El context, definit d’una manera general, no especialitzada, és tot allò que envolta qualsevol mena d’element i contribueix a perfilar-lo. Tot i que al llarg de la història de la lingüística ha estat freqüent l’estudi del llenguatge sense tenir-lo en compte, a partir del segle XX la tendència a concebre la comunicació verbal com a procés i producte social, contextualitzat, interactiu i dialògic, no ha deixat de créixer. I això ha fet que el context s’hagi anat considerant cada vegada més rellevant per entendre el llenguatge verbal i, en definitiva, la comunicació humana.
Brown i Yule (1983) tracten amb un cert detall la influència del context en la interpretació del discurs. A partir de les aportacions de diversos autors, consideren que tant l’enunciador com l’enunciatari —i també els lingüistes mirant-ho des de fora—, quan interpreten els enunciats en relació amb el context en què es produeixen, activen un principi cognitiu molt important per entendre un munt de fenòmens: el principi d’interpretació local, que insta l’enunciatari a no construir un context més ampli del que li cal per arribar a una interpretació rellevant. Aquest principi està lligat a una altra estratègia, que es pot anomenar principi d’economia o de màxima eficiència, també important, que el porta a efectuar el menor processament possible per construir una interpretació també rellevant.
Goodwin i Duranti (1992) parteixen d’una relació de complementarietat entre allò que constitueix el context i allò que és contextualitzat: parlen d’esdeveniment focal (focal event) per identificar el fenomen que es contextualitza, i conceben el context com allò que envolta l’esdeveniment focal i proporciona els recursos necessaris per interpretar-lo adequadament. Basant-nos en aquests autors, podem considerar que els fenòmens que cobreix la noció de context es poden agrupar de la manera següent:
1) L’escenari (setting) està constituït pel marc espacial i temporal en què se situa l’esdeveniment comunicatiu, del qual els mateixos participants formen part. Per exemple, l’aula en el desenvolupament d’una classe, o la cuina en una conversa entre pare i fill mentre fan el sopar. Aquest escenari no és fix ni immutable: les seves característiques físiques el delimiten però alhora és dinàmic i es pot modificar a mesura que es desenvolupen les activitats que hi duen a terme els participants, entre les quals hi ha la parla. D’aquesta manera s’estableix una relació d’influència mútua entre aquestes activitats i el context així constituït: en un moment determinat de la classe pot ser rellevant el context establert per la pissarra o la pantalla i l’espai que ocupa el professor, però en un altre ho pot ser l’espai que ocupen els grups d’estudiants que fan una activitat, o alguna cosa que es veu per la finestra i a la qual es fa referència. A la cuina, podem passar dels fogons a la nevera o al rentaplats, o passar després cap al menjador i continuar la conversa.2) L’entorn de comportament (behavioral environment) és la manera com els participants utilitzen socialment el cos (la seva orientació en l’espai, els gestos, la mirada...) com a recurs per emmarcar i organitzar la parla. D’aquesta manera, llenguatge verbal i no verbal actuen d’una manera intricada dins de patrons més amplis de l’activitat social. A l’aula, si la classe és magistral la situació dels participants està molt fixada pel mateix esdeveniment: professor de cara als estudiants, estudiants mirant el professor (¿us imagineu un professor fent classe d’esquena?). A la cuina, en canvi, es pot parlar mentre es pelen les patates o es vigila el foc, i les posicions de pare i fill són molt més lliures.
3) L’entorn extrasituacional va més enllà de l’escenari en què se situen els esdeveniments i també és necessari per comprendre d’una manera adequada un intercanvi comunicatiu. Els coneixements compartits pels participants actuen com a rerefons de la parla i contribueixen, sovint d’una manera decisiva, a l’èxit comunicatiu, que s’aconsegueix quan hi ha prou coincidència entre el que ha volgut dir l’enunciador i la interpretació de l’enunciatari. Per contra, quan la presumpció d’aquest espai comú de coneixement falla, la comunicació —momentàniament o definitivament— no pot arribar-se a consumar amb èxit. Els coneixements compartits són de dues menes: generals, culturals, compartits en major o menor mesura per tota la comunitat de parla; i particulars, compartits pels participants a partir del seu coneixement mutu.
4) El mateix llenguatge verbal invoca el context extralingüístic però alhora també en proporciona. L’ús d’un determinat gènere discursiu, per exemple, implica una determinada institucionalització que es basa en la tradició, i proporciona unes pautes que condicionen l’ús d’unes formes lingüístiques concretes; igualment, la producció seqüencial de nova parla intervé decisivament en la reformulació constant del context. No es pot dir, doncs, que el context simplement envolti l’ús lingüístic, sinó que cal entendre que la mateixa parla constitueix una font bàsica per configurar el context. Pensem, per exemple, en tots els fenòmens cohesius (com ara la relació anafòrica entre un element de represa de qualsevol mena i el seu antecedent), que interconnecten les diferents parts del discurs en desenvolupament.
Notes
1. A l’apartat 3.3 de la meva tesi doctoral i a l’apartat 3.2 del llibre La dixi de persona en català (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) parlo del context aplicant l’exposició a l’estudi de la dixi. També hi trobareu la referència bibliogràfica completa dels autors que he esmentat.
2. In aquest apunt hi trobareu explicat amb una mica més de detall què és això de la dixi.
3. Foto: classe a la Facultat de Filologia de la UB.
.
