L’evolució del model de llengua, l’estàndard i la normativa durant cinquanta anys de postfranquisme (1975-2025)

Ahir dimecres, 10 de desembre, va tenir lloc a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona la sessió "El lloc de la llengua catalana" dins de les Jornades de debat "1975-2025: mig segle de postfranquisme, un balanç cultural". Espero poder enllaçar ben aviat els vídeos de la sessió, però mentrestant aquí teniu la versió escrita de la meva intervenció:

L’evolució del model de llengua, l’estàndard i la normativa durant cinquanta anys de postfranquisme (1975-2025)

Neus Nogué Serrano (UB)

 

Primer de tot, moltes gràcies, Lola, per haver-me convidat a participar en aquesta taula rodona.

M’heu demanat que parli sobre l’evolució del model de llengua, de la normativa, de la varietat estàndard de la llengua al llarg de cinquanta anys de postfranquisme. Aquest tema donaria per a unes quantes tesis doctorals i alhora, simplificant una mica, es podria resumir en una sola frase: hem passat de no tenir en compte la situació comunicativa, el registre, a tenir-los en compte cada vegada més. Miraré de desenvolupar i matisar aquesta idea. Em centraré en Catalunya, tot i que, amb més temps i més participants una panoràmica més àmplia també seria molt interessant.

Unes quantes dates clau, per anar-nos situant:

• El dia de Sant Jordi del 1976, el primer Sant Jordi del postfranquisme, es va publicar el primer número del diari Avui.

• 1979, eleccions municipals, inici de la catalanització dels ajuntaments

• 1980, eleccions al Parlament de Catalunya, inici del desenvolupament de l’Administració de la Generalitat de Catalunya

• 1983, van començar a emetre TV3 i Catalunya Ràdio

Uns anys més tard, Isidor Marí l’any 1992, a Un horitzó per a la llengua, deia:

“L’ensenyament tradicional i la rigidesa pròpia d’un període de resistència lingüística han fet arrelar fondament entre nosaltres criteris inapropiats sobre allò que és lingüísticament correcte o incorrecte.

Massa sovint es classifiquen els fets de llengua descontextualitzats en correctes o no correctes, en una divisió neta i radical […]. Aquests criteris absoluts i abstractes de correcció se centren de manera obsessiva en dos aspectes, la normativa i els barbarismes, i en fan una aplicació mecànica, donant la mateixa consideració d’incorrecte  […] a trets dialectals genuïnament catalans que a interferències distorsionadores d’altres llengües”

 

En aquest context, va tenir molt de pes la priorització, d’una banda, de solucions marcadament formals en detriment d’altres que eren més neutres; i de l’altra, la priorització de formes que s’allunyessin del castellà en detriment d’altres que hi coincidien, encara que les que coincidien amb el castellà fossin ben catalanes. Una actualització del que Fabra havia anomenat “descastellanització a ultrança”.

Ho podem veure amb un parell d’exemples d’aquell primer número del diari Avui. En el primer, un anunci d’El Corte Inglés, hi podem llegir (p. 22):

 

La nostra felicitació i benvinguda més sinceres a AVUI

 

En aquest primer número volem ésser al costat de tots els qui realitzen AVUI per encoratjar-los en llur objectiu d’ésser el reflex més fidel de la regió, de la llengua i del poble català.

 

I en una notícia d’esports, la traducció d’unes declaracions de Ladislao Kubala, que aleshores era el seleccionador de la selecció espanyola de futbol masculina (p. 43):

 

Crec en llur honradesa, crec en llur tècnica, crec en llur il·lusió, crec que llurs facultats físiques, crec en ells.

 

 A més a més, no només se seguia la normativa d’una manera estricta, sinó que també es feia una interpretació restrictiva d’aquesta normativa. La gramàtica normativa de Fabra, del 1918, per exemple, acceptava com a segones opcions:

 ·      ens en anem com a variant de ens n’anem

·      bastanta -es com a femení de bastant -s (invariable)

·      n’hi com a variant de li’n

·      al + INF amb valor temporal: : A l’entrar jo tots s’alçaren com a opció secundària respecte a En entrar jo tots s’alçaren

 Però, en canvi, fins a la publicació de la GIEC, aquestes segones opcions es van considerar “incorrectes” pràcticament a tot arreu.

 D’altra banda, la majoria dels professionals que a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta començaven a treballar en català a l’Administració i als mitjans de comunicació, entre altres, s’havien escolaritzat i format en castellà; alguns havien treballat prèviament en castellà, i els usos interferits eren molt freqüents. Per resumir-ho molt amb un sol exemple, el resultat podia ser combinacions com tenim que assolir-ho. Aquest era el context.

 

Les actituds, per dir-ho així, d’obertura, van començar als mitjans de comunicació, sobretot a TV3 i Catalunya Ràdio des del començament. Durant els anys vuitanta els seus criteris van ser motiu de polèmica, se’ls acusava d’acostar-se al castellà i de prioritzar les solucions pròpies del català central.

Si analitzem els criteris publicats o interns d’aquests mitjans veiem que partien de la llengua espontània genuïna. Per exemple, entre va dir-los-ho i els ho va dir, prioritzaven la segona opció, amb els pronoms davant del verb, perquè, com ja havia observat Fabra tant a la gramàtica normativa com a la pòstuma, és la més freqüent en la llengua oral espontània. També preferien no ho va fer mai a mai (no) ho va fer. Així es va recollir, per exemple, en els criteris sobre traducció i doblatge de TV3, al llibre d’estil del diari Avui (que ja havia modificat els criteris, un cop en va ser cap d’edició Ricard Fité), tots dos del 1997, i en el llibre d’estil de l’editorial de llibres de text Grup Promotor – Santillana (fins on jo sé l’únic llibre d’estil publicat d’una editorial catalana), del 2003, que va ser coordinat per Lluís Payrató i Maria Casals.

De fet, la primera versió dels criteris interns de Catalunya Ràdio, de l’any 1986, ja incloïa la caracterització dels registres procedent de la lingüística funcional, i més concretament del llibre de Michael Gregory i Susan Carol Language and situation, del 1978. Aquesta caracterització l’havien introduït aquí Isidor Marí, des de la DGPL, i Lluís Payrató, des de la Universitat de Barcelona. Més enllà dels mitjans de comunicació, va ser un model que va tenir una gran importància en la consolidació de les propostes que s’anaven fent a l’hora de concretar com havia de ser la llengua en els diversos contextos de comunicació pública formal. Per exemple, en la confecció del Digui, digui, mètode comunicatiu d’ensenyament de la llengua per a adults que va impulsar la DGPL, i en els textos i els cursos de llenguatge administratiu. En definitiva, a l’hora de concretar la quarta fase del procés d’estandardització, seguint el model de Haugen, la del desenvolupament funcional de l’estàndard, l’elaboració dels registres.

Els anys vuitanta van ser una dècada de debat prou intens sobre el model de llengua, i el món acadèmic hi va contribuir amb les tres jornades d’estudi de la llengua normativa que va organitzar el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona els anys 1883, 1985 i 1987, que es van publicar posteriorment.

Els anys noranta, en canvi, ja es poden considerar una dècada d’acceptació. I això queda reflectit als diccionaris: en alguns casos, primer a la tercera edició del DLC, d’EC, del 1993 (entregar (abans al DFM); en altres casos, a la primera edició del nou diccionari normatiu, el DIEC, del 1995 (en funció de, seguir ’continuar’ —seguint Coromines—, afició); i encara ens podríem allargar més amb aportacions del GDLC d’EC, del 1998 (en l’actualitat, avui encara no en el DIEC ni en el DEIEC però usat a la GIEC), i del GD62LC, del 2000 (afició = ‘conjunt d’aficionats’, i posteriorment GDLC en línia i DIEC).

El DIEC va significar, doncs, un primer punt d’inflexió, des del punt de vista normatiu, perquè va incloure paraules que havien estat discutides i que ara s’acceptaven sense reserves.

El llibre d’estil del diari Avui es va publicar just després de la publicació del DIEC, i en el procés d’edició es va haver d’afegir “(DIEC)” en un munt de paraules que el diari acceptava tot i que fins en aquell moment no van ser normatives: per exemple, acollida, aforat, afruitat, a granel, àlgid, aprofundir, argumentar, armamentista, arquitecta, arreglar, autoria, caldo, coça, comodí, convalidar, cuidar, desaiguar, desfasar, donostiarra, entrega i entregar, estrès, fatxa, gamberro, guapo, lideratge, llaga, melancolia, narcotràfic, obviar, paio, pèrit, pirueta, precarietat, quadro, quotidianitat, ressaca, roda de premsa, sedar, trasto, valdre, verdader [que encara hi ha professors que el corregeixen, i és del 1995!], etc. (subratllats, els que vaig esmentar oralment)

Uns anys abans, la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’IEC (1990, fonètica; 1992, morfologia) ja havia introduït un enfocament innovador en diversos aspectes: primer, el plantejament com a “proposta” en la línia de Fabra quan parlava de la normativa com a “proposta als escriptors”; segon, era la primera vegada que una obra normativa limitava l’ús d’algunes paraules per MASSA formals: “són propis de registres marcadament formals sengles, ambdós - ambdues, quelcom, mant - manta i hom, per als quals hi ha alternatives més habituals.” El criteri sobre la pronúncia de la ela doble (l·l), a més, es va modificar a la GIEC (d’obligatori ha passat a ser una possibilitat per als registres molt formals —tret, esclar, de l’ús que se’n fa en algunes paraules a les illes Balears—), o sigui que el plantejament com a proposta aquí es va seguir escrupolosament.

La Proposta per a un estàndard oral posa en relleu, a més, un altre factor clau en l’evolució de l’estàndard: la importància que ha anat adquirint la llengua oral al llarg dels anys. L’IEC va veure ben aviat la necessitat d’orientar l’ús en aquest àmbit, per mitjà d’aquesta proposta.

Per la banda en certa manera contrària, la dels textos especialitzats, les necessitats terminològiques es van cobrir amb la creació del Termcat l’any 1995, ara fa quaranta anys.

En aquells anys també va prendre una importància cabdal l’estudi de la normativa que feia Joan Solà. D’una banda, en els treballs inclosos a Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994). Però també en els llibres d’estil que va dirigir: el de “la Caixa” (1993) i el de l’Ajuntament de Barcelona (1995), que es va elaborar i publicar en col·laboració amb el CPNL i que va ser adoptat posteriorment per altres ajuntament del país. I els criteris dels llibres d’estil dirigits per Solà, i també els de Grup Promotor – Santillana, no eren gaire diferents dels que aplicaven els mitjans de comunicació.

Un segon punt d’inflexió el va constituir la publicació, l’any 2002, de la Gramàtica del català contemporani, dirigida, com sabem, per Joan Solà acompanyat per Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, i formada per 52 capítols (11 de fonologia i fonètica, 10 de morfologia i 31 de sintaxi). 3.500 pàgines de descripció de la varietat estàndard de la llengua duta a terme pels millors experts en cada tema. Aquesta obra va proporcionar un coneixement molt més aprofundit de la llengua amb un plantejament descriptiu, va proporcionar un marc de referència més ampli i, des del punt de vista aplicat, com que descrivia la varietat estàndard, també era útil a l’hora de prendre decisions sobre l’ús públic de la llengua.

 

I així arribem a la GIEC, un altre punt d’inflexió important. ¿Per què, important? Com a mínim, per tres motius:

 1.    Incorpora alguns canvis, pocs, respecte a la normativa de Fabra, que afecten els registres formals. Alguns exemples:

L’alternança (no obligatòriament canvi) de preposicions davant d’infinitiu, i la variant reduïda l’hi de les combinacions de pronoms la hi i li ho com a segones opcions EN ELS REGISTRES FORMALS, per mitjà de la marca preferible (en el cas de li ho, només es diu que és “més habitual” que l’hi).

 

Les segones opcions de Fabra (1918) que he comentat abans (al + INF, bastanta -es, ens en anem i n’hi equivalent de li’n), que ara se situen al mateix nivell normatiu que les primeres opcions de Fabra, sovint amb la marca al costat de.

 

2.    La GIEC accepta formes en els registres informals o col·loquials que entren així en la normativa: enriure’s de, enrecordar-se’n de, i prous, masses i forces, entre altres.

 

3.    I potser el més important: presenta una manera nova de concebre la normativa. Suprimeix la dicotomia correcte/incorrecte, en la línia del que ja havia suggerit Isidor Marí, i planteja les diferents opcions en funció del registre.

 Posteriorment, s’han elaborat eines per difondre el contingut de la GIEC entre els professionals i, sobretot, entre els usuaris. L’Optimot fa bons resums dels criteris de la GIEC. La GEIEC i la GBU en són versions resumides, amb més quadres; i n’hi ha de molt útils, tot i que de vegades afavoreixen una interpretació restrictiva dels criteris de la GIEC, sobretot en el cas de la GBU. I en l’estàndard oral, s’ha de destacar una eina fonamental: el portal ésAdir de la CCMA, que té incidència més enllà dels mitjans públics a l’hora d’orientar l’ús de la llengua en contextos formals però, sobretot, en els informals.

 En relació amb això, s’ha anat consolidant la idea que, en el cas dels mitjans de comunicació públics, els programes informatius fan la funció, i la fan molt bé, de model de llengua, però que les sèries i els programes d’entreteniment es poden permetre, en graus diversos, ser un mirall de l’ús més informal. S’ha explicat sovint que la sèrie Merlí, per exemple, la van veure molts adolescents i joves que no són espectadors habituals de TV3 i que va ser una via d’entrada al consum de productes audiovisuals en català.

 

Actualment, les novetats de la GIEC es van incorporant, potser més a poc a poc del que convindria. Aquestes novetats han permès fer passos endavant, entre els quals podem destacar:

 1.    La distància entre norma i ús s’ha escurçat, i això sempre és una bona notícia, perquè fa més fàcil que els parlants reconeguin com a pròpies les propostes normatives.

2.    La GIEC ha permès, o en alguns casos potser només ha legitimat, un cert desacomplexament en els usos públics informals: diàlegs de novel·les (en català i traduïdes), espectacles teatrals, programes informals de ràdio i televisió, pel·lícules i sèries, per exemple.

3.    S’ha començat a actualitzar la part de gramàtica dels llibres de text, que és la garantia que els canvis arribin a l’ensenyament.

 

Però també hi ha, si no passos enrere, un cert fre en l’adopció d’aquestes novetats:

 

1.    Interpretacions restrictives de les novetats, com deia (com ara identificar erròniament ‘no preferible’ en els registres formals amb ‘informal’).

 

2.    Falta d’actualització de criteris. Alguns professors, per exemple, encara expliquen que al + INF és un castellanisme (ho comprovo cada curs quan ho pregunto als estudiants de Filologia Catalana o del postgrau en Assessorament Lingüístic i Edició de la UB). I hi ha llibres de text que també ho diuen, i que diuen a la coberta que s’han actualitzat amb la GIEC però no ho fan, o no ho fan sempre, o interpreten el que diu la GIEC a la seva manera.

 I per acabar, una reflexió final sobre l’expansió general de la informalitat que projecta cap al futur tot el que he anant comentant. ¿Com afecta el model de llengua? ¿S’ha d’interpretar sempre com a penetració de la informalitat en contextos formals, o també admet una lectura diferent, de reinterpretació de formes d’origen informal que ara es consideren aptes per als usos formals? El tractament de vosaltres, per exemple, crec que ja no és percebut només com un plural de tu, sinó com una manera neutra d’adreçar-se a un conjunt d’interlocutors, també vàlida per a contextos formals, al costat o en lloc de vostès, més marcadament formal.

En definitiva, del model dominant el 1975 al moment actual, hem fet un llarg camí de mig segle. Tenir en compte la situació comunicativa a l’hora de triar les solucions més adequades ha estat, diria, el factor clau que ha fet evolucionar el model. ¿Queda camí per córrer? I tant! Podríem parlar de més coses, per exemple dels criteris d’acceptació de paraules del DIEC i d’alguns criteris normatius de la GIEC, però, de moment, ho deixo aquí. Moltes gràcies.

 

Agraïments: agraeixo a Núria Alturo, Ricard Fité i Lluís Payrató la informació i els comentaris que m’han proporcionat per millorar aquest text.

 

 

La posició pre- o postnominal de ‘següent’ a l'obra de Joan Solà i a la GIEC

Avui fa quinze anys que va morir Joan Solà. El dia 17 d’aquest mes es va dur a terme la III Jornada que estudia la seva obra i els temes que li van interessar, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. La podeu veure a Youtube aquí.

En aquest blog hem recordat Joan Solà diverses vegades, tal dia com avui (cliqueu a l'etiqueta Joan Solà de la columna de la dreta, tirant avall). I aquest any el tornarem a recordar tractant un tema que esperem que us interessi: la posició pre- o postnominal de següent en l’ús de Joan Solà i el tractament que dona la gramàtica normativa vigent, la GIEC, a aquesta qüestió. La primera part, la que observa l’ús solanià, està basada en el text de la ponència que vam presentar Lluís Payrató i jo mateixa a la I Jornada Joan Solà, l’octubre del 2015, que es pot llegir sencer aquí.

 

L’aparició de l’adjectiu següent davant del nom, d’entrada pot sorprendre. Perquè, tot i que de l’ordre nom-adjectiu / adjectiu-nom la primera gramàtica normativa¹ (Fabra 1918) no en deia res, durant anys va tenir molt de pes entre els professionals de la llengua la idea que els adjectius, i per tant també següent, en català van darrere del nom, sense més matisos. I aquest és el criteri, tàcit, que sembla que encara predomina en alguns professionals. Si donem un cop d’ull a l’obra de Joan Solà, veiem que alterna les dues opcions, tant en textos primerencs com en textos tardans, com es pot veure en els exemples següents, en què l’estructura del sintagma nominal de vegades és “article + nom + següent” (1-2) i altres vegades, “article + següent + nom” (3-4):

 

(1) El baleàric discrepa dels dialectes orientals en els detalls següents (1977: 201)

(2) Aquests dies m’ha arribat fotocòpia de l’article següent (2009: 70)

(3) El baleàric coincideix amb els dialectes del català oriental en els següents trets (1977: 201)

(4) Del primer fenomen en són exemples patents les següents formes (2009: 23)

Altres vegades, l’aparició d’un complement del nom (de Llull, a 5) o d’un especificador complex (els quatre, a 6), pot contribuir a la posició pre- o postnominal de següent, respectivament:

(5) Al següent exemple de Llull (1973: 144)

(6) En morfologia podem esmentar els quatre detalls següents (1977: 194)

 

És probable que aquesta alternança en la posició de següent tingui a veure amb un procés de canvi de categoria gramatical quan aquesta forma té un valor díctic textual, és a dir, quan té com a referent un element immediatament posterior del text on apareix (Nogué 2005: 126-133). En l’ús actual, la paraula següent sembla que combina la categoria gramatical d’adjectiu (cosa que explica la posició darrere del nom, amb un valor restrictiu) amb la funció d’un tipus d’especificador que és similar, conjuntament amb l’article, al demostratiu aquest -a (cosa que explica la posició davant del nom). En els exemples de Solà, tots els casos de següent en posició preverbal són d’aquesta mena. En canvi, quan següent no té aquest valor díctic textual, sinó que és anafòric (hi ha un antecedent en el text que permet recuperar el referent), com als exemples (7-8) —on indiquem l’element elidit entre claudàtors i en cursiva —, la posició prenominal, tot i que és possible, sembla menys natural, i no en trobem exemples en els textos de Solà:

 

(7) Quan una i o una u es troben entre dues vocals formen síl·laba amb la vocal següent [a la vocal i o u] (1977: 64)

(8) [Nota al final de l’article 33 del recull Plantem cara] A l’article següent, del 2.III, aclaria que el català tendeix a rebutjar les síl·labes formades per un diftong seguit de r, l o n

 

¿I la gramàtica normativa vigent, la GIEC, què en diu, d’aquesta qüestió?

 

Per començar, cal dir que tot el capítol 15, dedicat a l’adjectiu, és una excel·lent exposició sobre aquesta classe de paraules, que ajuda a entendre-la i a distingir-la d’altres. Molt recomanable per posar-se al dia sobre la classificació de les paraules en classes, entre altres motius.

Pel que fa al tema que ens ocupa, la GIEC d’entrada distingeix entre adjectius qualificatius, de relació i adverbials. Llegiu aquí l’explicació general, i en els apartats següents (podeu anar seguint la fletxeta de la dreta de la pantalla), les característiques de cada tipus.

Les diferències entre la posició pre- o postnominal en els adjectius qualificatius les trobareu aquí. I de la possibilitat d’anteposar adjectius de relació se’n parla aquí.

Pel que fa als adjectius adverbials, que són els que ens interessen, la GIEC els caracteritza d’una manera general així:

Els adjectius adverbials es diferencien de les altres dues classes d’adjectius pel fet que no expressen qualitats ni estableixen relacions amb cap entitat. Quan parlem, per exemple, d’una actuació necessària, no ens referim a una actuació que tingui una determinada qualitat (com ocorre en una actuació adequada) ni a una actuació relacionada amb una entitat (com en una actuació governamental), sinó a una actuació que cal realitzar o que s’ha hagut de realitzar necessàriament. Els adjectius adverbials poden expressar un valor modal, aspectual, de localització espacial o temporal, avaluatiu, focal, etc., és a dir, valors propers als que expressen determinats adverbis.

Tot seguit, aquí, els classifica en diversos tipus:

§  modals (expressen possibilitat, necessitat o grau de veracitat): suposat, probable, presumpte…

§  aspectuals: ocasional, freqüent, constant…

§  els que localitzen en el temps o en l’espai els referents dels noms que modifiquen: següent, pròxim, darrer, anterior… (aquests són els que ens interessen!)

§  ordinals: primer, segon, tercer…

§  de manera o d’avaluació subjectiva: dissortat, duríssim, ràpid…

§  focals: mer, simple, únic, sol…

 

Quan parla de les principals propietats dels adjectius adverbials, la GIEC parla de la posició respecte al nom. Reprodueixo el fragment sencer, i ombrejo amb negreta la referència explícita a l’adjectiu següent:

Els adjectius que indiquen manera es comporten com els qualificatius i generalment es posposen al nom (una visita ràpida). En la resta de casos, la posició més habitual és l’anteposició, però hi ha diferències importants segons l’adjectiu de què es tracti. Alguns adjectius només poden aparèixer en posició anteposada o canvien de significat i fins i tot de classe. Els adjectius modals, per exemple, s’anteposen si indiquen el grau de veracitat d’una cosa d’acord amb el coneixement o les expectatives del parlant, i es posposen si fan referència a l’obligació, a la viabilitat d’una cosa: una possible intervenció és una intervenció que potser s’ha esdevingut o s’esdevindrà a judici del parlant, mentre que una intervenció possible és una intervenció adequada, viable. Si un adjectiu com presumpte només pot aparèixer anteposat, és perquè únicament fa referència al grau de coneixement del parlant. La majoria dels adjectius semànticament pròxims als quantificadors indefinits (mer, simple, pur) s’usen anteposats i si es posposen, com en el cas de simple i pur, tenen un altre significat i pertanyen a una altra classe (§ 15.3.2d). Dins d’aquest grup, l’adjectiu mateix pot aparèixer anteposat o posposat i presenta usos particulars que, per la seva especificitat, s’analitzen en el § 15.5.3. En altres casos també trobem adjectius que deixen de comportar-se com a adverbials i assumeixen un valor qualificatiu: una única vegada indica que es tracta d’una i només una vegada, enfront de una vegada única, que assenyala el caràcter excepcional, incomparable, d’aquesta vegada. Finalment, els adjectius que indiquen localització espacial o temporal poden aparèixer anteposats o posposats encara que, segons els casos, pugui ser més habitual una posició o una altra. Diem habitualment la pròxima parada, amb l’adjectiu anteposat, i els exemples següents, amb l’adjectiu posposat, però resultarien també vàlids la parada pròxima i els següents exemples. D’una manera semblant a proper i pròxim, els adjectius darrer i últim mostren igualment una marcada preferència per l’anteposició: la darrera vegada, les darreres planes del llibre, l’última fila.

 

 

En conclusió, la idea que en català els adjectius, i següent en particular, van darrere del nom, no té fonament i requereix tots els matisos que trobem tan ben explicats a la GIEC.

 

 

¹ En aquest text entenem per normativa el mateix que entenia Solà (1994: 13-14): «la normativa gramatical i lèxica del català està constituïda exclusivament per la gramàtica de Fabra de 1918 (però en la seva versió final, de 1933) i el diccionari de Fabra de 1932, amb les aportacions o modificacions que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet a les dues obres». A hores d’ara, evidentment, el diccionari de Fabra s’ha de substituir pel DIEC2, amb totes les actualitzacions que trobem a la versió en línia; i la gramàtica de Fabra del 1918, per la gramàtica normativa vigent, la GIEC.

 

 

 

 

 

 

La combinació 'amb que' (la preposició 'amb' seguida de la conjunció 'que') a la GIEC

Avui, fent cerques a la GIEC he anat a parar a aquesta combinació de paraules, la preposició amb seguida de la conjunció que, i he buscat tots els contextos de la gramàtica que en parlen. Són els que teniu aquí sota, amb el títol del subapartat on els he trobat i l'enllaç corresponent.

M'ha interessat mirar-ho perquè crec que el cas de la preposició amb davant d'infinitiu i de la conjunció que, no és exactament el mateix que el de la preposició en. Fabra, a la primera gramàtica normativa (Gramàtica catalana, 1918), només parla de en, i no diu res de amb. Alguna cosa deu voler dir, i tot plegat s'hauria d'estudiar més a fons. Sí que parla, en canvi, de l'estructura que veurem aquí (Fabra 1918 [1933]: § 133.II).

I un cop feta la cerca, que t'hi has d'entretenir una mica, m'ha semblat que podria interessar a algú altre i que valia la pena estalviar feina a qui s'ho vulgui mirar.

Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars

“El quantitatiu prou pot formar part de predicats complexos com haver-n’hi prou o fer-ne prou, que tenen un sentit pròxim a bastar: Ja n’hi ha prou d’aquest color!; Hi hem dedicat deu hores, però no n’hem fet prou (‘no han estat suficients’). En aquestes oracions, hi pot aparèixer un adjunt de significat condicional, sovint encapçalat per amb: Si em dones aquest panet, ja en faré prou; No n’hi ha prou amb/de tenir bona voluntat; Amb que no em falti un sostre, ja en faig prou per a viure feliç; En fa prou tenint-te al seu costat.”

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/17.3.1d

 

Usos de amb en adjunts oracionals

“Un sintagma en posició perifèrica encapçalat per amb pot actuar també com un adjunt oracional amb un sentit condicional o causal (§§ 30.2.5a i 29.2.5e): Amb tanta gent, és difícil de dir què penses (‘si hi ha tanta gent, com que hi ha tanta gent’); Amb la mainada a casa, no podreu fer gaire feina (‘{si / com que} la mainada és a casa’); Amb els exàmens per corregir, no he pogut fer tants dies de festa (‘com que tenia exàmens per corregir’). També té un sentit condicional quan apareix amb una subordinada introduïda per la conjunció que (§ 30.2.5a): Amb que tu hi anessis, tot es resoldria.”

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/19.3.3.3

 

Les construccions condicionals. Característiques generals

“En els exemples comentats fins ara, la pròtasi apareix introduïda per la conjunció si. Aquesta conjunció és la més habitual i característica de les pròtasis condicionals, però no és l’únic element que pot introduir una pròtasi. També ho poden fer la preposició amb, locucions prepositives com en cas de o la conjunció mentre: Amb que els visiteu de tant en tant, ja estaran contents; En cas que et preguntin alguna cosa, els dius que no en saps res; Mentre ho signi el director, no tindrem problemes.”

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/30.2.1

 

Nexes condicionals altres que si

“La preposició amb pot encapçalar un adjunt oracional amb un valor condicional, com passa en Amb un ajudant, acabaria el treball avui mateix ‘Si disposés d’un ajudant, acabaria el treball avui mateix’. Amb aquest mateix valor, la preposició amb també pot anar seguida d’una subordinada en subjuntiu amb la conjunció que: Amb que li enviéssiu un ajudant, acabaria el treball avui mateix.

També la preposició mitjançant pot usar-se amb valor condicional seguida d’una subordinada amb que: El president podrà ser nomenat pels sis vocals mitjançant que hi hagi acord entre tots ells.” [Aquest paràgraf, en lletra menuda, que no trobo la manera de reproduir-ho aquí.]

https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/30.2.5a

 

Les discordances com a símptoma de poca elaboració

Fa temps que em volta pel cap fer algun apunt que reculli fenòmens que observo en l’ús estàndard del català, sobretot però no només als mitjans de comunicació, que crec que requereixen més atenció dels redactors i dels assessors lingüístics. Els d’avui estan relacionats amb la concordança i la coordinació, en sentit ampli, i tenen en comú, crec, una redacció i una revisió apressades, poc atentes; en definitiva, un nivell d’elaboració menor del que caldria en un context formal o mitjanament formal. Són fenòmens que responen a processos psicolingüístics normals, però això no vol dir que en aquesta mena de contextos no s’hagin de detectar i esmenar.

Ho plantejaré en forma d’exercici. Primer posaré una llista d’oracions perquè qui vulgui se les miri atentament i intenti trobar-hi algun d’aquests fenòmens. Tot seguit, hi posaré les solucions amb algun comentari i amb enllaços que porten a una explicació més llarga. I finalment, una llista que conté més casos per continuar practicant, amb les solucions a sota de tot.

S’ha de dir que així, aïllats, els errors són més fàcils de detectar que quan els trobem dintre d’un text més o menys llarg; però confio que l’exercici sigui útil per prendre consciència dels fenòmens i que ajudi a detectar-los i esmenar-los.

Si sou professors, podeu fer servir aquest apunt per elaborar exercicis; només us demano que en citeu la font.

(No poso el lloc d’on he tret les oracions perquè no vull ficar el dit a l’ull a ningú ni vull que ningú pressuposi que en aquests llocs s’hi fan més errors que en d’altres; els exemples procedeixen, senzillament, de textos que he llegit jo, amb tot el biaix que això comporta.)

 

Fragments

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comencen a insinuar en els judicis de Nuremberg.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitat adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no li sortirà barat als socialistes.

Solucions

1.     ERC i Junts intentaran equiparar el finançament singular català amb el foral (el pacte signat ho estableix així) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú.

El segon constituent coordinat no ha de portar preposició, com tampoc en porta el primer. Ho pot haver provocat la distància entre l’un i l’altre. Hi podria haver una coma després de socialistes, que indicaria l’elisió del verb.

2.     El que ara coneixem com a justícia transicional i crims de lesa humanitat es comença a insinuar en els judicis de Nuremberg.

El nucli del subjecte és singular. Hi pot influir tant la distància com el fet que dintre del subjecte hi hagi un constituent en plural que no n’és el nucli (crims). És un cas molt freqüent, per mi un indici clar de poca elaboració del text. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (subjectes i altres constituents amb noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

3.     La primera conclusió és que l’oportunitat que l’atzar sembla haver regalat a l’independentisme català només podrà ser aprofitada adequadament si els 14 diputats d’ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid.

Semblant a l’anterior però amb la concordança de gènere, i influït pels mateixos factors. També molt freqüent. Alerta!, els casos que explico aquí (subjectes i altres constituents amb quantificador) i aquí (noms col·lectius) són diferents, i no contenen errors de concordança.

4.     Arribar a la Generalitat, però, no els sortirà barat, als socialistes.

Dislocació a la dreta d’un CI plural: el pronom ha de ser els, i cal una coma entre el predicat i el CI dislocat a la dreta.

Per practicar

5.     La referència als seus articles d’actualitat són un bon pont per donar un cop d’ull al present.

6.     La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritari.

7.     La realitat és que a les dones se les exigeix molt.

8.     La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya està condicionada per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

9.     La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllat de “deslleial”.

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionada amb els fets.

11. Quin és el millor i el pitjor passaport del món?

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnada com veraç.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

15. Després, la repressió —presó i exili— van fer la resta fins que un cert i progressiu desencís han acabat fent forat en les opcions independentistes.

16. Davant la disjuntiva que se li planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia—, serà efímera.

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donaren rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultat.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostren la motivació política de García Castellón.

21. El ritme dels moviments, però, els determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per fet la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’estan posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenien en compte: el temps.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parla català

25. Altres mesures que es van impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer fer-les!

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no la va veure.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapades, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.

Solucions

5. La referència als seus articles d’actualitat és un bon pont per donar un cop d’ull al present.

Nucli del subjecte en singular (referència).

6. La visió d’Espanya que pot representar l’electorat de Sumar i una part del PSOE és minoritària.

Nucli del subjecte femení (visió).

7. La realitat és que a les dones se’ls exigeix molt.

El pronom de CI plural és invariable (com el de singular). Aquí hi poden intervenir diversos factors: el castellà, la percepció del pronom els com a pronom masculí (és un pronom que només trobem en els registres formals, i per tant no en tenim una intuïció tan forta com en el cas d’altres; els desdoblaments també poden haver influït en aquesta percepció)…

8. La trajectòria i els ritmes del procés d’autodeterminació de Catalunya estan condicionats per la definició de l’hegemonia cultural i política del projecte independentista.

Subjecte plural (coordinació de femení singular i masculí plural).

9. La maniobra efectuada per Puigdemont, que va aparèixer davant de més de 3.000 persones al passeig de Lluís Companys per desaparèixer tot seguit, ha estat titllada de “deslleial”.

Nucli del subjecte femení (maniobra).

10. Els agents van esbrinar que hi havia un altre habitatge que podria estar relacionat amb els fets.

Aquí s’intueix que un assessor lingüístic ha substituït vivenda (femení) per habitatge (masculí) i no ha vist que hi ha un participi que hi concorda i que també se li ha de canviar el gènere.

11. Quins són el millor i el pitjor passaport del món?

Subjecte plural (coordinació el millor i el pitjor…)

12. Què tenen en comú aquests fets? Bàsicament, tots suggereixen el final d’un cicle polític i de les incerteses del nou.

Aquí s’intueix que l’assessor lingüístic (podria ser l’autor, però no ho crec) ha aplicat aquell criteri absurd de repetir sempre la preposició en un cas en què no només no cal, sinó que no s’ha de fer: la coordinació és de dos CD, no de dos complements del nom final.

13. Mai més, de Susana Hernández, ofereix un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats, tan descarnat com veraç.

Aquest costa una mica més de veure, però pel context (s’explica el tema d’una narració) jo entenc que el que és descarnat i veraç és el retrat, no la realitat.

14. A Washington creuen que Israel no es trobarà còmode com a aliat / còmoda com a aliada d’una Rússia de tradició antisemita.

O tractem Israel com a femení o com a masculí, però no una de cada.

15. Després, la repressió —presó i exili— va fer la resta fins que un cert i progressiu desencís ha acabat fent forat en les opcions independentistes.

En el primer cas, el verb ha de concordar amb el subjecte, i no amb l’aclariment entre guions, que des del punt de vista sintàctic es comporta com si no hi fos.

En el segon cas, el nucli del subjecte és desencís.

16. Davant la disjuntiva que se’ls planteja als republicans sobre la propera legislatura, Junqueras assenyala que seran a l’oposició.

CI plural; el pronom ha de ser els. La duplicació amb el pronom, sense dislocació, en aquesta estructura (verb amb subjecte i CI, sense CD) és adequada en tots els registres, tal com ho explica la GIEC a § 18.4.2.3.

17. Moltes veus saludaran la nova etapa com l’arribada de la “normalització”. Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l’statu quo anterior al procés —un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia—, serà efímer.

Deixant de banda altres aspectes relacionats amb la redacció del fragment, el nucli del subjecte és masculí (terme).

18. Ramon Berenguer III, el Gran, comte de Barcelona i Girona, d’Osona, de Besalú, de la Provença i de la Cerdanya, va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1131. La compilació dels usatges li donà rang de líder supracomtal. La nació catalana es consolida.

El nucli del subjecte és singular (compilació). Segurament, és el plural usatges el que provoca la discordança.

19. La pregunta se la fan en veu alta dirigents de Junts, i ha sobrevolat alguna de les reunions que han mantingut els republicans i el partit de l’expresident en els últims dies. “S’atreviran a investir-lo si passa això?”, sosté una veu amb ascendència consultada.

Cas interessant: tot i que fa servir veu com a metonímia, qui escriu té al cap que la persona a qui es refereix és un home. Però el participi ha de concordar amb veu.

20. La decisió de l’Audiència Nacional d’invalidar les diligències per Tsunami Democràtic demostra la motivació política de García Castellón.

El nucli del subjecte és singular (decisió).

21. El ritme dels moviments, però, el determinarà Rull la setmana que ve, un cop fetes les consultes amb els grups parlamentaris.

El constituent dislocat a l’esquerra és un CD masculí singular, no plural. Hi deu haver influït el nom plural moviments, que en forma part però no és el nucli del SN. El fenomen que hem vist sovint amb el subjecte aquí el veiem en una dislocació a l’esquerra.

22. El que és innegable és que, en contra dels que donaven per feta la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou.

El nucli del SN és femení singular (normalització). Aquí es podria adduir que donar per fet deu estar en procés de gramaticalització, però jo diria que el procés encara no està prou avançat per no aplicar la concordança en un registre formal.

23. La pandèmia ha marcat fortament els que anomenem la generació Z, els joves d’entre 20 i 30 anys que estan entrant en el món laboral. Amb la creixent sensibilitat per la salut mental i el benestar personal s’està posant sobre la taula un valor a l’hora d’acceptar un lloc de feina que fins ara no es tenia en compte: el temps.

El nucli del subjecte és singular (valor). En el primer cas tenim un subjecte d’inacusativa; i en el segon cas, el subjecte d’una subordinada de relatiu.

24. Problema a la sanitat: tres de cada deu metges no parlen català

El nucli del subjecte és plural (tres).

25. Una altra mesura que es va impulsar durant la legislatura va ser un pla de xoc pel català a la sanitat, una iniciativa treballada entre la conselleria d’Empresa i Treball i la de Salut.

Pel que diu l’atribut sabem que només es parla d’una mesura, no de diverses. Segurament, qui escriu ha començat pensant en més d’una mesura, però finalment només s’ha referit a una.

26. La Patum de Berga en imatges. Feines que són un plaer / és un plaer fer-les!

O bé les feines són un plaer (subjecte, les feines) o bé és un plaer fer les feines (subjecte, fer-les).

27. Al costat de la carretera hi havia un senyal de stop, però sembla que el conductor de la moto no el va veure.

Sembla que aquí l’assessor lingüístic ha canviat el gènere de senyal però no ha vist que també ho havia de fer amb el pronom que hi és correferent. O potser qui escriu té el castellà (femení, la señal) com a forma dominant i ha activat el canvi de gènere amb el nom, que és més prominent, però no amb el pronom, que ho és menys.

28. Aquest és el parany en què es troben atrapats, com en un bucle infinit, els denominats corrents progressistes i l'esquerra.

Molt semblant a l’anterior: com que corrents és masculí, atrapats, que surt abans, també ho ha de ser.

Nota: si aneu a aquest apunt, hi trobareu el primer d'una sèrie d'exercicis per practicar la correcció de textos. En alguns casos, com aquí, els fenòmens tenen relació amb algunes de les coses que explico en altres apunts del blog. Al final hi ha l'enllaç als altres. Justament aquests dies fa deu anys que vaig publicar aquesta sèrie d'apunts pràctics. :-)