[Apunt actualitzat amb l'OIEC —no n'he hagut de tocar res— i la GIEC.]
Els conceptes de tema i rema i altres nocions relacionades, que vam veure fa uns dies, permeten explicar algunes estructures sintàctiques. Per exemple, les tematitzacions (o dislocacions, que és el terme que fa servir prioritàriament la GIEC, i que jo adopto en aquest text; tot i que és menys transparent, suposo que s'ha triat per unificar la terminologia amb altres llengües).
Els conceptes de tema i rema i altres nocions relacionades, que vam veure fa uns dies, permeten explicar algunes estructures sintàctiques. Per exemple, les tematitzacions (o dislocacions, que és el terme que fa servir prioritàriament la GIEC, i que jo adopto en aquest text; tot i que és menys transparent, suposo que s'ha triat per unificar la terminologia amb altres llengües).
Una dislocació (o tematització) és el desplaçament d’un constituent que en l’ordre no
marcat ocuparia una posició remàtica cap a una posició temàtica. Ho fem quan
aquest constituent no conté informació nova sinó coneguda, i per tant volem
donar-li aquest valor informatiu. Un exemple.
1a. (—Mira quines
estovalles més boniques he comprat!)
—D’estovalles en tenim per
donar i per vendre!
Sense dislocació, a la segona oració el sintagma estovalles ocuparia una posició més remàtica, dins del predicat, i
per aquest motiu no seria adequada en aquest context (la inadequació pragmàtica
la indico amb el símbol #).
1b. (—Mira quines
estovalles més boniques he comprat!)
—#
Tenim estovalles per donar i per vendre!
L’exemple (1a) correspon a una dislocació
a l’esquerra (els lingüistes la devien batejar així mirant-se l’exemple escrit
que tenien al davant: el constituent dislocat s’havia mogut a l’esquerra de la resta de l’oració,
respecte a l’ordre no marcat; en la llengua oral el constituent dislocat apareix abans que la resta de l’oració).
En la dislocació a l’esquerra es conserva l’ordre tema - rema, que és el que
correspon a l’estructura
informativa bàsica del català.
Un constituent també es pot dislocar a la dreta. En la dislocació a la dreta (en la llengua
oral, l’element dislocat apareix després
que la resta de l’oració), el desplacem al final de l’oració, després de l'oració bàsica (o matriu oracional, com en diu Enric Vallduví a la Gcc) i, per tant, després del rema.
1c. (—Mira quines
estovalles més boniques he comprat!)
—En tenim per donar i per vendre,
d’estovalles!
Com es pot veure en els exemples, la dislocació té una conseqüència
sintàctica: sempre que l’element desplaçat és pronominalitzable, deixa un
pronom de represa (una traça pronominal) dintre de la matriu oracional que fa
la funció de l’element dislocat.
I en el cas de la dislocació a la dreta també té una conseqüència paralingüística:
per separar l’oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una
inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua
escrita, una coma. Sense la inflexió o la coma, podria semblar que l’element dislocat forma part del predicat. En la dislocació a l’esquerra es manté l’ordre tema-rema
i, a més, l’element dislocat queda situat en una posició perifèrica sense que
calgui marcar de cap manera la frontera amb l'oració bàsica. Per això, si l'element dislocat a l'esquerra no és llarg o complex, no porta coma que el separi de l'oració bàsica. La GIEC ho formula així (§ 33.3): “Notem que en la llengua escrita s'usa una coma entre el constituent dislocat a la dreta i la resta de l'oració, mentre que la coma és optativa en els dislocats a l'esquerra i generalment s’evita si es tracta de constituents poc complexos” (la negreta és meva).
Més exemples (en els exemples de (1) el constituent dislocat és un CD indeterminat), amb constituents dislocats que fan diferents funcions sintàctiques (la barra inclinada indica diferents denominacions per a una mateixa funció sintàctica):
2. L’avió desaparegut
ara el busquen per l’oceà Índic. / Ara el busquen per l’oceà
Índic, l’avió desaparegut. (CD determinat)
3. A l’Enric els
Reis li han portat uns calçotets de ratlles. / Els Reis li han
portat uns calçotets de ratlles, a l’Enric. (CI)
4. D’aquest assumpte
ja en parlarem un altre dia. / Ja en parlarem un altre dia, d’aquest
assumpte. (complement de règim verbal/preposicional)
5. A la Patagònia
hi anirem l’any que ve. / Hi anirem l’any que ve, a la
Patagònia. (complement de règim preposicional/verbal)
6. A la Patagònia
hi comprarem mitjons de llana. / Hi comprarem mitjons de llana, a la
Patagònia. (adjunt del SV / circumstancial del SV)
7. La Maria no crec que vingui. / No crec que vingui, la Maria. (subjecte, no pronominalitzable)
Pel que hem vist fins aquí, podria semblar que la dislocació a l’esquerra
i la dislocació a la dreta sempre són intercanviables. Però no. A l’exemple
(1), ho eren, efectivament; però fixeu-vos en l’exemple següent:
8a. —¿On posem les plantes que ens han
regalat?
—L’hortènsia jo la
posaria mig a l’ombra…
8b. —¿On posem les plantes que ens han
regalat?
—# Jo la
posaria mig a l’ombra, l’hortènsia…
A l’exemple (8a) la dislocació a l'esquerra reprèn, des del punt de vista semàntic, una part (l’hortènsia) de l’element introduït en el torn de parla anterior, a
la pregunta (les plantes). Aquesta
funció la dislocació a la dreta no la pot fer, com es pot veure a (8b).
Des del punt de vista funcional, la dislocació a l’esquerra i la dislocació a la dreta tampoc són totalment equivalents: sembla (que jo sàpiga
no se n’ha fet cap estudi quantitatiu, en català) que la tematització a l’esquerra
apareix en tots els registres, mentre que la tematització a la dreta és més
freqüent en els registres informals que en els formals.
Gabriel Ferrater, a l’entrada català
de la Gran Enciclopèdia Catalana (apartat
“L’estructura sintàctica”, molt suggeridor), va observar que l’extraordinària freqüència
i productivitat que té la dislocació en català té a veure amb el ric sistema
de pronoms àtons, que, com hem vist, fan la funció de l’element dislocat dins
de l'oració bàsica. En aquesta altra entrada comento una mica el que va dir Pompeu Fabra de les tematitzacions, i les conseqüències
que va tenir el que en va dir durant bastants anys.
Notes
1. Quan comparàvem l’oració amb dislocació i
l’oració corresponent en l’ordre no marcat, hem parlat de “moviments”. Aquests
“moviments” no tenen res a veure amb el concepte de moviment tal com s’aplica en la lingüística generativa.
2. L’any 1996 Xavier Villalba, a “La dislocació
a la dreta” va publicar una caracterització molt interessant d’aquest tipus
de desplaçament (i de la dislocació en general). A l’apartat § 4.5.3.2 del
capítol d’Enric Vallduví de la Gcc (“L’oració
com a unitat informativa”), també se’n parla amb un cert detall. Tots dos donen
bibliografia sobre estudis previs, sobretot en anglès. Villalba en va tornar a parlar al número 42 de la revista Caplletra, a l’article “La dislocació a la dreta en català i castellà: microvariació en la interfície sintaxi/pragmàtica
3. Fixeu-vos que més amunt he dit: “per separar l'oració bàsica (o matriu oracional) de l’element dislocat, en la llengua oral hi ha una inflexió entonativa més o menys marcada (no pas una pausa!) i en la llengua escrita, una coma”. En
cap moment he fet dependre la coma de l’entonació, sinó que he considerat que
la inflexió i la coma són els procediments que tenen la llengua oral i la
llengua escrita, respectivament, per complir una mateixa funció:
separar l'oració bàsica, i més concretament el predicat, de l’element tematitzat.
Aquesta manera d’explicar-ho és coherent amb la visió de la puntuació que trobareu aquí.
.
