De l’oient monolític a un enunciatari que es descompon
És ben obvi que sentir un enunciat no significa necessàriament ser-ne el destinatari directe, i en canvi estem acostumats a parlar, i a sentir a parlar, de l’oient com si el llenguatge verbal anés sempre adreçat a qualsevol persona que hi pugui tenir accés. Les distincions que va establir Goffman (1981) en relació amb el que ell anomena format de recepció del discurs permeten desglossar aquesta noció genèrica d’oient en els diversos tipus de receptors que es poden trobar en un esdeveniment comunicatiu. D’aquesta manera se n’obtenen dos grans tipus, que al seu torn es divideixen en dos subtipus més.
A diferència de l’enunciador, en el qual les diferents categories poden ser assumides per un sol participant o per diversos, les categories que trobarem quan descompondrem la noció d’oient corresponen a maneres diferents de rebre un determinat enunciat, que en cada instant de la recepció no són combinables entre si, tot i que els espais de frontera no sempre són nítids.
A la taula següent, que comentarem tot seguit, s’hi pot trobar la classificació dels components del format de recepció, amb el nom en català i en anglès, juntament amb els trets bàsics que els caracteritzen, tal com els va establir Goffman:
Es pot establir una primera divisió entre els participants ratificats, acceptats a l’esdeveniment comunicatiu, i els no ratificats, que no hi estan acceptats. Els participants ratificats formen part del grup que protagonitza l’esdeveniment comunicatiu, i això es reflecteix tant en la disposició física de les persones, que varia segons cada esdeveniment, com en el seu comportament no verbal (gestualitat manual i corporal, mirada…). El discurs produït per l’enunciador, d’altra banda, els concerneix a tots d’una manera o altra. Els participants no ratificats només són, en principi, testimonis o espectadors d’un esdeveniment comunicatiu del qual estan exclosos, una circumstància que no és pas excepcional, sinó que es dóna sovint en les interaccions quotidianes (¿no heu escoltat mai una conversa aliena, quan sou al tren, al metro o a l’autobús?).
ENUNCIATARI (O FORMAT DE RECEPCIÓ)
(reception
framework)
|
|||
|
PARTICIPANTS
RATIFICATS
(ratified participants)
|
PARTICIPANTS
NO RATIFICATS
(bystanders)
|
||
|
DESTINATARIS
DIRECTES
(addressed recipients)
• interpel·lats
(addressed)
• acceptats
(ratified)
• percebuts
(known)
|
DESTINATARIS
NO
INTERPEL·LATS
(unaddressed recipients)
• acceptats
• percebuts
|
OIENTS
POTENCIALS
(overhearers)
• percebuts
|
ESPIES
(eavesdroppers)
|
Es pot establir una primera divisió entre els participants ratificats, acceptats a l’esdeveniment comunicatiu, i els no ratificats, que no hi estan acceptats. Els participants ratificats formen part del grup que protagonitza l’esdeveniment comunicatiu, i això es reflecteix tant en la disposició física de les persones, que varia segons cada esdeveniment, com en el seu comportament no verbal (gestualitat manual i corporal, mirada…). El discurs produït per l’enunciador, d’altra banda, els concerneix a tots d’una manera o altra. Els participants no ratificats només són, en principi, testimonis o espectadors d’un esdeveniment comunicatiu del qual estan exclosos, una circumstància que no és pas excepcional, sinó que es dóna sovint en les interaccions quotidianes (¿no heu escoltat mai una conversa aliena, quan sou al tren, al metro o a l’autobús?).
En el grup dels participants ratificats es pot distingir encara entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats. El primer grup està format per una o diverses persones i inclou els participants que l’enunciador selecciona, entre un conjunt més ampli d’interlocutors quan és el cas, com a parella o grup principal a qui interpel·la per mitjà dels enunciats que emet i a qui adreça el que diu. Les marques lingüístiques que permeten identificar aquest primer tipus de participant ratificat són, entre altres, les formes de segona persona, els vocatius, les interjeccions i les modalitats oracionals imperativa i interrogativa. També hi contribueixen alguns recursos no verbals, com ara la mirada i l’orientació del cos.
Tot i que l’enunciador no els adreça directament els seus enunciats, els destinataris no interpel·lats comparteixen l’esdeveniment comunicatiu amb els anteriors, i de fet poden adoptar la categoria d’enunciadors o de destinataris directes en qualsevol moment.
Entre els participants no ratificats, cal distingir els oients potencials, la presència dels quals és percebuda per l’enunciador, i els espies, que són uns intrusos “il·legals”, que escolten o llegeixen un missatge d’amagat, sense que l’enunciador en sigui conscient.
Els deures —entesos en termes de norma social— dels diferents tipus de receptors són ben diferents: mentre que els participants ratificats han d’escoltar i donar mostres d’interès pel que es diu, els oients potencials no només no estan obligats ni a escoltar ni a interessar-se pel que es diu, sinó que, al contrari, han de mostrar d’una manera manifesta que, malgrat la seva presència, el que passa en l’esdeveniment comunicatiu no els interessa en absolut. En català, aquesta actitud es pot fer explícita per mitjà de fórmules del tipus: “Feu, feu… / Parleu, parleu… Jo, com si no hi fos…”. Pel que fa als espies, per definició escolten i s’interessen pel que es diu sense que l’enunciador en tingui coneixement, i al capdavall el que fan és transgredir la norma social que valora negativament la intrusió en els afers (comunicatius) dels altres.
Tot i que les definicions precedents poden suggerir que parlem de categories de participació discretes i clarament distingibles, l’anàlisi de mostres de parla reals fa veure de seguida que es tracta de categories que, fins i tot si s’apliquen a seqüències breus dins d’un esdeveniment de parla, configuren un format de recepció que és alhora fluid, perquè les fronteres que separen les diferents menes de receptors no són netes, i fluctuant, perquè les categories en què es poden incloure les persones implicades en la interacció poden modificar-se de manera continuada durant el seu desenvolupament. Aquesta inestabilitat afecta tant la distinció entre participants ratificats i no ratificats, com, dintre dels primers, la distinció entre destinataris directes i destinataris no interpel·lats i, dintre dels segons, la distinció entre oients potencials i espies. A l’hora de descriure el funcionament de la interacció és preferible, doncs, la idea d’una jerarquia de destinataris, en termes de grau més que no pas de natura, que es fa més necessària com més nombrós és el col·lectiu de participants: en una interacció amb tan sols dos participants, tots dos són, en principi, ratificats mútuament, i alhora se seleccionen l’un a l’altre com a destinataris directes dels enunciats emesos. El pas de dos a tres participants ja diversifica les possibilitats, i el pas de tres a quatre ja fa possible la divisió del grup en dues converses separades o l’aparició de subconverses de diferents tipus.
Vegem ara algun exemple que permeti il·lustrar alguna d’aquestes distincions.
Començarem comentant breument diversos fragments extrets d’una conversa entre cinc participants ratificats (el pare, REP; la mare, LAU; dues filles, MMA i DIT, i el fill, ROM) que transcorre durant un sopar familiar. Els exemples posen en evidència el caràcter fluid i fluctuant de les dues categories de participants ratificats durant la interacció.
El primer fragment, reproduït a (1), exemplifica una de les situacions més senzilles, en què l’enunciador selecciona el destinatari directe del seu enunciat per mitjà de les marques lingüístiques que permeten fer-ho d’una manera més explícita: les formes de segona persona del singular, el vocatiu i la modalitat oracional interrogativa; a més, el segon torn de parla d’aquest parell adjacent és reactiu, i el destinatari directe del primer és, doncs, l’enunciador del segon.
(1) LAU: ¿Tu, Marta, vols una patateta?
MMA: No.
En el fragment de (2), en canvi, una de les filles, MMA, selecciona el seu pare, REP, com a destinatari directe de la pregunta que fa, també per mitjà d’un vocatiu (papa) i de diverses formes de segona persona del singular i la modalitat interrogativa; però, malgrat això, la mare, LAU, que és un dels destinataris no interpel·lats de l’enunciat, s’avança a REP i respon per ell, que tot seguit també respon, confirmant la resposta de la seva dona. El fet de ser el destinatari directe de la pregunta no ha garantit, en aquest cas, la presa del torn reactiu en primer terme per respondre-hi d’una manera immediata.
(2) MMA: Papa, ¿tu em pots tenyir uns pantalons de color lila?
LAU: No, Marta.
REP: No, xata.
En el tercer fragment, el de (3), els destinataris directes de la pregunta que fa l’altra filla, DIT, només poden ser els que aquell mateix dia han parlat amb l’àvia de la família, d’acord amb el que contingut de la pregunta i els coneixements compartits pels participants. Un d’ells, LAU, la mare, és qui respon. D’altra banda, és molt probable que DIT s’adreci als destinataris directes de la pregunta també amb la mirada.
(3) DIT: ¿Què us ha dit, l’àvia, quan li heu preguntat si li va agradar El vicari d’Olot?
LAU: Ntx, ha fugit d’estudi.
DIT: ¿Sí?
ROM: No et podia dir que sí.
Vegem, per acabar, un gènere escrit monologat: la carta personal. En aquest gènere, el destinatari directe és definit per mitjà del vocatiu inicial (fins al punt que està convencionalitzat com una de les parts en què es disposa el text) i molt sovint per les marques de segona persona i altres estratègies. Així es pot veure a l’exemple de (4), format pel text sencer d’una carta de condol que té dues persones com a enunciadores (no sabem com s’han repartit els papers d’animador i autor; el de responsable l’assumeixen totes dues firmant la carta) i dues més com a destinatàries directes.
(4) 1. Set. 2000
Estimats Alba i Serafí:
Tard, però encara més trist, vam rebre el cop de la mort de la vostra mare. Conegudes les circumstàncies en les quals tot va ocórrer, i la notícia, tan sobtada, vàrem restar molt impressionats.
Recordem la mare com una persona extraordinària, amb la que teníem converses tan riques i profundes, i compartíem moltes coses. La trobarem a faltar en els “arrossos” de Can Verdú i sempre.
Estimats, us enviem una gran abraçada, plena d’afecte i condol.
Juan Carlos i M. Remei
Un altre dia parlarem d’un tipus específic d’enunciatari: l’audiència.
Notes
1. En el capítol 4 de la meva tesi doctoral i del llibre La dixi de persona en català, hi trobareu una explicació més detallada sobre la descomposició del concepte de parlant i tot el marc conceptual que té al darrere, juntament amb més exemples i la referència completa del llibre de Goffman.
2. Els exemples (1-3) són extrets del COC-UB (Corpus Oral Col·loquial), que forma part del CCC-UB (Corpus de Català Contemporani de la Universitat de Barcelona). L’exemple (4) forma part del corpus de la meva tesi doctoral, que es pot trobar aquí (annexos).
Noia llegint una carta,
de Johannes Vermeer
(Creative Commons)
