tesi sobre tractaments i el català a Txèquia

Michaela Dandova és una doctoranda de la Universitat de Bohèmia del Sud, a Txèquia, que fa una tesi sobre els sistemes de tractament en diverses llengües romàniques, entre les quals hi ha el català. Aquesta primavera duu a terme una estada de recerca a la Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB.

Per dur a terme la seva recerca, ha elaborat aquest qüestionari, adreçat a parlants nadius de català. Té un interès especial a rebre respostes de persones que conservin viu el tractament de vós, però agrairà que el respongui qualsevol persona de tot el domini lingüístic. També aniria molt bé que difonguéssiu el qüestionari entre persones que cregueu que el poden respondre.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració!

--------

En aquest enllaç hi trobareu informació sobre el grau de Llengua i Literatura Catalanes que es fa a la Universitat de Brno, també a Txèquia. I en aquest, el web del lectorat de català de Praga, on Michaela Dandova va entrar en contacte amb la nostra llengua.

el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i els Serveis Lingüístics de la UB organitzen des de fa vuit anys el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials. La inscripció per a la novena edició, la del curs 2016-17, està oberta fins al 17 de juliol.

Trobareu tota la informació en el web del postgrau, i també la manera de posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o consulta.

'Estudis Romànics' XXXVIII, articles i ressenyes

S'acaba de publicar el número XXXVIII de la revista Estudis Romànics, a cura de Joan Veny i editada per l'Institut d'Estudis Catalans. Podeu descarregar l'índex i els articles, ressenyes i altres textos que el formen aquí.

Entre els articles n'hi ha un que té força a veure amb els temes d'aquest blog: "Estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs sobre la llengua catalana: un repàs de l'etapa 1997-2012", de Lluís Payrató, amb un títol ben descriptiu i clar.

També hi trobareu una ressenya meva del llibre Les preposicions per i per a. Recapitulem i afegim-hi alguna cosa més, de Joan S. Beltran i Cavaller, que podeu descarregar en aquest enllaç.




Aquí teniu la reflexió amb què tanco el meu text, aviam si us fa venir ganes de llegir la ressenya i el llibre:

"Probablement, per als parlants que fan la distinció [entre per i per a] col·loquialment, no és fàcil imaginar les dificultats que tenen els que no la fan per reflectir-la en l’escriptura formal. Evidentment, no parlo de filòlegs o lingüistes, sinó d’usuaris de la llengua amb un nivell mitjà o alt de competència.

El català escrit formal ha de trobar una solució que pugui ser acceptada i apresa per tots els parlants de la llengua, tant els que fan la distinció entre per i per a com els que no la fan, tant els que tenen un nivell superior de competència com els que tenen un nivell de competència més baix (els que surten de l’ensenyament obligatori, per exemple). Al meu entendre, només hi ha dues alternatives:

1. L’opció composicional de reflectir en l’escrit la parla de les varietats que fan la distinció entre per i per a a partir de la distinció semàntica bàsica (per, causa; per a, finalitat).

2. L’opció polimòrfica d’alternar la proposta anterior, que previsiblement se seguiria sobretot a les zones on es fa la distinció, amb la proposta Coromines-Solà, que, al marge d’altres consideracions, té l’avantatge —no sempre reconegut des de les zones on es fa la distinció— que és equilibrada pel que fa a la relació amb les diferents opcions de la llengua oral: els parlants que no fan la distinció oralment, han de fer-la en l’escrit formal en els casos en què és més necessària des del punt de vista comunicatiu, davant de sintagma nominal; els que fan la distinció oralment, han de deixar de fer-la en l’escrit formal en alguns casos (davant d’infinitiu, d’adverbi i de conjunció).

Penso que qualsevol d’aquestes dues opcions permetria resoldre «l’enfrontament de dues normes
col·loquials diametralment oposades, que els lingüistes s’han mostrat incapaços d’harmonitzar», en paraules del mateix Beltran en el proemi del seu treball."

la segona persona del singular genèrica

La segona persona del singular és la categoria gramatical que, en totes les seves manifestacions formals (morfemes verbals, pronoms àtons i pronoms tònics —incloent-hi els possessius—, exemples 1-4), ens permet referir-nos al destinatari directe d’un enunciat en un context informal (rols activats) o d’igualtat entre participants (estatus). (En altres contextos, en català optem pel tractament de vós, el tractament de vostè o altres estratègies de cortesia.)

(1) ¿Tens un llapis?

(2) T’he portat un llapis

(3) Agafa-ho tu, sisplau

(4) Aquest llapis és teu

És una categoria díctica de persona que constitueix, juntament amb el plural corresponent i la primera persona, un universal lingüístic: totes les llengües del món tenen les categories gramaticals de primera i segona persona.

Però la segona persona del singular també pot aparèixer en enunciats en què no tingui com a referent el destinatari directe. És l’ús que se sol anomenar segona persona del singular genèrica o ús genèric de la segona persona del singular. Vegem-ne uns exemples:

(5) Tu vas tranquil·lament a l’autobús i, si no vigiles una mica, tard o d’hora t’acabaran fotent la cartera

(6) [una directora de cinema, en una entrevista] Quan vas a festivals veus meravelles!

Els dos exemples anteriors, en primer lloc, permeten comprovar que aquest ús de la segona persona del singular no el trobem només en subjectes, sinó també en verbs i en altres funcions sintàctiques. I en segon lloc, permeten distingir-hi dues funcions bàsiques, que es poden manifestar d’una manera més o menys prominent, segons els casos. D’una banda, la funció de referir-se a un col·lectiu equivalent a tothom (el quantificador universal). És la funció predominant a l’exemple (5). D’altra altra, la funció de referir-se a un jo encobert. És la funció predominant a l’exemple (6). La informació contextual que tenim i el significat dels enunciats és el que permet interpretar la segona persona del singular amb un significat més o menys acostat a cadascuna d’aquestes dues funcions.

Però, ¿com es bloqueja la interpretació prototípica de la segona persona del singular, que li assignaria el destinatari directe com a referent? Hi ha diversos tipus de condicions sintàctiques i semàntiques que afavoreixen aquest bloqueig, entre les quals es poden destacar les següents: l’aspecte imperfectiu del verb (7), els verbs modals (8), les subordinades condicionals o temporals (9, i també 7), i altres adjunts oracionals (10-11).

(7) [Pep Guardiola, parlant del futbolista italià Roberto Baggio] A mi m’agradava com jugava, però realment, quan el veus de prop, és una cosa excepcional

(8) [carta a un fill que era fora, durant els Jocs Olímpics de Barcelona] A la Diagonal han inaugurat l’hotel “Juan Carlos I”, on hi ha tot el que avui pots demanar a un hotel

(9) Si puges dalt del turó veus Mallorca

(10) Aquí aquests llibres els has de buscar en botigues especialitzades

(11) Llegint Pla t’adones que no hem de capficar-nos per si tenim una llengua que funciona o no

Aquestes característiques contribueixen a establir un àmbit que no està vinculat a la situació d’enunciació ni, per tant, al centre díctic per defecte. D’aquesta manera, es fa més fàcil activar una interpretació alternativa per a la segona persona del singular.

D’altra banda, aquesta estructura es diferencia d’altres estratègies generalitzadores o encobridores del jo per diversos matisos. Vegem un parell de contrastos.

1. La segona persona del singular genèrica es distingeix de l’ús, també generalitzador, del pronom un -a pel fet que pot mantenir una certa referència, atenuada, al destinatari directe, d’acord amb el seu significat prototípic. Als enunciats de (12-13) sembla més fàcil incloure-hi el destinatari directe que als exemples (14-15), que en canvi també conserven una referència atenuada a l’enunciador.

(12) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable

(13) [una directora de cinema] Quan fas televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

(14) A Mèxic un pot gaudir d’un clima envejable

(15) [una directora de cinema] Quan un(a) fa televisió, amb un gest mínim ja n’hi ha prou

Es tracta d’una possibilitat que no sembla que es doni en totes les ocurrències d’aquest ús de la segona persona. No ens resulta estrany imaginar una dona embarassada dient a un home alguna cosa així com:

(16) És que quan estàs embarassada t’has de cuidar, tu!

2. La segona persona del singular genèrica es distingeix de la tercera persona del plural també genèrica tant pel valor semàntic que adopta com pel tipus de referent que pot tenir: mentre que la segona persona del singular, com ja he dit, adopta un valor de quantificador universal (tothom) i pot incloure, poc o molt, l’enunciador i el destinatari directe, la tercera persona del plural adopta un valor existencial (algú) i no inclou cap participant en la comunicació. Els exemples (17-18) ho il·lustren, i sobretot es pot acabar de veure clar intentant intercanviar els dos usos: no funciona (amb el mateix significat, s’entén; ho indico amb el símbol ^#).

(17) A Mèxic pots gaudir d’un clima envejable
(17’) ^# A Mèxic poden gaudir d’un clima envejable
(18) A Anglaterra condueixen per l’esquerra
(18’) ^# A Anglaterra condueixes per l’esquerra

Notes

1. La segona persona del singular és l’estratègia generalitzadora més freqüent en els contextos col·loquials (en contextos més formals és més freqüent la construcció pronominal de subjecte inespecífic, la que trobem en exemples com “aquí sempre es parla de política”, amb el pronom es). Per això sovint no és una estratègia adequada de generalització en textos mitjanament formals, com ara els articles d’opinió, els treballs acadèmics i els exàmens. Els professors ho indiquem sovint, en aprenents que encara no dominen els diferents nivells de formalitat.

2. Anderson i Keenan (1985) constaten l’existència d’aquest ús impersonal de la segona persona del singular en moltes llengües del món; Kitagawa i Lehrer (1990) el restringeixen, però, a llengües que tenen un paradigma pronominal reduït, la qual cosa explica que no es trobi en llengües com el japonès i el coreà.

3. Jo Rubba (1996) explica els diversos àmbits que permeten activar la interpretació genèrica de la segona persona del singular a partir de la teoria dels espais mentals (Sweetser i Fauconnier 1996), dins el marc teòric de la lingüística cognitiva. Així, considera que condicions sintàctiques i semàntiques com les que hem vist actuen com a constructors d’espais (space builders).

4. Les principals referències que he consultat sobre aquesta qüestió són: Bartra (2002), Hernanz (1990) i Jensen (2002). Les trobareu completes a l’apartat 6.1.2 i a la bibliografia del llibre La dixi de persona en català i de la meva tesi doctoral, juntament amb una explicació una mica més detallada sobre aquesta qüestió. També hi trobareu les referències corresponents a les notes 2 i 3.

5. En aquest altre apunt del blog hi trobareu un article on es parla de l'evolució que hi ha hagut en l'ús dels tractaments protocolaris en el debat parlamentari (1932-2013), que també inclou referències a l'ús, recent, de la segona persona del singular genèrica en aquest àmbit.

Quan puges al Montsant des d'Ulldemolins,
trobes roques com aquesta, la Galera (foto meva).

.

I jornades de formació crítica

La setmana que ve, de dimarts 17 a dijous 19, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans organitza les I jornades de formació crítica a la Facultat de Filologia de la UB. Aquí teniu el cartell amb el programa per si us pot interessar. Ja veureu que dimarts miraré de dir-hi alguna cosa sobre això dels "desdoblaments de gènere".

¿"els dos" o "tots dos"?

[apunt actualitzat amb l'OIEC i la GIEC]

Les combinacions els dos/tres... i tots dos/tres... moltes vegades no són intercanviables. La segona estructura, que és la que podem considerar marcada (més complexitat estructural, més càrrega semàntica), apareix si:

1. El nom a què es fa referència ja ha aparegut abans en el text.

2. El nom a què es fa referència no porta cap complement del nom.

3. Volem emfasitzar la unitat que formen els referents del nom.

El matís a vegades és subtil, cal dir-ho, i per tant sovint deu actuar per sota de la nostra consciència metalingüística quan escrivim o parlem.

Exemples que il·lustren aquestes tres característiques

(Són una mica llargs, perquè cal context previ.)

Amb èmfasi:

(1) ...el gallec mancava d’una tradició que distingís la llengua dialectal de l’estàndard; aquesta era representada, de fet, pel castellà; i per posseir totes dues varietats una llengua ha de pagar un preu. (Joan Solà, Plantem cara, art. 35.2)

(2) Intentin rumiar si apliquem gros o gran o tots dos adjectius o cap dels dos i per què o quan a noms com els que enumero tot seguit. (Joan Solà, Plantem cara, art. 81.2)

Sense èmfasi:

(3) ¿Hi ha diferència entre “He comprat dues escultures de guix per pintar” i “He comprat dues escultures de guix per pintar-les”? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies (Joan Solà, Plantem cara, art. 90.2)

(4) Sembla que l’única llengua que té realment viva la distinció en l’atribut és el gallec (ja no el portuguès), com m’informa Rosario Álvarez. Amb els verbs ser i parecer aquesta llengua construeix de tres maneres (amb el pronom determinat, amb el neutre i amb el pronom fort): “¿Dis que non é túa nai? Ser non a será, pero parecer parécea” (nai: mare), “Ser non o será, pero parecer paréceo” i “Ser non será ela, pero parecer parece ela” (en els tres casos es pot repetir o no el pronom: jo l’he repetit). (Joan Solà, Plantem cara, art. 82)

De fet, hi ha vegades que no podem tenir tots dos/tres..., precisament perquè el significat és distributiu i, per tant, no unitari. A l’exemple següent, en el primer fragment subratllat s’expressa èmfasi en la interpretació unitària (alhora també ho reforça); i en el segon, en canvi, el verb destriar fa evident que el que s’expressa és separació.

(5) I aquí és on cal distingir entre el que diu l’escriptor (“puix parla en català, vejam què diu”, amb paraules de Joan Fuster), les realitats, els sentiments i la ideologia que ens vol transmetre, i la manera com ho diu; que un escriptor són totes dues cares alhora. Llegeixin Ruyra i mirin de destriar les dues cares, que jo els he de deixar aquí. (Joan Solà, Plantem cara, art. 83)

Quan el nom i els complements queden sobreentesos optem per tots dos/tres..., segurament perquè la interpretació en aquest cas sempre és unitària. Exemples:

(6) Si els parlo d’aquests dos personatges és fonamentalment perquè jo els tinc en gran consideració, però no pas per això sol. Tots dos han tingut una influència decisiva sobre la lingüística francesa: (Joan Solà, Plantem cara, art. 53)

Però si només s’ha elidit el nom, l’única opció és els dos/tres…

(7) Fora dels noms que ens afecten més directament, un dia vaig trobar en un diari els dos següents (Joan Solà, Plantem cara, art. 2)

(8) Obro quatre o cinc llibres d’estil, la meitat dels quals no inclouen la qüestió de què ara els parlaré, però l’altra meitat en diuen literalment el següent («A» i «B» són els dos de què em serveixo). (Joan Solà, Plantem cara, art. 117)

Tots dos/tres... no pot formar part del que la GIEC anomena la coda, o complement de totalitat, d’una construcció partitiva.

(9) A més a més, cap dels dos diccionaris no dóna a entendre que el verb pot funcionar sense expressar el complement directe (Joan Solà, Plantem cara, art. 32.2)

I finalment, com que tots dos/tres... emfasitza la unitat (tots els referents són iguals o fan el mateix), no pot ser el subjecte d’un predicat que expressi una relació simètrica. No diríem:

(10) ^* Totes dues s’escriuen whatsapps sovint

Sinó que en aquest cas el que diríem és:

(11) Elles dues s’escriuen whatsapps sovint

Notes

1. La variant ambdós-ambdues, que trobem en textos més formals, funciona exactament igual que tots dos - totes dues.

2. Trobareu més informació sobre aquesta qüestió a l’excel·lent capítol de la Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya) que Josep M. Brucart i Gemma Rigau dediquen a “La quantificació” i a l’apartat 17.5.3 de la GIEC.

3. Aquest text es va publicar per primer cop aquí, en memòria de Joan Solà en el tercer aniversari de la seva mort. Per això quasi tots els exemples són extrets del seu últim recull d’articles, Plantem cara (2009).

Dues fimòsies (Malva umbellata). Totes dues estan ben obertes
(foto meva)

la col·lecció "Lingüística Catalana", en accés obert

La Secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i (des de fa pocs dies) Lingüística General fa més de vint anys que organitza cada any el Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona, conegut en el gremi com "el CLUB". En alguns casos, seguit d'una jornada sobre el mateix tema.

Els textos d'aquests col·loquis s'han anat publicant, juntament amb algun altre text de temàtica afí, a la col·lecció "Lingüística Catalana", que fins fa poc editaven en paper la mateixa Secció i l'editorial Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU).

Ara tota la col·lecció l'ha reeditat Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. L'últim volum es pot adquirir en paper, i tota la col·lecció es pot descarregar gratuïtament en format PDF.

Entreu al web de la col·lecció i mireu quins títols us poden interessar!

els usos de la dixi (2): la dixi textual

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques. I en aquest altre vam començar a veure que hi ha diversos usos de la dixi; és a dir, diferents maneres d’establir la connexió entre una expressió díctica i un referent, i vam caracteritzar la primera: la distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica.

Avui veurem en què consisteix el segon ús de la dixi, la dixi textual, que expressa lingüísticament la incorporació del text, que forma part del context, al centre díctic, i porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps.

La dixi textual és el mecanisme pel qual les llengües tenen com a referents, no elements del context espaciotemporal, extern al discurs, sinó elements lingüístics que formen part del mateix discurs, del text.

En el discurs oral, una referència díctica textual pot tenir com a referents formes lingüístiques que hi són més o menys pròximes en el temps: formes que la precedeixen (1), formes que la segueixen (2) i l’enunciat o l’esdeveniment de parla en què s’inclou (3). (Poso en negreta l’expressió díctica textual i subratllat, el referent.)

(1) –Dormies com una lirona.

      –Està bé, aquesta paraula.

(2)  –Escolta bé això que et diré: no vull que arribis tard.

(3) a Si parleu mentre us dic això, no em sentireu.

      b En aquest debat hi participaran els directors de tres diaris.

         [presentació d’un debat televisiu]

En els discurs escrit, a vegades es fan servir expressions díctiques que reflecteixen el procés de producció i de recepció del text, que s’estén en el temps. Aquestes expressions poden expressar anterioritat (4), posterioritat (5) o simultaneïtat (6).

(4) Estimada amiga:

            Et faig saber que el proper 31 de Juliol, em caso amb en Jean-Marc. Després de més de cinc anys de sortir junts ja teníem ganes de fer un pas més, encara que per motius de feina de moment viurem mig a França mig a Girona […].

            Potser et semblarà de boig, que a dos mesos del casament no ho tinguem clar el lloc de residència, però com t’he dit abans estem condicionats per la feina.

(5) En el capítol següent en donarem més detalls.

(6) A partir de les dades precedents, ara podem perfilar millor el nostre posicionament.

Altres vegades, en l’escrit hi trobem expressions díctiques que fan explícit el desenvolupament del discurs en l’espai del paper o d’altres suports, i que tenen com a referents fragments de text situats abans (7) o després (8) de l’expressió díctica, o el text o una part del text en què s’inclou (9).

(7) Aniria bé que tothom —i aquest tothom òbviament t’inclou— seguís el camí que s’indica en aquesta revista.

(8) Busca al diccionari el significat de les següents paraules (o les paraules següents): plat, plata i safata.

(9) I posats a fer-nos preguntes, podríem començar preguntant-nos el perquè del títol que encapçala aquest capítol.

Sovint trobem en un mateix fragment expressions díctiques que són específiques de la dixi de temps i d’altres que són específiques de la dixi d’espai, i fins i tot elements paralingüístics díctics. Així passa a l’exemple de (10), que combina la referència díctica de temps hem citat amb la referència díctica d’espai més amunt i amb els dos punts que introdueixen la citació, que es poden considerar un símbol-díctic que assenyala o presenta el discurs immediatament posterior.

(10) A l’editorial de la revista, que ja hem citat més amunt, hi trobem la primera referència explícita als impulsors de la recerca: “Els membres del consell de redacció han intentat…”.

Nota

Trobareu una explicació una mica més detallada sobre la dixi textual, i unes quantes referències bibliogràfiques, en el tercer capítol de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català.

.

la distància

[Apunt actualitzat amb els retocs ortogràfics de l'OIEC: no hi he hagut de tocar res.]

Fent classe o llegint bibliografia sobre temes diversos, de tant en tant ens trobem dient o llegint que la distància és un factor que permet explicar determinats fenòmens sintàctics. Fa uns dies vaig voler recollir els que m’he trobat últimament, i em van sortir els quatre que explico en els apartats següents. Tots quatre estan explicats amb més detall a la Gramàtica del català contemporani. Al final trobareu la referència precisa dels autors i els capítols implicats.

La concordança dels noms col·lectius

Els noms col·lectius que designen entitats que conceptualitzem com a homogènies, normalment concorden en singular amb el verb (en parlo amb més detall en aquest apunt).

(1) El ramat està assedegat

(2) La tropa és disciplinada

Però la distància entre el nom i el verb afavoreix que el verb vagi en plural, tal com es pot veure comparant el primer verb dels exemples següents amb el segon.

(3) La gent diu una cosa i després en fan una altra

(4) A l’excursió hi ha anat tot un grup de Manresa. Primer han pujat a l’Aneto i després, al Mont Perdut

El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”

Els verbs i predicats “emotius” expressen sentiments (lamentar, agradar, retreure, ser una llàstima, ser fantàstic…) o, en alguns casos, valoracions (criticar, ser normal…). I normalment, quan porten una subordinada com a subjecte o complement directe, el verb va en subjuntiu.

(5) M’agrada que em diguis això
(6) Va lamentar que hi hagués tan poca gent

Però la distància entre el verb de la principal i el de la subordinada afavoreix que aquest segon verb vagi en indicatiu.

(7) És curiós que, de fet, en una llengua com el català la realització d’aquesta possibilitat sembla anar fortament condicionada per factors estructurals

(8) El Josep Lluís va lamentar que, quan després de jubilar-se va voler disposar dels diners que havia dipositat en un banc del qual era client des de feia més de quatre dècades, ja no va poder fer-ho

En una versió més curta d’aquestes dues oracions, el verb aniria en subjuntiu:

(7’) És curiós que sembli anar fortament condicionada per factors estructurals

(8’) El Josep Lluís va lamentar que ja no pogués fer-ho

La concordança negativa (o “doble negació”)

A les oracions negatives, quan ja hi ha una paraula negativa (ningú, mai, res…) davant del verb, és optatiu que també hi aparegui l’adverbi no (tant des d’un punt de vista descriptiu com normatiu).

(9) Ningú (no) ens ha vist

(10) Mai (no) diuen el que pensen

Però, com més distància hi ha entre la paraula negativa i el verb, més es tendeix a fer explícit l’adverbi no davant del verb.

(11) Cap de les plantes que vam deixar a la banyera abans de marxar de vacances no sembla que s’hagi mort

(12) Res del que us va dir el Pere abans de marxar, no us hauria de sorprendre

També en aquest cas, una versió més curta de les dues últimes oracions admet amb més facilitat la variant sense no:

(11’) Cap de les plantes sembla que s’hagi mort

(12’) Res del que us va dir us hauria de sorprendre

Un pronom feble dins d’una oració de relatiu

Hi ha subordinades de relatiu que es resisteixen a deixar buida la posició de la funció sintàctica que, en teoria, ja representa el pronom relatiu, i l’ocupen amb el pronom feble corresponent. Un dels factors que hi intervenen, entre altres, és la distància entre els dos elements: el pronom relatiu i el pronom feble teòricament innecessari. És el cas dels exemples següents:

(13) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú en volia sentir a parlar

(14) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que hi has viscut tota la vida

Si fem la prova de suprimir el pronom feble, l’oració ens queda coixa; ens hi falta alguna cosa: el pronom que hem suprimit.

(13’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos a Madrid ningú volia sentir a parlar

(14’) Hi ha ciutats en què, si hi passes gaires dies, et sembla que has viscut tota la vida

I si fem la prova de reduir la distància entre els dos elements, el pronom feble no es fa tan necessari.

(13’’) La gent ha començat a parlar d’un federalisme del qual no vull sentir a parlar

(14’’) Hi ha ciutats en què et sembla que has viscut tota la vida

A propòsit d’aquest últim cas, Joan Solà observa que “el problema, avui no resolt, és que la distància s’ha de definir” (vegeu la referència a la nota 1 d’aquí sota). És cert: en aquests casos, com en altres en què adduïm la distància com a factor –o la llargada (ara penso en la coma que pot separar els subjectes llargs o complexos del verb)–, no hi ha un mesurador objectiu que permeti establir els límits del fenomen d’una manera dràstica. Però la comparació amb exemples en què aquest factor desapareix és, com hem vist, un indici de la seva rellevància. I d’altra banda, la psicolingüística, i també els estudis sobre l’accessibilitat dels referents, poden contribuir a trobar els trets compartits per aquests fenòmens, i altres de similars, i a explicar-los d’una manera més acurada. Aquí ens hem limitat a observar-los i descriure’ls mínimament sota aquesta perspectiva comuna.

Notes

1.Trobareu explicats amb més detall aquests quatre casos en els capítols següents dels dos volums dedicats a la sintaxi de la Gramàtica del català contemporani:

• La concordança dels noms col·lectius: Aurora Bel § 2.4.4.1

• El subjuntiu a les subordinades dels verbs “emotius”: Sebastià Bonet § 19.8.3

• La concordança negativa (o “doble negació”): M. Teresa Espinal § 24.3.2.2

• Un pronom feble dins d’una oració de relatiu: Joan Solà § 21.5.6

2. Una part dels exemples són dels autors esmentats a la nota 1; d’altres són de collita pròpia.

3. Foto (meva): l’illa de la Graciosa, tocant a Lanzarote; en la distància, un illot.

els usos de la dixi (1): dixi gestual i dixi simbòlica

En aquest apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques; és a dir, els quatre tipus de referents que poden tenir les expressions díctiques: persona, temps, espai i manera.

Avui començarem a veure que hi ha diversos usos de la dixi. Quan parlem d’usos de la dixi ens referim a la manera com s’estableix la connexió entre una expressió díctica i un referent. Els factors que determinen usos diferents de la dixi són els següents:

1. El grau de precisió amb què cal controlar el centre díctic per accedir a la referència (dixi gestual i dixi simbòlica).

2. La incorporació del text (que forma part del context) al centre díctic, que porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps (dixi textual).

3. El fet que el centre díctic per defecte pugui ser utilitzat analògicament per referir-se a altres elements (dixi analògica).

4. La possibilitat d’accedir al referent de l’expressió díctica per mitjà d’un intermediari (dixi mediatitzada).

5. I finalment, el fet que el centre díctic pugui desplaçar-se per diferents procediments i amb objectius comunicatius també diversos (desplaçaments del centre díctic).

Els usos de la dixi poden variar lleugerament d’una llengua a una altra, però la caracterització del català també és útil, en bona part, per a altres llengües. Avui parlarem del primer d’aquests usos.

dixi gestual i dixi simbòlica

Entre els usos bàsics de la dixi, que són els vinculats directament amb el centre díctic per defecte, es pot establir una distinció entre dixi gestual i dixi simbòlica, segons la precisió amb què cal conèixer el context situacional per accedir al referent.

Es parla de dixi gestual quan una expressió díctica només pot ser interpretada si es té un accés immediat i detallat als aspectes físics (auditiu, visual o tàctil) de la situació de comunicació. Sovint el que diem va acompanyat d’un gest (amb la mà, amb el cap, amb la mirada…) que completa la informació.

(1) S’ha menjat un entrepà així de gros [indicant-ne la llargada amb les dues

      mans]

(2) Un, dos, tres, ara! [per indicar l’inici d’una cursa]

(3) –¿Quin gelat vols?

      –Aquell [indicant el de xocolata]

En l’ús simbòlic, en canvi, només és necessari tenir un coneixement general dels paràmetres bàsics de l’esdeveniment comunicatiu (espai, temps i participants). El centre díctic no s’ha desplaçat, sinó que, en comparació amb l’ús gestual, s’ha fet més ampli, de manera que per identificar el referent no és necessari un control tan precís de les coordenades díctiques exactes. A l’exemple (4), l’adverbi ara no expressa el moment exacte en què s’emet l’enunciat, sinó un període de temps molt més ampli, que es podria expressar amb una paràfrasi, també díctica, com ara en l’època actual; a (5), aquí no expressa l’espai físic que ocupa l’enunciador, sinó un espai també més ampli que coincideix amb el territori com a marc geopolític, Catalunya; a (6), finalment, aquest mateix adverbi té un referent més ambigu, ja que tant pot ser també Catalunya com un àmbit geopolític més ampli, Espanya. El contrast entre aquests dos exemples mostra que el grau de precisió dels usos simbòlics de la dixi és variable, justament pel dinamisme que caracteritza inherentment el context.

(4) Les flors d’ara ja no fan olor

(5) Això afecta tant el Govern de l’Estat com els polítics d’aquí, de la

     Generalitat

(6) Són productes difícils de trobar aquí, els hem d’importar de França i Holanda

Exemples com els anteriors permeten veure que els paràmetres fixats per l’origen de coordenades díctiques per defecte parteixen de l’enunciador i del lloc i el moment en què emet l’enunciat, però es poden anar ampliant en una mena de cercles concèntrics: aquí pot ser la cadira on estic asseguda, l’edifici o la ciutat on sóc, el planeta, la galàxia…; ara pot ser l’instant en què escrit, els últims anys, l’últim segle, l’últim mil·lenni…; nosaltres pot ser tu i jo, la meva família, els catalans, els europeus, els contemporanis, els éssers humans de tots els temps…

Hi ha molt poques expressions díctiques que només puguin ser utilitzades gestualment. Un dels casos esmentats més sovint és el dels presentatius (voici i voilà en francès; vet(-el) aquí, mi(ra)-te’l —i variants morfològiques i lèxiques, com ara guaita, goita, etc.— en català). Però també s’hi han d’incloure les expressionsdíctiques de manera i les interjeccions, de significat equivalent, té (no inclosa al DIEC) i jas (pròpia de l’eivissenc i, segons diu el DCVB, també d’altres parlars balears i valencians, i inclosa al DIEC).

(7) Té, Maria, una mica de pa

(8) Jas, Maria, un poc de pa

Notes

1. La distinció entre categories díctiques i usos de la dixi la va establir per primer cop Gisa Rauh, en el pròleg del llibre Essais on Deixis (1983), del qual és l’editora. Posteriorment, Laura Vanelli i Lorenzo Renzi la van aplicar a la seva descripció de la dixi en italià, dins la Grande grammatica italiana di consultazione (vol. 3, 1995). Jo la vaig incorporar, seguint tots aquests autors, a la descripció que vaig fer de la dixi a la meva tesi doctoral i al llibre La dixi de persona en català.

2. A la imatge, un exemple de dixi gestual ben freqüent a internet (no intenteu clicar-hi que aquí no funciona).

3. El DCVB també recull ges, variant mallorquina de jas no inclosa al DIEC (gràcies, M. Antònia Font, per la informació).

.