu (28). 

(28) a. La nena no em/li menja

        b. No te’m perdis

        c. Al Joan el fill gran li ha suspès el carnet de conduir

 

A (28a-b) és l’enunciador que s’implica en el que diu; a (28c) la persona implicada en el que es diu és la persona de qui es parla, el Joan.

  

Nota

Tant la Gcc com la GIEC expliquen molt bé tots aquests conceptes. També en parla Joan Rafael Ramos (1992) a la seva Introducció a la sintaxi (Alzira: Tàndem).

 

.