.jpg)
La visió que transmet sobre la correcció de textos i sobre la relació entre autors, d’una banda, i correctors i editors, de l’altra, em sembla que conserva tota la vigència. M’agrada especialment –parla de textos d’autor– la defensa de la varietat estilística, dels diferents registres (els de la tribu i els de la polis, podríem dir), la reflexió sobre els límits de les intervencions i sobre la responsabilitat dels uns i els altres, i també l’actitud de respecte mutu que plana per damunt de tot l’article i que remata al final: “Fins i tot a l’autor que la domina [la llengua], no li va malament una ullada experta”. També és interessant veure que hi ha discussions, com la de l’ús de l’article personal, que a hores d’ara ja estan, crec, superades. Superades a favor de les distincions de registre que el mateix Mallafrè reclamava fa vint-i-tres anys.
Agraeixo de tot cor a Joaquim Mallafrè que m’hagi permès reproduir aquí aquest article. Estudiants i altres lectors podran aprendre de la seva mirada sàvia.
CORRECTORS
1
Durant un temps els correctors van exercir un control enèrgic sobre
la producció en català. Eren èpoques difícils i es van erigir en guardians de
l’ortodòxia gramatical. No en deixaven passar ni una.
Quan va ser possible de publicar més llibres en català, bastants
escriptors es van començar a queixar de la rigidesa de les correccions. Es
demanava flexibilitat i es criticava que algunes vegades no es limitessin a
aplicar la normativa sinó que corregien paraules i construccions que ja n’eren,
de normatives, i les substituïen per altres que els devien agradar més, sovint
d’un registre excessivament formal.
Certament és empipador que t’esmenin una cosa que ja està bé, o que
posin cotilles excessives i discutibles que no deixen respirar la llengua. De
vegades no es tracta de gramàtica, sinó de nas, de valoració de matís, de
sospesar quines coses es poden deixar passar i quines no, perquè no totes són
iguals, i de veure si amb l’esmena d’un error mínim no serà pitjor, perquè
s’esguerra un vers, el ritme d’una frase o la vivacitat d’una expressió
popular. L’autor, principal responsable de l’obra, té, clarament, veu i vot.
Els correctors van ser acusats d’intransigents, de mecànics, de
cagallons de la gramàtica... Potser sí que s’havien excedit. Però no és menys
cert que amb l’accés a l’escriptura d’una generació d’autodidactes –que només així
podien superar precàriament l’analfabetisme en la pròpia llengua–, de vegades
en sortia una redacció que no
s’aguantava. Eduard Artells, corrector esforçat i durament criticat, tenia raó,
en alguns casos, quan deia: “En Tal es queixa? Ja sap què passaria, si li
publiquéssim el llibre tal com l’ha presentat?”
Diria que actualment hi ha correctors que han passat a l’altre
extrem. Més d’un cop sembla que ni hi siguin. No parlo de diaris i revistes,
que s’han preocupat de fer llibres d’estil o de tenir unes normes que, si bé en
alguns casos es poden discutir, mereixen un diàleg respectuós. La urgència
diària i els problemes que hi ha per resoldre també explica errors o solucions
precipitades. En algunes publicacions de possibilitats més restringides manquen
criteris o es deixa la correcció en mans inexpertes de principiants. Però no
parlo de periòdics, sinó de llibres.
Es pot discutir la tria de tal mot o de tal altre, cal anar amb molt
de compte sobre allò que l’escriptor conscient tria com a opció lingüística
personal. Però cal també corregir una distracció evident o la ignorància de
certs aspectes.
Fa una mica d’angúnia que en novel·les, assaigs o fins i tot en
alguns llibres de text, o en tractats molt pròxims a qüestions lingüístiques o
literàries, s’esmunyin faltes ortogràfiques, morfològiques, sintàctiques i
lèxiques, evidents i injustificables, que es repeteixen una i altra vegada,
simplement perquè han passat per alt tant a l’autor com al corrector. Caldria
una atenció més gran, potser un contacte directe entre l’autor i el corrector.
Però en qualsevol cas el corrector ha de conèixer el seu ofici i no s’ha
d’acovardir per por de ser titllat de rígid.
I que consti que la seva feina, obscura com és, mereix en molts
casos el ple reconeixement a la feina ben feta. N’acabarem de parlar.
II
Sense pretendre en absolut fer generalitzacions, avui, més que en
els correctors, trobo un criteri una mica massa rígid en alguna editorial (quan
hi ha criteri, és clar!). Apliquen uns mateixos principis a autors del tot
diferents o a traduccions d’autors amb estils lingüístics molt allunyats els
uns dels altres. No pot ser inflexible el tractament de la puntuació, la
creació d’un sol registre de llengua per a autors que els barregen, o el rebuig
de certes formes dialectals o d’argot emprades justificadament per determinats
escriptors.
Idees sobre l’admissió o no de l’article personal no es poden
aplicar indiscriminadament. Potser en una narració serà correcta la manca
d’article, però potser hi caldrà si es busca un to més col·loquial. En els
diàlegs pot donar-hi vivacitat, encara que no hi sigui en les descripcions.
Una editorial pot recomanar una solució o altra, però no imposar
sense excepcions, posem per cas, li vaig
dir en compte de vaig dir-li.
Per què optar només per les formes perifràstiques del perfet –o al
revés–, si la llengua és prou rica per admetre totes dues possibilitats?
La varietat pot ser positiva, i la normativa no s’hi oposa pas. En
les traduccions, ha d’expressar la que trobem en l’autor de l’obra original. I
després hi ha tot de qüestions de ritme, d’avinença de mots, d’al·lusions que
convé de conservar, de solucions que eviten construccions dures o
encarcaraments innecessaris, encara que siguin impecables segons una
interpretació estricta del manual de gramàtica. I no és qüestió que l’editorial
hi posi més obstacles.
En el meu cas no em puc queixar. Que duri! Sempre he volgut que em
revisessin el que escric. El respecte per la llengua dels meus articles ha
estat general i generós. Al “Diari de Barcelona” m’han acollit amb un tracte
exquisit. I pel que fa als llibres no he tingut conflictes lingüístics amb les
editorials, sinó que he après coses de les indicacions o de l’ocasional esmena
d’errors o distraccions, i he afinat aspectes de més d’una traducció.
M’ha anat molt bé de comentar algun detall amb Jordi Cornudella sobre
una obra teòrica. Si ens cenyim a la correcció, de llengua i de traducció, quan
vaig traduir Ulisses se’n va
encarregar Jem Cabanes. Conservo d’ell una bona quantitat de notes i comentaris
que valoro profundament. Andreu Rossinyol també em va enriquir la traducció de Dublinesos amb respectuosa
intel·ligència i ofici. Francesc Parcerisas va fer-me ben admissibles, sense
imposicions, uns determinats criteris editorials. En estudiar la traducció de
Proust de Jaume Vidal i Alcover, m’he adonat que Enric Fontvila havia fet una
bona feina. I no parlo d’altres correctors que no conec, dels quals només m’han
arribat les galerades corregides; no en tinc ni un sol record desagradable ni
m’hi he sentit incòmode.
Potser no calia dir noms. Només hi he volgut representar els molts
altres que no cito. No em sembla just que només es parli d’editors i, sobretot,
de correctors a l’hora de criticar-los. Trobo que els correctors són importants
per a la llengua. Fins i tot a l’autor que la domina, no li va malament una
ullada experta. D’això es tracta. Tothom hi surt guanyant.
------------
Altres articles que he compartit:
"Ens en realitzarem creus", de Ferran Gironès i Gispert.
"Registres i varietats de la llengua", d'Isidor Marí.
.
