¿Un diàleg i una conversa són el mateix?

Habitualment fem servir les paraules diàleg i conversa sense definir-les i com a quasi sinònims. Però si filem una mica més prim, podem fer unes quantes distincions que, en l’àmbit d’estudi de la lingüística, són del tot pertinents i que va bé tenir clares.

El diàleg

La paraula diàleg s’utilitza habitualment en la llengua general, no especialitzada, amb el significat de ‘intercanvi verbal entre dos o més parlants’. En l’àmbit de la política i del periodisme polític, es fa servir sovint afegint-hi la intenció d’arribar a un acord en una situació de conflicte entre dues persones, partits, governs, organismes, etc. (es parla de “trencar el diàleg”, “reprendre el diàleg”, “necessitat de diàleg”…). I en l’àmbit especialitzat de la literatura (i de fet, de la ficció en general), designa els intercanvis de paraules que els personatges duen a terme directament; i també, el gènere en què l’autor fa servir aquests intercanvis per difondre el seu pensament, com és el cas dels diàlegs de Plató.

En lingüística, un diàleg és una manera d’estructurar el discurs, contraposada al monòleg. Està format per una successió d’intercanvis d’enunciats (oracions contextualitzades) que en l’oral sovint es combinen amb gestos. L’intercanvi el duen a terme dos o més participants amb un propòsit comunicatiu comú. Des d’aquest punt de vista, doncs, un diàleg no és cap gènere discursiu, com ho són la notícia, el míting o la necrològica. En canvi, hi ha gèneres discursius que són dialogats (de la mateixa manera que n’hi ha que són monologats): els diferents tipus de conversa, els debats i les entrevistes, per exemple. Altres gèneres poden contenir fragments dialogats, com ara les novel·les, els contes, els anuncis radiofònics i televisius, i molts programes d’entreteniment, tant de ràdio com de televisió. I també hi ha algun altre cas que és menys evident: en un informatiu de televisió, una successió d’intervencions de diversos presentadors (encara que només siguin dues, si van seguides) és un diàleg quan consisteix en un intercanvi cooperatiu (orientat a un propòsit comú) i interactiu, i en canvi no ho és quan el canvi de torn s’utilitza només per indicar el pas d’una notícia a una altra, o d’un titular a un altre, o del titular al cos de la notícia; dit d’una altra manera, els presentadors dialoguen quan s’adrecen l’un a l’altre, però no quan s’adrecen només als espectadors, encara que alternin els torns de parla.

La conversa

A diferència del diàleg, la conversa sí que és un gènere discursiu. ¿I què és un gènere? Qualsevol tipus de missatge que apareix regularment en una comunitat i que ha desenvolupat una estructura interna que permet identificar-lo i diferenciar-lo dels altres tipus de missatge que hi ha en el repertori d’aquella comunitat. Els gèneres, un cop identificats i diferenciats, reben un nom: notícia, article d’opinió, poema, anunci, espai de propaganda electoral, dietari, discurs parlamentari…

¿Quines característiques té, la conversa, com a gènere? Una conversa és un diàleg, entès tal com l’acabem de definir; i més concretament, un diàleg autoregulat pels participants a mesura que es desenvolupa, i per tant creatiu, dinàmic i amb llibertat de presa de torn. No hi ha dues converses iguals. En una conversa, l’estatus dels participants pot ser el mateix (entre germans, entre amics, entre companys de feina…) o no (entre àvia i nét, entre pare i filla, entre cap i subordinat, entre professor i alumne…); l’espai i el temps, en principi compartits, poden ser uns qualssevol; la durada tampoc està predeterminada (sempre més enllà, però, dels parells mínims de tipus ritual, com és el cas dels intercanvis de salutacions), i finalment, els diferents participants coincideixen en el tema, o els temes successius.

D’acord amb aquesta caracterització, no podrem considerar converses  (però sí diàlegs), les entrevistes i els debats (perquè són regulats i conduïts en una direcció determinada per un dels participants, el que assumeix el rol d’entrevistador o moderador, respectivament), però els debats s’hi assemblen més que les entrevistes, perquè hi ha més llibertat de presa de torn i menys regulació.

La conversa és el gènere (o el macrogènere) compartit per totes les llengües i totes les comunitats humanes, el gènere en què es manifesta d’una manera primigènia la capacitat del llenguatge i amb què l’ésser humà entra en contacte amb l’entorn i se socialitza. Tot i que entre els subgèneres que la componen destaca, per la seva transcendència en la vida quotidiana, la conversa col·loquial, això no vol pas dir que aquest sigui l’únic tipus possible de conversa; també ho són, posem per cas, un gran nombre d’interaccions transaccionals més o menys quotidianes, com ara les que s’estableixen entre botiguers i clients, i entre metges i pacients. Si volem saber com són les llengües, i per què les llengües són com són, hem de saber com són les converses que duem a terme fent-les servir.

Nota

La primera imatge és una captura de pantalla del programa Més 3/24, de TVC; i la segona, de la sèrie Merlí, també de TVC.

actes interessants

Presentació del número 25 de Treballs de Sociolingüística Catalana
Secció monogràfica: Implantació de la normativa lingüística

22 de febrer del 2016, 19:00 h, Sala Nicolau d’Olwer de l’IEC (C/ Carme, 47, Barcelona).

Hi intervindran:
Maria Teresa Cabré i Castellví, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC
Emili Boix i Fuster, director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana
Joan Costa i Carreras, coordinador de la secció monogràfica

Joan Costa parlarà en nom de l’equip d’investigació Avalnorm, que liderà les activitats de difusió de la recerca que culminaren en els treballs que es presenten en aquesta edició de la revista. Es farà una síntesi de les ponències, bona part de les quals provenen d’un encàrrec fet per Avalnorm l’any 2012 als autors/res i que foren presentades i discutides a la I Jornada d’Estudi d’Implantació de la Normativa Lingüística (Barcelona, 6 de juny de 2013). Aprofitant aquesta presentació, es farà un balanç de la situació de la recerca sobre l’ús efectiu de la normativa oficial. Els membres del grup Avalnorm són: Joan Costa, Carme Bach, Elisenda Bernal, Aina Labèrnia i David Paloma.

La revista Treballs de Sociolingüística Catalana [Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans] acaba de publicar en format d’accés obert el núm. 25 (2015). El contingut es pot consultar accedint directament al text complet dels articles visitant la pàgina web de la revista.


Taula rodona
L’anàlisi dels col·loquials reals al Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge

1 de març del 2016, 13.30-15.30 h
Universitat Pompeu Fabra
Campus Poblenou
C/ Roc Boronat, 138
Aula 52.117

          Esteve Clua: "Anàlisi del canvi lingüístic a partir de les dades de COD"
          Helena Calsamiglia: “Què aporta l'etnografia de la comunicació a l'anàlisi de la conversa?”.
          Alba Milà: “Parlant (alhora) la gent s'entén”
          Carme Bach: “Els whatsapps: un col·loquial escrit?
          Montse González: “La gramaticalització del marcador discursiu la veritat/la verdad”
          Pilar Prieto: “La importància de la multimodalitat en les interaccions comunicatives. Estudi de
          la «posició epistèmica»”
          Toni Badia: “L'anàlisi automàtica de textos col·loquials”




.

Umberto Eco: sobre la ficció

A Josep Besa,

que em va recomanar que llegís Eco

Vaig llegir Umberto Eco ja fa anys, quan volia saber què és el que fa que un text de ficció sigui de ficció, i què és el que fa que els lectors, els espectadors o els oients, l’interpretin com a tal. El text que em va ser més útil va ser Six walks in the fictional woods (1994; edició castellana, Seis paseos por los bosques narrativos, amb traducció d’Helena Lozano Miralles i publicada per Lumen el 1996). És la versió escrita de sis conferències que Eco va donar a la Harvard University entre el 1992 i el 1993. Aquí teniu uns quants dels fragments que vaig marcar llavors en el meu exemplar del llibre (poso la pàgina entre parèntesis), amb un final rodó que evidentment és seu. Una lectura molt recomanable, el llibre, plena de la saviesa de l’autor.

“…el lector está siempre, y no sólo como componente del acto de contar historias, sino también como componente de las historias mismas.” (9)

“…toda ficción narrativa es necesaria y fatalmente rápida, porque –mientras construye un mundo, con sus acontecimientos y sus personajes– de este mundo no puede decirlo todo. Alude, y para el resto le pide al lector que colabore rellenando una serie de espacios vacíos.” (11)

“Si un texto empieza con «Había una vez», manda una señal que inmediatamente selecciona el propio lector modelo, que debería ser un niño, o alguien que está dispuesto a aceptar una historia que vaya más allá del sentido común.” (17)

“…no existe sólo un lector modelo para el Finnegans Wake sino también para el horario de trenes, y de cada uno de estos lectores el texto espera un tipo de cooperación diferente.” (24-25)

“Cuando me preguntan qué libro me llevaría a una isla desierta contesto: «El listín telefónico; con todos esos personajes podría inventar historias infinitas».” (70)

“La regla fundamental para abordar un texto narrativo es que el lector acepte, tácitamente, un pacto ficcional con el autor, lo que Coleridge llamaba «la suspensión de la incredulidad».” (85)

“Cuando entramos en un bosque narrativo se nos pide que suscribamos el pacto ficcional con el autor, y estamos dispuestos a esperarnos lobos que hablan. […] …al leer historias de ficción, nosotros suspendemos la incredulidad con respecto a ciertas cosas, y no con respecto a otras.” (87)

“Al leer novelas, eludimos la angustia que nos atenaza cuando intentamos decir algo verdadero sobre el mundo real.

       Esta es la función terapéutica de la narrativa y la razón por la cual los hombres, desde los orígenes de la humanidad, cuentan historias. Que es, al fin, la función de los mitos: dar forma al desorden de la experiencia.” (97)

“Leer una obra de ficción significa hacer una conjetura sobre los criterios de economía que gobiernan el mundo ficcional.” (123)

“Hay una regla áurea para todo criptoanalista o descifrador de códigos secretos, y es decir que todo mensaje puede ser descifrado con tal de que se sepa que se trata de un mensaje. El problema con el mundo real es que llevamos milenios preguntándonos si hay un mensaje y si ese mensaje tiene un sentido.” (127)

“Puesto que la ficción narrativa parece más confortable que la realidad, intentamos interpretar esta última como si fuera ficción narrativa.” (132)

“A veces esperamos hacer coincidir  nuestra historia personal con la del universo. […]

       Hace unos meses me invitaron a visitar el Museo de la Ciencia y de la Técnica de La Coruña, y al final de mi visita el director me anunció una sorpresa y me llevó al planetario. […]

       En un determinado momento, se hizo la oscuridad más total, se difundió una bellísima canción de cuna de Falla y lentamente […] encima de mi cabeza empezó a girar el cielo que se veía en la noche entre el 5 y el 6 de enero de 1932 sobre la ciudad de Alessandria. Viví, con una evidencia casi hiperreal, mi primera noche de vida.

       La viví por vez primera, puesto que yo aquella noche no la había visto. Acaso no la viera tampoco mi madre, agotada por las fatigas del parto, pero quizá la vio mi padre, saliendo de puntillas al balcón, un poco agitado e insomne por el acontecimiento maravilloso (por lo menos para él) del que había sido testigo y remota concausa.

       Estoy hablando de un artificio mecánico realizable en muchos lugares, y a lo mejor, la experiencia ya la han tenido otros, pero me perdonarán si en aquellos quince minutos tuve la impresión de ser el único hombre sobre la faz de la tierra (desde el principio de los tiempos) que se estuviera reuniendo con su propio principio. Era tan feliz que experimenté la sensación (casi el deseo) de que podía, de que habría debido morir en ese momento. Y que en cualquier caso, otros momentos serán mucho más casuales e inoportunos. Habría podido morir porque ya había vivido la más hermosa de las historias que hubiera leído jamás en mi vida, había encontrado, quizá, la historia que todos buscan entre páginas y páginas de centenares de libros, o en las pantallas de muchas salas cinematográficas, y era un relato cuyos protagonistas eran las estrellas y yo. Era ficción, porque la historia había sido reinventada por el director del planetario, era Historia, porque contaba qué había sucedido en el cosmos en un momento del pasado, era vida real porque yo era verdadero y no el personaje de una novela. Era, por un momento, el Lector Modelo del Libro de los Libros.

       Aquél era un bosque narrativo del que no habría querido salir jamás.

       Pero como la vida es cruel, para ustedes y para mí, aquí me tienen.” (153-154)

.

sobre l''ésAdir'

Avui, un text oral: la intervenció que vaig fer a la taula rodona "10 anys d'ésAdir: una eina viva per a una llengua viva", que commemorava a l'IEC el desè aniversari del portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio). Poc més de vuit minutets.

O jo no ho sé fer, o hi ha algun problema per inserir el vídeo, o sigui que us envio a aquest enllaç, on si voleu el podreu trobar.