Arran d'una conversa de Twitter d'aquest matí, reprodueixo aquí, amb permís de la família, un article de Joan Solà sobre l'estructura del títol, que no es va incloure ni a Parlem-ne ni a Plantem cara. Es va publicar en dues parts al diari Avui els dies 26 de març i 2 d'abril del 1998 a la seva columna, Parlem-ne.
"Fa temps que no el veig"
(1)
JOAN SOLÀ
A Pere Casanellas
L'ideal de tot lingüista és arribar a analitzar totes
les construccions de la llengua. Encara que no aspirin a tenir el diploma de
lingüistes, aquest se suposa que ha de ser també l'ideal dels professors i dels
estudiants de gramàtica, perquè per això estudien gramàtica. Però a l'ideal no
s'hi arriba mai: aquesta és la condició humana. És inútil que ens en planyem:
aquesta condició no és pas forçosament un fet negatiu, si tenim en compte que
és precisament l'agulló que ens impulsa a estudiar, a reflexionar, a
investigar, a editar, vendre i comprar llibres.
Doncs vet aquí que un col·lega d'ensenyament secundari es pregunta com s'ha
d'analitzar la frase que encapçala aquest escrit. Perquè resulta que un
professor l'ha posat en un examen i tothom ha anat de bòlit remenant
gramàtiques i no hi ha hagut manera d'arribar a cap conclusió ni unànime ni
convincent. En concret, ens preguntem si que no el veig és complement o subjecte o
què respecte del verb fer. Observin que la pregunta implica en certa
manera que ja es té clara una altra part del problema: se suposa, i sovint
s'afirma, que la paraula temps és complement directe respecte del verb fer.
Si això fos "cert", aleshores que no el veig ja no podria ser
complement directe, perquè de complement directe (i de subjecte i de qualsevol
altra funció) només n'hi pot haver un.
La primera cosa que sembla que s'ha d'aconsellar a qui hagi de posar un examen,
al nivell que sigui, és que no pregunti res que ell mateix no sàpiga clarament
i que no pugui suposar raonablement que els examinands poden i han de saber. O,
dit d'una altra manera: no pot preguntar res que no estigui segur que els
estudiants ho poden "raonar" o discutir. Crec que la construcció que
ens ocupa no compleix aquests requisits al nivell d'ensenyament secundari. En
un curs universitari, amb alguna teoria ben establerta, podem donar voltes a la
construcció, més que res per veure si la podem sotmetre amb la dita teoria o bé
per comprovar quina potència té la teoria. Cal tenir en compte que la
lingüística, a pesar dels progressos enormes que ha fet durant els últims anys,
encara no està en condicions de donar de molts fenòmens respostes unívoques i
decidides. I la construcció d'avui es troba en aquest cas.
Els gramàtics i els lingüistes hi donen voltes per poder decidir "què
són" les diverses parts de la construcció: el verb fer, el nom temps
i el fragment que no el veig. Tots tres elements presenten problemes que
avui no s'han pogut resoldre. D'una banda, és còmode considerar que el verb fer
és impersonal: voldríem equiparar, per exemple, fa fred amb neva,
està núvol. Però hi ha lingüistes que defensen que un verb no pot tenir
complement directe si manca de subjecte. Per tant, haurem de decidir què són
els altres dos elements: si diem que temps és el subjecte, aleshores fer
no serà impersonal, i ¿què serà que no el veig? Si que no el veig
és el subjecte, tampoc fer no serà impersonal, però tampoc no sabrem què
és temps; no ens convenç (ara per raons semàntiques) que sigui
complement directe: realment "fa temps" no s'assembla gens amb
"fa un pa de pessic". És cert que temps es pot
pronominalitzar ("en fa molt"), que és un símptoma de
complement; però no pas un símptoma indiscutible. Si comparem No el veig fa
temps i Fa temps que no el veig, ens semblarà que la parella es pot
equiparar amb aquesta altra: Arribarà avui i És avui que arribarà
(aquesta última construcció s'anomena "clivellada"). Però la
semblança és només aparent, com veurem la setmana entrant.
"Fa temps que no el veig"
(i 2)
JOAN SOLÀ
D èiem que l'ideal de tot lingüista és analitzar totes
les construccions de la llengua. Però això no vol dir que totes es puguin
analitzar amb les simples nocions de "subjecte", "complement
directe", etc. I sobretot, no vol dir que qualsevol estructura es deixi
analitzar amb aquest joc de nocions tal com ens apareix davant els ulls, de
manera lineal. Sabem, per exemple, que hi ha les anomenades estructures
clivellades, que resulten de col·locar un element entre el verb ser i la paraula que:
a partir de "Hi hem d'anar demà", fem "És demà que hi hem
d'anar"; i l'efecte és que demà queda ressaltat, amb una
pronunciació que el fa prominent. També hauríem pogut dir, per obtenir el
mateix efecte, "Demà, hi hem d'anar (i no pas avui)". Doncs
bé: les oracions clivellades no s'analitzen pas com si fossin oracions
atributives (subjecte, verb ser i atribut), com "La pel·lícula va
ser distreta".
Ara bé: la construcció que ens ocupa no té exactament aquesta estructura (no hi
ha el verb ser), però sobretot sembla que no és cert que amb la nostra
estructura vulguem fer destacar la paraula temps. No és igual "Fa
temps que no el veig" que "Fa temps, que no el veig". La primera
equival, simplement, a "No el veig des de fa un cert temps". Vull dir
que hem de descartar que hi hagi el fenomen del clivellament, i per tant encara
no hem trobat el model d'anàlisi que cercàvem.
Mentre els lingüistes no arribin a cap conclusió, opino que no val la pena de
barallar-se amb aquesta construcció. Vull dir en certs nivells escolars. La
gramàtica francesa més famosa (i probablement una de les més serioses) del
mercat, la de Grevisse-Goose (1986) conclou, amb el suport dels lingüistes que
se n'han ocupat des de fa gairebé un segle, que l'anàlisi de casos més o menys
equiparables a aquest amb el verb fer "és realment difícil", i
deixa el lector sense cap proposta concreta. En francès la dificultat encara
deu ser més alta, perquè, a part d'haver-hi noms en aquesta posició postverbal
("Il fait un temps de chien"), hi pot haver també adjectius
("Il fait chaud"). La gramàtica italiana més extensa i
elaborada que avui tenim (la dirigida per Renzi, 1988-1995) tampoc no arriba a
cap conclusió ni aproximada (i en italià tenen una construcció exacta, "È
un mese che a scritto", i variants).
En canvi, hi ha gramàtiques més escolars, castellanes i catalanes, que
s'entesten a fer entrar el clau per la cabota i volen donar compte de tots els
elements de la construcció: consideren el verb impersonal, la paraula temps
complement directe i la resta complement circumstancial. D'acord: però és més
un desig de fer encaixar els elements en estructures (sintàctiques o
semàntiques) que coneixem que no pas una proposta gens ni mica convincent. ¿No
és millor confessar que no podem analitzar-la? ¿És més pedagògic, més
científic, més fructífer, més il·luminador de la ment dels alumnes engegar-los
qualsevol dictamen que advertir-los que tenen encara molt terreny per
descobrir, fins i tot terreny del més humil i habitual de la llengua?
I com aquesta construcció, n'hi ha una bona colla més, també amb un que
intrigant i avui misteriós: "Tu sí que ho saps", "¿Oi que
vindràs?", "Ara que som junts", "¡Que interessant que
és!", "En Jordi és a casa que dina", "Tímid que
és, no va gosar parlar", "Aquest monument fa poc (que) va ser
declarat d'interès nacional", "¿On deu ser, aquell llibre? Que no
me l'endugués a Canet...".
