En
aquest
apunt vam veure què és la dixi i vam caracteritzar breument les quatre categories díctiques; és a dir, els
quatre tipus de referents que poden tenir les expressions díctiques: persona,
temps, espai i manera.
Avui començarem a veure que hi ha diversos usos de la dixi. Quan parlem
d’usos de la dixi ens referim a la manera com
s’estableix la connexió entre una expressió díctica i un referent. Els factors
que determinen usos diferents de la dixi són els següents:
1. El grau de precisió amb què cal controlar el centre
díctic per accedir a la referència (dixi gestual i dixi simbòlica).
2. La incorporació del text (que forma part del context)
al centre díctic, que porta a fer un ús particular de la dixi d’espai i de temps (dixi textual).
3. El fet que el centre díctic per defecte pugui ser
utilitzat analògicament per referir-se a altres elements (dixi analògica).
4. La possibilitat d’accedir al referent de l’expressió
díctica per mitjà d’un intermediari (dixi mediatitzada).
5. I finalment, el fet que el centre díctic pugui
desplaçar-se per diferents procediments i amb objectius comunicatius també
diversos (desplaçaments del centre díctic).
Els
usos de la dixi poden variar lleugerament d’una llengua a una altra, però la caracterització
del català també és útil, en bona part, per a altres llengües. Avui parlarem del primer d’aquests usos.
dixi gestual i dixi simbòlica
Entre
els usos bàsics de la dixi, que són els vinculats directament amb el
centre díctic per defecte, es pot establir una distinció entre dixi gestual
i dixi simbòlica, segons la precisió amb què cal conèixer el context situacional
per accedir al referent.
Es
parla de dixi gestual quan una
expressió díctica només pot ser interpretada si es té un accés immediat i
detallat als aspectes físics (auditiu, visual o tàctil) de la situació de
comunicació. Sovint el que diem va acompanyat d’un gest (amb la mà, amb el cap, amb la mirada…) que completa la informació.
(1) S’ha menjat un entrepà així de gros [indicant-ne la llargada amb les dues
mans]
(2) Un, dos, tres, ara! [per indicar l’inici d’una cursa]
(3) –¿Quin gelat vols?
–Aquell
[indicant el de xocolata]
En
l’ús simbòlic, en canvi, només és
necessari tenir un coneixement general dels paràmetres bàsics de l’esdeveniment
comunicatiu (espai, temps i participants). El centre díctic no s’ha desplaçat,
sinó que, en comparació amb l’ús gestual, s’ha fet més ampli, de manera que per
identificar el referent no és necessari un control tan precís de les
coordenades díctiques exactes. A l’exemple (4), l’adverbi ara no expressa el moment exacte en què s’emet l’enunciat, sinó un període
de temps molt més ampli, que es podria expressar amb una paràfrasi, també
díctica, com ara en l’època actual;
a (5), aquí no expressa l’espai físic
que ocupa l’enunciador, sinó un espai també més ampli que coincideix amb el
territori com a marc geopolític, Catalunya;
a (6), finalment, aquest mateix adverbi té un referent més ambigu, ja que tant
pot ser també Catalunya com un àmbit
geopolític més ampli, Espanya. El
contrast entre aquests dos exemples mostra que el grau de precisió dels
usos simbòlics de la dixi és variable, justament pel dinamisme que caracteritza
inherentment el context.
(4) Les flors d’ara ja no fan olor
(5) Això afecta tant el Govern de l’Estat com els polítics
d’aquí, de la
Generalitat
(6) Són productes difícils de trobar aquí, els
hem d’importar de França i Holanda
Exemples
com els anteriors permeten veure que els paràmetres fixats per l’origen de
coordenades díctiques per defecte parteixen de l’enunciador i del lloc i el
moment en què emet l’enunciat, però es poden anar ampliant en una mena de
cercles concèntrics: aquí pot ser la
cadira on estic asseguda, l’edifici o la ciutat on sóc, el planeta, la galàxia…; ara pot ser l’instant en què escrit, els últims anys, l’últim segle, l’últim mil·lenni
Hi
ha molt poques expressions díctiques que només puguin ser utilitzades
gestualment. Un dels casos esmentats més sovint és el dels presentatius (voici i voilà en francès; vet(-el)
aquí, mi(ra)-te’l —i variants
morfològiques i lèxiques, com ara guaita,
goita, etc.— en català). Però també s’hi han d’incloure les expressionsdíctiques de manera i les interjeccions, de significat equivalent, té (no inclosa al DIEC) i jas (pròpia de l’eivissenc i, segons diu el DCVB, també d’altres
parlars balears i valencians, i inclosa al DIEC).
(7) Té, Maria, una mica de pa
(8) Jas, Maria, un poc de pa
Notes
1. La
distinció entre categories díctiques i usos de la dixi la va establir per
primer cop Gisa Rauh, en el pròleg del llibre Essais on Deixis (1983), del qual és l’editora. Posteriorment, Laura
Vanelli i Lorenzo Renzi la van aplicar a la seva descripció de la dixi en
italià, dins la Grande grammatica
italiana di consultazione (vol. 3, 1995). Jo la vaig incorporar, seguint tots aquests autors, a la descripció que vaig fer de la dixi a la meva tesi doctoral i al llibre La dixi de persona en català.
2. A la imatge, un exemple de dixi gestual ben freqüent a internet (no intenteu clicar-hi que aquí no funciona).
3. El DCVB també recull ges, variant mallorquina de jas no inclosa al DIEC (gràcies, M. Antònia Font, per la informació).
.
