Avui Joan Solà hauria fet 79 anys, i m'ha semblat que una bona manera de recordar-lo seria reproduir aquí un text que vaig escriure fa poc sobre ell. Es va incloure en el llibre Tot un honor, publicat amb motiu dels 50 anys del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Passió i coneixement
Haver conegut personalment Joan Solà va ser una sort i un privilegi;
escriure aquest text és tot un repte. Què se’n pot dir, en poques paraules, que
no s’hagi dit, ja.
Per mirar d’explicar la importància que ha tingut Joan Solà per a la
llengua catalana, ens pot anar bé, malgrat tot, estirar una mica més el que ja
ha esdevingut gairebé un tòpic. Pompeu Fabra va codificar el català, en va
establir la normativa i el va fer apte per a tots els usos que trobem en la
comunicació contemporània. Joan Coromines va seguir el rastre dels mots, dels
noms comuns i dels noms propis, de cap a cap del territori i fins als orígens
més remots de la llengua. Joan Solà va estudiar a fons els dos mestres —sobretot,
Fabra—, però va anar més enllà, com correspon a una persona que sentia passió
per la llengua, per la seva llengua, però també pel coneixement: per la creació
de coneixement, per la transmissió del coneixement i per la divulgació del
coneixement. Sovint explicava amb entusiasme als companys de Departament els
processos, a vegades dolorosos, que l’havien portat a entendre i poder explicar
un detall d’una estructura de la llengua que feia temps, potser anys, que li
voltava pel cap o que havia apuntat a la llibreta que sempre portava a sobre. I
així, descomponent i analitzant estructures, va bastir una obra que és a la
base de moltes formes que avui trobem en l’ús públic de la llengua. Hi ha la seva
petja, per posar un exemple no pas menor, en molts dels millors fragments i
decisions de la nova gramàtica normativa de la llengua catalana.
Joan Solà era, a més, un professor excel·lent que havia obert els ulls de
milers d’estudiants a una manera de veure la llengua que era nova i que anava
més enllà dels fets concrets analitzats: una mirada aguda i crítica que
superava el blanc i negre a què estàvem acostumats i s’endinsava en els matisos
i els dubtes. Com li va dir una vegada un col·lega, i ell mateix va deixar
escrit a l’article “Què és emoció”, a l’aula Joan Solà era el Bruce Springsteen
dels grans estadis.
Però en Joan també traslladava a un públic més ampli aquesta mirada i el
coneixement que en resultava: la seva col·laboració a la premsa es va estendre
durant més de trenta-cinc anys, fins una setmana justa abans de morir, i ens ha
quedat per sempre en més d’un miler d’articles.
Per tot plegat, podem afirmar que Joan Solà és una de
les figures cabdals de la lingüística catalana dels últims cent anys. En
l’accepció més positiva de la metàfora, una fura.
Tot un honor, sí.
