Tot seguit trobareu el que vaig dir en la meva intervenció, lleugerament adaptat al nou context escrit.
Gure hitzak, les nostres paraules
Arratsalde on, bona tarda!
Primer
de tot, eskerrik asko, moltes
gràcies, a Beatriz Fernández i Anna Pineda per haver-me fet dos regals: l’oportunitat
de llegir aquest llibre quan tot just acabava de sortir del forn i l’oportunitat
de participar avui en aquesta presentació.
Abans
de començar el llibre jo ja sabia que tenia coses en comú amb l’Anna: va ser
alumna meva ja fa uns anys a la Universitat de Barcelona, i també ens uneix el
país on vivim, i evidentment la llengua que parlem i la passió per l’estudi de
la llengua que parlem.
Amb
la lectura del llibre, i d’algun dels correus que hem intercanviat aquests dies,
he descobert que amb la Beatriz també tenim coses en comú: som, any amunt any
avall, de la mateixa generació, i per tant compartim algunes vivències. Més
enllà de les més generals vinculades a la nostra generació (el final del
franquisme, la Transició…, que surten en el llibre), la Beatriz em parlava de
música en un correu, i citava un fragment d’una cançó de Lluís Llach, “Laura”,
que per mi no és una cançó qualsevol: és la cançó de bressol que li cantava a
la meva filla.
I
potser que comencem a parlar del llibre. Aquest Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües tan diferents
s’assemblen tant), que té un subtítol una mica optimista, és un llibre difícil
de classificar, des del punt de vista del gènere textual. Potser podríem dir
que és un assaig, perquè a sota d’aquest nom hi caben textos molt heterogenis,
però jo no diria que és un assaig. ¿Un llibre de divulgació? Potser sí, però no
és el típic llibre de divulgació. En definitiva, aquest llibre és, primer de
tot, una sorpresa, una sorpresa molt agradable. Per les coses que explica, per
com les explica i pel format tan original que té.
A
més de ser un llibre sobre el basc adreçat a catalanoparlants, Basc per a catalanoparlants és un llibre
d’introducció divulgativa a la lingüística. Les autores comparen l’estructura
de la llengua, de les llengües, amb un lego,
però és que el llibre també és un lego:
una combinació de moltes peces de mides i colors molt diferents. En
el llibre hi ha lingüística general, conceptes bàsics, i també lingüística
basca i catalana. Sobretot sintaxi i una mica de morfologia. En cada capítol la
cosa va avançant i, dintre del caràcter introductori, es va complicant.
Comencem sabent que el basc, com el català (aquí, efectivament, les dues
llengües s’assemblen), és una llengua pro-drop,
o com es diu ara, “que segueix el paràmetre del subjecte nul”, és a dir, que té
sovint oracions sense subjecte explícit. I també que el subjecte va davant
del verb, com en català. Però de seguida
descobrim que quan entrem al sintagma verbal les coincidències generals
s’acaben. Per dir-ho amb un exemple del llibre, per dir “(jo) he pensat en tu”
en basc es diria (primer ho diré amb paraules catalanes) “(jo) tu-en pensat
he”. En basc, “(nik) zugan pentsatu dut”. No hi ha preposicions, hi ha postposicions
(zu-gan), i l’auxiliar i el verb també van al revés (pentsatu dut). La cosa es
complica més, perquè el basc és una llengua ergativa (això té a veure amb les
construccions inacusatives del català i altres llengües). Diríem que en basc a
les oracions on el verb no té complements, el “subjecte” és equivalent, té el
mateix cas, al complement directe de les oracions amb verb transitiu.
No
continuaré amb la sintaxi, ni entraré en la morfologia, en la complexitat de la
morfologia basca. No pas perquè no us vulgui avorrir, segur que us agradaria, sinó
perquè no en sé prou i, a més, és qüestió que llegiu el llibre.
I
un dels aspectes més originals del llibre és la manera com està teixit. En
lingüística textual també fem metàfores, i diem que un text és un teixit. Doncs
bé, a Basc per a catalanoparlants la
manera com s’entrelliguen els diferents fils és molt original. Per exemple, per
parlar dels constituents bàsics de l’oració, els arguments, es parla d’actors
principals, i per parlar dels que poden no aparèixer-hi, els adjunts, d’actors
secundaris. I d’aquí es passa a parlar de cinema basc i de cinema català.
Els
datius es teixeixen amb la guerra civil i la postguerra, i amb la història
familiar de la Beatriz en aquella època tan dura. Sempre penso que, sense
gratar gaire, de la història familiar de cadascun de nosaltres se’n podria fer
una pel·lícula, o una obra de teatre, o un conte, o una novel·la. Ella ens fa
una narració preciosa de la seva. I aquí surten l’Obaba de Bernardo Atxaga, la
Sinera d’Espriu, la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (aquesta novel·la forma
part de la meva història personal). I
jo a totes aquestes obres hi afegiria, parlant de narrativa basca, no sé si la
Beatriz i l’Anna hi deuen estar d’acord, el Bilbao – New York – Bilbao de
Kirmen Uribe.
Entre
altres personatges principals, la Beatriz explica com va viure aquella època,
la de la guerra i la postguerra, Koldo Mitxelena, que després va ser un dels
lingüistes més importants que ha tingut l’estudi del basc. I també ens parla
d’afusellaments, i del bombardeig de Gernika. I un veí de casa, a Ulldemolins,
el poble del Priorat d’on era el meu pare, era a Gernika el dia del bombardeig
com a soldat republicà. Tot queda teixit. Però encara hi ha més: els poemes i
cançons que reprodueix la Beatriz en aquest capítol del llibre els ha traduït
la Maria Cabrera, també exalumna, i ara professora del nostre Departament.
La
Beatriz i l’Anna parlen d’experimentadors, concepte semàntic que està
estretament vinculat a la sintaxi. I si parlem d’experimentar ens és molt fàcil
parlar també de l’escola. Aquí a Catalunya el model lingüístic de l’àmbit
educatiu és de primera importància, i a Euskadi també. La Beatriz ens explica
la seva història lingüística més personal. Com els seus pares, que no parlaven
basc, no només li van transmetre la seva pròpia llengua, el castellà, sinó també
la de la terra on vivien, el basc. I això ho van fer portant-la a una ikastola,
cosa que als anys seixanta no era fàcil, perquè les ikastoles eren projectes
sortits d’iniciatives individuals i havien d’esquivar la clandestinitat. Parlant
de la seva immersió en el basc, a la ikastola i als baserriak on anaven als
estius, la Beatriz ens transmet alguns dels records, contes i històries d’una
infantesa feliç; per exemple, l’esquarterament d’un besuc a classe. Però
malauradament, el llop també hi apareixia de tant en tant. En forma de Procés
de Burgos, per exemple. I des del punt de vista de la lingüística, això dels
experimentadors i els datius ens permet fer un altre pont bonic entre basc i
català que s’explica en el llibre: el verb cridar
en basc és deitu, i a més del
significat bàsic també té el de ‘telefonar’. Igual que passa en algunes
varietats del català, com ara l’eivissenc.
Tots
sabem que el basc té una certa variació dialectal. Al llibre aquesta qüestió
s’introdueix en els últims capítols, justament quan es parla del procés
d’unificació del basc, dels procés d’estandardització de la llengua, de les
dificultats que comportava reduir la variació, dels criteris que es van
aplicar, i de la importància que va tenir aquest procés, que també es remunta
als anys seixanta, per a la recuperació d’una certa normalitat en l’ús de la
llengua. I el llibre s’acaba fent-nos venir gana: de les barres de pintxos a
les estrelles Michelin que tant abunden en la cuina basca… i en la catalana.
Les
estructures de datiu que no formen part del basc unificat, del batua, ens porten, al llibre, a un altre
àmbit de la lingüística: la distribució dels diferents registres, que els
nostres estudiants, els de totes nosaltres, no sempre tenen clara: el
col·loquial, on surten aquestes variants dialectals i altres, per als usos
informals, i l’estàndard, el batua, per
a les exposicions orals a classe, per exemple. Quan arribem al final del
llibre, doncs, hem anat més enllà dels límits de l’oració i les autores ens han
acabat parlant de variació funcional i de registres, una àrea apassionant de
l’estudi de les llengües.
Heu
tingut sort que us havia de parlar del llibre, perquè si no us hauria pogut
parlar d’altres aspectes, més personals, de la meva fascinació per la llengua
basca i de la meva estima per Euskadi. De la primera consciència de la
diferència, dels primers contactes amb els bascos com un poble diferent: el
“Josechu el vasco” del TBO, que els
que ja teniu una edat potser recordeu (ple de tots els tòpics, com és fàcil
d’imaginar); de l’època escolar en què ens feien estudiar “las regiones y
provincias españolas” i vam descobrir (ni el franquisme ho va poder impedir)
que “las provincias vascongadas” no eren com les altres: el nom de la província
no coincidia amb el de la capital, com acostumava a passar, i no tots eren noms
en castellà, per molt que ens ho volguessin fer creure. Allà passava alguna
cosa…
Tampoc
us he parlat dels meus petits contactes amb la música basca: dels concerts
conjunts del cor Fontana de Barcelona amb el Luberri Abesbatza de Donostia i les
cançons en basc que hem cantat tots junts, a Donostia i a Barcelona (“Maitia
nun zira” i “Agur jaunak”), ni de les cançons de Mikel Laboa que més m’agraden:
“Txoria txori”, l’ocell, i “Gure hitzak”, les nostres paraules. Ben mirat,
però, parlant del llibre Basc per a
catalanoparlants, us he parlat de les nostres paraules, les basques i les
catalanes, les de tots nosaltres. Eskerrik
asko, mila mila esker, benetan,
moltes, moltíssimes gràcies, de debò, per haver-me donat l’oportunitat de viure
aquesta experiència. Haver-me, amb
cas datiu, tant en basc com en català.
.
