"Es busca filòleg", per Bernat Puigtobella

Avui la revista Núvol publica un reportatge de Bernat Puigtobella amb un títol ben elocuent: Es busca filòleg. Em limito a enviar-vos-hi per mitjà d'un enllaç, però deixeu-me felicitar l'autor pel text i pel bon humor amb què l'encapçala. I deixeu-me també afegir-hi una altra cosa: sovint constato —ahir mateix, per exemple, a la IX Lliga de Debat de la Universitat de Barcelona, parlant amb un dels participants— que els estudiants que volen fer una carrera "de lletres" topen amb la incomprensió dels pares, que els empenyen a fer estudis "de ciències", que deuen considerar més seriosos o que els permetran guanyar-se millor les garrofes. També tenim, doncs, un problema cultural que haurem de mirar d'anar resolent entre tots.

"Correctors", per Joaquim Mallafrè

Joaquim Mallafrè, professor jubilat de la Universitat Rovira i Virgili, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i molt conegut per la seva traducció de l’Ulisses de Joyce (Barcelona: Leteradura, 1980) i per la seva tesi, Llengua de tribu i llengua de polis (Barcelona: Empúries, 1991), va publicar l’article que reprodueixo més avall el 6 i el 20 de març del 1992 al Diari de Barcelona, i posteriorment en el recull De bona llengua, de bon humor (Barcelona: Columna, 1994). 

La visió que transmet sobre la correcció de textos i sobre la relació entre autors, d’una banda, i correctors i editors, de l’altra, em sembla que conserva tota la vigència. M’agrada especialment –parla de textos d’autor– la defensa de la varietat estilística, dels diferents registres (els de la tribu i els de la polis, podríem dir), la reflexió sobre els límits de les intervencions i sobre la responsabilitat dels uns i els altres, i també l’actitud de respecte mutu que plana per damunt de tot l’article i que remata al final: “Fins i tot a l’autor que la domina [la llengua], no li va malament una ullada experta”. També és interessant veure que hi ha discussions, com la de l’ús de l’article personal, que a hores d’ara ja estan, crec, superades. Superades a favor de les distincions de registre que el mateix Mallafrè reclamava fa vint-i-tres anys.

Agraeixo de tot cor a Joaquim Mallafrè que m’hagi permès reproduir aquí aquest article. Estudiants i altres lectors podran aprendre de la seva mirada sàvia.

CORRECTORS

1

Durant un temps els correctors van exercir un control enèrgic sobre la producció en català. Eren èpoques difícils i es van erigir en guardians de l’ortodòxia gramatical. No en deixaven passar ni una.

Quan va ser possible de publicar més llibres en català, bastants escriptors es van començar a queixar de la rigidesa de les correccions. Es demanava flexibilitat i es criticava que algunes vegades no es limitessin a aplicar la normativa sinó que corregien paraules i construccions que ja n’eren, de normatives, i les substituïen per altres que els devien agradar més, sovint d’un registre excessivament formal.

Certament és empipador que t’esmenin una cosa que ja està bé, o que posin cotilles excessives i discutibles que no deixen respirar la llengua. De vegades no es tracta de gramàtica, sinó de nas, de valoració de matís, de sospesar quines coses es poden deixar passar i quines no, perquè no totes són iguals, i de veure si amb l’esmena d’un error mínim no serà pitjor, perquè s’esguerra un vers, el ritme d’una frase o la vivacitat d’una expressió popular. L’autor, principal responsable de l’obra, té, clarament, veu i vot.

Els correctors van ser acusats d’intransigents, de mecànics, de cagallons de la gramàtica... Potser sí que s’havien excedit. Però no és menys cert que amb l’accés a l’escriptura d’una generació d’autodidactes –que només així podien superar precàriament l’analfabetisme en la pròpia llengua–, de vegades en sortia una redacció  que no s’aguantava. Eduard Artells, corrector esforçat i durament criticat, tenia raó, en alguns casos, quan deia: “En Tal es queixa? Ja sap què passaria, si li publiquéssim el llibre tal com l’ha presentat?”

Diria que actualment hi ha correctors que han passat a l’altre extrem. Més d’un cop sembla que ni hi siguin. No parlo de diaris i revistes, que s’han preocupat de fer llibres d’estil o de tenir unes normes que, si bé en alguns casos es poden discutir, mereixen un diàleg respectuós. La urgència diària i els problemes que hi ha per resoldre també explica errors o solucions precipitades. En algunes publicacions de possibilitats més restringides manquen criteris o es deixa la correcció en mans inexpertes de principiants. Però no parlo de periòdics, sinó de llibres.

Es pot discutir la tria de tal mot o de tal altre, cal anar amb molt de compte sobre allò que l’escriptor conscient tria com a opció lingüística personal. Però cal també corregir una distracció evident o la ignorància de certs aspectes.

Fa una mica d’angúnia que en novel·les, assaigs o fins i tot en alguns llibres de text, o en tractats molt pròxims a qüestions lingüístiques o literàries, s’esmunyin faltes ortogràfiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques, evidents i injustificables, que es repeteixen una i altra vegada, simplement perquè han passat per alt tant a l’autor com al corrector. Caldria una atenció més gran, potser un contacte directe entre l’autor i el corrector. Però en qualsevol cas el corrector ha de conèixer el seu ofici i no s’ha d’acovardir per por de ser titllat de rígid.

I que consti que la seva feina, obscura com és, mereix en molts casos el ple reconeixement a la feina ben feta. N’acabarem de parlar.

II

Sense pretendre en absolut fer generalitzacions, avui, més que en els correctors, trobo un criteri una mica massa rígid en alguna editorial (quan hi ha criteri, és clar!). Apliquen uns mateixos principis a autors del tot diferents o a traduccions d’autors amb estils lingüístics molt allunyats els uns dels altres. No pot ser inflexible el tractament de la puntuació, la creació d’un sol registre de llengua per a autors que els barregen, o el rebuig de certes formes dialectals o d’argot emprades justificadament per determinats escriptors.

Idees sobre l’admissió o no de l’article personal no es poden aplicar indiscriminadament. Potser en una narració serà correcta la manca d’article, però potser hi caldrà si es busca un to més col·loquial. En els diàlegs pot donar-hi vivacitat, encara que no hi sigui en les descripcions.

Una editorial pot recomanar una solució o altra, però no imposar sense excepcions, posem per cas, li vaig dir en compte de vaig dir-li.

Per què optar només per les formes perifràstiques del perfet –o al revés–, si la llengua és prou rica per admetre totes dues possibilitats?

La varietat pot ser positiva, i la normativa no s’hi oposa pas. En les traduccions, ha d’expressar la que trobem en l’autor de l’obra original. I després hi ha tot de qüestions de ritme, d’avinença de mots, d’al·lusions que convé de conservar, de solucions que eviten construccions dures o encarcaraments innecessaris, encara que siguin impecables segons una interpretació estricta del manual de gramàtica. I no és qüestió que l’editorial hi posi més obstacles.

En el meu cas no em puc queixar. Que duri! Sempre he volgut que em revisessin el que escric. El respecte per la llengua dels meus articles ha estat general i generós. Al “Diari de Barcelona” m’han acollit amb un tracte exquisit. I pel que fa als llibres no he tingut conflictes lingüístics amb les editorials, sinó que he après coses de les indicacions o de l’ocasional esmena d’errors o distraccions, i he afinat aspectes de més d’una traducció.

M’ha anat molt bé de comentar algun detall amb Jordi Cornudella sobre una obra teòrica. Si ens cenyim a la correcció, de llengua i de traducció, quan vaig traduir Ulisses se’n va encarregar Jem Cabanes. Conservo d’ell una bona quantitat de notes i comentaris que valoro profundament. Andreu Rossinyol també em va enriquir la traducció de Dublinesos amb respectuosa intel·ligència i ofici. Francesc Parcerisas va fer-me ben admissibles, sense imposicions, uns determinats criteris editorials. En estudiar la traducció de Proust de Jaume Vidal i Alcover, m’he adonat que Enric Fontvila havia fet una bona feina. I no parlo d’altres correctors que no conec, dels quals només m’han arribat les galerades corregides; no en tinc ni un sol record desagradable ni m’hi he sentit incòmode.

Potser no calia dir noms. Només hi he volgut representar els molts altres que no cito. No em sembla just que només es parli d’editors i, sobretot, de correctors a l’hora de criticar-los. Trobo que els correctors són importants per a la llengua. Fins i tot a l’autor que la domina, no li va malament una ullada experta. D’això es tracta. Tothom hi surt guanyant.

------------


Altres articles  que he compartit:

"Ens en realitzarem creus", de Ferran Gironès i Gispert.

"Registres i varietats de la llengua", d'Isidor Marí.

.

sobre el tractament de 'vostè' en català

Fa uns quants dies, en aquest mateix blog vam parlar una mica del tractament de vós: vam veure quin és el seu origen històric i quines característiques pragmàtiques i sintàctiques té. Avui mirarem de fer una cosa semblant amb el tractament de vostè.

El tractament de vostè és l’ús que fem de la tercera persona gramatical, en singular i en plural, per adreçar-nos a un o diversos destinataris directes, en lloc de la segona persona, el tractament de tu.

(1) És que vostè és molt guapo, pare.

(2) És que vostè és molt guapa, mare.

(3) [en una entrevista televisiva]

      ¿A vostè què li semblen, les mesures que s’han pres?

(4) [en una entrevista de premsa]

      ¿Continuaran treballant juntes i coordinant les seves carreres professionals?

A més del català, el tractament de vostè també es troba en altres llengües romàniques, com el castellà i l’italià. La forma tònica vostè -s prové de la fórmula vostra mercè —procedent al seu torn de la castellana vuestra merced— i data com a mínim del segle XVI, com explica Joan Coromines en el DECat. El tractament de vostè deriva, per tant, del tractament de vós.

Pel que fa a l’ús, el tractament de vostè s’associa a l’expressió de la distància social i de la formalitat; hi poden estar implicats, doncs, tant factors socials com situacionals o pragmàtics. Als exemples (1) i (2) és la relació social asimètrica pare/mare-filla la que explica l’ús de vostè —cada vegada més rar en català, almenys a la Catalunya urbana—; en els de (3) i (4), és el fet que es tracti d’entrevistes —una situació d’ús pública i formal, doncs— el que explica que l’entrevistador tracti de vostè l’entrevistat. (Si la persona entrevistada és jove, però, cada vegada és més habitual que el tractament utilitzat sigui el de tu; i si la persona és gran, a vegades també es pot trobar el tractament de vós.)

Els llibres d’estil dels mitjans de comunicació solen referir-se al tractament que han de donar els periodistes a les persones entrevistades. Per exemple, el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’És a dir, opta pel tractament de vostè com a criteri general, però admet el de vós “quan ens adrecem a una persona d’edat avançada”; i el de tu queda reservat “a situacions informals, a nens i joves i a persones que per les seves característiques aconsellen aquest tractament”.

En els darrers anys, a més del fet que la informalització creixent de les relacions ha provocat una extensió considerable de l’ús del tractament de tu, el tractament de vostè ha ocupat una part dels usos que tradicionalment havien estat ocupats pel de vós, com ja vam veure a l’apunt anterior.

Des del punt de vista sintàctic, el tractament de vostè estableix relacions de concordança en tercera persona, singular o plural, amb el verb i els possessius, i en masculí o femení amb els adjectius i els participis, com es pot veure en els exemples de més amunt. Coromines observa, a més, que en la posició de subjecte l’aparició del pronom vostè(s) “s’omet quan no és necessària en el context” —fenomen que es pot intuir a (4)— en contrast amb l’ús que es troba sovint en castellà. Podríem afegir-hi, en contrast amb la possibilitat de posposició que també trobem en castellà, la preferència o bé per la posició preverbal d’aquesta forma quan apareix (5a-b) o bé per la posició tematitzada (6).

(5a) ¿Vostè creu que la situació de l’equip millorarà?

(5b) *¿Creu vostè que la situació de l’equip millorarà?

(6) ¿Creu que la situació de l’equip millorarà, vostè?

La influència del castellà explica l’extensió de la posposició —i  probablement, també l’aparició explícita del pronom en determinats contextos— també en català.

Notes

1. Joan Coromines (DECat, vol IX, s.v. vós), Joan Solà (1999: § 50), Albert Jané (2001: 35) i Enric Vallduví (2002: § 4.4.2.1), proporcionen més dades sobre l’elisió i la posició preverbal del pronom vostè(s), i en general sobre aquesta forma de tractament.

2. Vanelli i Renzi (1995) parlen sobre el tractament de vostè en italià i  Fontanella de Weinberg (1999), en castellà. També en vaig parlar una mica a les notes 2 i 3 de l’apunt sobre el tractament de vós.

3. El tractament de vostè, com el de vós, forma part de les expressions díctiques de persona. En aquest apunt hi trobareu una breu explicació sobre la dixi.

4. Trobareu les referències bibliogràfiques completes de les obres que apareixen en el text i a les notes anteriors aquí (arxius descarregables al final) i aquí (en tots dos casos, capítol 6, apartat 6.2, i bibliografia final). I també algun detall més sobre aquest tema.

5. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013).

sobre el tractament de 'vós' en català

Com és sabut, el català té un sistema de tractaments estructurat en tres graus: tu-vós-vostè. El tractament de tu és el que actualment fem servir quan ens adrecem a algú amb qui tenim una relació social de proximitat (estatus, característica permanent, variant social) o quan la situació comunicativa és informal (rol, característica canviant segons la situació comunicativa, variant funcional). Típicament, amb la parella, amb els fills, amb els amics i amb persones de la mateixa edat.

(1) ¿Què vols, Pep/filla?

Però si entrem en els altres dos graus de tractament, la descripció es complica. Avui parlarem una mica del tractament de vós.

El tractament de vós és l’ús que es fa de la segona persona del plural per adreçar-se a un sol interlocutor, en lloc de la forma prototípica, el tractament de tu.

(2) ¿Què voleu, padrina?

En català, es tracta d’un ús que prové del costum de fer servir el plural llatí vos com a forma de reverència, que sembla que es va iniciar durant el segle IV i que també va passar a d’altres llengües romàniques, com ara el francès i l’italià (i que també es troba en altres llengües del món), tot i que no té en totes ni la mateixa freqüència d’ús ni tampoc les mateixes característiques pragmàtiques. En tots els casos, el pas del singular al plural s’interpreta com una amplificació metafòrica del tu que reflecteix el respecte —cordial i amistós, en l’ús tradicional en català, com diu Joan Coromines (1971)— que sent l’enunciador pel destinatari de l’enunciat on apareix. El GDLC considera que és emprat “en comptes de tu per a adreçar-se a algú de més categoria social o de més edat, a un desconegut, a Déu, als sants, etc.”, de manera que reflecteix el fet que el tractament de vós tradicionalment s’ha vinculat a factors relacionats amb la variació social, i menys a factors funcionals, situacionals o pragmàtics.

En els darrers cent anys aquesta forma de tractament, tot i haver estat promoguda a les escoles durant la Segona República, ha retrocedit força en l’àmbit col·loquial, sobretot a les àrees urbanes, en favor del tractament de vostè. Actualment, sobretot en aquestes zones, ha quedat circumscrita bàsicament als usos escrits de l’àmbit jurídic i administratiu, com a variant funcional, doncs, i almenys en aquest àmbit ha passat de tenir el valor de respecte cordial a què feia referència Coromines a un de màxima formalitat: sobretot per a la població jove urbana, vós és més formal que vostè. Josep Lacreu (1990) considera, referint-se al valencià, que “el tractament de vós provoca, en la gran majoria dels interlocutors, un distanciament superior al que suscita el de vostè” i Margarida Bassols (2001) que “el vós es percep ara com a exageradament educat, adequat per a persones que tenen un rang guanyat pel prestigi o per l’edat”, valoracions que probablement són sobretot certes en relació amb les generacions més joves.

D’altra banda, en els manuals de llenguatge administratiu, se sol considerar que en aquest àmbit l’opció pel vós com a forma general de tractament té els següents avantatges, en relació amb l’opció alternativa, el tractament de vostè: “a) evitar les ambigüitats que es poden produir amb l’ús de «vostè» quan el redactor usa la 3ª persona per referir-se a si mateix, b) evita la necessitat de distingir entre homes i dones (p. ex. «saludar-vos» en lloc de «saludar-lo/la»), c) no té el to distant i sever del tractament de «vostè», que no és el més adequat per a les relacions administratives, i d) es recupera el tractament tradicional en català per a aquest tipus de funcions.” (Duarte, Alsina i Sibina 1991).

Si ens ho mirem d’una manera global, podem dir que els parlants tenen, ara mateix, una percepció força inestable sobre l’efecte que provoca el tractament de vós. I aquesta inestabilitat es reflecteix en un ús vacil·lant d’aquest tractament, que sovint trobem combinat amb els altres fins i tot dins d’un mateix text. Aquí en teniu un parell d’exemples: en el primer, extret d’una carta de notificació d’un nomenament, el tractament de vós es combina amb el de vostè; en el segon, més modern (Google), amb el de tu (no és un cas aïllat: a internet se’n troben exemples molt sovint, de barreges de formes de tractament, en la traducció de programes i aplicacions).

(3) En la sessió celebrada el dia 22 de maig passat va acordar el seu nomenament com a membre de l’esmentada Comissió. […]

      Em plau trametre-us, en document adjunt, el vostre nomenament.

(4)

  

Malgrat el retrocés general a què feia referència més amunt, un dels col·lectius que ha mantingut més viu l’ús tradicional del tractament de vós són els gitanos: Escudero (2004) el recull durant els anys cinquanta del segle XX al barri d’Hostafrancs de Barcelona, però també es pot observar actualment entre els gitanos d’altres indrets, com ara el barri de Gràcia, i segurament d’altres. El tractament de vós també es manté, com deia, a les zones rurals. A Eivissa, per exemple, he observat com les generacions més grans i les mitjanes el fan servir per adreçar-se a sogres i nores, d’una manera recíproca, i també, a vegades, per expressar distànciament en cas d’un cert conflicte, entre persones que habitualment es tracten de tu.

Des del punt de vista formal, el tractament de vós ha mantingut, per a la forma tònica, la forma etimològica del pronom de segona persona del plural, que en els altres usos ha estat substituït per la combinació vosaltres (vos + altres), com explica Coromines al DECat. Pel que fa a les seves característiques sintàctiques, en català aquesta forma de tractament estableix relacions de concordança en plural amb el verb i, com observa Carme Vilà (1990), en singular amb els adjectius i els participis (un cas de concordança ad sensum), i té variació de gènere. Totes aquestes característiques es poden veure en els exemples següents.

(5) Beneita sou Vós entre totes les dones (fragment de l’oració catòlica de l’avemaria)

(6) Senyor Jesús, només vós sou just davant Déu, vós que heu estat lliurat com un culpable a mans dels homes, vós que vau ser jutjat, condemnat, ajusticiat (pregària)

(Demà es compleix el primer aniversari d’aquest blog, i no puc celebrar-ho de cap manera que no sigui agraint-vos l’interès que hi heu mostrat: en aquest primer any hem superat les 20.000 visites. Moltes gràcies!)

Notes

1. En francès, Katerine Kerbrat-Orecchioni (1992) considera l’ús recíproc del tutoiement o el vouvoiement un marcador clar de les relacions socials d’igualtat, i l’ús asimètric d’aquestes formes de tractament, un marcador de les relacions de tipus jeràrquic. Així mateix, constata la dificultat que comporta explicitar la distribució dels dos tractaments, per l’heterogeneïtat dels factors que hi intervenen i pel fet que solen trobar-se combinats. Entre aquests factors, destaca l’edat, els lligams familiars, el tipus de relació (cognitiva, social i afectiva) i la situació comunicativa.

2. Pel que fa a l’italià, tal com observen Vanelli i Renzi, a la Grande grammatica italiana di consultatione (1995), l’ús de voi havia estat d’ús general en el passat com a forma de tractament formal, però actualment només s’utilitza en algunes zones del centre i sobretot del sud d’Itàlia, i en la llengua escrita literària, el cinema, la publicitat i les instruccions escrites, com a opció intermèdia entre tu i lei. La imposició d’aquesta forma de tractament el 1938, en ple feixisme, en detriment del tractament de lei, que es considerava d’influència espanyola, va afavorir, probablement, que es fes servir cada vegada menys en l’àmbit quotidià.

3. El castellà té un sistema de tractaments força complex, si tenim en compte tot el seu domini lingüístic. El trobareu descrit per M. Beatriz Fontanella de Weinberg en el seu capítol de la Gramàtica descriptiva de la lengua española (1999).

4. Un altre dia parlarem de l’ús de l’infinitiu en contextos com el de l’exemple (4). Com a forma no personal (no conjugada, sense marques dels participants ni d’altres entitats), entre altres avantantges té el d’evitar problemes com el que hem vist aquí.

5. Trobareu les referències bibliogràfiques completes que apareixen en el text aquí (arxius descarregables al final) i aquí (en tots dos casos, capítol 6, apartat 6.2, i bibliografia final). I també algun detall més sobre aquest tema.

6. En aquest altre apunt trobareu una descripció similar del tractament de vostè.

7. El tractament de vós, com el de vostè, forma part de les expressions díctiques de persona. En aquest apunt hi trobareu una breu explicació sobre la dixi.

8. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013).

.

ens en continuem realitzant creus

[Apunt actualitzat amb l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

Aquests apunt, no gaire llarg, vol ser la continuació de l’article “Ens en realitzarem creus”, de Ferran Gironès, reproduït aquí fa uns dies. No calen, doncs, gaires introduccions; només afegiré tres verbs més als quatre que surten a l’article esmentat.

1. El verb produir-se (DIEC i GDLC) substitueix sovint altres verbs. A vegades haver-hi, però també d’altres.

(1) S’ha produït un incident → Hi ha hagut un incident

(2) En aquests països no s’ha arribat a produir mai una separació real entre el poder polític i el poder religiós → En aquests països no hi ha arribat a haver mai una separació real entre el poder polític i el poder religiós

(3) Més endavant es van produir iniciatives que tenien l’objectiu de modernitzar la festa → Més endavant van sorgir iniciatives que tenien l’objectiu de modernitzar la festa

(4) Ara hi ha hagut una segona onada de concessió de llicències i em sembla que s’ha produït el mateix → Ara hi ha hagut una segona onada de concessió de llicències i em sembla que ha passat el mateix

Altres vegades, es pot suprimir el verb i passar a verb un nom d’acció (industrialització, regeneració i desintegració, als exemples següents). Aquesta substitució acostuma a tenir altres conseqüències –

normalment positives–, en la construcció de l'oració: hem suprimit un verb i ens hem estalviat un nom abstracte, i tot plegat l’ha alleugerida.

(5) No sabem com es va produir la industrialització en altres països → No sabem com es van industrialitzar altres països

(6) La regeneració dels pins es produirà sense gaires problemes → Els pins es regeneraran sense gaires problemes

(7) Quan el nostre sistema s'enfonsi veurem produir-se la desintegració de la civilització industrial → Quan el nostre sistema s'enfonsi veurem desintegrar-se / com es desintegra la civilització industrial

2. El verb comptar amb (DIEC  i GDLC) a vegades adopta el significat del verb tenir, rebre o algun altre de proper. Hi pot haver casos fronterers, però n’hi ha de ben clars.

(8) Aquest pacte va comptar amb el suport d’una setantena d’entitats → Aquest pacte va rebre el suport d’una setantena d’entitats

(9) Hem d’aconseguir que el procés sigui el més transversal possible i compti amb una majoria social al darrere → Hem d’aconseguir que el procés sigui el més transversal possible i tingui una majoria social al darrere

(10) Avui és imprescindible comptar amb un text introductori sobre la cultura a l’Europa medieval […]. Fins avui no es comptava amb un text d’aquestes característiques → Avui és imprescindible tenir (a l’abast) un text introductori sobre la cultura a l’Europa medieval […]. Fins avui no hi havia cap text d’aquestes característiques

Evidentment, comptar amb té uns usos ben normals, els que recullen els diccionaris. (Els que ja teniu una edat deveu recordar una campanya de l’època franquista, sembla que de l’any 1972 i potser següents, que pretenia fomentar l’esport amb l’eslògan Mantente en forma, contamos contigo.)

(11) Comptem amb els ingressos de les quotes del desembre per fer quadrar els números

(12) Podeu comptar amb nosaltres per al que calgui

Vegeu l’exemple següent, que permet veure el matís que separa comptar amb de tenir: es vol dir que el Govern confia en el suport del poble, no pas que el té.

(13) El Govern compta amb el suport del poble

3. El verb patir. Aquest és més complicat, perquè té molts aspectes interessants de comentar. Em limitaré a posar uns quants exemples que il·lustren, diria, l’ús més radicalment inadequat que se’n fa de vegades.

(14) El migcampista pateix la grip → El migcampista té la grip

(15) L’escola X pateix goteres → L’escola X té goteres

(16) Els 5 passos que cal seguir si el nostre fill pateix una torçada, un esquinç o una fractura → Els 5 passos que cal seguir si el nostre fill es fa una torçada, un esquinç o una fractura

I l’últim, ben recent.

(17) El president de Freixenet diu que pateix boicot → El president de Freixenet diu que li fan boicot

"Ens en realitzarem creus", per Ferran Gironès

[Apunt en què he actualitzat la meva part a l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]


Els que ja teniu una edat potser recordeu un article que fa més de vint anys va publicar Ferran Gironès i Gispert en dues parts a la revista Llengua i Administració. L'article duia per títol el mateix que heu trobat encapçalant aquest apunt, "Ens en realitzarem creus", i aquest títol segurament va contribuir bastant a l'èxit que va tenir.

A partir d'unes metàfores inicials una mica particulars, el text mostra amb exemples l'ús molt sovint desencertat de quatre verbs en els registres formals. La seva visió és la d'un assessor lingüístic que treballa amb textos en què no s'ha de respectar l'estil de l'autor, sinó adequar-lo als destinataris.

Com que l'article ha resistit prou bé el pas del temps i ara mateix no és fàcil de trobar, he demanat l'autorització per reproduir-lo aquí als responsables de la publicació (Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), a qui agraeixo que me l'hagin donat. Amb el seu permís, doncs, aquí el teniu, en dues parts.

Ens en realitzarem creus (I)

    En la llengua, com en la informàtica, també s'introdueixen virus. Aquests virus lingüístics són molt perillosos perquè, a diferència dels altres elements que també produeixen pertorbacions en la llengua, són difícilment detectables. Així com els barbarismes, per la seva condició exògena, poden ser identificats fàcilment per una persona mitjanament culta en qüestions de llengua, els virus lingüístics actuen d'una manera més dissimulada i, podríem dir, més camuflada. El virus lingüístic s'introdueix en un mot genuïnament català, que té la seva entrada al diccionari, i li canvia, de mica en mica, el funcionament i sobretot el significat, donant-li una polisèmia que, sovint, esdevé, en el transcurs del temps, monstruosa. La paraula atacada per aquest virus va fagocitant primer les altres paraules sinònimes i després, mitjançant falses analogies, n'elimina moltes altres més que, en un començament, no hi tenien cap mena de relació. Continuant amb el paral·lelisme mèdic, podríem dir que la paraula ha sofert una transformació com ara la de les cèl·lules canceroses; per acabar amb aquest símil, podríem dir, també, que un barbarisme seria la partícula de brossa que ve de fora i entra a l'ull i frega i irrita la còrnia.
    Temps enrera, els correctors varen detectar la presència del virus en el camp de les locucions i, en un moment donat, tots els textos escrits i els comunicats orals dels mitjans de comunicació es van veure envaïts per expressions com "a nivell de", "en base a", "en funció de" i moltes altres, sovint usades per gent que volia donar un to més culte als seus escrits o comunicats, però que si les analitzem sintàcticament, descomponent-les en els seus elements, no hi trobem cap justificació, ni tampoc, semànticament, tenen un significat clar.
    D'un temps ençà, però, sembla que el virus ha penetrat en el camp dels verbs. Volem parlar en aquest article de quatre dels que, segons el nostre parer, han sofert més aquest procés víric. Són els verbs realitzar, existir, constituir i disposar.
    Realitzar és el paradigma d'aquests verbs afectats. El Diccionari de la llengua catalana (DLC) té aquesta entrada: "1 a Fer real, acomplir. b Dur a terme, dirigir la producció d'una pel·lícula, d'un programa radiofònic o televisiu. c Convertir mercaderies, valors de crèdit o qualsevol altra mena de bé o dret en diners. 2 pron a Acomplir-se, tenir lloc. b Assolir una persona l'acompliment o el ple desenvolupament de les pròpies possibilitats i aspiracions."
    El Diccionari de sinònims i antònims, de S. Pey, el posa com a sinònim d'efectuar, executar, portar a terme, fer, acomplir, donar cap, gestar, forjar, compondre, cometre, substanciar.
    Doncs bé, en els textos escrits i en els mitjans orals es pot dir que només es fa servir d'una manera total i absoluta realitzar, ignorant totalment tots els altres sinònims enumerats i substituint la majoria de les vegades els verbs més apropiats al cas. Ara ningú no fa res, ni executa, efectua, desenvolupa o porta a terme actes o coses. Ara les coses només es realitzen. Aquest és l'equip que ha realitzat el treball. Llavors s'està en condicions de realitzar la diagnosi. Per realitzar les explotacions de la base de dades, cal fer les següents operacions. La fàbrica X realitza la distribució dels seus productes per ferrocarril. Ara pot realitzar la seva higiene bucal amb els productes X.
    No cal dir que aquesta generalització de realitzar tan abusiva ja és, per si mateixa, una incorrecció que porta, a més, a un empobriment de la llengua, fet que es fa evident, més que no pas en aquests exemples esparsos, llegint textos sencers d'informes i projectes, en els quals només es fa servir realitzar d'una manera obsessiva. Però a més d'aquesta generalització, s'usa realitzar substituint verbs amb el significat dels quals ja no guarda cap relació de sinonímia, tal com es desprèn d'aquests exemples trets de textos administratius: L'Ajuntament de X realitza, durant l'estiu, colònies de vacances. S'ha construït un polisportiu per a realitzar esports. El director general de X es complau a invitar-lo a la presentació del llibre X, realitzat per X. Permeten donar un contingut interessant a l'estada a X mitjançant la realització d'activitats diverses. En totes aquestes frases, l'ús de realitzar  és ja francament incorrecte i caldria dir: L'Ajuntament de X organitza, durant l'estiu, colònies de vacances. S'ha construït un polisportiu per a la pràctica d'esports. El director general de X es complau a invitar-lo a la presentació del llibre X, escrit per X. Permeten donar un contingut interessant a l'estada a X mitjançant la pràctica d'activitats diverses.
    Existir és també un altre dels verbs afectats. El DLC el defineix dient: "Ésser algú o alguna cosa, real". S. Pey el posa com a sinònim de ser, agitar-se, bategar, haver-hi, respirar, alenar, viure, ésser, tenir lloc, realitzar, esdevenir-se. Actualment, però, existir és utilitzat substituint sempre haver-hi. Ara ja no hi ha coses sinó que existeixen. A la comarca de X existeixen tres punts de recepció de minerals. A l'Ajuntament de X existeix un servei de bombers. Existeix un gran malestar entre els ramaders de la comarca. Existeix un pla d'ordenació urbana. La forma més adequada d'aquestes frases és: A la comarca de X hi ha tres punts de recepció de minerals. A l'Ajuntament de X hi ha un servei de bombers. Hi ha un gran malestar entre els ramaders de la comarca. Hi ha un pla d'ordenació urbana.

Ferran Gironès i Gispert

Llengua i Administració 42, p. 3. Juliol del 1991

`


Ens en realitzarem creus (i II)

    Constituir, el tercer dels verbs esmentats, és definit al DLC: "1 Establir, formar (una institució política, social). 2 Assignar, destinar, legalment. 3 a Ésser parts, elements, essencials (d'un tot, d'un organisme). b p. ext. Aquesta acció constitueix un crim." S. Pey el posa com a sinònim d'establir, formar, fundar, instituir, disposar, organitzar, integrar, compondre, ser part, entrar, participar, contribuir. Però constituir es fa servir per a substituir d'una manera generalitzada ésser, en l'accepció 3 b p ext., fent les funcions de verb copulatiu, tal com demostren aquests exemples: La mineria constitueix la principal riquesa d'aquesta comarca. Això constitueix el principal obstacle per a poder entendre's. La falta d'una bona xarxa viària constitueix la causa de la manca de desenvolupament de la comarca. Les residències-cases de pagès constitueixen una modalitat més d'oferta d'allotjament. En tots aquests exemples no costa gaire de veure que la construcció normal seria: La mineria és la principal riquesa d'aquesta comarca. Això és el principal obstacle per a poder entendre's. La falta d'una bona xarxa viària és la causa de la manca de desenvolupament de la comarca. Les residències-cases de pagès són una modalitat més d'oferta d'allotjament.
    Disposar, el quart verb, és definit al DLC: "1 a Posar (alguna cosa) d'una certa manera per a un fi determinat. b Preparar (alguna cosa) per a una circumstància. c Preparar-se a fer (alguna cosa), tenir la intenció de fer-la. 2 a Regular, decidir. 3 a Tenir algú la llibertat de fer el que vulgui d'alguna cosa. b Tenir algú la llibertat d'utilitzar l'ajuda o els serveis d'algú altre. c Obrar lliurement en la disposició dels béns propis. Fer testament. 4 Tenir per a ésser usat".
    S. Pey en dóna, d'entre una llarga llista, els sinònims següents: posar, situar, apostar, col·locar, establir, instal·lar, agençar, arranjar, aparellar, preparar, aprestar, formar, arrenglerar, fer, aplicar, organitzar, metoditzar, escalonar, predisposar, combinar, ordenar, configurar, afaiçonar, amanir, alinear, equipar, abillar, carregar, regular, decidir, calcular.
    Però disposar es fa servir, d'una manera generalitzada, en l'accepció 4, per a substituir gairebé sempre tenir. Avui ja no es tenen coses, sinó que es disposa de coses, com es pot veure als exemples següents: L'hospital X disposa de serveis de raigs X. L'Ajuntament de X disposa d'un servei de recollida de brossa. La promotora X ha construït uns habitatges que disposen de tres habitacions i cambra de bany. L'empresa X fabrica un tractor que disposa d'un motor de 100 cavalls. A totes aquestes frases podem dir, perfectament: L'hospital X té un servei de raigs X. L'Ajuntament de X té un servei de recollida de brossa. La promotora X ha construït uns habitatges que tenen tres habitacions i cambra de bany. L'empresa X fabrica un tractor equipat amb un motor de 100 cavalls.
    No crec que sigui una extralimitació dels correctors si corregeixen l'ús tan generalitzat i abusiu d'aquests verbs i procuren cenyir-lo a les accepcions que estableix el diccionari, aplicant cada una segons les circumstàncies diferents de la realitat. Aquesta generalització dóna lloc a unes expressions que, encara que formades a base de paraules perfectament catalanes, i per tant difícils de detectar, són incorrectes, unes en si mateixes i unes altres per ús abusiu, i, doncs, cal bandejar-les perquè empobreixen molt l'idioma. Si no ho fem així, ens en realitzarem creus, d'aquí a un temps, de l'estat en què haurà quedat la nostra llengua.

Ferran Gironès i Gispert

Llengua i Administració 43, p. 3. Octubre del 1991

Notes

1. En el text hi ha alguna grafia pre-DIEC: enrera (per enrere), polisportiu (per poliesportiu).

2. La locució en funció de, a què es fa referència a la primera part de l'article, ja surt al DIEC, des de la primera edició (1995).

3. Com ja he suggerit a la presentació, a l'hora de plantejar-se la possible intervenció dels correctors en aquests casos, crec que és molt pertinent distingir entre els textos d'autor (sovint la intervenció seria un suggeriment de millora, no una correcció) i els textos en què el que cal és adequar el text als destinataris, que són aquells en què pensa Ferran Gironès i d'on provenen els seus exemples (la intervenció seria una correcció clara): en textos administratius i periodístics informatius, i en llibres de text, per exemple, seria una intervenció d'estil ben justificada.

4. A l'article, Ferran Gironès fa referència al propòsit de "donar un to més culte als [...] escrits" que hi ha al darrere de l'ús de determinades locucions, i s'entén que també dels quatre verbs que comenta amb més detall. Aquest propòsit també és al darrere de l'ús inadequat de la locució prepositiva per tal de (i altres) que vaig comentar aquí.

5. Hi ha altres verbs que es podrien afegir als que comenta Ferran Gironès. Per exemple, els que trobareu en aquest altre apunt del blog.

6. Altres articles que he compartit:

"Correctors", de Joaquim Mallafrè.

"Registres i varietats de la llengua", d'Isidor Marí.

¿per tal de fer torrons calen ametlles?

[apunt actualitzat amb la informació de la GIEC]


Amb l’oració del títol no pretenc de cap manera posar en dubte un dels ingredients principals dels torrons, sinó que em pregunto i us pregunto si l’oració està ben construïda així, tal com l’he formulada.

Si us ha grinyolat una mica i no sabeu ben bé per què, fixeu-vos en la locució prepositiva que l’encapçala (per tal de) i en el verb (calen). Aquesta locució significa ‘amb la intenció de’ i introdueix complements que expressen alhora el motiu i la finalitat del que es diu a l’oració principal. Aquí teniu uns quants exemples en què està ben utilitzada (encara que des del punt de vista estilístic a molts ens pugui semblar excessivament altisonant).

(1) Consumidors i productors col·laboren per tal de garantir un mercat alimentari responsable i sostenible [perquè volen garantir… i amb la finalitat de garantir…]

(2) El CERMI CV organitza una jornada sobre discapacitat i sexualitat per tal de lluitar contra els prejudicis [perquè volen lluitar… i amb la finalitat de lluitar…]

(3) Per tal de minimitzar els riscos de saturació de la xarxa, us recomanem que aprofiteu aquesta possibilitat [Com que volem minimitzar… i amb la finalitat de minimitzar…]

En tots els exemples anteriors hi ha un subjecte (Consumidors i productors, El CERMI CV i un nosaltres el·líptic) que fa l’acció expressada pel verb (col·laboren, organitza i recomanem). I és per aquest motiu que en lloc de per tal de també podríem tenir amb la intenció de o, senzillament, per o per a, segons quina de les tres opcions que proporciona la GIEC adoptem: la “tradicional”, que correspon a la norma de Fabra, que aquí aplicaria per; la que reflecteix l’ús de les varietats que distingeixen oralment entre per i per a, que aquí aplicaria per a; i i la que reflecteix l’ús de les varietats que no distingeixen oralment entre per i per a, que aquí aplicaria per.

(4) Consumidors i productors col·laboren amb la intenció de / per / per a garantir un mercat alimentari responsable i sostenible

(5) El CERMI CV organitza una jornada sobre discapacitat i sexualitat amb la intenció de / per / per a lluitar contra els prejudicis

(6) Amb la intenció de / Per / Per a minimitzar els riscos de saturació de la xarxa, us recomanem que aprofiteu aquesta possibilitat

Però altres vegades trobem per tal de en oracions on no té aquest valor. Aquí en teniu també uns quants exemples. (Amb l’asterisc indico que aquestes oracions són molt estranyes, que un parlant nadiu no les diria espontàniament.)

(7) * Ajuts per tal de promoure la lectura entre els joves

(8) * Els malalts tenen dret a ser informats prèviament per tal de poder donar el consentiment informat a qualsevol prova o intervenció

(9) * Procediment per tal de reduir signes, índexs o mòduls d’estimació objectiva per incendis

(10) * ¿Com es constitueix el dipòsit necessari per tal de participar en una subhasta?

(11) * Per tal de poder confirmar la reserva caldrà fer un avançament del 25% de l’import de l’estada al número de compte que us facilitarem

En aquests exemples, en lloc de per tal de no podem tenir amb la intenció de: busqueu-hi qui té la intenció de fer el que s’expressa amb l’infinitiu, que no l’hi trobareu.

(12) * Ajuts amb la intenció de promoure la lectura entre els joves

(13) * Els malalts tenen dret a ser informats prèviament amb la intenció de poder donar el consentiment informat a qualsevol prova o intervenció

(14) * Procediment amb la intenció de reduir signes, índexs o mòduls d'estimació objectiva per incendis

(15) * Com es constitueix el dipòsit necessari amb la intenció de participar en una subhasta?

(16) * Amb la intenció de confirmar la reserva caldrà fer un avançament del 25% de l’import de l’estada al número de compte que us facilitarem

¿Què hauria calgut fer, en tots aquests casos? En l’estàndard escrit, actualment hi ha dues possibilitats, seguint la GIEC: la preposició per a si seguim tant la norma “tradicional” (la norma Fabra) com les varietats que distingeixen oralment entre per i per a (per a davant d’un infinitiu final), o la preposició per, “d’acord amb els parlars que sols usen aquesta preposició" (per davant de qualsevol infinitiu).

(17) Ajuts per a / per promoure la lectura entre els joves

(18) Els malalts tenen dret a ser informats prèviament per a / per poder donar el consentiment informat a qualsevol prova o intervenció

(19) Procediment per a / per reduir signes, índexs o mòduls d’estimació objectiva per incendis, inundacions, enfonsaments, avaries greus de l’equip industrial o per incapacitat temporal del titular

(20) Com es constitueix el dipòsit necessari per a / per participar en una subhasta?

(21) Per a / Per confirmar la reserva caldrà fer un avançament del 25% de l’import de l’estada al número de compte que us facilitarem

El primer autor, que jo sàpiga, que va alertar sobre aquest ús “desplaçat” de la locució per tal de va ser Joan Solà, l’any 1987, en el llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Per introduir l’explicació i els exemples que dona, diu: “Fa uns quants anys que han esdevingut moda les locucions per tal de i, en proporció més petita, a fi de; una d’aquelles modes, no sempre efímeres, que són filles d’una pruïja incontrolada d’emprar expressions poc corrents (sovint com una fumarada que amaga una greu desconeixença de la llengua). La gran majoria de vegades se’n fa un ús inadequat per raó que, desconegudes en la llengua espontània, han estat manllevades a la llengua antiga sense coneixença clara del seu ús.”

Joan Solà fa referència d’una manera més o menys explícita als dos factors principals que, al meu entendre, expliquen la proliferació de l’ús inadequat de la locució: d’una banda, la falta de coneixement intuïtiu; de l’altra, i aquest em sembla més important que l’anterior, la voluntat d’allunyar-se de l’ús espontani amb la pretensió de guarnir el discurs amb expressions poc habituals i dotar-lo d’un estil pretesament més formal o millor. També pot ser que hi influeixi la inseguretat a l’hora de distingir entre per i per a, tal com diu Albert Pla en un article publicat al diari Ara.

La conclusió sembla clara, i a més es pot aplicar a altres aspectes de la llengua: si no sabem ben bé com funciona una expressió, o quin és el significat d’una paraula o d’una locució, o en quins registres és adequada, més val que optem per una altra. O que busquem informació per assegurar-nos que la fem servir bé.

Notes

1. La Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, i publicada per l’editorial Empúries l’any 2002) també parla d’aquest fenomen (és molt fàcil de buscar per l’índex de paraules).

2. Internet m’ha permès trobar amb facilitat força exemples de l’ús inadequat de per tal de. Sembla confirmar-se, doncs, el mal auguri de Joan Solà: no va ser una moda efímera. De fet, és per això que m’ha semblat interessant dedicar-hi aquest comentari.

3. Tot el que he explicat aquí també serveix per a la locució prepositiva a fi de (com ja deia Solà), i també per a les locucions conjuntives per tal que i a fi que.

4. En altres apunts d’aquest blog també hi trobareu altres exemples d’usos “altisonants” que donen com a resultat usos incorrectes o estilísticament molt discutibles. Concretament, aquests:

“Ens en realitzarem creus”, per Ferran Gironès

ens en continuem realitzant creus

5. La GIEC parla de la distinció entre per i per a davant d'infinitiu en el capítol 29, concretament a § 29.3.3; i de la locució prepositiva per tal de (i similars) en el mateix capítol (§ 29.3.7) i en el dedicat a les preposicions, quan parla de les locucions amb valor final (§ 19.9.3.4).



.

dades objectives sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana

Fa uns mesos vaig parlar en un apunt d'aquest blog sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana ("¿té futur –laboral, s'entén–, estudiar Filologia Catalana?"), i unes setmanes més tard en vaig tornar a parlar a propòsit de dos comentaris que va rebre el primer ("sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana").

Aquests dos apunts han rebut moltes visites, i no és estrany: hi ha molta gent preocupada pel futur de la nostra professió. Per això em sembla que val la pena que des d'aquí contribueixi a difondre la informació que s'acaba de publicar sobre aquest tema en un "blog amic": el de Montse Sendra, becària predoctoral del Departament de Filologia Catalana de la UB. L'autora ha elaborat les dades relatives a aquests estudis que ofereix l'informe "Inserción laboral de los estudiantes universitarios", i ho ha fet a partir dels articles en què les ha difós el diari El País. Aquest és el seu text: "Si estudio Filologia Catalana, tindré feina?".

sobre la 'Gramàtica de la llengua catalana' (1994), d'Antoni M. Badia i Margarit

Aquests dies, a classe hem parlat d'Antoni M. Badia i Margarit i hem repassat la seva trajectòria acadèmica. Entre altres obres, hem comentat la que està més relacionada amb les assignatures que imparteixo: la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, publicada el novembre del 1994, justament ara fa vint anys.

Poques setmanes després de la publicació de la gramàtica de Badia, vaig començar a treballar a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. I una de les primeres feines que hi vaig fer va ser escriure una ressenya d'aquesta gramàtica per al segon número de la revista Llengua i Ús. Revista Tècnica de Política Lingüística, adreçada sobretot a tècnics de planificació lingüística, assessors lingüístics i professors de català. Tot era molt nou: la feina, la gramàtica, la revista... I tot em feia molt de respecte. Encara recordo força detalls del procés de redacció del text i de les dificultats que vaig tenir per escriure'l: era un dels primers textos que escrivia per publicar. Al final el vaig enllestir, i el resultat va ser aquest. Si el llegiu, ja veureu que algun dels aspectes que hi presento com a novetat, actualment ja està plenament incorporat en la normativa: el verb seguir amb gerundi (des de la publicació de la primera edició del DIEC, l'any següent, el 1995) i les formes femenines bastanta -es (des de l'actualització del 2009 de la segona edició del DIEC).

Nota

1. Tots els articles de tots els números de Llengua i Ús són accessibles des de l'enllaç de més amunt, per números i fent-hi cerques per paraules clau. I des del número 53, la revista només es publica en format digital.

sobre els límits del llenguatge no sexista

[apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics del 2017: no hi he hagut de fer cap canvi]


Últimament m'han demanat unes quantes vegades els textos que he escrit sobre els límits del llenguatge no sexista. Com que potser també interessaran a alguns dels lectors d'aquest blog, aquí els teniu, per ordre cronològic (a les notes, uns quants textos més, que no són meus, sobre el mateix tema). Els dos primers són articles, més llarguets. La resta són apunts de blog, textos curts. Vaig actualitzant sovint aquest document amb textos nous.

1. El text de la meva intervenció en la Jornada Invisibilitzar o Marcar, organitzada pel GELA (Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades) i que va tenir lloc a la UB el 19 de març del 2010. Aquest text es va publicar posteriorment en el llibre Visibilitzar o marcar, editat per Carme Junyent i publicat a Empúries el 2013. En el llibre també hi ha altres capítols que us poden interessar.

2. L'article "Els 'criteris de visibilització de les dones' en català: límits sintacticosemàntics i discursius", publicat al número 54 de la revista Caplletra dintre del monogràfic "El gènere i el sexe en les llengües", que vaig coordinar amb Montserrat Cortès-Colomé.  Aquí trobareu l'índex de tot el número de la revista, i l'accés a tots els articles del monogràfic.





3. "¿Femení per referir-se a homes i dones?" (Llegiu també els comentaris, a favor i en contra del que jo dic, que són molt interessants.)

4. "Contra tots i totes, senyores i senyor!" (Aquí hi ha uns quants enllaços interessants.)

5. "«Junts i juntes», encara" (Campanya electoral de les eleccions municipals 2015.)

6. En canvi, en el text "¿la Colau substituirà Trias a l'alcaldia de Barcelona?" parlo d'un ús que, al meu entendre, sí que és sexista.

7. A la taula rodona "La violència verbal quotidiana contra les dones" (Universitat de Barcelona) s'hi parla del llenguatge sexista de debò. Molt interessant.


Notes

1. En aquest enllaç hi trobareu altres documents sobre el mateix tema difosos pel GELA, entre els quals hi ha la presentació de Power-Point de la meva intervenció, i altres, en la Jornada de balanç del document "Acord sobre l'ús no sexista de la llengua", que va tenir lloc a la UB el 6 de novembre del 2013. Trobareu el document de l'"Acord" en aquest enllaç, i els nous criteris de la Generalitat de Catalunya, que l'adopten com a base, en aquest altre. I per acabar, un comentari sobre un altre text interessant, el d'Ignacio Bosque sobre el castellà (amb l'enllaç al text de Bosque).

2. El 25 de novembre del 2014, tres setmanes després de la publicació d'aquest apunt al blog, Carme Junyent va adreçar aquesta carta oberta al president Mas sobre els desdoblaments ("els catalans i les catalanes"), i el 29 de novembre del mateix any el digital Núvol va difondre l'article "Festes de moros i mores i cristians i cristianes", d'Eugeni S. Reig. I Carme Junyent en va tornar a parlar aquí el 20 de juliol del 2015 havent observat desdoblaments en intervencions de Joan Laporta (candidat a la presidència del FC Barcelona), Ada Colau (alcaldessa de Barcelona) i Jordi Sánchez (president de l'Assemblea Nacional Catalana).

3. Aquí trobareu un article de Carme Junyent a propòsit del cas de donanatge (per homenatge!!!). Posteriorment hi ha hagut alguna altra bestiesa semblant, com la de les famílies *monomarentals, que es podria resoldre aprenent una mica de llatí i d'etimologia, tal com ha explicat molt bé el Termcat en aquest comentari.

4. En aquest enllaç hi trobareu el treball final de grau d'Eulàlia Duran, que va estudiar la referència a grups mixtos de persones en les piulades i els debats al Parlament de Catalunya de quatre polítics, dues dones i dos homes, de dos partits polítics ben diferents: la CUP i el PP.

5. El Llibre d'estil de la Diputació de Barcelona (2016) dedica el segon capítol, "Llenguatge correcte i respectuós", a aquesta qüestió, amb un tractament al meu entendre molt adequat i molt ben argumentat. Us el podeu descarregar des d'aquest enllaç.


.