L’evolució del model de llengua, l’estàndard i la normativa durant cinquanta anys de postfranquisme (1975-2025)

Ahir dimecres, 10 de desembre, va tenir lloc a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona la sessió "El lloc de la llengua catalana" dins de les Jornades de debat "1975-2025: mig segle de postfrqanquisme, un balanç cultural". D'aquí uns dies podré enllaçar des d'aquí els vídeos de la sessió, però mentrestant aquí teniu la versió escrita de la meva intervenció:

L’evolució del model de llengua, l’estàndard i la normativa durant cinquanta anys de postfranquisme (1975-2025)

Neus Nogué Serrano (UB)

 Primer de tot, moltes gràcies, Lola, per haver-me convidat a participar en aquesta taula rodona.

M’heu demanat que parli sobre l’evolució del model de llengua, de la normativa, de la varietat estàndard de la llengua al llarg de cinquanta anys de postfranquisme. Aquest tema donaria per a unes quantes tesis doctorals i alhora, simplificant una mica, es podria resumir en una sola frase: hem passat de no tenir en compte la situació comunicativa, el registre, a tenir-los en compte cada vegada més. Miraré de desenvolupar i matisar aquesta idea. Em centraré en Catalunya, tot i que, amb més temps i més participants una panoràmica més àmplia també seria molt interessant.

Unes quantes dates clau, per anar-nos situant:

• El dia de Sant Jordi del 1976, el primer Sant Jordi del postfranquisme, es va publicar el primer número del diari Avui.

• 1979, eleccions municipals, inici de la catalanització dels ajuntaments

• 1980, eleccions al Parlament de Catalunya, inici del desenvolupament de l’Administració de la Generalitat de Catalunya

• 1983, van començar a emetre TV3 i Catalunya Ràdio

Uns anys més tard, Isidor Marí l’any 1992, a Un horitzó per a la llengua, deia:

“L’ensenyament tradicional i la rigidesa pròpia d’un període de resistència lingüística han fet arrelar fondament entre nosaltres criteris inapropiats sobre allò que és lingüísticament correcte o incorrecte.

Massa sovint es classifiquen els fets de llengua descontextualitzats en correctes o no correctes, en una divisió neta i radical […]. Aquests criteris absoluts i abstractes de correcció se centren de manera obsessiva en dos aspectes, la normativa i els barbarismes, i en fan una aplicació mecànica, donant la mateixa consideració d’incorrecte  […] a trets dialectals genuïnament catalans que a interferències distorsionadores d’altres llengües” (els dos subratllats són meus)

En aquest context, va tenir molt de pes la priorització, d’una banda, de solucions marcadament formals en detriment d’altres que eren més neutres; i de l’altra, la priorització de formes que s’allunyessin del castellà en detriment d’altres que hi coincidien, encara que les que coincidien amb el castellà fossin ben catalanes. Una actualització del que Fabra havia anomenat “descastellanització a ultrança”.

Ho podem veure amb un parell d’exemples d’aquell primer número del diari Avui. En el primer, un anunci d’El Corte Inglés, hi podem llegir (p. 22):

   

 La nostra felicitació i benvinguda més sinceres a AVUI

En aquest primer número volem ésser al costat de tots els qui realitzen AVUI per encoratjar-los en llur objectiu d’ésser el reflex més fidel de la regió, de la llengua i del poble català.

 

I en una notícia d’esports, la traducció d’unes declaracions de Ladislao Kubala, que aleshores era el seleccionador de la selecció espanyola de futbol masculina (p. 43):

Crec en llur honradesa, crec en llur tècnica, crec en llur il·lusió, crec que llurs facultats físiques, crec en ells.

 A més a més, no només se seguia la normativa d’una manera estricta, sinó que també es feia una interpretació restrictiva d’aquesta normativa. La gramàtica normativa de Fabra, del 1918, per exemple, acceptava com a segones opcions:

•      ens en anem com a variant de ens n’anem

•      bastanta -es com a femení de bastant -s (invariable)

•      n’hi com a variant de li’n

•      al + INF amb valor temporal: : A l’entrar jo tots s’alçaren com a opció secundària respecte a En entrar jo tots s’alçaren

 Però, en canvi, fins a la publicació de la GIEC, aquestes segones opcions es van considerar “incorrectes” pràcticament a tot arreu.

D’altra banda, la majoria dels professionals que a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta començaven a treballar en català a l’Administració i als mitjans de comunicació, entre altres, s’havien escolaritzat i format en castellà; alguns havien treballat prèviament en castellà, i els usos interferits eren molt freqüents. Per resumir-ho molt amb un sol exemple, el resultat podia ser combinacions com tenim que assolir-ho. Aquest era el context.

Les actituds, per dir-ho així, d’obertura, van començar als mitjans de comunicació, sobretot a TV3 i Catalunya Ràdio des del començament. Durant els anys vuitanta els seus criteris van ser motiu de polèmica, se’ls acusava d’acostar-se al castellà i de prioritzar les solucions pròpies del català central.

Si analitzem els criteris publicats o interns d’aquests mitjans veiem que partien de la llengua espontània genuïna. Per exemple, entre va dir-los-ho i els ho va dir, prioritzaven la segona opció, amb els pronoms davant del verb, perquè, com ja havia observar Fabra a la gramàtica pòstuma, és la més freqüent en la llengua oral espontània. També preferien no ho va fer mai a mai (no) ho va fer. Així es va recollir, per exemple, en els criteris sobre traducció i doblatge de TV3, al llibre d’estil del diari Avui (que ja havia modificat els criteris, un cop en va ser cap d’edició Ricard Fité), tots dos del 1997, i en el llibre d’estil de l’editorial de llibres de text Grup Promotor – Santillana (fins on jo sé l’únic llibre d’estil publicat d’una editorial catalana), del 2003, que va ser coordinat per Lluís Payrató i Maria Casals.

De fet, la primera versió dels criteris interns de Catalunya Ràdio, de l’any 1986, ja incloïa la caracterització dels registres procedent de la lingüística funcional, i més concretament del llibre de Michael Gregory i Susan Carol Language and situation, del 1978. Aquesta caracterització l’havien introduït aquí Isidor Marí, des de la DGPL, i Lluís Payrató, des de la Universitat de Barcelona. Més enllà dels mitjans de comunicació, va ser un model que va tenir una gran importància en la consolidació de les propostes que s’anaven fent a l’hora de concretar com havia de ser la llengua en els diversos contextos de comunicació pública formal. Per exemple, en la confecció del Digui, digui, mètode comunicatiu d’ensenyament de la llengua per a adults que va impulsar la DGPL, i en els textos i els cursos de llenguatge administratiu. En definitiva, a l’hora de concretar la quarta fase del procés d’estandardització, seguint el model de Haugen, la del desenvolupament funcional de l’estàndard, l’elaboració dels registres.

Els anys vuitanta van ser una dècada de debat prou intens sobre el model de llengua, i el món acadèmic hi va contribuir amb les tres jornades d’estudi de la llengua normativa que va organitzar el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona els anys 1883, 1985 i 1987, que es van publicar posteriorment.

Els anys noranta, en canvi, ja es poden considerar una dècada d’acceptació. I això queda reflectit als diccionaris: en alguns casos, primer a la tercera edició del DLC, d’EC, del 1993 (entregar (abans al DFM); en altres casos, a la primera edició del nou diccionari normatiu, el DIEC, del 1995 (en funció de, seguir ’continuar’ —seguint Coromines—, afició); i encara ens podríem allargar més amb aportacions del GDLC d’EC, del 1998 (en l’actualitat, avui encara no en el DIEC ni en el DEIEC però usat a la GIEC), i del GD62LC, del 2000 (afició = ‘conjunt d’aficionats’, i posteriorment GDLC en línia i DIEC).

El DIEC va significar, doncs, un primer punt d’inflexió, des del punt de vista normatiu, perquè va incloure paraules que havien estat discutides i que ara s’acceptaven sense reserves.

El llibre d’estil del diari Avui es va publicar just després de la publicació del DIEC, i en el procés d’edició es va haver d’afegir “(DIEC)” en un munt de paraules que el diari acceptava tot i que fins en aquell moment no van ser normatives: per exemple, acollida, aforat, afruitat, a granel, àlgid, aprofundir, argumentar, armamentista, arquitecta, arreglar, autoria, caldo, coça, comodí, convalidar, cuidar, desaiguar, desfasar, donostiarra, entrega i entregar, estrès, fatxa, gamberro, guapo, lideratge, llaga, melancolia, narcotràfic, obviar, paio, pèrit, pirueta, precarietat, quadro, quotidianitat, ressaca, roda de premsa, sedar, trasto, valdre, verdader [que encara hi ha professors que el corregeixen, i és del 1995!], etc. (subratllats, els que vaig esmentar oralment)

Uns anys abans, la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’IEC (1990, fonètica; 1992, morfologia) ja havia introduït un enfocament innovador en diversos aspectes: primer, el plantejament com a “proposta” en la línia de Fabra quan parlava de la normativa com a “proposta als escriptors”; segon, era la primera vegada que una obra normativa limitava l’ús d’algunes paraules per MASSA formals: “són propis de registres marcadament formals sengles, ambdós - ambdues, quelcom, mant - manta i hom, per als quals hi ha alternatives més habituals.” El criteri sobre la pronúncia de la ela doble (l·l), a més, es va modificar a la GIEC (d’obligatori ha passat a ser una possibilitat per als registres molt formals —tret, esclar, de l’ús que se’n fa en algunes paraules a les illes Balears—), o sigui que el plantejament com a proposta aquí es va seguir escrupolosament.

La Proposta per a un estàndard oral posa en relleu, a més, un altre factor clau en l’evolució de l’estàndard: la importància que ha anat adquirint la llengua oral al llarg dels anys. L’IEC va veure ben aviat la necessitat d’orientar l’ús en aquest àmbit, per mitjà d’aquesta proposta.

Per la banda en certa manera contrària, la dels textos especialitzats, les necessitats terminològiques es van cobrir amb la creació del Termcat l’any 1995, ara fa quaranta anys.

En aquells anys també va prendre una importància cabdal l’estudi de la normativa que feia Joan Solà. D’una banda, en els treballs inclosos a Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i a Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994). Però també en els llibres d’estil que va dirigir: el de “la Caixa” (1993) i el de l’Ajuntament de Barcelona (1995), que es va elaborar i publicar en col·laboració amb el CPNL i que va ser adoptat posteriorment per altres ajuntament del país. I els criteris dels llibres d’estil dirigits per Solà, i també els de Grup Promotor – Santillana, no eren gaire diferents dels que aplicaven els mitjans de comunicació.

Un segon punt d’inflexió el va constituir la publicació, l’any 2002, de la Gramàtica del català contemporani, dirigida, com sabem, per Joan Solà acompanyat per Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, i formada per 52 capítols (11 de fonologia i fonètica, 10 de morfologia i 31 de sintaxi). 3.500 pàgines de descripció de la varietat estàndard de la llengua duta a terme pels millors experts en cada tema. Aquesta obra va proporcionar un coneixement molt més aprofundit de la llengua amb un plantejament descriptiu, va proporcionar un marc de referència més ampli i, des del punt de vista aplicat, com que descrivia la varietat estàndard, també era útil a l’hora de prendre decisions sobre l’ús públic de la llengua.

 

I així arribem a la GIEC, un altre punt d’inflexió important. ¿Per què, important? Com a mínim, per tres motius:

1.    Incorpora alguns canvis, pocs, respecte a la normativa de Fabra, que afecten els registres formals. Alguns exemples:

• L’alternança (no obligatòriament canvi) de preposicions davant d’infinitiu, i la variant reduïda l’hi de les combinacions de pronoms la hi i li ho com a segones opcions EN ELS REGISTRES FORMALS, per mitjà de la marca preferible (en el cas de li ho, només es diu que és “més habitual” que l’hi). 

• Les segones opcions de Fabra (1918) que he comentat abans (al + INF, bastanta -es, ens en anem i n’hi equivalent de li’n), que ara se situen al mateix nivell normatiu que les primeres opcions de Fabra, sovint amb la marca al costat de.

2.    La GIEC accepta formes en els registres informals o col·loquials que entren així en la normativa: enriure’s de, enrecordar-se’n de, i prous, masses i forces, entre altres.

3.    I potser el més important: presenta una manera nova de concebre la normativa. Suprimeix la dicotomia correcte/incorrecte, en la línia del que ja havia suggerit Isidor Marí, i planteja les diferents opcions en funció del registre.

 Posteriorment, s’han elaborat eines per difondre el contingut de la GIEC entre els professionals i, sobretot, entre els usuaris. L’Optimot fa bons resums dels criteris de la GIEC. La GEIEC i la GBU en són versions resumides, amb més quadres; i n’hi ha de molt útils, tot i que de vegades afavoreixen una interpretació restrictiva dels criteris de la GIEC, sobretot en el cas de la GBU. I en l’estàndard oral, s’ha de destacar una eina fonamental: el portal ésAdir de la CCMA, que té incidència més enllà dels mitjans públics a l’hora d’orientar l’ús de la llengua en contextos formals però, sobretot, en els informals.

 En relació amb això, s’ha anat consolidant la idea que, en el cas dels mitjans de comunicació públics, els programes informatius fan la funció, i la fan molt bé, de model de llengua, però que les sèries i els programes d’entreteniment es poden permetre, en graus diversos, ser un mirall de l’ús més informal. S’ha explicat sovint que la sèrie Merlí, per exemple, la van veure molts adolescents i joves que no són espectadors habituals de TV3 i que va ser una via d’entrada al consum de productes audiovisuals en català.

 

Actualment, les novetats de la GIEC es van incorporant, potser més a poc a poc del que convindria. Aquestes novetats han permès fer passos endavant, entre els quals podem destacar:

 1.    La distància entre norma i ús s’ha escurçat, i això sempre és una bona notícia, perquè fa més fàcil que els parlants reconeguin com a pròpies les propostes normatives.

2.    La GIEC ha permès, o en alguns casos potser només ha legitimat, un cert desacomplexament en els usos públics informals: diàlegs de novel·les (en català i traduïdes), espectacles teatrals, programes informals de ràdio i televisió, pel·lícules i sèries, per exemple.

3.    S’ha començat a actualitzar la part de gramàtica dels llibres de text, que és la garantia que els canvis arribin a l’ensenyament.

Però també hi ha, si no passos enrere, un cert fre en l’adopció d’aquestes novetats:

 1.    Interpretacions restrictives de les novetats, com deia (com ara identificar erròniament ‘no preferible’ en els registres formals amb ‘informal’).

 2.    Falta d’actualització de criteris. Alguns professors, per exemple, encara expliquen que al + INF és un castellanisme (ho comprovo cada curs quan ho pregunto als estudiants de Filologia Catalana o del postgrau en Assessorament Lingüístic i Edició de la UB). I hi ha llibres de text que també ho diuen, i que diuen a la coberta que s’han actualitzat amb la GIEC però no ho fan, o no ho fan sempre, o interpreten el que diu la GIEC a la seva manera.

 

I per acabar, una reflexió final sobre l’expansió general de la informalitat que projecta cap al futur tot el que he anant comentant. ¿Com afecta el model de llengua? ¿S’ha d’interpretar sempre com a penetració de la informalitat en contextos formals, o també admet una lectura diferent, de reinterpretació de formes d’origen informal que ara es consideren aptes per als usos formals? El tractament de vosaltres, per exemple, crec que ja no és percebut només com un plural de tu, sinó com una manera neutra d’adreçar-se a un conjunt d’interlocutors, també vàlida per a contextos formals, al costat o en lloc de vostès, més marcadament formal.

En definitiva, del model dominant el 1975 al moment actual, hem fet un llarg camí de mig segle. Tenir en compte la situació comunicativa a l’hora de triar les solucions més adequades ha estat, diria, el factor clau que ha fet evolucionar el model. ¿Queda camí per córrer? I tant! Podríem parlar de més coses, per exemple dels criteris d’acceptació de paraules del DIEC i d’alguns criteris normatius de la GIEC, però, de moment, ho deixo aquí. Moltes gràcies.

 Agraïments: agraeixo a Núria Alturo, Ricard Fité i Lluís Payrató la informació i els comentaris que m’han proporcionat per millorar aquest text.