El demostratiu aquest quan redactem
La funció habitual del
demostratiu aquest és la d’assenyalar
un element, ja sigui extern al text (1) ja sigui de dins del text (2). Dins del
text, també es pot establir una oposició entre l’element assenyalat que és més
lluny i el que és més a prop, com passa a (3). I en aquest últim cas, també es
podrien fer servir altres recursos, com el
primer i el segon o el primer i el darrer/últim (4).
(1) [parlant de dues cadires, una de més propera i una altra de més llunyana] Tu agafa aquesta, que jo ja agafaré aquella.
(2) El perfil dels
destinataris de l’anunci és important, però aquest no és l’únic factor que intervé a l’hora de seleccionar una
forma de tractament
(3) Van visitar dues ciutats: Roma i Florència. En aquella s’hi van estar cinc dies, mentre que en aquesta només se n’hi van estar tres
(4) Van visitar dues ciutats: Roma i Florència. A la primera s’hi van estar cinc dies, mentre que a la segona / a la darrera / a l’última només se n’hi van estar tres
Però a vegades, sobretot en
la llengua escrita, el demostratiu aquest
també es fa servir per referir-se a un element que ja ha aparegut en el text
però sense assenyalar-lo, com en els exemples de (5-7).
(5) No us parlaré dels meus records d’infant, ja que aquests només tenen sentit per a mi
(6) És un problema que ens preocupa; però, tanmateix, en Joan no s’ha
referit a aquest
(7) Va parlar tant dels ratpenats que al
final es va convertir en un d’aquests
La GIEC es refereix a
aquest últim ús per fer recomanacions, més que no pas per donar criteris
normatius estrictes. Concretament, considera que quan el demostratiu fa de
subjecte fa el text molt carregós i és preferible elidir-lo. Així, l’oració de
(5) seria millor reformular-la com a (8).
(8) No us parlaré dels meus records d’infant, ja que Ø només tenen sentit per a mi
També és millor recuperar
l’element per mitjà d’un pronom feble sempre que sigui possible. Així, (9) és
preferible a (6).
(9) És un problema que ens preocupa; però, tanmateix, en Joan no s’hi ha referit
I en tots els contextos, el
demostratiu pot aparèixer amb un nom explícit. Això es pot fer de dues maneres:
1. Repetint el nom, com a (10), que és una reformulació de (5).
(10) No us parlaré dels meus records d’infant, ja que aquests records només tenen sentit per a mi
2. O per mitjà d’un nom que
estableix una relació amb el que ha aparegut abans: a (11), que és una
reformulació de (7), animals es
relaciona amb ratpenats.
(11) Va parlar tant dels ratpenats que al final es va convertir en un d’aquests animals
Potser et preguntes…
• ¿On ho puc trobar, això, a la GIEC?
A l’epígraf § 16.4.2 (p. 603-604).
